PAISATGES CONEGUTS: 

 

  Freiburg a Baviera, Àustria i República Txeca.

                                                                  

 

     El punt mes llunyà que ens havíem desplaçat amb cotxe per Europa i en direcció nord, era fins el dic Afsluitdijk a Holanda, i a la frontera d’Alemanya amb Dinamarca, però també hi ha un altre ruta que va ser molt coneguda per nosaltres, per tant ens saltarem França i ens traslladarem directament al hotel restaurant “Die Rosle” al poblet de Bat Krozingen, molt a la vora de Freiburg in Bresgovia, capital de la Selva Negre, per altre part, molt conegut per nosaltres, per haver-hi fet estada en diferents ocasions.

 

     Imaginem-nos que hem sopat i fet nit aquí, acabem d’esmorzar i ens disposem a fer carretera, aquesta vegada el destí es Munic, la capital del land mes extens i ric d’Alemanya, Baviera. Des de Freiburg agafem la carretera nacional que ens portarà a Donaueschingen, desprès d’un recorregut de setanta kilòmetres per paisatges i boscos impressionants en plena Seva Negre.

 

     Just a les afores d‘aquest poble d’uns vint i dos mil habitants, es troben dos rius petits, el Brigach i el Breg que a partir d’aquí s’ajunten en un de sol, i en un parc de la ciutat formen el naixement oficial del Danubi, Donau amb alemany, i del que en deriva el nom del poble.

 

     El Danubi es el segon riu mes llarg d’Europa després del Volga, te un recorregut de 2.900 km. fins la desembocadura al Mar Negre, al sud oest d’Odesa, després de passar per vuit estats diferents i capitals com Viena, Budapest i Belgrad.

 

     Per anar a Munic des de Bad Krozingen, el recorregut mes rapit es el d’anar fins a Ulm, ciutat que la meitat pertany al land de Baden Wutemberg i l’altre meitat a Baviera amb la segona catedral mes alta d’Europa, després de la de Colònia, seguir fins Ausgburg i amb 65 km. mes arribarem a Munic.

 

          Si es disposa de temps però, el recorregut mes interessant es desplaçar-se fins a Lindau, a la vora del llac de Constanza pel costat alemany, que es on comença la anomenada Deuches Alpen Strasse (carretera alemanya dels Alps) per la que es pot fer un recorregut de 450 km. fins a Berchtesgaden, al costat del llac Königsee, (Lac del rei) tocant a la frontera amb Àustria.

 

      La Deutsche Alpen Strasse va ser inaugurada oficialment l’any 1927 i es un dels recorreguts mes meravellosos i poc arriscats que es poden fer amb cotxe pel cor dels Alps Bàvars, passareu per pobles de conte de fades i paisatges idíl·lics, tot vorejant la frontera amb Àustria.  El viatge es pot fer amb un parell de dies, però si de veritat disposeu de temps, feu-lo amb una setmana, no us en cansareu, es una verdadera meravella, trobareu entre paisatges exuberants, vint i cinc castells, vint llacs i seixanta balnearis.

  Recorregut de la Deutsche Alpenstrasse  des de Lindau a Berchtesgaden, 450 Km. de somni

 

      Lindau es una ciutat alemanya, que pertany a Baviera, situada al costat mateix del llac de Constanza, el casc antic, en bona part medieval, està en una illa, que com Venècia, comunica amb terra ferma per un pont i un viaducte.

 

     Aquí podem començar un passeig encantador pels pobles i recons mes pintorescos i accessibles dels Alps Bavaresos, paisatges de somni i aire pur a quatre passes de la frontera Austríaca.

 

     El primer poble que trobarem es Bregenz, tocant també al llac de Constanza, te uns vint i cinc mil habitants i destaca pels concerts, operes i actuacions teatrals que se celebren cada any durant tot el mes de Juliol, en un escenari instal·lat a sobre mateix de l’aigua del llac i que atrau a mes de deu mil visitants.

 

     Després Oberrreute i Kempten, que es al centre de la zona muntanyosa de Allgau, destaca per un important mercat de figures i objectes per Nadal, i a continuació Füssen, de parada obligada.

 

     Si fem estada a Füsen, l’anomenada ànima de Baviera, o el recó del rei, de catorze mil habitants, podem gaudir de passejos pel costat del llac, carrers que ens traslladen directament a l’edat mitjana, extraordinàries panoràmiques dels Alps i algun taller artesanal on es fabriquen violins i llaüts.

 

     Maximilià II de Baviera, tenia un refugi de caça, que posteriorment el convertí en el castell de Hohenschwangau a quatre km. de Füsen, en plena muntanya, on el seu fill i hereu de la corona, el que seria el futur rei Ludwing II de Baviera, havia passat llargues temporades durant la seva infantessa.

 

     Des de aquest lloc privilegiat, s’albira un turó a l’altre banda del llac on el jove Ludwing des de molt jovenet somiava construir el castell dels seus somnis, i certament que va fer-ho, es tracta del castell de Neuschwanstein, construït entre els anys 1.869 i 1.886 per Ludwing II de Baviera, l’anomenat rei boig, que per cert no va acabar del tot, doncs va morir aquell mateix any.

 

Ludwing II era un personatge introvertit, acomplexat i excèntric, cosí de la famosa Sissi, amant de les arts i especialment de la música, sobre tot de les obres de Richard Wagner, del que n’era el seu mecenes, i va finançar en bona part el teatre de Bayreuth per interpretar únicament la seva música, on actualment cada estiu s’organitzen els festivals wagnerians, amb assistència de melòmans de tot el mon.

