FOIX, CIUTAT COMPTAL

 

FOIX, CIUTAT COMTAL 

 

(PAISATGES CONEGUTS)

 

     Panoràmica del Castell de Foix, símbol permanent de la cuitat (Ariège, França)

 

                Aquest castell, altiu i dominant, es el símbol perenne de la ciutat, mes de mil anys d'història el contemplen. Carregat d'intrigues i llegendes, amb un gran poder de decisió i influència a l'Edad Mitjana, supervivent de les guerres de religió al Lllenguadoc (1.209/ 1.229) i dels atacs de les tropes de Simó de Montfort durants les creuades contra els albigessos o càtars, amb aquest toc tant especial i elegant que l'hi donen la llum i els colors, cada any, amb l'arribada de la tardor.

           

                Perqué la tardor, tan imprevissible, de colors daurats, joganera i variable, quand les orenetes s'en van, les ombres s'allarguen i els dies s'escursen, amb un punt de tristor que convida a la reflexió i al recolliment, vestida amb totes les tonalitats cromàtiques del vermell, es com la primavera, però, aixó si... amb experiéncia.

 

             Quan el viatger, procedent de Catalunya o bé d´Andorra, va endinsantse per terres del departament francès de l'Arièja, seguint el curs del riu del mateix nom, direcció a Tolosa de Llenguadoc, després d'haver deixat enrere el túnel del Puig-Morens i pobles com l´Hospitalet, Ax les Termes i Tarascón sur Arièja entre d'altres molt més petits i pintorescos, un cop recorreguts uns 70 kilòmetres des de la frontera catalana, mentre els últims contraforts del Pirineu van quedant enrere perdent-se cap el Sud, s'arriba a una zona de muntanyes molt més baixes, d’un verd intens i de perfils suaus, mentre la carretera avança paralela pel costat del riu, cada vegada més cabalós i planer.

           Després de Tarascón i poc abans d'arribar a Foix, veurem l'esvelta silueta d'un castell encimbellat damunt d'un penyal de roca, com si d'un guerrer solitari es tractés, que des de la seva alçada i posició dominant, sembla vetllar constantment per la ciutat i els seus habitants.

              Aquest castell, símbol de la ciutat, va tenir un gran protagonisme durant l'edat mitjana i en les guerres de religió contra els albigesos o càtars, foren molts els setges que va sofrir, especialment per Simó de Montfort, però nomès una vegada fou conquerit i per molt poc temps.

         La seva situació, damunt d’aquell penyal de roca que domina la ciutat, és certament priviliada, la protecció natural que l’hi ofereix el riu Arièja per una banda i l’Arget, afluent seu, per l’altra, el convertiren a l’Edad Mitjana en una fortalesa gaire bé inexpugnable i encara avui s’aixeca altiu, desafiant el pas del temps amb les seves muralles i torres imponents, com a testimoni d’un passat gloriós, espectador permanet de la furia i l’ambició dels homes.

          Per les restes arqueològiques trobades a les coves naturals de la roca, se sap que la població humana es remunta a la prehistòria, també és té constància de que va haver-hi un assentament Romà amb una guarnició de soldats, però les primeres informacións documentades són dels voltants de l’any mil, quand Roger el Vell, compte de Carcassonne, deixà en testament totes les seves possesions d’aquests indrets al seu fill petit, Bernart Roger.

          Aquest territoris comprenien propietats al país de Foix, seguint el curs del riu fins a les proximitats de Ax les Termes, Couserans, Volvestre i diferents alous al país de Daumazan.  Fins a les hores aquestes possesions estaven sota l’administració dels abats del Monestir de Sant Vulusien, vassalls del compte de Carcassonne i que en realitat foren els primers senyors de Foix.
 
          En aquella època, l’església, on es guardaven les reliquies de Sant Volusien i el poble, quedaven reduïts a quatre cases apinyades al costat de la roca del castell i la majoria de la població vivia del cultiu de la terra i del bestiar.

          Fou doncs, Bernart Roger, el que al heretar aquests territoris va anar agrupant totes les propietats disseminades i les posà sota el seu control i domini, primer compartit amb els monjos de Sant Volusien i després amb total autonomia.

          Va correspondre, doncs, a Bernard Roger l'honor de convertir-se en el primer  comte de Foix, el qual casat amb Béatrix de Béziers, va morir el 1012. Ell fou la tija i l´inici d´una saga il.lustre i distingida per la seva influència i gràcies a una molt hàbil política d´aliances matrimonials el comtat de Foix s'estengué des de el Pais Basc Francès (Actual departament de Bearn)  fins a la Cerdanya, amb possessions a les dues vessants del Pirineu, als bisbats de Vic, d´Urgell, de Girona, Barcelona i Tarragona, també a Castella i Navarra.  Els comtes de Foix  participaren activament en els afers de la Coronad´Aragó, mitjançant aliances i pactes. 

                
          Governaren aquestes terres amb absoluta independència durant cinc segles, lluitaren a les

creuades  (1210 - 1214)  defensaren  les  seves  posessións de la fúria de Simó de Montfort durant les guerres contra els Albigessos (Càtars) esquivaren com pogueren els embats de l‘Inquisisió i mantingueren els seus dominis en l'ampli territori que actualment ocupa una gran part del departament de l'Arièja, crearen un ordre de cavallers i fins i tot  emitiren moneda pròpia.

          De la línia principal dels comtes de Foix, sorgiren famílies nobles com els comtes de Rabat (sXIII), els vescomtes d´Ossau (sXIV), els comtes de Candale i Benanges (sXV), els vescomtes de Lan (sXVI)  i la branca Rossellonesa dels Bearn (sXV).

 

              La Rue Labistour, el carrer comercial mes important de la ciutat de Foix.

          La torre rodona del castell, de 42 metres d'alçada, va ésser construïda vers el segle XV amb la finalitat d´utilitzar-la com a torre d´homenatge encara que en èpoques posteriors fou convertida en presó.

          Les altres dues, segons el que es desprèn de certs documents antics, es creu que són anteriors al Segle XII.

          Els comtes de Foix esdevingueren reis de Navarra el 1497, territori que els els fou violentament arrebatat, junt amb altres possesións catalanes, pels exèrcits del rei Ferrán El Catòlic l´any 1512.

          El castell de Foix fou durant més de dos segles la residència  principal dels comtes, fins que l´any 1290,  Roger  Bernard  IV, amb motiu del seu casament amb Marguerite, segona filla del comte de Bearn, n'abandona l'estada permanent i el castell es converteix en una segona residència  temporal per disfrutar d´èpoques de descans, recepcions i caceries.

          A partir d´aquell  moment  els comtes  alternaren les seves estades entre el castell de Foix, el de Bearn i sobretot el de Mazeres, un poblet situat  a pocs kilómetres al nord de Foix, en  un  castell situat a la plana, més senyorial i menys fortificat que el de Foix.  A Mazeres, encara avui hi viu una família que són descendents directes dels comtes.  L'últim comte de Foix,  Enric III de Navarra, esdevingué rei de França el 1572 amb el nom de Enric IV el Gran, i va unir el comtat i totes les seves possessións a la Corona.

          Després de l'anexió a la Corona, fins a la Revolució Francesa del 1790, el castell  continuà tenint una  guarnició  militar,  i també  s'hi  feien  grans festes  quan  venien  gobernadors  com el comte de Treville, capità dels mosqueters de Louis XII o el mariscal Segur, ministre del rei Louis XVI.

