Una història d’amor i de guerra 

 

Aquesta es una història verídica que hem va explicar un home fill de Castellterçol i resident a Perpinyà, quant  ja tenia vuitanta anys complerts, exiliat a França des de la guerra civil i que no va tornar al poble fins molts anys després amb una finalitat molt concreta i que va esser quant jo el vaig conèixer.  

 

Ell, com tants, fill d’una família d’esquerres de tota la vida, fou un dels mes de mig milió d’espanyols que fugiren a França al esclatar la guerra civil espanyola i que la majoria van anar directament cap els camps de concentració. Ell va anar a parar al camp de Argelès sur Mer del que va aconseguir escapar junt amb dos companys i amb l’intenció de quedar-se a França i per les seves conviccions politiques, afiliar-se al moviment de la resistència francesa, promogut pel general De Gaulle, en contra dels alemanys invasors.

 

Pel seu caràcter i idees republicanes, va aconseguir ser respectat i valorat entre els companys, però tal com va succeir  a tants d’altres, va estar fet presoner pels alemanys, fou a les hores que el traslladaren al nord de França, al camp de Struthof-Natzweiler, a la regió d’Alsacia, a la zona ocupada, on hi havia centenars d’interns.

 

 Era un lloc en el que per una banda arribaven trens de càrrega plens de presoners, en pèssimes condicions i per l’altre en sortien cap a un destí sempre incert.

 

 Entre els interns va començar a estendre’s el rumor de que els que s’emportaven eren traslladats directament a Dachau, un camp de treballs forçats i d’extermini situat a Baviera, a uns vint kilòmetres al nord de Munic, on els alemanys es dedicaven a fer experiments sobre la resistència humana en diverses situacions extremes, com a l’accés de velocitat, a les elevades intensitats sonores, la prova de nous medicaments i a les reaccions del cos humà a certs productes, com per exemple a una injecció de benzina i barbaritats per l’estil.

 

 Va arribar el dia doncs que entre rumor i rumor, molt de matinada, ell també va ser traslladat junt amb altres companys a un d’aquests trens, amb uns vagons bruts i atrotinats que pel que es veu havien estat destinats al transport de bestiar, als que els hi havien tapat completament les separacions entre les fustes que formaven les parets laterals perquè no es veges res, cosa que obstruïa la ventilació i no permetia veure l’ exterior.

 

Un cop a dins, i tancades les portes pel costat de fora, la mala olor i la pudor de suor, barrejada amb el fum de carbó que s’havia acumulat al vagó m’entres restaren obertes les portes a l’estació, eren gairebé irrespirables. Només una reixa de ferro d’uns trenta centímetres quadrats a la part superior permetia una certa ventilació, però tampoc era així, ja que entrava mes fum de la locomotora cap a l’interior que aire respirable.

 

Amb aquestes condicions foren carregats amb empentes i cops de culata uns 40 presoners amuntegats a cada vagó, on no hi havia, n’hi aigua, ni serveis, ni cap lloc per seure, només mitja dotzena de sacs plens de palla dels que s’apoderaren els primers d’entrar.

 

A quarts de cinc del mati, el tren es posà en marxa, ningú en coneixia el destí, però l’insistència dels rumors dels últims dies no deixava lloc a gaires dubtes, el fantasma de Dachau es passejava insistentment pel pensament de tots els ocupants i es començaren a preocupar i a fer-se preguntes.

 

Al cap d’una estona, s’adonaren de que alguns dels presoners eren catalans i per casualitat també si trobava un amic d’infància del nostre protagonista.

 

Sigui com sigui, mentre el tren anava avançant, quant ja portava unes hores de viatge i eren quarts de tres de la tarda, sense haver parat enlloc, n’hi tenir en compta cap necessitat dels ocupants, sense res per menjar n’hi per beure i amb el pressentiment generalitzat de que no pararia, almenys fins passada la propera frontera Alemanya, un grup de presoners es van arriscar a buscar una solució.

 

   Aspecte del centre de la ciutat de Colònia i la seva catedral, just acabada la II Guerra Mundial

 

Aprofitant que els havia tocat per casualitat l’últim vagó, es tractava d’intentar desclavar alguna de les llates de fusta del terra, a la part de mes enrere, que per tant corresponia al final del tren i del vagó i aconseguir així una obertura suficientment ample per escapar-se en cas de que es  fes alguna parada.