 

castillo de neuschwanstein Tres escapadas increíbles desde Múnich 

   Castell de Neuschwanstein, el mes emblemàtic dels construïts pel rei Lluís II de Baviera.

 

     El castell de Neuschwanstein es el mes visitat de tot Alemanya i possiblement d’Europa, realment val la pena, ja des de lluny destaca amb una silueta esvelta i senyorial, amb el decorat natural dels cims dels Alps Bavaresos, i es veu perfectament que estava construït com a residència i no amb finalitats defensives.

 

     Hi han diverses estances decorades de tal manera que son autèntics escenaris on es podrien representar directament operes de Wagner, la decoració es molt luxosa, i te el detall curiós de que la taula del menjador està col.locada a sobre d’una superfície quadrada que forma part del terra i que per mitja d’un sistema mecànic taula i cadires baixen cap a la cuina, que està a sota mateix del menjador, on es parava la taula i un com apunt, es pujava altre vegada cap amunt.

 

     Una de les manies, entre tantes, de Ludwing II, era que sempre feia parar la taula per quatre comensals, personatges convidats que ell admirava, amb els que sostenia converses durant els àpats, com ara Lluís XIV de França o Maria Antonieta, personatges que ja eren morts i enterrats des de feia molt de temps.

 

     Després d’una vida convulsa i extravagant, va ser declarat boig pel seu propi consell de govern i confinat al castell de Berg on va morir tres dies després, afogat en el llac de Stramberg, en companyia del seu metge psiquiatre, i mai se’n han pogut conèixer les circumstàncies reals de les  seves morts.

 

  Una creu de ferro, a dins de l’aigua, a poca distància de la vora del llac, recorda al visitant, el lloc just on va ser trobat el seu cos.

 El Rey Ludwig II de Baviera

Retrat de Lluis segón de Baviera, cosí de l'emperatriu Sisi, d'Austria. 

 

No gaire lluny d’aquí, hi ha un altre poble que també mereix tota l’atenció del viatger, es tracta de Oberammergau, d’uns cinc mil habitants

 

 Resulta que a l’any 1.633 es va desplegar per una bona part d’Europa una epidèmia de pesta que va produir verdaders estralls entre la població i que també va arribar a aquest poble amb la conseqüència de vuitanta dos morts.  Fou el moment en que el habitants es reuniren en assemblea i feren la promesa solemne de que si s’aturava l’epidèmia de pesta, farien com agraïment una representació de la Passió de Jesús, cada deu anys, l’epidèmia s’aturà i es des de l’any 1.664, que es ve representant cada deu anys la passió, tots els anys acabats amb cero, excepte el 1.940 degut a la Segona Guerra Mundial.

 

Es tanta la devoció dels vilatans per la representació de la Passió, que quinze mesos abans l’ajuntament recorda als actors que es deixin créixer el cabell i la barba d’acord a les necessitats del seu paper i per intervenir-hi, ha de fer com a mínim vint anys que s’estigui empadronat al poble, i tradicionalment la figura de Jesús te de ser-ne fill.

 

     En aquestes representacions, que en bona part es fan pels carrers del poble, hi actuen vuit cents actors, dos mil extres i reben mig milió de visitants.    

 

   Per altre banda el Oberammergau, es interessant de visitar per la quantitat de façanes pintades amb motius especialment dedicats a la passió, les talles de fusta que fabriquen i es venen tota classe de figuretes, joguets i objectes decoratius, sempre de fusta i també barrets tipus tirolès.

 

       Escena del judici de Jesún a la passió de Oberamengau, que es cel.lebra cada any acabat en cero

    

     Podeu, si eixís ho preferiu, fer un passeig per les voreres del riu Amer, afluent del Isar, que a l’hora ho es del Danubi o inclús si teniu ganes de caminar, pujar a la muntanya Kofel, que durant el camí i des de dalt, gaudireu d’una esplèndida panoràmica del poble i dels idíl·lics paisatges del seu entorn. 

 

Amb motiu de les representacions de la passió, el poble de Obermmergau, està agermanat amb Olesa de Montserrat. 

 

Molt a la vora d’aquí, aproximadament a deu kilòmetres, trobem Garmisch Partenkirchen, d’uns vint i sis mil habitants, important centre per practicar esports de neu durant tot l’hivern           

 viaje a baviera

        Detall d’una de les façanes pintades i decorades de Obermmergau, com tantes n’hi ha a Baviera.

 

      Va ser a l’any 1.936, que Alemanya, sota la batuta de Adolf Hitler, va organitzar els Jocs Olímpics de Berlín i fou aquí que es va construir un nou estadi i trampolins per  celebrar les olimpíades d’hivern,  encara avui dia es trameten per Eurovisió els sals d’esquí amb participants de nombrosos països, l’u de Gener de cada any, i el 2.011 fou la capital dels Campionats Mundials d’esquí Alpí.

 

     Si hi aneu a l’estiu, podeu pujar fins al peu mateix dels trampolins des de on salten els esquiadors, i gaudir d’una esplèndida vista de l’estadi, de tota la ciutat i de la muntanya mes alta d’Alemanya el Zugrpitze, de 2.962 metres d’alçada, per la part del darrera d’aquest cim, Àustria.

 

Mittenwald, que podrem traduir com “el centre del bosc” a gairebé quatre kilòmetres de la frontera d’Austria, hi passa el riu Isar, i es el pas obligat si es va des de Munic a Inssbruck per la carretera nacional.