          Va ser l'únic castell de la regió que va sobrevuire a l'ordre d´enderrocamernt promulgada pel  cardenal Richelieu  (1631/1638)  que va manar destruir totes les fortificacions de la zona per evitar que ningú es fes fort en contra del govern central de França.

          Va esser perfectament restaurat el segle XIX, s'enderrocaren les noves construccions que s'havien fet a partir de la seva utilització com a presó, es van reconstruir les muralles, es va fer un nou camí d´entrada,  s'arrenjaren les sales d'armes, les teulades, i es va refer la torre rodona.
       
          Des de l'any 1930, acull les col.leccions del Museu Departamental de l'Arièja, amb referències a la Prehistória, l´arqueologia, Edat Mitjana, etnografia, ciències de la terra, història natural i també als fets mes importants ocurreguts a la ciutat en el curs del temps.

          Fou entre els anys 1343 i 1391, sota el domini de Gastón III, que era anomenat popularment "Phoebus" que el castell i la ciutat visqueren una de les èpoques mes esplendoroses.

     El paisatge que envolta la ciutat de Foix, vista des del castell , al matí de bona hora

          El panorama que s'albira des de dalt de les torres és francament  impressionant  i  la seva visita pot  esdevenir  una  experiència  inoblidable,  sobre tot al capvespre quad el sol acabada la seva tasca diària, va arraulint-se poc a poc darrere els cims més alts del Piríneu, que li fan de bressol on  passar la nit, deixant esgotar els darrers raigs de llum que encara li resten.

          Si teniu paciència, si sabeu gaudir dels pocs moments de tranquil.litat que a voltes ens ofereix la vida, si sou capaços d'aprofitar-los, espereu, no massa estona, però espereu, el silenci esdevindrà total, la sensació de pau interior serà intensa i recuperareu la memòria de fets que han passat al costat vostre, a voltes sense ni adonar-vos-en.

          Veureu com tímidament apareixen els primers estels, com les ombres acaparen el paisatge i les primeres llums il.luminen els carrers i les places d’una ciutat que aviat restarà adormida.

          Serà una visió totalment diferent  i d'una irrealitat poc acostumada a mostrar-se amb tota la seva grandesa, mentre la llum vermellosa d'una farola llunyana va espurnejant, com sí mitjançant un codi secret  volgués dir-vos alguna cosa.

          Les pedres que ens acompanyen, sí poguessin parlar, ens explicarien quantitat de fets i d'històries que formen part de la memòria del castell i de la voluntat d'independència  de tot un poble.
                      
          És també a partir dels anys mil, iníci de la saga del comtes de Foix, que en el Llenguadoc comença una etapa tumultuosa de lluites pel poder entre els nobles i l'església, sobretot degut al nou moviment religiós dels “nous cristians” els càtars, (Del grec, catharos que vol dir pur) que despertàren les ires de Roma, motiu pel qual foren promogudes dues croades, les primeres en terres cristianes, pel Papa Innocenci III, foren perseguits fins a la l'extemini i pels estralls provocats per l'acció de la  “Santa” Inquisició.

          Fou nomenat cap militar de les croades el sanguinari Simó de Montfort, que encara que expert guerrer, se'l recorda als llibres d'història per la seva violencia i salvatjades.
                           
          Es per totes aquestes qüestions que la história dels comtes de Foix, el seu entorn i l'època que van viure és molt interessant pel seu paral.lelisme amb el fenómen catar i el seu  paper a les creuades. 

 

EL DEPARTAMENT DE L´ARIÊJA
                    
          El departament francés de l'Arièja, tal com passa amb altres a França, deu el seu nom al riu que l'atravessa, aquest riu pirenenc neix a l'Alta Cerdanya a l'Oest del massis granitic del Carlit, a la frontera Franco-Andorrana, trancorre per terres d´Occitània i el Pais de Foix i és afluent per la dreta del Garona, que troba prop de Tolouse, 170 Km. després del seu naixement.

          Durant el recorregut passa per Ax les Termes, Tarascón sur Arièja, Foix, Pamiers i Saverdun, entre d´altres.  El règim és nivo-pluvial amb abundants crescudes a la primavera i l’estiu, degudes al desglaç, durant el trajecte trobem aprofitament hidroeléctric, especialment a l´Hospitalet i Aston.
    p

   Piscina d'aigua calenta, a la plaça de Ax les Termes, al darrera el balneari de Saint Louis
.

          L'Arièja és un territori de França integrat a la regió de Midi-Pirenés, entre Aquitània i Languedoc Roussillon, que compren els departaments de Lot, Tarn-et-Garonne, Aveiron, Tarn, Gers, Hautes Pyrennes, Haute Garonne, i el  pròpiament dit de l´Arièja, que està format per l´antic comtat de Foix, (que n´és la capital administrativa) i Donnezan o País de Mirepoix al centre i part de Gascunya (Couserans).  Té 4.903 Km.2  i 140.000 habitants.

          La muntanya més alta de l'Arièja es el Montcalm de 3077 m. hi ha un total de  300 Km. de rius, també trobem instal.lacions balneàries, a Aulus les Bains, Ax les Termes i Ussat les Bains.

          L'alta vall de l´Arièja i les valls de Couserans són comarques ramaderes amb molt de bestiar,  amb grans extensions de prats naturals i artificials.

          L'activitat econòmica més important és l'aprofitament d'energia hidroelèctrica d'alta muntanya, mines de talc a Lucenac (les segones en importància del món) producció d'alumini a Tarascón,  indústria lleugera, quelcom d´electrònica a Foix i de teixits a Lavelanet, encara que avui dia força mediocre, també queden algunes indústries molt artesanes com la fabricació de pintes de banya a Lavelanet, pedres d´esmolar a partir d'una roca especial, cervesa artesana a Foix, gasosa a la Bastide sur l¨Hers, i a ressaltar també l'elaboració artesanal de patès, formatges, confit d'ànec i sucs de poma.
   
          S'han fet i es fan grans esforços per desenvolupar el turisme,  però de totes maneres la població està en període de franc retrocés, pot ser que en part degut al marcat centralisme francès, o pot ser també a que el turisme cap a Espanya ara viatja per autopista, sobretot cap a la costa. Són de destacar la gran quantitat de grutes, algunes d'elles úniques al món, riques en formacions d´estalactites, estalagmites, excèntriques, i també amb pintures rupestres.   

         Les coves més importants són les de Niaux per les seves pintures, la de la Vache, la de Bedeilhac i la de Lombrives, que es la cova coneguda més gran d´Europa, entre moltes d'altres i especialment el riu soterrani de La Bouche, a 14 Km. de Foix, on es baixa a 60 metres de profunditat per una escalinata de pedra, que atravessa dues sales espectaculars i s´arriba a un espai on es puja a una barca amb la que es fa un recorregut de 1,5 km. per un riu subterrani, fins a arribar a la sortida, al peu de la muntanya.

          El 1.635 esclata la guerra amb Espanya, que acabà amb el tractat dels Pirineus el 1.656, amb la pèrdua d´una bona part de terres catalanes.  Segons el tractat s´especifica que tot el territori i els pobles situats més amunt de la frontera actual passen a formar part de França,  és per això que el llac de Puigcerdà, que antiguement abastexia d´aigua la ciutat, s´alimenta  des de l´altra banda de la frontera actual i que Llívia per la seva condició de Vila, no poble, va reindivicar la seva pertanyença a Catalunya, és per aixó que aquest municipi és com una  illa voltada de terres franceses per tots els costats, però aquesta ja seria un altra història. El comtat de Foix, junt amb Couserans, Donnezan i el pais de Mirepoix, esdevinguen departament de l´Arièja, el 17 de gener de 1.790.