 

Amb molt d’esforç, amb l’ajuda de dos ganivets de butxaca i d’unes forquilles, que algú havia aconseguit introduir al vagó i sense disposar de cap altre tipus d’eina, aconseguiren arrancar la primera llata del terra, desprès la segona i així fins a quatre.

 

Arrancada la primera fusta, tot fou mes fàcil, aconseguiren fer una obertura d’uns cinquanta centímetres d’amplada per uns cent cinquanta de llargada, per on es veien passar les travesses de fusta de la via a una velocitat que feia vertigen. 

 

L’idea inicial fou la de que, si el tren feia alguna parada, emprendre immediatament la fugida a través del forat, arrossegant-se entre la via i les rodes del tren, però mentre tant el comboi anava avançant sense el mes mínim indici de voler parar.

 

 Per una petita escletxa en un dels laterals del vagó es podia veure alguna cosa de l’exterior, s’adonaren de que pasaven de llarg per les estacions i que seguien el seu recorregut entre planúries verdes i a voltes entre boscos.  

 

El rètol d’un camí, de mal llegir degut a la velocitat del tren i a la boirina que s’escampava pel paisatge, va fer-los sospitar de la proximitat de la frontera alemanya.

 

A mida que anava avançant la tarda, s’adonaren de que la boira s’avia anat espessint, que s’havia barrejat amb una pluja menuda, i que el terreny era molt més costerut, per el que el comboi anava perdent velocitat per moments a mida que la llum del dia s’anava esmorteint.

  

Sigui com sigui, la velocitat del tren en aquells moment havia disminuït considerablement, tant que es podien contar una per una les travesses de la via a través del forat, per tant o ara o mai, calia prendre una decisió.

    

 Si l’obertura  feta  al  terra  del  vagó era descoberta pels soldats alemanys, possiblement  moririen tots afusellats allà mateix, si el tren tornava a augmentar la velocitat, ja no seria  possible fer rés.

 

No fou una decisió difícil de prendre, doncs no quedava un altre alternativa, només restava esperar els resultats o bé intentar saltar pel forat amb el tren en marxa, aprofitant la lentitud en que es desplaçava en aquests moments, i atendre’s a les conseqüències.

 

Es tractava de penjar-se de mans i peus pel forat, d’esquena a la via, de manera que el cos quedés a l’exterior, per sota del vagó, i anar-se desplaçant dintre el possible per aconseguir que el cap quedés a fora del comboi, cosa que es podia fer perquè aquest era l’últim vagó, aixecar-lo el màxim del terra i deixar-se anar de mans i de peus caient directament a la via, donar unes voltes de campana, i esperar tenir molta sort.

 

              Aprofitant el moment en que pensaren que el tren no perdria mes velocitat en Josep, que era el nom del protagonista d’aquesta història i dos companys més, entre ells l’amic de tota la vida, foren els primers en llançar-se, en Josep fou el tercer i tots tres disposats a deixar-hi la pell, abans de continuar  presoners dels alemanys.

 

 La consigna fou que l’últim que es llences si es que en sortia viu, tornés caminant cap enrere, per veure si trobava als altres dos, en Josep que fou l’últim, restà immòbil completament estirat al terra després de donar unes voltes de campana, i gairebé sense coneixement degut al cop físic i emocional que acabava de rebre mentre el tren entrava en un túnel, seguint un destí incert.  Poc a poc va recobrar la serenor, es va incorporar amb dificultat, tot el cos l’hi feia mal, però amb un gran esforç es va aixecar i va anar caminant, sota la pluja, la boira espessa i la poca claror que restava del dia, avançant via avall, tal com havia quedat amb els altres dos companys.

 

Quant ja pensava que n’era l’únic supervivent va adonar-se que en la distància, a través de la boira, es veia la silueta dels dos amics que s’havien llençat abans que ell i que anaven pujant, coixejant i agafats l’un amb l’altre, sobre tot perquè un d’ells tenia una bona ferida al genoll, fou a aleshores que s’adonaren de que els tres s’havien salvat.