 

Apart dels atractius que té com a poble alpí, cal ressaltar la presencia de tallers on es fabriquen violins, violes i violoncels, amb una tradició de vuit cents anys, inclús i ha una escola per ensenyar a fabricar-los.

 

La carretera des de Mittenwald es molt sinuosa, en cert moments fa vertigen mirar els entorns, es normal a les carreteres de muntanya dels Alps, trobar indicadors de perill i limitacions de velocitat, però, aquí no es troba res d’això, tot es senzillament molt mes descriptiu, les corbes estan plenes d’indicadors de perill amb el dibuix d’un crani d’esquelet, com si d’una bandera de pirates es tractés.

 

 File:Garmisch-Partenkirchen.JPG

        Garmisch Partenkirchen, des del peu dels trampolins, la muntanya mes alta d'alemanya.  el Zugspitze al fons

 

     Ara ens apartarem del estricte recorregut de la Deutsche Alpenstrasse, passarem la frontera d’Àustria i ens arribarem a la ciutat de Inssbruck.

 

     Inssbruck es la capital del Tirol, la també anomenada Perla dels Alps a cinquanta quilòmetres de la frontera alemanya.

 

    Innsbruck, ciutat cosmopolita de cent quaranta mil habitants que s’estén per la vall del riu Inns que l’hi dona el nom, doncs brucke amb alemany vol dir pont, per tant, Innsbruck, pont sobre el riu Inns.

 

     Encara que la ciutat està situada en una vall, les muntanyes que l’envolten ronden els 2.400 metres d’alçada, per el que les vistes des de la mateixa ciutat, son impressionants.

 

     Aquí es celebraren els Jocs Olímpics d’hivern, l’any 1964 i el 1.976, i si pugeu fins els trampolins, podreu llegir gravats en una placa de bonze, el nom dels participants i sobre tot el dels guanyadors de les medalles olímpiques.

 

     A la part vella de la ciutat les antigues construccions han estat molt respectades, al menys en l’aspecte exterior de les façanes i encara conserven l’antic sabor medieval.

 

     Visiteu l’església de Liebfrauenkirche que es la mes interessant de les set de que te la ciutat, el museu dedicat al tren, un dels sis de que disposa la ciutat i si us deixeu perdre pels carrers estrets de la part antiga, tindreu la sensació d’haver-vos traslladat a un altre època i en un altre moment de l’historia.

 

 FALTA FOTO

     En una vall qualsevol dels Alps Bavaresos, el Jepi mirant com s’enlaira l’avió de paper que acaba de llençar.

 

     La teulada d’or es visitada per milers de turistes i es el símbol mes representatiu de la ciutat, es tracta d’una balconada amb un teulat fet amb peces de coure banyades d’or, des de on els membres de la noblesa contemplaven els festivals que es feien a la plaça en honor seu.

 

     Fou construïda l’any 1.494 a la façana de l’antiga residència reial, en honor al emperador Maximilià I amb motiu del seu casament amb la italiana Blanca Maria Sforza.

 

     Una altre cosa interessant per fer a Innsbruck es anar al Congres Haus i assistir a un concert de música tradicional tirolesa o bé sopar en algun del restaurants típics de l’avinguda principal, la Marien Theresien Strasse on també estareu acompanyats per algun grup de musica popular del país.

 

     Una vegada,  al cap vespre passejant per la ciutat, varem trobar-nos amb un grup de tirolesos, amb vestits tradicionals, i carregats amb acordions i diversos instruments musicals i els vam demanar si es que anaven a fer alguna actuació en algun indret de la ciutat i resulta que eren un dels grups que aquell vespre actuaven al Congres Haus.

 

    Per que els vam resultar simpàtics o pel que sigui, en van regalar unes entrades i vam assistir-hi, a mes a mes, gratis, era un festival dedicat a la anomenada “Volksmusik”, “Volks” vol dir poble, per tant, musica del poble o be musica tradicional.

 

Aquesta es una ciutat molt romàntica, i fou aquí on es van conèixer, el juny del 1.848, la famosa Sissi de Baviera, amb el que fou l’emperador Francesc Josep.

 

Si feu estada a Insbruck, i voleu apartar-vos una mica de la ciutat, podeu arribar-vos a Igls, un poble enfilat a la muntanya, però de bon anar, i si uns instal·leu a Haus Maria, estareu molt be i podreu gaudir de magnifiques vistes panoràmiques de la ciutat i les muntanyes que l’envolten.

 

L’avinguda Marien Theresien Strasse, l’artèria principal d’Innsbruck  i  l’esglèsia Liebgrauenkirche

 

Uns kilòmetres cap al sud, trobareu el European Brucke, un pont que val la pena de visitar, sobre tot per la seva alçada i que comunica Àustria amb Itàlia.

 

     Es molt interessant també arribar-se a Saint Johan in Titol, i Kirsbruhel, llocs turístics per excel·lència, sobre tot a l’hivern en època d’esquí i no us oblideu de Zalsburg. bresol de Wolgam Amadeus Motzart.

 

Carrer centric de Zalsburg, on va neixer Motzart.

 

Hem deixat però la Deutsche Alpenstrasse per arribar-nos a Innskruck i ara hi anirem de nou per fer una part mes del recorregut, tornarem fins a Mittenwald  i anirem direcció a Kochel per una carretera en la que trobarem llacs espectaculars i a continuació la ciutat balneària de Bat Tölz, uns cinquanta kilòmetres cap el nord est, direcció a Munic.