FOIX.-   LA  CIUTAT,  ABANS  I  ARA.-
     
     La ville?  Un pittoresque bourg de montagne, avec des rues étroites, plantées de vieux logis, avec son Rival, son Four d´Amont, son Four d´Aval, sa place des Pénitents, ses al.lées de platanes et ses salenques, qui a le culte de deux demi-dieux: Gaston Phoebus, beau comme Apollon, et Gaston de Foix, ce général de vingt-trois ans, neveu d´un roi, qui mourut se bellement à Ravenne.  A vi passer les légions romaines, Charlemagne et Roland, les émirs sarrazins, et aussi le loup Simón de Montfort….    Est vieux de souvenirs.       
                           
          La llegenda diu que Sant Volusien, bisbe de Tous, presoner de les tropes d´Alaric, rei dels visigots que es replegaven després de la derrota de la batalla de Vouillé, va ésser decapitat entre Pamiers i Foix i abandonat.  El seu cos fou recollit per Clovis, vencedor dels visigots, i sepultat en la primera església de de la ciutat,  probablement situada al peu mateix de la roca.

          Aquesta església, documentada ja a l´any 849, fou transformada en abadia en el curs del segle IX i dotada d´un ampli territori que arribava, seguint la vessant del riu Arièja, fins a les portes d´Ax les les Termes, el que li permetia autofinançar-se amb els rèdits obtinguts de les terres.
    
          Degut al mal estat general fou reedificada al segle XVII.  Després al construir-se l'església nova hi foren traslladades totes les dependències administratives que foren parcialment destruïdes per un incendi, l'any 1804.  En acabar-se l´època medieval, de l'antiga església només en quedaven la cripta, la base de la paret sud de la nau central i una reixa de ferro del segle XII.

          En aquella època la ciutat quedava reduïda a l´abadia, el castell al cim de la roca i unes poques cases apinyades pels voltants, per accedir-hi calia atravessar el riu Arièja o bé l'Arget per uns ponts molt rudimentaris. No cal dir que els habitants de Foix en aquells temps vivien a redós del castell i de l'abadia, com a servidors dels senyors, cultivant les terres i cuidant del bestiar.  
                
          A partir de l´any mil i amb motiu d´haver-se convertit el territori en un comtat, la ciutat va anar progressant i gràcies a una molt hàbil política d´aliances i de casaments per part dels senyors del castell, l’inluencia dels comtes de Foix fou molt important, la seva figura era respectada i considerada tant  pel poble menut com pels reis.                
     
          Foix, situada en un enclau priveligiat a la porta dels Pirineus es un enllaç de comunicacións important, per una banda comunica la França central a través de Tolosa, amb Andorra i Espanya i per l´altra el Rosselló amb Aquitània, ò el que és el mateix, el mar Mediterrani amb l´oceà Atlàntic.

          El màxim esplendor, però, fou al segle XIV, sota el mandat de Gastón III, el més popular comte de Foix, anomenat popularment Phoebus, posteriorment la vitalitat de la ciutat ha declinat progresivament.

          L´economia actual està basada en l´agricultura, l´artesania, el turisme, quelcom d'indústria, confecció i comerç, i al ser cap de partit i capital del departament de l'Arièja desde la Revolució Francesa, recull gran nombre de persones de la comarca, sobretot el dijous, que és el dia del mercat setmanal.  La població actual ronda els deu mil habitants.

          Una manera de fer un recorregut per la ciutat pot ser la d'entrar pel pont vell, travessant l’Ariège, seguir cap a la Rue Labistour, un dels carrers mes comercials de Foix, arribar-se fin a la Fontenne de Loie, tombar a la dreta i seguir fins a l’església de Saint Volusien, visitar-la, pujar al castell i de tornada, per la part del darrera, anar cap a la carretera de Saint Girons, travessar el riu l’Arget, i baixar tranquil·lament pel paseig de Vilotte, per trobar altre vegada el riu Ariège.

 

                                 

      Esglèsia parroquial de Saint Volusien, construció nova a partir d'una anterior de l'any 900

          De baixada del castell, podem visitar el carrer dels ducs (es refereix als ocells) que és un dels més antics de la ciutat, amb alguna casa amb entramats de fusta a la façana.
 
          Des de la plaça de l'església podem donar la volta per la part del darrera del castell, atravessar el pont sobre el riu Arget, a la carretera de Saint Girons i arribar-nos al boulevard de Vilotte, on podrem descansar a l´ombra dels plàtans, visitar la plaça del mercat, l'Ajuntament, la biblioteca i el pont nou construit vers els anys seixanta, del segle passat, sempre sota la vigilància imperturbable del castell.
                                  
          Després d'aquest recorregut preliminar, arribeu-vos a l´oficina de turisme, que està alllà mateix i assabenteu-vos de la gran quantitat de coses que podeu visitar, tant de la ciutat com de l´entorn.   Foix és el lloc ideal per utilitzar com a ciutat base, per fer magnífiques excursions pels voltants i per degustar l'exquisita cuina de la terra.

          Proveu també de passejar tranquil.lament pels carrers antics d´aquesta ciutat, un dia qualsevol, si pot ser a la tardor i amb bona companyia, trepitjant les fulles dels arbres tenyides amb totes les tonalitats cromàtiques del vermell que anireu trobant pel terra, amb el cel ennuvolat i una pluja menuda d´aquella que no mulla, o sí… qui sap. Sí teniu l'oportunitat de fer-ho així, procureu sobretot, que el paraigua sigui petit, menut, com la mateixa pluja, ja que sota els paraigües petits s'han viscut històries inoblidables.
            
          Veureu com  la silueta del castell es va difuminant poc a poc a  través de la boira, apareixent i desapareixent com ho fan al mateix temps els vostres pensaments, veureu com passen pel costat altres persones, reflectida la seva figura als bassals del terra, com a essers estranys i fantasmagòrics que pertanyen a un món llunyà i diferent al vostre.
                            
          Veureu com els ocells picoteigen les gotes d'aigua que regalimen suaument de les fulles dels arbres, viureu en una dimensió desconeguda, substituint les paraules per les mirades i els pensaments pels records, sentireu una sensació poc coneguda que, si no és la felicitat, es quelcom que s'hi assembla.
          
          No en tingueu cap dubte, si realment algún dia ho podeu fer així, si teniu ocasió de viure l´experiència, a partir d´aleshores… creureu en els miracles.
 

 

    Font de l'oca, al final de la rue Labistour, a la cruïlla del carrer que porta cap a l'esglèsia

         Una alenada d´olor de bon café, acabat de fer, procedendent de no sé on, em retorna a la realitat de quotidiana, aixeco la mirada i veig el castell sempre impertorbable, altiu i solitari, mentre jo segueixo passejant submergit en els pensaments més profunds i la ciutat segueix el mateix ritme de sempre.                      
                            
         Les boires s’han anat aclarint, uns tímids raigs de sol il.luminen les teulades, el cel continua estripant-se, ja es veuen clarianes d'un blau intens, sembla que definitivament farà un bon dia, però per a mi afortunadament, faci el temps que faci, avui es un dia esplèndid.
   
         Em venen a la memòria records molt reculats en el temps… No sé si us n'heu adonat, però recordar és com passejar-se altra vegada per la vida i alló que s´oblida es com si mai s'hagués viscut.

         Era en plena joventut, recent complerts els divuit anys, a la dècada dels seixanta, quan la majoria de joves de poble d'aquella època no havíem estat a Barcelona més de dues o tres vegades, i amb molta sort haviem fet alguna  excursió de Caramelles a Montgrony, als santuaris de la Mare de Dèu de la Salut, el Far, Queralt, Montserrat o als Pastorets de Mataró, on molts vam veure el mar per primera vegada.

