TU, LA RÀDIO I NOSALTRES

 

Guions i presentació: Mª Cinta Carrera / Josep Girbau

Control so i efectes especials: Joan Ferrer

Discografia: Própia

Sintonia: Tuyo es mi corazón,  Orquestra de Werner Miler

Lletra Arial: ell   Lletra cal·ligrafia: ella

 

 

AGERMANAMENT DE CASTELLTERÇOL AMB FAEDIS

 

Sintonia

 

    Aquesta és la sintonia de sempre.

 

    Aquest es un programa habitual que fem cada dissabte al capvespre.

 

    Amb la il·lusió que algú ens escolti.

 

    Intentant fer una mica d’això tan bonic que n’anomenen ràdio.

 

    Aquest programa, però, està dedicat a la visita que faran a Castellterçol, aquesta propera setmana, una representació de la gent de Faedis, i la coral Gianni de Luca, amb motiu de l’agermanament amb aquesta població italiana.

 

    Des de “Tu, la ràdio i nosaltres” els donem, en nom de tot el poble, la més cordial benvinguda.

 

    Ja sabeu, que, cada quatre o cinc programes, canviem radicalment d’esquema i  ens en anem de viatge.

 

    Viatges imaginaris per diferents indrets, sempre basats en les músiques, encara que avui tindreu més paraula, ja que intentarem donar-vos a conèixer tota una regió del Nord d’Itàlia.

 

    A partir d’ara, doncs, la regió del  Friul – Venècia – Julia  ens obre les portes a  ”Tu, la ràdio i nosaltres”

 

Comença una música ambiental de fons per acompanyar el text. Concert nº 21 per piano de Mozart

 

    Si d’alguna manera, com ho faria un ocell, poguéssim emprendre la volada i moure’ns lliurement per l’espai infinit i ample que ens envolta, aixecaríem el vol i amb aquesta tarda esplèndida que estem disfrutant, enfilaríem el nostre recorregut en direcció al mar.... Mediterrani enllà.... a poca alçada.... gaudint de la frescor i l’espurneig alegre de les ones.

 

    Volaríem suaument, a poc a poc, entre dues tonalitats de blau.... el del cel que ens faria de sostre i un altre més intens encara, just per sota de les nostres ales.  Dues tonalitats de color que es confonen l’una amb l’altra, just a l’horitzó, on el cel i el mar s’uneixen en una sola cosa com dos enamorats que s’estimen.

 

   I volant, volant, arribaríem a terres d’Itàlia.... després de deixar a la nostra dreta l’illa de Còrsega, la primera ciutat italiana que apareixeria davant dels nostres ulls seria Livorno.... després, més a l’interior, Florència i travessant tot el nord d’Itàlia, a l’altra banda, prop del mar, la petita república de Sant Marino, vorejada per aquest troç de Mediterrà, anomenat Mar Adriàtic.

 

    Seguint el nostre recorregut imaginari en línea recta.... més enllà arribaríem a terres de l’antiga Iugoslàvia.... però, no és ben bé aquesta la nostra intenció.... no és ben bé aquest el propòsit de la nostra imaginària volada.

 

    Així és que, un cop estem de nou sobre el mar, tombem noranta graus cap a l’esquerra i ens adrecem en direcció a la llacuna de Marano, un petit golf situat a l’extrem nord del Mar Adriàtic i comencem a veure les platges de Liguano, aquelles que Ernest Hemingway anomenava la Florida d’Itàlia.

 

    Un cop aquí, intentarem guanyar altura.... cada vegada veurem més extensió de terra ferma i a mida que ens anem enfilant, tota una immensa vall va apareixent davant els nostres ulls.... la mar ja va quedant enrere.... més enllà, petites muntanyes de poca alçada.... més lluny, unes altres de més altes.... pintoresques valls, serpentejades per rius d’aigua clara i cristallina, petits  pobles disseminats pel paisatge... després les muntanyes cada vegada son més altes.... les valls més verdes i l’aire més pur.... i com a teló de fons, la barrera natural dels Alps, que separa aquestes terres de la propera Àustria.