                Goldenes Dachl ¿Qué visitar en Innsbruck?

   La Goldener Dach, teulada d’or, des de on la reialesa contemplava les festes que el poble celebrava al seu honor

 

     Bat Tölz, disset mil habitants, es una ciutat que va adquirir certa prosperitat i creixement el segle XIV, degut al transport de sal i de fusta que des d’Àustria anava cap Alemanya, posteriorment va tenir una època de decadència.

 

      Fou però, a partir del segle XIX, que per la qualitat de les aigües termals, amb un alt contingut de iode i facultats curatives reconegudes, es convertí en una ciutat balneària i turística de referència a l’alta Baviera.

 

     La segona vegada que vam visitat Bat Tölz, anàvem amb nostres fills, el Jepi i la Montse i vam instal·lar-nos a l’hotel Rose, en una barriada molt tranquil·la, petitó, amb amplies terrasses al costat del riu Isar, que també passa per Munic.

 

 La decoració, tal com correspon a la zona, amb molta fusta, especialment al menjador, flors arreu, tot amb un estil mes aviat tirolès, doncs bona part de Baviera s’assembla mes a Àustria que a la resta d’Alemanya.

 

     Baviera en general, es una Alemanya diferent, l’esperit monàrtic encara està molt present, la figura del seu últim rei, Lluis II. es molt recordada i respectada, el territori te mes semblança amb el Tirol Austríac que amb la resta del país, inclús amb la musica popular, i entre la població existeix un cert sentiment d’independència.

 

     Nosaltres, coneixent el poble de Oberammergau, m’entres sopàvem, anàvem observant la quantitat de personatges amb pantalons de vellut, elàstics amples, camisa a quadres, mitjons per sobre dels pantalons i llargs fins els genolls, barret tirolès amb unes borles i plomes, barbes ben poblades i mentre tant, anàvem fent el repartiment de papers per una hipotètica representació de la passió, i de veritat que de taula en taula, podíem trobar fàcilment personatges que donaven l’imatge adequada per interpretar la majoria dels papers.

       

  Edifici situat a l'avinguda principal de Bad Tölz,ciutat balnearia i turistica de Baviera.

 

     Era molt avançada la tardor, i fresquejava, però encara hi havia pels carrers, als balcons i a les terrasses, geranis de penjar, ben florits, molt populars a Alemanya i ara aquí també.

 

     La terrassa de la nostra habitació, no n’era una excepció, espectacular, les flors dels geranis semblaven una catifa vermella col.locada per sobre d’un fons verd, a la nit però, va fer la primera nevada de la temporada, res, quatre dits, de manera que va cobrir les fulles de les plantes i només en sobresortien les flors.

 

     Era magnífic veure com tot estava completament blanc i les flors, d’un vermell intens, com si estesin plantades una a una per sobre de la neu.

 

     Un any, vam coincidir, amb la festa dedicada a Saint Leonard de Moblac, i amb aquest motiu, s’organitza una desfilada de carruatges, per l’avinguda principal que va fins l’ermita del sant, acompanyada pels devots i de molts turistes, entre ells nosaltres, que no en sabíem n’hi l’existència, però que resulta molt espectacular pel visitant.

 

     De primer vam suposar que es tractava d’alguna festa dedicada a la cervesa, cosa a la que són molt afeccionats el alemanys, però després, poc a poc, ja ens vam informar.

 

 De bon matí, deixàrem Bat Tôlz, per sota de la terrassa del hotel les aigües del Issar, continuaven caminant plàcides i tranqui-les, riu enllà, camí, primer de Munic i després del Danubi.

 

Munic, es la capital del estat federal de Baviera, el land mes gran d’Alemanya, descriure la ciutat, no cal, però destacarem les coses mes conegudes per nosaltres i que havíem tingut ocasió de visitar.

 

     Foren varies les vegades que visitàrem Munich, doncs el mes de novembre s’hi celebra una de les fires d’electrònica mes importants del mon, amb expositors de molts països.

 

Fou en aquesta fira en que a partir dels anys 1980, vam adonar-nos perfectament de que l’electrònica i concretament la fabricació i disseny de televisors en aquest país, a Europa i també per nosaltres, se’ns estava escapat totalment de les mans.

 

 Una plaça del centre antic de Munic.

  

     De sobte van arribar, especialment des del Japó i posteriorment de la Xina, aparells amb noves tecnologies i a uns preus impossibles de combatre per qualsevol  fabricant europeu. Havien desaparegut del tot les clàssiques vàlvules electròniques, estàvem de ple a l’era dels transistors, els circuits integrats i la microelectrònica, els nous components eren tant en miniatura, que només era possible muntar-los amb màquines robotitzades i de manera automàtica i nosaltres ja no teníem accés a aquests nous materials, doncs els mateixos fabricants es convertiren en constructors de televisors i van envair el mercat de la manera mes despietada.

 

     Aquella aventura, que per a mi, s’havia iniciat amb tanta il·lusió als divuit anys, al començament de la dècada dels seixanta, amb una estada de pràctiques a la ciutat de Foix, concretament al sud de França, muntant i dissenyant, de primer aparells de ràdio a vàlvules, després televisors en blanc i negre i posteriorment de color, trenta anys desprès, a l’any mil nou cents noranta dos, coincidint amb les olimpíades de Barcelona, tocava a la seva fi.