 

 Arribaren a un camí de carro ple de fang degut a l’intensitat de la pluja que havia anat en augment, seguiren avall, el camí semblava transitat de poc per algun vehicle, doncs hi havia roderes en el fang, però l’important en aquells moments era trobar una balma o una barraca on aixoplugar-se i passar la nit que ja els queia a sobre, dons no hem d’oblidar de que es trobaven en territori ocupat pels alemanys.

 

Forns crematoris del camp de concentració de Dachau, tal com es conserven avui dia. 

 

          De sobte foren descoberts per dos gossos que amb uns lladrucs discrets els van rebre, i seguint-los arribaren a una masia on foren acollits, allí es referen de les ferides, passaren uns dies amagats a les golfes a les que s’hi entrava des de l’estança del costat desplaçant un gran armari, allà foren ben rebuts i posteriorment s’incorporaren al moviment de la “Resistance”.

         

           De la resta dels que es quedaren al tren mai més se’n tingueren  noticies, pot ser que algun altre es llancés també, amb mes o menys sort, n’hi ha un però, que està a la llista dels morts a Mathausen, en el llibre de la Montserrat Roig, titulat, “Els catalans als camps de concentració Nazis.” 

 

 Acabada la II Guerra Mundial, en Josep, d’estatura petita però de cervell molt despert, sobrevisqué a tota classe de calamitats, com la majoria dels que se’n van anar, fou condecorat per el govern francès en agraïment a la seva lluita en contra dels Nazis, l’hi assignaren una petita paga, es va quedar a viure a França i no va tornar per Catalunya i així com si res, van passar molts anys.

 

Aquí, havia deixat tota la seva família, i també a la Carme, aquella noia que l’hi havia robat el cor i amb la que pensava casar-se i tal com va passar amb moltes altres parelles la separació obligada per la guerra els canvià el destí.  Es quedaren incomunicats l’un del altre i també dels seus, durant molt de temps, i així, transcorregueren molts anys sense noticies, per el que tant ella, com els seus pares i germans ja el donaven per mort.

 

Desembarc de tropes aliades, Normandia el 6 de Juny de 1.944 comença l'alliberament d'Europa

 

Però el temps passa i la vida també i encara que hi ha coses que mai s’obliden, cal afrontar l’esdevenidor amb valentia, mes endavant la Carme va conèixer un xicot que procedent d’Andalusia va vindre per Castellterçol, s’establí una relació amb el consentiment de la seva família i s’hi va casar, no van tenir fills i visqueren junts fins que ell va morir, al voltant dels seixanta anys.

 

En Josep a França, acabada la guerra i un cop normalitzada dintre el possible la situació també va conèixer una pubilla francesa amb la que es va casar i va tenir dues nenes.

 

Mes endavant, passats ja uns anys, va aconseguir comunicar-se amb els seus germans, residents a Castellterçol i que el donaven per mort i a partir de les hores, molt de tant en tant era visitat per algun d’ells, però mai més va tornar per Catalunya.

 

 En alguna d’aquestes visites va interessar-se pel destí de la seva promesa, i al principi l’hi asseguraren que just acabada la guerra havia marxat del poble i no sen coneixia el destí, i així quedà l’historia, al menys de moment.

 

En altres ocasions, i mentre’s anaven passant inexorablement els anys,  ell seguia insistint i al final el germà amb el que tenia mes relació l’hi digué la veritat, que s’havia casat i que continuava vivint a Castellterçol.

 

D´aquesta manera a través d’aquest germà, comença a fer-l’hi arribar alguna carta, que ella contestava discretament i en secret, completament d’amagat del seu marit i que arribava a mans d´ell molt temps després mitjançant el mateix conducte.  Així s’establí la continuació d’aquella relació interrompuda com tantes per la guerra, durant mes de quaranta anys.  Naturalment les cartes també anaven acompanyades de fotografies.

 

Però les visites del germà a França eren poc freqüents, ni la situació ni les facilitats eren les d’ara, a voltes inclús passaven anys entre un comunicat i altre, però si, encara que totalment secreta, aquella relació tingué continuïtat.  Per altra banda ningú de la resta de la família estava al cas del que passava, el que volia dir que la visita de qualsevol d’ells,  no servia per la mateixa fi.