 

    Per l’oest, és el riu Piave que delimita aquest territori.... Més enllà Venècia.... i per l’est un altre riu, l’Isonzo, que en bona part del seu recorregut, fa frontera amb Iugoslàvia.... Darrera nostre, cap el sud-est, Trieste, que amb cent quaranta mil habitants, és la capital de la regió.

 

    I ara que geogràficament ja ens hem situat.... només ens cal dir que en el programa d’avui us parlarem de la regió italiana del Friul – Venècia – Julia i que això és, com ja hem dit, amb motiu de la propera visita dels amics del poble de Faedis, un poble una mica llunyà de les nostres fronteres, que s’agermanarà amb Castellterçol dintre de pocs dies, gràcies a la iniciativa d’una colla de gent, tant d’un poble com de l’altre, que són els que ho han tirat endavant, especialment les corals d’ambdues viles.

 

    Serà una manera de refermar uns llaços d’amistat ja existents.... També serà una bona manera de fer-ne de nous.... i de solidificar unes bones relacions entre dos pobles de diferent nacionalitat, tant en l’aspecte cultural com humà.  Des d’aquí, des dels estudis de ràdio Castellterçol, i de “Tu, la ràdio i nosaltres”.... amics de Faedis, benvinguts.  Tot el poble us espera.

 

    Però, per parlar de Faedis, començarem per comentar el que és la comarca del Friul en general.... el pobles més importants són, Portoguaro, Pordenone, Spilimbergo, Sant Daniele, Cividale, Cormons i Gorizia, que cap d’ells supera els quaranta mil habitants.... i en el centre geogràfic de la comarca, trobem la capital, Udine, que amb cent mil habitants és la ciutat de més importància.... la principal concentració industrial, la trobem cap els pobles de l’oest; en canvi, cap a l’est, direcció a la frontera amb Iugoslàvia, és l’agricultura la que domina, sobretot el conreu de les vinyes.

 

    També el turisme juga un paper molt important, sobretot des que va ser inaugurada l’autopista que, venint de Venècia, travessa tota la comarca fins a Tarvisio, a la frontera amb Àustria, des de on es pot seguir fàcilment el camí cap a Viena, Salzbug o Munic.

 

    Aquesta regió, tal com sol passar sovint amb les comarques frontereres, ha hagut de suportar, amb el temps, moltes invasions i lluites; precisament per aquí tingueren lloc les batalles més cruentes durant la primera Guerra Mundial, inclús Tito, duran la segona Gran Guerra, en va envair una part encara que es va veure obligat a retirar-se’n poc després.

 

    Però, no només les invasions i les guerres han castigat al llarg del temps aquests territoris.... l’esllavissada d’una muntanya a dins d’un llac en una ocasió va fer desaparèixer pràcticament un poble sencer,  Ara bé, la catàstrofe més important fou el quinze de Setembre del 1.976 en què un fort terratrèmol va deixar més de cent mil persones sense sostre i va ser la causa d’un miler de morts.

 

    Però, moltes vegades, de la dissort en neixen noves forces i els friülesos  van tornar a remuntar des de les runes.

 

    El caràcter treballador i l’esforç col·lectiu i continuat de tot un poble ha esborrat les restes de les desgràcies passades i aquesta gent, que inclús com nosaltres, parla la seva pròpia llengua, el Friulès, que es diferencia força de l’italià, a anat tirant endavant la reconstrucció de la seva terra, d’una manera admirable.... convertint poc a poc aquesta regió en una de les més pròsperes del nord d’Itàlia.

 

    I si tenen la seva pròpia llengua, vol dir que també tenen la seva pròpia cultura i la identitat com a poble.... i també el seu folklore i les músiques tradicionals com les que anirem escoltant en el transcurs d’aquesta edició de “Tu, la ràdio i nosaltres.”

 

    Són músiques arrencades del sentiment i la tradició de tot un poble, que treballa, que té il·lusions, com nosaltres mateixos.... són músiques populars, l’herència d’altres generacions que ha  arribat intacta fins els nostres dies.