 

     Des de la perspectiva dels anys, però, cal reconèixer que tant els que vam arribar a tenir el goig de muntar i dissenyar aparells, com els que al aparèixer la televisió es quedaren com a tècnics reparadors, érem uns autèntics romàtics, que havíem escollit aquesta feina per pura vocació, curiosos de les noves tècniques, aprenent amb cursos per correspondència i dels propis errors, de llibres publicats per l’editorial Bruguera, del Ràdio Handbook traduït de l’anglès, i per la dèria d’experimentar amb l’interessant mon de la ràdio.

 

   La majoria érem una generació que havíem nascut en època de misèria, en plena post guerra, entre espelmes i llums de carburo i allò de tenir a les mans quatre condensadors, unes resistències, unes vàlvules i algun que altre component, unir-los entre sí mitjançant uns cables i unes soldadures, connectar-los al corrent elèctric, veure com lentament es posava incandescent  i s’il·luminava el filament a l’interior de les vàlvules, seguidament començava a escoltar-se algun soroll i al donar-l’hi voltes a un botó amb aquell artefacte s’escoltava la paraula i la musica procedent de qui sap quin lloc del mon, quant es produïa el miracle, era una satisfacció que no tenia preu.  

 

  Aquest treball, però, a molts de nosaltres, ens va permetre viure decentment i formar una família, en general no érem gent ambiciosa n’hi grans negociants i estàvem mes interessats per la evolució de la tècnica que pels diners.

 

  El que vingué després, però, no te res a veure amb l’afició ni el romanticisme, fou senzillament l’interés per buscar la rendibilitat màxima a l’inversió econòmica, sense manies n’hi contemplacions, per una gent que sense conèixer l’ofici, es voltaren dels tècnics necessaris per portar a terme el seu projecte jo no se que es millor, segurament en un mon en que domina el capitalisme mes agressiu, te que ser així i no es possible un altra manera, però, el que si es ben cert, es que aquella generació de tècnics, equivocadament o no, funcionàvem diferent, i ara, després de molts anys i encara que al final en paguéssim les conseqüències, ens queda la satisfacció d’haver viscut bona part de la vida exercint la nostra autentica vocació i un ofici que ens agradava i ens omplia del tot.

 

 Cosas Antiguas y Cosas modernas

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

            Aparells de ràdio de vàlvules, moble de fusta o de baquelita, moderníssims models dels anys cinquanta.

 

     Mirat així, en aquest moment de l’historia, quant escric això, tardor del dos mil dotze, en un mon globalitzat, en mans només dels mes grans i poderosos, quant l’economia i els governs a nivell mundial estan escanyats, no troben solucions factibles i només depenen dels “mercats” i els de les capes mes baixes de la societat, com sempre, en paguem les conseqüències, quant sembla inclús que el planeta se’ns ha fet petit, i en plena crisis de difícil solució, quan la fabricació de productes es desplaça ràpidament a països fins fa poc considerats del tercer mon, seria impossible repetir aquella experiència, seria una utopia intentar-ho, però eixís fou, i per això el record d’aquell somni, ha quedat guardat per sempre en els recons mes profunds, a les golfes de la memòria dels que el vam viure. 

 

     Però, tornem a Munic, un milió tres cents mil habitants, el Deuches Museum, la Marien Plaz, la catedral, l’antic ajuntament, els jardins anglesos, la part antiga ben conservada i espectacular entre tantes coses, la October Fest, festa de la cervesa que curiosament es celebra a finals de setembre i com a teló de fons, la presencia sempre respectable de les muntanyes nevades dels Alps.

 

     L’estada a la fira, no ens deixava massa temps per visitar abastament la ciutat, naturalment era obligat anar a beure una cervesa en alguna terrassa de la Marien Plaz, sobre tot al punt de mig dia en que en un finestral del antic ajuntament, comencen a donar voltes unes figures, al voltant d’unes altres que representen els antics reis de Baviera, mentre les campanes toquen les hores. Nosaltres, però, fèiem estada a uns trenta kilòmetres mes al sud, concretament al petit poble d’Aigin, a casa dels Srs. Neff, amb el sistema de “zimmer frei”.

 

     La senyora Neff, era menuda, primeta, simpàtica, espavilada com un pèsol, i tenia per nosaltres totes les atencions, ens reservava unes habitacions a la part de baix de la casa, per sota del nivell del carrer del davant, però a l’altura del pati  i d’un hort que hi havia a la part posterior, ens donava permís per provar les prunes i els préssecs dels arbres fruiters, que, al mati, frescos i acabats de collir, eren excel·lents.

 

     En aquella època, jo anava mes lleuger que ara, i pujava i baixava els sis esglaons de l’entrada de la casa amb un salt, no se si fou per això o per que, la sra. Neff, em deia el “petit Casanova”   

 

     Un any ens hi vam instal·lar uns dies a finals d’agost, de vacances amb la Montse i el Jepi, i va ser a les hores que vam conèixer mes coses dels pobles de l’entorn, i també uns llimacs espectaculars que hi havia en un petit jardí junt a la paret de la casa, que a Montse l’hi feien molta por mentre’s el Jepi se’n reia i es feia el valent.

 

     Anàvem a sopar a un restaurat a les afores del poble, que era com una masia situada al costat mateix de la carretera, també tenien unes habitacions disponibles i el menjador no era massa gran, i disposaven d’una magnífica terrassa a fora.