         Era una època en la que d’els llibres de l'escola, un cop trets els capítols d'Història Sagrada, Religió, Història d'Espanya, els Reis Catòlics, Francisco Franco, la Formación del Espíritu Nacional i el Fuero de los Españoles, ja no quedava espai per gran cosa.
                        
         Primers divendres de mes, sermons de novenari, plegaries quant no plovia, processons de Setmana Santa  i  de Corpus, a doctrina cada diumenge a la tarda, mes de Maria i del Sagrat Cor de Jesús, els joves d'Acció Catòlica i les Filles de Maria i al Centre Parroquial a veure pel.lícules del  “Gras i el Sec” en pantalla petita, en  blanc i negre naturalment.

          Anar al Cafè de Baix on hi ballaven els més grans podia ser pecat mortal  i  el salvaconducte per anar a parar directament a l'infern per la baixada més recte. També era temps d´entrar a les cases dient ben alt i clar:   - Ave Maria Puríssima -   mentre des de la penombra misteriosa de la cuina séns contestava  - Sens pecat fou concebuda.

          Anavem al teatre a veure obres interpretades per homes sols i cada diumenge a missa de set, de vuit, de dos quarts de deu, de les onze o de les dotze, per ésser ben vistos per les autoritats que vetllaven per la salvació de les nostres ànimes, això sí, amb les dones a un costat de l´església i els homes a l´altre per evitat temptacions innecessàries.
 
          Llavors podies condemnar-te per sempre per menys de res, fins i tot per un ditxós mal pensament aparegut involuntàriament en veure a través de la cortina d´una finestra mig oberta, la graciosa figura de la veïna, mentre s'estava pentinant.
    
          El meu nét em preguntava una dia:   Avi, quant tu eres petit,  ¿les coses no tenien color? la pregunta em sorprengué i li vaig demanar perqué - i ell em respongué - Perquè quant per la televisió veig coses antigues… del teu temps…  totes són en blanc i negre.

          Naturalment vaig aclarir-li el malentès,  però en el fons vaig pensar que metafòricament tenia molta, peró, que molta raó.

          Amb aquest bagatge a l'esquena, un reduït equipatge a dins d'una maleta de cartró que tancava com podia, uns pocs francs, amb alguna paraula de francès mal apresa que m'havia ensenyat un esforçat mestre que mai havía estat a França, vaig començar el viatge.
 
          Primer, el cotxe de línia cap a Centelles a les set del matí, amb tren fins a la Tour de Carol on s'arriba amb l´ample de via espanyol; llarga espera i fet el canvi, cap el tren francès, França enllà fins Tarascón Sur Arièja, on m'esperava una persona a la que jo no coneixia, ni havia vist mai.

          Encara recordo que al  arribar el tren  a  Ax les Termes, on va fer  parada, des de la finestreta del vagó per on vaig treure el cap, vaig veure dues dones grans, pageses elles, amb un cistell d'aviram cadascuna que parlaven, en francés naturalment.  Recordo la impresió que hem va fer escoltar el francès parlat a França, em semblava impossible que dues dones tan grans parlessin d'aquella manera i la sensació que vaig tenir al comprovar que no entenia res de res del que deien.

          Aproximadament a quarts de cinc de la tarda el tren arribava a Tarascón; el viatge no s'havia fet gens llarg, ja que tot era nou i desconegut per a mi.  El paisatge des de la finestreta del tren va impressionar-me, el  Pirineu  es  mostrà  amb  tota la seva grandesa, aquell recorregut que avui es pot fer amb unes tres hores de cotxe, havia  durat  més de nou hores.

          Ja començava a tenir gana, perquè d´aquell entrepà de pernil i formatge que m´havia cruspit al voltant de les onze del matí,  ja només en quedava un record llunyà.

          A Tarascón va baixar força gent i jo també.  A l'estació en el moment d'arribar el tren, no hi havia més de catorze o quinze persones mal comptades entre els que pujaven i els que esperaven algú. Vaig fer una ullada general al baixar els primers esglaons de l'escaleta del tren, abans de trepitjar l'andana, i vaig veure en un dels bancs una persona amb un barret de tela de color verd, que era la contrasenya i que aixecava el braç per saludar-me. No podia fallar, naturalment havia de ser éll; llavors va acostar-se i amb un català correcte, peró amb un lleu accent francès hem va donar la benvinguda, hem va posar la mà a l´espatlla i va dir-me a cau d’orella - Xicot, no et preocupis pas, estaràs com a casa.

AQUELL  SOPAR  I  LA  MEVA  PRIMERA  NIT  A  FRANÇA

          En Miquel Antonell, que era la persona que va recollir-me a l´estació, era un emigrant català que s’havia exiliat a França, com tants, amb motiu de la guerra civil espanyola (aquí anomenada la Cruzada Nacional a les nostres enciclopèdies de l´escola) que havia passat pel camp de concentració, que havia sofert amb la invasió alemanya de França del Maig del 1940, fins l'alliberació, que havia viscut tota mena de peripècies en un país estrany i de parla diferent. Tenia uns quaranta anys, n´aparentava algun de més, era prim i alt, el cabell una mica eriçat, havia superat calamitats on altres hi deixaren la vida, tot i això tenia un caràcter afable i senzill, si et podia fer un favor te´l feia, era republicà convençut, en resum, una bona persona.   

         Afortunadament, després d´aquells anys de penúries, havia aconseguit refer la vida. Estava casat amb una pubilla francesa, tenien dos fills, nen i nena, vivia en una caseta petitona propietat del seu sogre, a la sortida del poble, al pis de sobre, al que es pujava per una escala exterior i treballava a la fundició d´alumini que encara avui funciona a Tarascón.

          Vam pujar a una furgoneta Citroên destartalada, atravessàrem el pont sobre el riu Arièja, tombàrem a l´esquerra i de dret amunt, dos semàfors i poc després arribàrem a casa seva.

          Allà vaig conèixer la seva esposa, que era mestra de l´escola on anaven els seus dos nens que acavaven d´arribar, i els seus sogres, d´un perfil una mica pagès.  Ella es cuidava de les gallines, els conills i els ànecs que tenien al corral i també de l´hort que hi havia a la part del darrere de la casa, quant podia ajudava al seu marit  a triar ferralla i es cuidava de la feina de casa.

         El sogre en canvi, era tot un personatge, feia de drapaire, comprava i venia de tot, cosa que encara era era un bon negoci amb l´escassetat de matèries primeres que hi havia aquells anys.  Era un home gros, alt i corpulent, convençut de les seves conviccions, parlava amb una seguretat increïble, presumia de ser ateu, portava el pantaló subjectat amb uns elàstics amples i amb les tires de coloraines perquè la generositat de la seva panxa no li permetia portar cinturó, una camisa a quadres, unes botes tipus “katiusca” una boina ensorrada fins a les celles que li tapava la falta de cabell, lluïa un esplèndid bigoti del que s’anava recaragolant les puntes sovint i un nas gros i generós tal com correspon a un autèntic francès, fumava caliquenyos “Toscanos” i a voltes ho feia amb pipa.  Era trempat, ric en la conversa, havia viscut molt la vida i era respectat per la família i els amics.
 