 

    Però cal que seguim parlant del Friül, és precisament per això que fem aquest programa especial.... i en adrecem al llibre Quadern Venecià, d’Alex Susanna.... a la pàgina cent quaranta-dos, diu el següent:

 

    Aquell dia al matí, vam fer una passejada preciosa pel Friül.... Paisatges de petits turons, tots ells conreats de vinyes.  Caràcter molt rural, sobretot a Cormons, la neu i els cirerers en flor, es confonen.  A partir d’un punt, tots els rètols estan en italià i eslovè.  En algun cas, l’eslovè està esborrat.

 

    Fa un dia gris i alhora clar, la neu d’ahir ha netejat força l’atmosfera i l’esguard es pot estendre tant com es vol.  Enfilem una carretera muntanyosa que ens porta finalment a Gorizia, l’anomenada Niça de l’imperi Austreo-hongarès.  La ciutat té un aire centreeuropeu, el color de les cases en canvi, delata la influència eslovena.  Les muntanyes que envolten Gorizia foren l’escenari de cruentes batalles durant l’ultima Gran Guerra i la ciutat va quedar molt destruïda.

 

    Després, pugem fins el castell edificat a l’edat mitjana, engrandit i fortificat pels venecians a l’any mil cinc-cents vuit; a tot arreu on anem hi ha mostres de la puixança de la que fou la república de Venècia.... A l’altra banda del riu, caòtica, s’alça Nova Gorizia, ja eslovena.  De Cormons a Gorizia, en dues ocasions hem passat al costat de la frontera amb Iugoslàvia.

 

    Per la carretera nacional nº 56 que va des de Udine fins a Gorizia, trobareu pel camí un poble anomenat Cormons i que en certa manera és la capital regional del vi.

 

    Quan arribeu a l’esplanada que hi ha davant de l’edifici destinat al sindicat de productors de vi de Cormons, pot ser que us cridi l’atenció la gran quantitat de banderes de tots els països que onegen a cada banda de l’entrada i de ben segur que us preguntareu el perquè.

 

    Si tombeu la mirada cap els terrenys que envolten l’edifici, veureu com també estan plantats de vinyes, però si us hi acosteu i algú s’adona que hi esteu interessats, és molt possible que us informin que aquesta plantació té quelcom d’especial.

 

    En aquest terreny, d’unes dues hectàrees de superfície s’hi troben plantades quatre-centes espècies de ceps diferents, procedents de tot el món, i es va ampliant cada vegada que se’n localitza una varietat nova.

 

    Això, per una banda, serveix per anar seleccionant la varietat mes idònia per al cultiu a la zona, al mateix temps que és una espècie de museu vivent del món de la vinya, però, per altra banda, també té una finalitat curiosa i molt especial.

 

    Cada any, quan fan la collita d’aquesta vinya, es barregen totes les varietats de raïm i entre totes se’n fa un únic vi.... un vi que surt de les quatre-centes varietats de ceps procedents de tots els indrets.

 

    Aquest vi, un cop elaborat, és embotellat degudament i cada any un artista de renom en dissenya l’etiqueta, on hi dibuixa una petita obra d’art. Al mateix temps l’artista també plasmarà la mateixa pintura en una de les bótes del celler.

 

    Tres d’aquestes ampolles, degudament etiquetades i protegides per al transport, seran enviades a tots els caps d’estat del món.... com a signe de bona voluntat.... d’aquí la gran quantitat de banderes que heu vist a l’entrada.

 

    Si entreu, de ben segur que podreu provar aquest excel·lent vi, com ho fan les màximes autoritats que regenten els destins del món.

 

    I això ho fa un poble d’aquesta comarca del Friül.... Cormons, una bona idea per donar a conèixer arreu.... un poble que no t més de sis mil  cinc-cents habitants.... com podeu veure, encara ens falten coses per aprendre per tal de donar-nos a conèixer.... és clar que nosaltres, a Castellterçol, no tenim vi.... però això sí, de ben segur que també tenim moltes coses importants.... Podríem començar a pensar-ho.

 

     Quan s’acaba la verema i el raïm està al punt per elaborar el vi, quan la claror del dia es va fent cada vegada més curta i la nit va guanyant hores de foscor, quan els primers vents freds procedents de les terres de l’est comencen a fer-se notar i unes mans invisibles van trastocant la verdor dels boscos convertint-la de nou en un esclat multicolor, quan les fulles dels arbres van agafant poc a poc noves tonalitats cromàtiques, que van del groc més suau fins el vermell més rutilant, quan en definitiva arriba la tardor, els prats i les valls d’aquesta regió, amb clima més càlid, s’omplen, any rere any, d’orenetes.   