 

     En un recó hi havia un òrgan Hamond, que el propietari del local tocava durant l’hora de sopar, músiques que moltes vegades eren peticions dels mateixos clients.

 

     Nosaltres per no ser menys, també vam fer la nostra petició, que fou la cançó “Loreley” segurament l’única popular alemanya que coneixíem o al menys que vam recordar en aquell moment, i la sorpresa fou que el “music” es va negar a tocar-la, doncs ens va explicar que aquella era una cançó popular de Renània i que per si no ho sabíem, estàvem a Baviera, per el que vam comprendre que era com si en un restaurant d’un poblet del Pirineu haguéssim demanat l’interpretació d’una cançó de flamenc.

 

Definitivament, Baviera es un altre Alemanya, es respira un ambient diferent a la resta del país, amb un cert sentit d’independència, es conserva encara un esperit monàrtic, en el conjunt d’Alemanya ve a ser una espècie de Catalunya respecte a Espanya, l’influencia de la proximitat dels Alps també influeix, en certa manera, s’assembla molt amb la propera regió austríaca del Tirol, inclús familiarment entre els bavaresos es parla una variant del alemany força diferent, això sí, la cervesa es excel·lent.

 

    El Deuches Museum o museu alemany de la ciència, està situat a Munic, en una illa formada per la divisió en dues branques del riu Isar i que es tornen a trobar desprès. Només al entrar al pati de l’entrada, ja s’hi troba aparcat un avió autèntic, es tracta d’un aparell d’enlairament vertical i horitzontal de considerables proporcions.

 

     El recorregut per l’interior del museu te uns dotze kilòmetres si el visitant te ganes de veure-ho tot, trobem des de instruments musicals, passant per centrals telefòniques antigues, bicicletes, aparells de ràdio, màquines de tren, avions de la segona guerra mundial, les tristament famoses bombes V-2, precursores dels coets espacials, i un sens fi d’aparells relacionats amb la tècnica i la ciència, i si durant la visita sentiu la necessitat de descansar, acosteu-vos al planetari on còmodament podreu fer un viatge virtual per les profunditats de l’univers que ens envolta.

 

    Al centre de la ciutat, trobem la part antiga, es interessant entrar a la ciutat vella per la porta de Isator, que forma part de l’antiga muralla i arribarem al centre neuràlgic de Munic, amb establiments de productes de luxe, cerveseries i restaurants típics amb el mes pur estil bavarès.

 

     L’antic ajuntament, Alter Rastaus i la catedral de Nostra Senyora, la Unserer Lieben Frau amb les seves dues torres característiques, be mereixen una detinguda visita i sense n’hi adonar-se’n, us hi passareu tot un matí.

 

     Desprès però, si podeu, no deixeu de degustar qualsevol plat en algun establiment gastronòmic de la Marien Plaz, gaudireu d’un bon àpat, a un preu discret, i si esteu de sort, inclús podeu estar acompanyats d’algun grup de musica popular.

 

 

   Avió d’enlairament vertical a l’entrada del Deutche Museum de Munic, a primer terme, el Jepi.

 

      No acaba tot aquí a la ciutat de Munic, el Englishcher Garten, jardí anglès, gran i ben cuidat es una meravella per anar a passejar, la ciutat te nombrosos museus, sales de concerts, una vida nocturna molt aminada i cada final de setembre, la October Fest, que es va celebrar per primera vegada en honor del rei de Baviera amb motiu del seu casament, famosa arreu i dedicada a la cervesa. 

 

     A prop de Munic, a catorze kilòmetres cap el nord oest, trobem la població de Dachau, on hi un camp de concentració que fou inaugurat el 22 de Mars del 1933 i alliberat per les tropes americanes el 29 d’abril el 1945.

 

     Fou, durant aquest període, que uns 200.000 presoners hi passaren i molts hi moriren, procedents d’uns trenta països, allà es feien tota classe d’experiment i atrocitats amb els interns, especialment proves de la resistència humana a les altes i baixes pressions, de cara a saber el comportament que tindria el cos humà en els avions que incorporessin els recent inventats motors de reacció, volant a gran altura i velocitat.

 

     Aquest camp va servir de model per la construcció dels altres que instal·laren els nazis, tant a Alemanya com al països ocupats. La visita impressiona, al veure on arriba la maldat humana, encara que actualment els camps de concentració s’han convertit en un espai a la memòria dels molts que hi van morir, visitar els cremadors on s’incineraven els presoners després d’assassinar-los a la càmera de gas, impressiona a qualsevol, com també ho fa el rètol de l’entrada que diu “Arbeit macht frei” que traduït ve a dir, el treball ens falliures.

 

 

       Forns crematoris del camp de concentració de Dachau, tal com es conserven en l’actualitat.

 

     També havíem visitat Passau, banyada pel Danubi, tocant a la frontera austríaca a prop Xequia, Regenburg i la casa de Durero a Nuremberg, ciutat en la que varem passar un parell de dies amb l’intenció de seguir cap a Xequia, passant per Plzen, famosa per la cervesa i amb cinquanta kilòmetres més, arribar-nos a Praga.

 

En aquella època, els països comunistes pertanyents a l’orbita soviètica estaven molt militaritzats i visitar-los gairebé sempre era un problema pels occidentals.

 

     Total que, sortirem al matí desprès d’esmorzar direcció a Praga, doncs des de Nuremberg, tampoc queda tant lluny, a mida que ens acostàvem a la frontera, els transit de la carretera era cada vegada menys, fins a tal punt que la carretera va quedar totalment neta de vehicles tant d’anada com de tornada.