          A l´hora de sopar, cosa que a França es fa molt d’hora, ens reunírem tots plegats en una taula molt gran a casa dels sogres d´en Miquel.  A mi, encara que em fes vergonya em col.locàren en un cap de taula amb categoria de convidat d´honor i a l´altre cap, el Sr. Paul René, que aquest era el nom del sogre i que actuà com a mestre de cerimònies.

          Una amanida excel·lent, amb enciam, petits retalls de magret d´ànec curat i trossos de formatge, a continuació confit, o sigui una cuixa d’anec confitada amb el seu propi greix i servida a taula, calenta, acompanyada de tomàquet escalivat, mongeta tendra guisada amb mantega, uns retalls de patata fregida amb el mateix greix de l´ànec i un pebrot escalivat.  Per postres cireres confitades amb vi dolç.  L’àpat fou acompanyat amb un vi d'Alsacia que Monsieur René tenia molt ben guardat, per ocasions  “especials”  i que havia adquirit a no se sap ben bé a quina subhasta.

         D´aquell sopar especial, n’hi el vi n’hi el formatge eren de collita pròpia, peró la resta tot era de l’hort i l’ànec del corral, està vist i comprovat que la misseria desenvolupa la intel.ligencia, aquí,  a França i a  tot arreu.

          La conversa fou prou interessant, de primer vam donar voltes a la situació actual del meu poble, ja que en Miquel feia més de vint anys que n´era fora, no havia tornat ni una sola vegada, la majoria de coses per les que em preguntava ja estaven canviades i la gent per la que s´interessava, molta ja estava a l´altre món o bé en camí d´anar-hi.  Després la conversa derivà cap a temes polítics sobre tot quan va tenir la paraula Mr. René, mentrestant, en Miquel  feia de traductor.

  

      Le Castelet, Tarascón sur Arièja, hi he pujat una  vegada, però quedarà sempre en el record 

         Fou aleshores que vaig adonar-me de que en Franco,  “Caudillo de España por la Gracia de Dios” tal com estava escrit a les monedes de l´época i que aquí sen´s el mostrava com el gran salvador de la pàtria i mirall d’occident, a l´altre costat de la frontera se'l considerava poc més que un criminal i un assassí, en contraposició total amb les nostres “enciclopèdies” de l’escola.

          Vaig adonar-me també qué hi havia altres formes de governar un país, que el poble tenia dret a participar-hi, que es podia practicar la religió que es volgués sense cap imposició, que fins i tot es podia ser ateu com Monsieur René i parlar-ne, que no passava res si un xicot es mirava una noia, que per altre banda es el més normal del món, en definitiva que la llibertat era un altra cosa.

          La nit la vaig passar allà mateix, a l´habitació de les golfes, a sota teulada, amb el sostre de fusta, una estufa de “mazout” i una moqueta al terra que de ben segur era d'abans de la segona guerra mundial per l´estat general en què es trobava, un armari enorme, (França, no sé per qué, es una país de grans armaris) un lavabo esquifit a la mateixa cambra i una  finestra al sostre amb una cortina de roba blava i vermella que em recordava els colors de la bandera francesa.

          El cap em donava moltes voltes, eren una gran quantitat les imatges noves que havia acumulat en el curt espai de temps que representa un dia, asseguraria recordar que hem vaig adormir mentre mirava el resplendor de les estrelles a través del petit espai que hi havía entre la cortina i el marc de fusta de la finestra.

          Aquella nit va ser tranquil.la i plàcida, em vingueren al cap infinitat d’imatges i records de la meva infantesa, dels anys d’escola i dels jocs amb els companys, vaig estar llargues estones només mig adormit, i de tant en tant m’apareixen en el pensament aquelles muntanyes del Pirineu que havien quedat enrrere, que em separaven de casa i de la gent que havia deixat, i només el lleu brogit de l’aigua del riu Arieja i el xiulet llunyà del tren de tant en tant, trencaven el silenci i la quietud del moment.

          Al matí al despertar, hem vaig enfilar en una cadira, vaig obrir la finestra del sostre i vaig treure el cap a l’exterior; una lleu boirina s´arrossegava per la llera del riu, les puntes dels pollancres per sobre de la boira eren il·luminades pels primers raigs de sol i les teulades de pissarra de les cases del poble, en aquella hora del matí, brillaven com l´escata del peix acabat de pescar.

          La combinació del fum de les xemeneies barrejant-se amb la boira formava una imatge realment bucòlica; al fons a l´esquerra, la torre que encara avui es conserva de l'antic castell de Tarascón anomenada “Le Castelet” on hi ha incorporada l´esfera d´un rellotge que marcava exactament dos quarts de vuit del matí, a la llera del riu hi havien uns pescadors que aprofitaven aquella hora tranquil.la per intentar pescar alguna truita,

         No tardaren gaire a  trucar-me a la porta i una veu em digué – Monsieur Josehp, le pétit déjener est serví - a continuació vaig esmorzar, unes torradetes amb pernil dolç, croissant i cafè amb llet tal com correspon a França.

          Poc després parava davant de la porta de la casa, una altra furgoneta, aquesta no tan destartalada com la d’ahir, els ocupants, una parella que rondava la cinquantena.  Després de les presentacions oportunes vaig seure en el poc espai que quedava lliure en el seient posterior ple de paquets de diferents mides i a continuació emprenguérem la marxa; en el portaequipatges superior, unes antenes de televisió, darrere del meu seient, uns amplificadors de só, uns altaveus i les portes del vehicle rotulades amb unes lletres vermelles que ressaltaven sobre un fons de color verd :

                   Ets. Roques et Fils – Electricité, Radio et Televisión - Tarascón-Foix

ARRIBADA  I  PRIMER  DIA  D´ESTADA  A  FOIX               

          Des de Tarascón fins a Foix apenes hi ha uns catorze quilometres. Els meus acompanyants s´esforçaven a explicar-me coses, jo els entenia poc i ells a mi per l´estil. Vam provar de parlar poc a poc i ens en sortírem molt millor.

          Actualment, per anar de Tarascón a Foix, es passa per l´autovia, però aleshores no estava feta, el recorregut era per la carretera nacional, amb moltes corbes, paral·lela a la via del tren i el riu, amb alguns pobles petits però interessants.

          Cap dels meus acompanyants m´havia dit res al respecte, crec que era per donar-me una sorpresa, però, poc abans d´arribar a Foix, vam veure el castell que semblava col·locat expressament  dalt  d´aquell  penyal de roca, enmig de la ciutat, per donar la benvinguda als visitants.

          És una d´aquelles imatges que es reserven intactes en un d´aquells calaixos del cervell on guardem els records més preuats i les fotografies meravelloses que amb el temps mai no es descoloreixen, perquè no foren fetes amb cap càmera de fotografiar.  En realitat són aquelles, a voltes personals e intransferibles, o secretes també, qui sap… que impressionaren directament la nostra retina per sempre i que mai s´obliden, més aviat tot el contrari, a mida que passen els anys cada dia es fan més presents.
 

   En primer terme, el riu Ariege, part del barri antic, la cupula de l'esglesia i al fons el castell

          Arribàrem a Foix, entràrem pel pont vell, tombàrem a l´esquerra i continuació a la dreta per la Rue Labistour, paràrem davant d´una botiga molt gran, podria ser tal com vaig tenir ocasió de comprovar després, que fos la botiga més important de Foix en aquells moments, oberta feia poc més de sis mesos, allí va baixar la senyora del meu acompanyant  i va entrar per la porta del costat.