 

   Arriben de totes les direccions, sigui de terres eslovenes, a l’altra banda de la frontera, de les esplanades de Venècia i Padova, de la zona del llac de Garda o bé dels refugis entre les muntanyes dels Alps.

 

   Les orenetes són la nota pintoresca que anuncia a tota la regió del Friül, que la tardor ja arriba i que un nou hivern s’acosta.

 

   És en aquesta comarca que se’n agrupen milers i milers, omplint amb la seva gràcia alada, les branques seques dels arbres, els fils del corrent elèctric, els entramats de filferro de les vinyes i els branquillons dels ceps a mida que van perdent les fulles.

 

   I aquí, es van formant grups compactes per emigrar durant l’hivern a països més calents, cap els turons desèrtics de l’África o bé a les vores del Nil, allà a terres d’Egipte.

 

Amb la fugida de les orenetes, els paisatges del Friül retroben una tranquil·litat desconeguda, a voltes trista. Les properes muntanyes dels Alps aviat començaran a cobrir-se de neu que, poc a poc, s’anirà estenent cap a la plana, en direcció al mar.

 

   Al mateix temps, el fred cada dia serà mes intens i un turisme d’hivern anirà poblant la comarca, en busca de les estacions d’alta muntanya destinades a la pràctica de l’esquí.

 

   I el Nadal s’anirà acostant poc a poc, i amb ell el ressorgir de les tradicions mes ancestrals i arrelades al poble.  Serà per aquestes festes que a tota la regió s’aniran encenent fogueres arreu, tal com ho fem nosaltres per Sant Joan, però amb una finalitat molt concreta.

 

   Diu la tradició que en altres temps hi havia gran quantitat de bruixes que poblaven les zones dels llacs, dels rius i dels torrents. Eren els esperits femenins de les aigües. La tradició popular recorda haver-les vist rentant roba blanca a la vora d’algun rierol. Després, amb el temps, es tornaren dolentes i malvades i agafaven els nens.  És per això que es fan fogueres per Nadal, això les espanta i ja no tornaran en tot l’any.

 

   Poc temps després arribaran les orenetes de nou i amb elles, la verdor dels prats, les fulles dels arbres i les flors, i també l’alegria de la primavera i un nou esclat de noves il·lusions i de vida s’estendrà per tota la regió del Friül.

 

    En el centre geogràfic d’aquesta regió, de la que us estem parlant, trobem la ciutat mes important, Udine, que alhora que és la capital, és el centre admistratiu i cultural més important de tot el Friül.

   Situada en el bell mig de la plana i amb els seus cent mil habitants, aquesta preciosa ciutat respira aires centre .europeus.

 

    Si hi arribeu en tren i entreu per l’anomenada porta d’Aquilea, us adonareu de seguida que aquí les edificacions antigues conviuen perfectament amb les modernes.  També en aquesta ciutat els efectes del terratrèmol de l’any mil nou-cents setanta-sis, es van fer sentir amb tota la seva cruesa, però la reconstrucció es va fer amb molta cura i si no us ho diuen, difícilment podreu veure rastres dels seus efectes devastadors.

 

    Posats a visitar les coses més interessants, destacaríem els museus, els pòrtics de l’ajuntament, l’església de Sant Giovanni, la torre i l’àngel del campanar de Santa Maria del Castello i sobretot, al centre de la ciutat, la plaça de la Llibertat.

 

    La plaça de la Llibertat és el cor de la ciutat d’Udine; aquí es poden veure edificis construïts amb el més pur estil venecià, perfectament conservats que demostren una vegada més, la influencia de la república de Venècia, en la seva època d’esplendor en aquesta ciutat i en tota la comarca del Friül.