 

     Els rètols  ens indicaven la proximitat de la frontera, vam arribar a un Stop, i una porta amb reixes de ferro ens barrava el pas, però  a continuació es va obrir automàticament i un cop sobre passada es va tornar a tancar a les nostres espatlles, i a continuació, una altre i un altre, fins a quatre, que totes, al igual que la primera, s’anaven tancant darrera nostre, m’entres nosaltres ens anàvem inquietant.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   Mapa simplificat de la república Txeca          Paisatge Austriac, abans d’arribar a la frontera de Txequia

 

     Vam arribar a la duana, un edifici de pedra, teulada de pissarra i reixes dobles a totes les finestres, que mes que finestres eren unes espitlleres estretes, segurament per controlar qui venia, tot plegat era com el cos de guàrdia d’una presó, ple de soldats carregats de fusells, pistoles i munició fins a les dents.

 

     Ens obligaren a deixar el cotxe aparcat en un racó i ens va fer baixar, ens van agafar la documentació personal i la del vehicle, també les maquines fotogràfiques i ens van acompanyar directament al despatx del cap de guàrdia, un personatge, seriós i mal carat, que no parlava cap paraula entenedora, encara que ell devia pensar el mateix de nosaltres.

 

     Sigui com vulgui, des de allà, ens acompanyaren a un altre estança, sense cap moble, només amb una taula al mig, quatre cadires i un banc de pedra adossat a la paret, del sostre penjava una trista llum amb una bombeta que quasi no il·luminava n’hi el centre de la taula, a la paret hi havia uns claus i uns ganxos que per mes voltes que hi donéssim, no vam saber per que servien. La qüestió s’anava fent intrigants per moments i no sabíem com acabaria.

 

     El soldat que ens va acompanyar, armat fins el clatell, ens va deixar sols allà dintre i al sortir va tancar la porta amb clau per la part de fora, m’entres nosaltres des de dins escoltàvem el soroll de les botes, quant s’anava allunyant passadís enllà.

 

     La situació era complicada, al cap de poc vam començar a reaccionar i ho veiem tot molt difús, era una situació inesperada, vam arribar a pensar que ens havien confós amb algun delinqüent al que estaven esperant, a l’estança només hi havia una finestra que donava a l’exterior, una espitllera estreta de no més de trenta centímetres d’amplada amb un tros de ferro central amb unes estries punxegudes per acabar-ho de complicar.

 

     Era una sensació entranya, com la de quedar-se tancat i sense llum a dins de l’ascensor, sense que ningú ho sàpiga n’hi sen adoni.

 

    Per la petita obertura que donava a la part del darrera del pati i per la que quasi no entrava llum, només veiem soldats patrullant per la muntanya, passejant amb el fusell a les mans i d’altres perfectament instal·lats al peu d’una metralladora.

 

     La situació era patètica i desconcertant, digne de qualsevol pel·lícula de suspens, no podiem demanar ajuda i així va passar molta estona, mes d’una hora, que ens semblà una eternitat, sense que ningú es recordés de nosaltres ni poc no molt.

 

     Quant ja no sabíem que mes pensar n’hi que fer, sentirem de nou el tic-tac dels talons d’unes botes que s’acostaven, van obrir la porta, ens van fer passar altre vegada al despatx del cap de guàrdia, ens van tornar la documentació i les càmeres de fotos i ens va fer acompanyar per un soldat altre vegada cap el cotxe.

 

     Per les indicacions que ens van fer, i no pel que ens van explicar, vam entendre que el que tocava era marxar d’allà i tornar per on havíem vingut, el que col·loquialment en diem tocar el dos, sense intentar demanar cap explicació n’hi fer cap pregunta, doncs tampoc ho hauríem entès.

 

     De tornada, igual, s’obriren les reixes una a una, i es tornaven a tancar darrera nostra com abans, un com travessades les quatre havíem recobrat de nou la llibertat.

 

      L’assignatura de visitar Praga, va quedar pendent, i ho ha estat en el curs del temps, fins que el meu net a l’edat de dotze anys, va tenir ocasió d’estar-hi, hi al tornar m’ho va explicar tot tant bé, que puc assegurar que tot i no haver-hi estat mai, Praga per mi, es una ciutat coneguda.

                                                      

 

                                              Josep Girbau Parareda         Castellterçol,  Octubre del 2.012

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                      

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                      

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escribir comentario

Comentarios: 23
  • #1

    Martí Casanoves (miércoles, 10 julio 2013 14:37)

    Trobo molt interessant la teua pàgina web.

  • #2

    Maria de Bagà (jueves, 21 noviembre 2013 18:09)

    Hola, m'han agradat molt les seves experiències! Espero amb ànsia els propers textos.

    Salutacions des de Bagà, Josep.

  • #3

    Joan de Monistrol (martes, 28 enero 2014 17:57)

    Impresionant! Volem més textos! :)

  • #4

    Maria de La Garriga (lunes, 28 abril 2014 15:02)

    M'agraden les històries i la manera d'explicarles

  • #5

    Isaac de Cornellà (lunes, 05 mayo 2014 18:27)

    Josep, m'ha agradat molt el text una Història d'amor i de Guerra! MERAVELLÓS!!!!!

  • #6

    Ferran de Camprodon (martes, 20 mayo 2014 21:15)

    Llegeixes el text de Foix i Mirepoix i et transportes a aquestes meravelloses poblacions, Us el recomano!!