          Seguírem carrer amunt, tombàrem a l´esquerra altra vegada, enfilàrem per la Rue Saint Jaques, vam parar davant  d´una fonda senzilla, on tenia reservada la meva estada. Un cop descarregades les meves poques pertinences el meu acompanyant em digué que m'instal·lés degudament i que a les tres de la tarda fes cap a la botiga, on ens trobaríem.  Al mateix temps va entrar a parlar amb el propietari de la fonda, li digué quelcom que hem va semblar que era una qüestió de diners i va marxar.

          La cambra era petita i senzilla, el bany era comú a les altres tres habitacions del mateix replà però tenia l´avantatge de que la finestra donava directament al carrer, així és que des de la cambra, podia veure l´anar i venir de la gent, tant del carrer del davant com del bulevard de Vilotte si mirava cap a la dreta, cap a l´esquerra en canvi, la presència sempre agraïda del castell.

          Un cop instal·lat i abans de dinar, encara vaig tenir temps de fer una volta pels voltants i fer-me una petita idea de com era aquella ciutat que m´acolliria durant una bona temporada; vaig acostar-me discretament de nou a prop d´aquella botiga. Per damunt dels amplis aparadors, tots de vidre, un enorme rètol que deia:    

    ETABLISSEMENTS  ROQUES  ET  FILS  DISTRIBUITEUR  PHILIPS  PAR  L´ARIEGE

          Josehp Roques era un home d´uns cinquanta anys fill de Garanou, un poble molt petit situat uns kilómetres abans d´arribar a Tarascon. A casa seva, el seu pare havia tingut un petit taller d´electricista amb el que es guanyava la vida treballant per la comarca.  Ell  també seguí  l´ofici  però interessant-se cada vegada mes pel món de la ràdio en els moments de màxima expansió, allà als anys trenta del segle passat; fou en aquella època que s´instal.là a Tarascón.  

          El sorprengué com a tanta gent de la seva generació, la Segona Guerra Mundial, en la  que es trobà involucrat, peró degut als seus coneixements d´electrònica, passà gran part de la guerra reparant i fent el manteniment d´equips de comunicacions de l´exércit i l'aviació; va estar presoner dels alemanys, peró aquest era un fet del que no en volia parlar.
   
          Quan jo el vaig coneixer, tenia la botiga de Tarascón i n’acababa d´inaugurar una de nova a Foix, capital del departament de l´Arièja, a la Rue Labistour, el carrer més comercial de la ciutat i tenia la distribució en exclusiva de les marques més reconegudes i de més prestigi de ràdio, televisió i electrodomèstics en general, també disposava a l’edifici del costat, de taller pel servei tècnic propi i  d´ínstal.lacions i muntatges elèctrics.
 
          Estava casat i era pare de tres nois i una noia. La gran, Polette, tenia una botiga de roba en el mateix carrer, a quatre o cinc portes mes avall, el segon, Jean, s´ocupava del taller d´electricitat i lampisteria i també de les tres o quatre persones que hi treballaven, festejava amb una mossa encantadora que tenia una perruqueria i era el prototipus de la noia francesa d´aquells moments; el tercer fill, Mimí, aleshores complia amb les obligacions del servei militar i estava destinat a Argèlia, que estava en guerra amb França, el quart fill, Daniel, era molt més jovenet, tindria uns 12 anys i anava l´escola.

          La seva senyora, del mateix poble d´ell, era senzilla i humil, un pou de bondat, abnegada per servir la clientel.la, sempre al servei de la llar i dels fills i per si quedava algun espai de temps lliure, tenia instal•lada una màquina de cosir i una altra de teixir llana en un raconet del despatx, on arranjava la roba i feia jerseis per la família, i d´altres d´encàrrec, que es venien a la botiga de la filla.

          Monsieur Roques era un home molt emprenedor, treballador nat i amb una voluntat de ferro, col.leccionista de segells, afeccionat a la caça, la pesca i les senyores. Li agradava tenir amics entre les persones influents i sempre estava al davant de qualsevol iniciativa que fos beneficiosa pel comerç o per la ciutat.

          Secretari de l´associació filatèlica de l´Ariege, president de l´agrupació de comerciants de la vila de Foix, soci de l’agrupació de caçadors i de pesca, promotor de l'agermanament de Foix amb Lleida, president de l´associació que organitzava les jornades comercials, membre del Comitè de Festes i de la comissió encarregada de l´espectacle “Són et Lumiere” que cada any es representa per la festa major i que consisteix  en  un  espectacle  piro-musical que simbolitza fragments de l´història de  la ciutat i del castell  i que acaba amb un simulacre d´incendi.

          Per cert, efectivament, les paraules que es dirigiren Mr. Roques i Mr. Fabre, que era el propietari de la fonda, tractaven de diners, Mr. Roques va dir-li que les despeses de la meva pensió corrien exclusivament a compte seu i així fou, mai no vaig saber què havia costat la meva estada a França.  

          Després de dinar, puntualment, a les tres de la tarda, vaig dirigir-me a la botiga de la Rue Labistour, allà vaig ser presentat al cap de taller Mr. Dedieu, al que se li donaren instruccions perquè hem tractés com a un alumne, se m´expliquessin sense secrets totes les tècniques per la reparació d´aparells de ràdio i televisió, i que tingués accés a totes les informacions tècniques i confidencials dels fabricants.

          Recordo que Mr. Dedieu, segurament per fer una prova dels meus limitats coneixements de ràdio, va donar-me un aparell que estava col.locat en una prestatgeria on es guardaven els receptors pendents de recanvi, però que l´avaria ja estava localitzada i vaig tenir la sort que al connectar l´interruptor em va semblar que el tacte no era l'adequat, vaig sospitar de la peça i efectivament aquesta era l´avaria que provocava la falta de funcionament.

          No cal dir que aquell va ésser un petit èxit d´entrada, per això o pel que sigui aquell admirable tècnic que era Mr. Dedieu, durant el temps de la meva estada, em va ensenyar i explicar totes aquelles tècniques que tant m´interessaven.

           Monsieur Roques, en canvi, va procurar que anés amb ell a visitar clients, a fer projectes per  noves instal·lacions i sovint a la central de Philips a Tolouse on es feien cursets de cara a la futura arribada de la televisió en color al mercat francès.
 
          Fou així i amb ell que vaig conèixer bona part dels pobles i paisatges del departament de l´Ariège, anàvem sovint a Mirepoix, a l´Avelanet, a Tarascón, a La bastide sur l´Hers i d'altres pobles més petits, ja que un cop col·locada l´antena i sempre que podia, Monsieur Roques, era el que instal·lava el televisor i donava les explicacions oportunes al client.

LES  PRIMERES  IMPRESSIONS

          Situem-nos a França a les primaries dels anys seixanta, les cançons d´un jovenissim Robert Chantal, Charles Aznavour, Gilbert Becaut, Edit Piaf,  Maurice Chevalier i Petula Clair inundaven els programes musicals de les emissores de ràdio i s’escoltaven en els recent apareguts tocadiscs de maleta.

 

  Gilbert Bécaud, en plena actuació, en un dels moments mes populars de la seva carrera

          Johny Halliday i Silvie Vartan estaven enamoradíssims; Francoise Hardy a dalt de tot de les llistes d´èxits,  Errol Flyn amb les seves pel·lícules d´aventures i el guaperes Alain Delon i Marine Laforet, es pasejaven insistentment per les pantalles de cinema del país veí, amb la pel.lícula “ Plein Soleil “.

          A la televisió, en  blanc i negre, naturalment, provocaven furor les actuacions dels “Compagnons de la Chanson” cada dilluns al vespre amb un programa de varietats anomenat  “La Pista de les Etoiles”
           
          Encara no estava molt llunyà entre la població el record de la Segona Guerra Mundial,  acabada el 1.945 i França ja estava involucrada en una altra guerra, la d´Argelia, que durà des del Novembre de 1.954 fins el 1962, en què després d´un referèndum el General De Gaulle els otorgà la independència.