 

Signatura rendició del Japó, el dia 2 de Setembre de l945, final de la II Guerra Mundial

 

Va arribar però, un dia, al voltants del 1.987, uns cinquanta anys després de l’inici de la guerra espanyola el marit de la Carme, va morir repentinament, ella es quedà vivint humilment, sola, i força delicada de salut.

 

Després, un cop mort el marit, la comunicació ja es feia directament per correu normal i la correspondència fou cada vegada més freqüent, ell la rebia a l’adreça del taller on treballava a Perpinyà, i ella directament a casa seva, poc temps després, seria als voltants del anys noranta, també morí la dona d´ell, en Joan que ja ronbava els vuitanta, es quedà vivint amb la petita de les seves dues filles, a Perpinyà.

 

Tots aquests fets, precipitaren la situació, els dos ja eren molts grans i si la vida es curta, i als vuitanta anys, encara ho es mes.  A partir de les hores, la correspondència es completà amb freqüents trucades telefòniques i el desig compartit de retrobar-se de nou tants anys després, es convertí en una necessitat.

 

 S’establí un dia per la trobada, encara que no molt concret, però fou el 22 d’abril de 1.995 en que en Josep es presentà a Castellterçol, a casa d’un dels seus germans ja avançada la tarda, on va fer nit i l’en demà diada de Sant Jordi,  va trucar a la Carme per sorpresa dient-l’hi que estava a Castellterçol i que havia vingut per retrobar-se amb ella, tants anys després.

 

Jo en aquella època col·laborava a Radio Castellterçol i solia fer programa els diumenges al matí, que casualment solia escoltar la Carme, que a voltes trucava i hem feia la petició d’alguna música del seu gust com també ho feien altres oients, encara que amb ella ben just ens coneixíem, però la radio ja ho te això, mitjanant la veu ens imaginem un personatge, que si alguna vegada l’arribem a conèixer, sempre es diferent i pitjor del que havíem imaginat, eixís es que si una de les veus que escolteu per la ràdio us agrada, no cal intentar coneixe’l en persona, dons axis en la vostra imaginació serà sempre igual a tal com us agradaria que fos.

 

El 23 d’abril de 1995, el dia de sant Jordi va coincidir amb diumenge, per tant jo de 10 a 12 del matí, tenia el meu programa a la ràdio i en un moment determinat, va trucar la Carme molt emocionada i va sol·licitar que, si podia ser que als voltants de quarts de dotze l’hi posseïm les Paraules d’Amor d’en Joan Manel Serrat.

 

Per altre banda, aquesta ja era una cançó que teníem programada perquè es molt adequada per un dia tant assenyalat com es a Catalunya el dia de Sant Jordi, mes o menys a l’hora indicada per la Carme vam posar la cançó, recordo però que en la presentació s’hem va ocórrer dir que en un dia tant assenyalat no ens oblidéssim de fer un petó a les persones mes estimades, y fer-lo sobre tot en català, doncs els petons els castellans se’ls donen, en canvi els nostres, els petons dels catalans son molt mes frescos, ens els fem. 

 

A l’hora aproximada vam posar la cançó sol·licitada, però tant en Joan Manel Serrat com jo, no vam saber res del que passava a l’altre costat de les ones, encara que en certa manera en fóssim còmplices.

 

Va ser per tant uns dies després que vaig conèixer al Joan i que hem va explicar tota aquesta història, el que demostra que a voltes una cosa pràcticament insignificant com un programa de ràdio, i sense nosaltres  saber-ho  pot portar un punt de resplendor en la solitud de moltes persones  o inclús canviar la vida dels que ens estan escoltant, o la nostra... qui sap.

 

  Quant en Joan m’explicava la trobada es va emocionar tant, que esclatant a plorar ja no va poder continuar, sigui com sigui, al cap de pocs dies marxaven a viure junts a França, on ella ja força delicada de salut, va morir al cap de sis anys i ell poc després. 

 

   Una làpida de marbre amb una petita creu de bronze i una medalla que acredita la seva col·laboració amb el moviment de la “Resistànce” francesa en contra dels alemanys invasors, recorden que resten junts i per sempre, en un lloc mig oblidat, senzill i sense cap protagonisme en el del cementiri municipal de Perpinyà.