    Josep, m'ha agradat molt els tocs d'ironia que poses en el text, i donen quelcom que et ve de gust continuar llegint. Bona feina i felicitats.

  • #7

    Joan de Monsitrol (lunes, 07 julio 2014 13:43)

    Bon dia Josep! Ja torno a ser jo!! Les seves lectures són vicioses :D

    M'ha agradat molt com heu acabt el text d'amor per correspondència. Sou un molt bon escriptor! Heu publicat algún llibre?

  • #8

    Aurora, verges (miércoles, 17 septiembre 2014 19:06)

    UNA HISTÒRIA INOBLIDABLE
    El millor títol per aquesta gran historia que he hagut de llegir -la unes quantes vegades per empesarme-la. Genial es una historia tal i com dius inoblidable

  • #9

    Martí barcelona (domingo, 05 octubre 2014 14:36)

    vaig entrar a la teva pàgina fa temps i la vaig ignorar avui he tornat a entrar-hi i apart de que he vist molts textos nous he vist que tenen força qualitat

    FELICTATS!

  • #10

    Isabel de Lleida (martes, 23 diciembre 2014 17:46)

    Josep, he llegit tots els teus Textos, m'han agradat i estan molt ben escrits.
    Aquesta Història Inoblidable, m'ha fet plorar, però no hem sap greu. Es un relat meravellós, ben escrit, rodó, amb passió, sentiments i amb molta sensibilitat. Sincerament et felicito.

  • #11

    Joan Granolllers (martes, 27 enero 2015 19:52)

    Josep, el relat una hisòria inoblidable m'ha sorprès molt, estic totalment d'acord amb els comentaris anteriors!! Segur que anar a fer un cafè amb vosté, el gust d'aquest seria (tal i com diu el seu relat) inoblidable

  • #12

    Montse de Castellterçol (miércoles, 04 febrero 2015 18:10)

    Josep, t'haig de dir que he quedat realment sorpresa de com escrius i sobretot de la capacitat descriptiva que ni t'imagines que tens. T'animo a seguir escribint històries tan boniques com aquesta. Castellterçol és un poble d'artistes i pel que veig de bons escriptors: tu n'ets un! Per molts anys puguis anar escrivint i nosaltres ho poguem llegir!

  • #13

    Pau de Caldes (sábado, 16 mayo 2015 16:14)

    Avui m'he despertat amb ganes de llegir alguna historieta, he trobat la teva pàgina web i sent franc t'he de dir que la salsa que poses en els textos m'agrada molt. Continuaré llegint més històries!!

    Pau

  • #14

    Carles de Tortosa (domingo, 09 agosto 2015 12:21)

    Acabo de llegir els texts de Foix i de Mirepoix. Volia anar de vacances pel setembre uns dies al sud de França i ja tinc clar on aniré. Aquesta lectura m'ha convençut. La resta molt bé i Una Història Inoblidable, senzillament formidable. Moltes felicitats, no deixis d'escriure.

  • #15

    arc iris , dimats, septembre 2015. (martes, 15 septiembre 2015 23:07)


    He trubat la pagina web i m,ha encantat
    Felicitats, no deixis d´ëscriure.

  • #16

    Maria de Bagà (viernes, 02 octubre 2015 18:36)

    Hola Josep,
    després d'un temps sense entrar a la seva pàgina web, veig que heu continuat escribint. Aquell dia que vaig trobar la seva pàgina web ha marcat un abans i un després de la meva vida. Moltes gràcies per compartir.ho amb nosaltres!

  • #17

    carlos morant (viernes, 12 febrero 2016 10:29)

    He llegit, per sobre, algunes de les coses molt interessants d'aquesta pàgina.Però m'he parat a llegir en detall, dues vegades, alló referent al Sr. Dieste.
    Recordo perfectament el gran saló i els meravellosos aparells de música, que a mi, que soc aficionat a quests temes, em semblaven d'un altre mon.
    Amb l'Alfred Dieste haviem passat molt bones estones escoltant música amb aquells aparells.
    Molt bons records.
    Grácies, Josep

  • #18

    Natàlia de Camprodon (lunes, 14 marzo 2016 18:04)

    Buscant informació del moianès per una pàgina web he trobat la seva pàgina web! Veig que heu escrit molt, i encara no he tingut el plaer de poder-ho llegir tot però realment i des del meu cor us felicito. Bona feina!!!

  • #19

    arc iris (miércoles, 16 marzo 2016 23:04)

    Aquestas emisions de "radioi
    "et transportan a aquells anys i aquells llocs on sen tan llunyants es fan tan propers, Gracies per interpretar-los per nosaltres.

  • #20

    Joel barcelona (martes, 05 abril 2016 19:14)

    No hi han paraules... Moltíssimes felicitats!

  • #21

    Santi, La Garriga (miércoles, 13 abril 2016 13:00)

    Estic llegint el que has publicat en aquesta pàgina Web i de veritat que ho trobo molt interessant. Faig meus el comentaris anteriors i també et felicito.

  • #22

    Àlex (martes, 10 mayo 2016 10:02)

    Sr Girbau!!
    He donat un cop d´ull a la web.Esta molt bé! Felicitats i endavant
    Àlex (Sant Feliu de Codines)

  • #23

    arc iris (sábado, 02 julio 2016 20:27)


    Realment llegi aquestas paraulas sobre Venecia es com ...turnar a sumiar i poder sentirte alla.
    Es reviure un somni.
    Felicitats.




    ...