          Peró el pais intentava sobreviure  i  el  mal  record  de  l´última gran guerra anava cicatritzant-se, una nova generació de joves ja trucàvem a la porta, nosaltres estàvem disposats a millorar el món i a canviar les coses, amb  unes  il.lusions tendres i renovades; després, l´arribada del Beatles des de l´altre banda del Canal de la Mànega va significar un tom definitiu  i el canvi de pàgina.

          Després dels anys, amb el pas del temps ens em anat adonant de que això de canviar el món a millor era una utopia, que la vida és curta i no hi ha temps per tantes coses, que a voltes no hi ha temps ni tan sols per viure-la, que arribem en aquest planeta sense que ningú no ens hagi demanat  si  ens interessava el projecte,  per casualitat i sense fulletó d´instruccions, i quedem enganxats com una anella més a la mateixa cadena, i que amb molta sort ho deixarem tot tan malament com estava o tal vegada pitjor, peró darrere nostre arriben noves generacions, amb les mateixes il.lusions i quimeres,  per tant, com a minim, encara ens queda una espurna d´esperança.     
 
          Va ser en aquella època i amb aquelles circumstàncies, que vaig conèixer la ciutat de Foix per primera vegada, una ciutat no massa diferent de tal com és ara,  però que amb el prisma de la joventut per endavant va resultar-me extraordinària.   Amb tot aixó no estic fent res més que  una  breu reflexió sobre una ciutat que va marcar una meravellosa etapa de la meva  vida.

     Alain Delon, un guaperas de l'época, totes les noies franceses anaven de corcoll per ell
       

     Penso, però, que quan coneixem un lloc per primera vegada,  sobretot si  és  en  plena  joventut i les experiències que hi vivim ens marquen per sempre, cal tornar-hi sovint i no deixar les vivències viscudes només  en  el  record,  així  ens adonem dels canvis que es van produint amb el pas el temps  alhora que nosaltres també anem evolucionant; diguem-ne que és una forma de viure una història paral.lela entre aquell lloc estimat i nosaltres.

          Si en canvi, per les circumstàncies que sigui no ens ha estat possible tornar-hi i sense ni adonar-nos-en han passat molts anys, és millor guardar el record intacte d´aquells fets i d´aquelles experiències en el reconet mes íntim del cervell, ja que els canvis que s´han produït son difícils d’assimilar de cop, han desaparegut  les persones conegudes, els carrers i les places ja no són com eren, mes ben dit, com les recordem, fins i tot la llum ens semblarà diferent.

          Precisament per quest motiu, a Foix, he tingut la precaució d´anar-hi de tant en tant, a voltes sovint, però mentre tant, han passat molts anys amb molt poc temps.  Ara ja vinc de tornada de moltes coses a les que ni  tant sols he arribat , però, passejant tranquil•lament per la ciutat i per més que ho intenti, no veig per enlloc la delicada figura d'aquella noia que passava cada dia, com un rellotge, a la mateixa hora, per sota de la finestra de la meva cambra, amb jaqueta blava i caputxa, (Quina  casualitat) unes trenes llargues fins la cintura, amb els llibres a sota el braç, saltant i brincant, alegre com ho faria un pardal, camí de l’universitat.

          Gràcies a ella les torres i les muralles del castell esdevingueren encara més esveltes i espectaculars, l´Avinguda de Vilotte es convertí en un passeig meravellós, sobretot els capvespres quan les primeres faroles començaven a il.luminar el terra, amb una llum esmorteïda que es filtrava a través de les fulles dels plàtans, tocades de groc per l’arribada de la tardor i la lluna, brillant com mai, apareixia juganera com nosaltres, per darrera dels murs del castell i semblava gelosa dels nostres petons; per tot arreu es respiraven aires de tranquil·litat i de calma.

          Amb ella, la ciutat s´omplí de colors desconeguts i de nous  perfums, les  postes de sol des de la  barca, passejant pel llac els diumenges a la tarda, esdevingueren inoblidables, tot plegat va adquirir una nova i desconeguda dimensió.

          Era una criatura deliciosa, ara després dels anys, a voltes encara dubto de si tot plegat va ser veritat o senzillament fou un somni, però, encara que fos així, encara que efectivament fos un somni, tenia un nom i és per recordar-lo tota la vida,  es deia… Elie.

 

          Desprès dels anys, encara hem queda el recort, sempre present, d'aquells moments, que tal vegada... vaig ser feliç.

                                                                                            Josep Girbau, Tardor  de  2009


   COMTES DE FOIX.- Relació de la saga dels comtes de Foix desde l´inici fins el 1579.
 
    Primera branca dels comtes deFoix :

     Roger Bernard I                   (1012 - 1035)
     Fill  petit  de  Roger  El  Vell,  comte de Carcassonne,  al que aquest, al voltant de l'any 1.000, l´hi deixà  en testament  tots aquest territoris, que fins a les hores eren administrats per els monjos de Saint Volusien, que foren oficialment els primers senyors de Foix.  
 
     Roger I  de Foix.                     (1035 - 1064)  
    Comte de Carcasonne,  primer comte independent de Foix,  va visitar Terra Santa amb Godefroy de  Bouillon.  Compartí el govern amb el seu oncle, Pere I de Carcassona, bisbe de Girona.

      Pere Bernat de Foix           (1064 - 1071)         

      Germá de Roger I. Va volguer recuperar el   comptat de Carcassonne, que havia passat a un altre rama de la família, peró encara que va lluitar molt, mai ho va aconseguir.
    
       Roger II  de Foix.                      (1071 - 1124)   
      Casat amb Cécile de Barcelona i de segones noces amb Cécile de Béziers.  Va participar a la primera Croada a Terra Santa.

       Roger III  de Foix.                     (1124 - 1148)  
       Casat amb Ximène de Barcelona, rebé vasallatge de Roger de Mirepoix.
        
       Roger Bernard I de Foix.       (1148 - 1188)
      Anomenat el Gros casat amb Cécilie de Béziers, foren els pares de Esclamonmonda de Foix i de tres fills més, es va distinguir a Orient amb les croades i amb els combats contra Simó de Montfort.

        Raimundo Roger  I de Foix.   (1188 - 1223)
       Fou considerat un personatge contradictori,  va participar en la tercera croada (1.190) va  protegir els càtars, molt nombrosos en el comtat.
        L'any 1199,  juntament amb Arnau de Castellbó, va participar en la destrucció de la Seu d´Urgell.
        Esdevingué un dels caps de la resistència contra la croada albigesa junt amb Pere I.  
        Va casar el seu fill Roger Bernat  III, amb  Ermessenda de Castellbó, amb la qüal cosa va ampliar els seus dominis en terres catalanes.  Abans de la seva mort, va recuperar els territoris que havia perdut a  conseqüencia de la croada albiguesa.

        Roger Bernard II  de Foix.    (1223 - 1241)
      Fill de l´anterior,  estava  casat  amb  Ermesseenda de Castellbó, va paricipar en la croada en defensa dels càtars  juntament amb el seu pare.
         Va casar  els seus fills amb els fills dels vescomtes de Cardona.  
         Va  aconseguir nombrossos drets en un seguit de castells de l´Alt Urgell i va consolidar i ampliar els seus dominis en terres catalanes i es destacà per les seves lluites en contra del bisbe d´Urgell.