 

    Cal destacar també, en aquesta mateixa plaça, la torre del rellotge, en la que unes figures de bronze toquen les campanes dels quarts i les hores, i que, amb el tremps, han esdevingut el símbol de la ciutat. Darrera de la torre del rellotge, i enfilat en un turó, el castell, reconstruït i ben conservat, des del que es gaudeix d’una bonica panoràmica de tota la ciutat, cap al nord els Alps.

 

    Si viatgeu pel Friül, sobretot no us oblideu de passar uns dies a Udine, perquè el lloc s’ho mereix; al mateix temps podreu gaudir de la seva acreditada gastronomia.

 

    I fins aquí, hem intentat fer un repàs més o menys documentat per aquesta regió del nord-est d’Itàlia anomenada Friül – Venècia – Julia, però cal que parlem també del poble de Faedis, ja que son ells, la gent d’aquest poble, els que ens visitaran aquesta propera setmana amb motiu de l’agermanament de totes dues poblacions.

 

    Faedis.... cent setanta dos metres d’alçada respecte al nivell del mar.... dos mil nou cents vuitanta habitants.... paisatge mes aviat muntanyós.... boscos de faig, que son els que precisament donen el nom al poble i formen part del seu escut.... cap al fons turons més elevats i poblats de castanyers.

 

    Situat a uns vint kilòmetres al nord d’Unine, el poble de Faedis dona la sensació d’espaiós i com els altres pobles de la comarca, va sofrir els efectes del últim terratrèmol de l’any mil nou cents setanta sis.  Al fer la reconstrucció, es van deixar mes espais lliures, d’aquí aquesta impressió d’espaiós.

 

    Gairebé tots el edificis són de poca alçada i moltes cases tenen el seu propi jardí.... Arribant a Faedis pel cantó d’Udine, trobeu una entrada molt bonica i significativa.... en canvi si entrem pel nord, fa molta pujada, ja que la carretera que ve del cantó de les muntanyes comença a enfilar-se.

 

    L’ajuntament és un antic edifici totalment restaurat, ampli i funcional i completament envoltat de flors.  L’església parroquial és al bell mig del poble i les seves campanes toquen diverses vegades durant el dia, fent record de les hores i dels esdeveniments importants.

 

    A banda de les indústries, especialment de la fusta i algun taller, destaca l’edifici de l’escola, que duu el nom de John Fritgerald Kennedy, perquè va ser costejat pels americans després del terratrèmol, i el poliesportiu, on practiquen el seu esport preferit, el voleibol.

 

    El poble està envoltat d’hortets i de petites vinyes, en les que molts “faedins” fan la seva petita collita de vi, per el seu propi consum.

 

    El clima és càlid a l’estiu i molt fred a l’hivern degut a la proximitat dels Alps; la gent és molt amable i acollidora, qualitats que alguns ja coneixeu i que d’altres tindrem el goig de comprovar-ho amb motiu de la seva propera visita.

 

    Entre les principals activitats culturals, destaca la coral Gianni de Luca, que tindrem la sort d’escoltar de nou aquí a Castellterçol, el proper cap de setmana.

 

    I no ens estenem més parlant de Faedis, ja que de ben segur que, amb els dies de convivència que passarem junts, ells ens ho explicaran millor que ningú.

 

   I fins aquí, aquesta edició especial de: Tu, la Ràdio i Nosaltres, dedicada especialment a la regió italiana del Friül-Venècia-Julia.

 

   Hem volgut fer un programa que fos la presentació de les costums i la manera de ser d’un poble i d’una gent de més enllà de les nostres fronteres.

   

    Un poble i una gent amb la que ens uneixen llaços d’amistat i que a partir d’ara encara seran més ferms i duradors.

 

    Tot un ventall de possibilitats s’obriran entre Faedis i Castellterçol els propers dies. Possibilitats culturals i humanes que ens faran bé a tots.

 

    Perquè aquesta també es una bona manera de contribuir a l’entesa i a les bones relacions entre els pobles.  Una manera de posar un petit granet de sorra a la causa de la pau.

 

    I així acabem aquella volada que empreníem en el punt just de les set de la tarda. Una volada que ens ha portat a paisatges diferents i espectaculars.

 

    Amics oients, fins dissabte a la mateixa hora.

    Sempre a la sintonia de ràdio Castellterçol.

 

 

    Adéu-siau