         Roger IV de Foix.                  (1241 – 1265)        
       Fill de l´anterior, va casar els seus fills amb els Moncada, els Bearn, els Bigorra, els Coserans i la filla Esclamunda amb el rei de Mallorca, Jaume II.  Fou vasall de Ramón VII de Tolosa, de Lluis IX de França i de Jaume I de Catalunya i Aragó. Negocià amb éxit amb els bisbes d´Urgell per la senyoria de les Valls d´Andorra. Fou el fundador de l´hospital de Ax les Termes, amb la finalitat d´assistir als croats que tornaven de la guerra amb l´enfermetat de la lepra.
                                                            
         Roger Bernard III de Foix.     (1265 – 1302)  
       Mantingué un seguit de conflictes al llarg de la seva vida, primerament amb el rei de França,  Felip Ardit el seu senyor, a l´any 1278 acaba les disputes amb Pere Urtx, bisbe d´Urgell, signant els pariatges d´Andorra.  
       El 1281, encapsala la revolta de la noblesa catalana contra el rei Pere, motiu per el qüal,  fou empresonat durant tres anys.
         Per el seu matrimoni amb Margarita de Montcada, esdevingué vescomte de Bearn, fet que provocà enfrontaments amb  els  comtes  d´Armagnac, que reclamaven aquells territoris.
         A partir d´aquí, els  comtes  deixen  de residir habitualment al castell, peró hi resten els homes necesaris per la seva defensa. Va ser un trovador de renom.

  Castell de Bellisens, a les afores de Foix, nomès en queda l’estructura, doncs va sofrir un greu incendi durant la segona guerra mundial

          Gastón I                  (1289 – 1315)   
          Compte de Foix, Vescompte de Béarn i de Castellbó, casat amb Jeanne d´Artois.

          Gastón II                  (1315 – 1343)  
        Va continuar la lluita contra la casa d´Armangnac, i va obtinbre del rei de França el permís per reunir tots els territoris que formen el comtat i que havien estat separats al morir Gastón I, entre Gastón II i Roger Bernat III de Castellbó.

           Gastón I   II (Phebo)   (1343 – 1391)
        Casat amb Agnés de Navarra,  personatge introvertit,  guerrer,  poeta,  escriptor  aventurer i enamoradís.   Sensa descendéncia legitima.  Creà una cort fastuossa de senyors i  cavallers,  lletrats i trovadors, vinguts de tot Europa.
           Gastón III Phebus, morí sensa fills reconeguts a Ortthez, a la tornada d´una casseria l´any 1391.
           Nascut el 1331, va ser  a l´edat de dotze anys que va succeir al seu pare.
           Fou nombrat lloctinent del Llenguadoc per Carles V, de França.
           L´unic llibre que es conserva, dels molts que va escriure, es un tractat de cassa (Livre de Chasse) que curiosament , per qüestións d´herències, es conserva al momestir de l'Escorial.

           Mateu I de Foix i Castellbon    (1391 – 1398)    
        Nevot de Gastón III (Phebó) unificà de nou els territoris de Foix que havien estat separats en morir Gastó I, que els havia repartit entre Gastó II i Roger Bernat III de Castellbó.

   
  Encimbellat dalt del Castell de Foix,  la Plaça del Mercat a Vilotte i el mateix paseig amb els cotxes de l’època (Vegis el Citroên ...........)
 
Segona branca dels Foix :

            Arquimbaldo Grally  (1398- 1412)  
            Casat amb Isabel.le de Foix, germana de Mateu de Castellbó

            Jean de Grailly        (1412 – 1436)  
            Viscompte de Bearn i de Bigorre, casat amb Juana d´Aragó.

            Gastón IV                (1436 – 1472)
            Casat amb Eleonor Iª, de Navarra, filla de Jean II, va ser visconde de Narbona i  l'any 1465, fou proclamat pricep de Viana.

            Francisco Febó       (1472 – 1483)
            A partir de 1497, els comptes Foix esdevenen reis de Navarra.

            Jean II d´Albret       (1483 - 1516)  
            Casat amb Caterina de Foix, reina de Navarra,

             Enrriq II d´Albret     (1516 - 1555)  
          Rey de Navarra, compte de Foix, Bigorre  i  Perigot,  princep de Bearn, casat amb Marguerite de Valois, germana de Francisco I.
 
      Tercera branca dels Foix :

             Antonio de Borbón  (1555 – 1572)
         Duc de Vendrôme, casat amb Jeanne D´Albret, reina de Navarra i viscomtessa de Béarn.  L´any 1572,  el seu net,  Enriq,   hereder  del  comtat,  fou l´ultim compte de Foix,  proclamat rei de França l´any 1.589 i lliurà totes les seves pertinences i el territori a la corona.

       Altres personatges:

       Gastó de Foix.- (1489, Ravenna 1512)
    Capità Francés,  fill de Jean de Foix i de Maria de Orleans, germana de Lluis XII, Vescompte de Narbona  (Gastó II, 1500-1505)  germá de Germana de Foix, lluità contra la Lliga Santa a Itàlia a favor de Lluis XII de França, derrotà als venecians a Valegglo i els catalano-aragonesos a la batalla de  Ràvenna.
      Després de la seva victória a Ravena, va cometre l´imprudencias d´atacar l'infanteria espanyola que ses retirava en ordre  i  trobà  la mort  en plé combat, a l´edat de 23 anys, el dia 11 d´Abril de l´any 1512, per les ferides rebudes durant el combat.

        Germana de Foix.- (1488-Lliria 1537)    
      Reina de C.A.  arràn del matrimoni amb Ferràn II el Catolic, l´any 1506  (Vidu desde 1504)
      En tingué un fill mort al neixer, fet que impedí la separació de C. A. de l´unió amb Castella. Filla de Joan de Catalunya, comte de Narbona, vescomtessa de Castellbò  (1513-1537)  titol que va rebre de caràcter vitalici.  Aquest vescomptat el va empenyorar al senyor del Castell de Peniscola l´any 1.528. Enviudà de nou el 1.516.                                                                                                                                        
      Casada novament amb Joan de Brandenburg-Ansbach  el 1519, presidí amb éll, la brillant  cort humanista valenciana, al palau Reial.
        Es casà en terceres noces amb Ferrán d´Aragó l´any 1525. (A la tercera và la vençuda)
        Fou nomenada lloctinent de Valencia  (1523 – 1527)
        (Petit Curial Enciclopédic i Enciclopédia Espasa)

  
     Quand a França parlem del país de Foix o de qualsevol altre, ens referim a antigues comarques, que normalment pertenyien a un comptat.
       Un departament, en canvi,  es el mateix que aquí una provincia.
      El  “mazout”  al que es fà referéncia en el text, era un gasoil subvencionat, especial per estufes.       
    La guerra amb Espanya durà des de 1.635, fins el 1656 i acabà amb el Tractat dels Pirineus.
      La Guerra de França i Argèlia durà des del 1 de Novembre del 1.954, fins el 5 de Juliol del 1.962.
     El 1.790, després de la Revolució Francesa, es reuniren tots els territóris que avui formen el departament de L´Arièja.
    Occitania és més aviat un territori definit per la llengua, ón es parlaba la Llengua d´Oc, tant emprada pels trobadors i el patués  i  el povençal, que desgraciadament  es van perdent.
     A Tarascon sur Ariège, hi ha una cova natural, en la que s’hi entra des del riu Ariège, i que sembla ser que durant la Segona Guerra Mundial, s’hi montaven en secret, motors d’avió, posterirment i acabada la guerra fou emprada per plantar-hi xampinyos.