BRETANYA  I  NORMANDIA    (PAISATGES CONEGUTS)

 

Viatge a la Bretanya i Normandia (27 d’agost, 1 de Setembre de 2005)

 

Primer dia, 27 d’agost,  Dissabte. 

 

Amb el matrimoni Loràn de Tivissa, que han fet nit a casa nostre, teníem decidit fer una volta pel sud d’Alemanya, instal·lar-nos per uns dies a la ciutat de Freibourg i fer un recorregut tranquil per la Selva Negra, però degut a les últimes noticies dels mitjans de comunicació sobre unes greus inundacions provocades pel riu Rinn, tot sopant vam canviar l’idea inicial per la d’anar al nord oest de França, concretament a les regions de la Bretanya i Normandia, que per altra banda es un lloc desconegut, tant per ells com per nosaltres.

 

Per tant avui, 27 d’agost, dissabte, coincidint amb el començament de la Festa Major del poble, sortim de Castellterçol a les 6,30 hores del matí direcció a Moià, Calders, Sallent, Gironella, Berga, el túnel del Cadí, Puigcerdà i la frontera francesa. (112 Km. / 1 h. 40m.  

 

 

                    El llac de Puigcerdà, el tres animalons que neden tranquils, no son cocodrils, son ànecs.

 

A la capital de la Cerdanya esmorzem i fem un tomb pels voltant del llac, seguidament continuem cap a la Tour de Carol, però no ho fem per la carretera nacional, sinó per una altre d’estreta i mal asfaltada que segueix el riu i que s’agafa a la meitat de la pujada que va des de l’estació del tren fins el llac de Puigcerdà, tombant a l’esquerra, just on hi ha la soca d’un arbre completament sec, a cinquanta metres travessem un petit pont, la via del tren i seguim pel costat dret del riu direcció nord.

 

Un cop passada la via, la carretera transcorre sempre pel costat del riu i arriba directament a l’estació de la Tour de Carol, on es fàcil tornar agafar la N-20 francesa direcció al túnel de Puymorens.

 

 Aquest camí només l’utilitzen el veïns i es poc conegut pels forasters, però es molt pintoresc.  Amb aquest recorregut, antic pas de contrabandistes i refugi de pescadors de truita, ens estalviem uns dotze kilòmetres per anar des de Puigcerdà a la Tour de Carol respecte a passar per la frontera de Boug Madame, nosaltres però, no ho fem per guanyar temps, més aviat es per gaudir del paisatge i la frescor d’un lloc molt tranquil i poc transitat.

Al arribar a la Tour de Carol, passat el pas nivell, tombem pel primer carrer que trobem cap a la dreta i tornem a agafar la carretera nacional direcció a Tolosa de Llenguadoc i a uns divuit kilòmetres trobarem el Túnel de Puymorens.

 

  Al arribar al túnel portem des de casa 132 Km. i 2,01 hores de viatge,  (El túnel 5,4 €u.) després, els pobles de l’Hospitalet, Ax Les Termes, i Tarascón, seguint el curs del riu Arièja que voreja la carretera en quasi tot el recorregut.

 

Arribem a Tarascón, la carretera per cert bastant deficient des de la frontera es converteix en una autovia que continua fins a Foix, capital del departament de l´Arièja (09) i segueix cap a Pamiers i Tolosa de Llenguadoc.  (276 Km. / 03h38).

 

 

                   Castell de Foix capital de l’Arièja, construït sobre una roca vers l’any anys 1.000

 

Es poc després de Tarascón sur Arièja que deixem enrere tota la carena muntanyosa del Pirineu i que comença la plana, una plana que no deixarem durant tot el recorregut, fins que a la tornada passat Pamiers, començarem a veure altra vegada a l’horitzó les ondulacions muntanyoses d’un Pirineu que ja esdevindrà proper.   

 

Ja fa estona que han començat a caure gotes, que poc a poc s’han convertit en una pluja menuda i posteriorment en un bon ruixat, la pluja amb més o menys intensitat ens acompanyarà fins a Bordeus.  Passem pel cinturó perifèric a les afores de Tolosa de Llenguadoc, ara a mes de ploure hi ha boira i la ciutat esdevé en bona part amagada a la vista del viatger.  

 

      Bordeus (506 Km./ 05h40) fem un tomb amb cotxe per la ciutat, ens arribem al port situat a uns kilòmetres del mar, a la mateixa desembocadura de la Garona i també visitem algun dels carrers de la part antiga.  Edificis molt interessants, molta pedra i ben col.locada, ciutat gran i cosmopolita que mereixeria una estada, capital del departament i famosa pel vi.       

 

      Uns kilòmetres més al nord trobem el pont d´Aquitània, que travessa el riu Garona, que neix al pla de Beret en terres catalanes i seguim direcció a La Rochelle, sense arribar-hi, però a l’esquerra, encara que una mica lluny, ja tenim la primera visió del mar Atlàntic, després ens en apartem altre vegada i continuem més per l’interior, fins a les rodalies de Cognag. 

Ja ha deixat de ploure, el cel s’ha anat estritllant, unes tímides ullades de sol fan acte de presència, abans d’arribar a La Rochelle fem una parada en un restaurant de l’autopista per menjar quelcom, tampoc cal donar gaires detalls, una hamburguesa per cert bastant dolenta, quatre patates fregides, una Coca-Cola i al cotxe altre vegada, que queda molt recorregut per endavant, de la pluja ja no en queda el mes mínim rastre i el paisatge esdevé lluminós, radiant i esplèndid.

 

 

        El pont d’Aquitània, moderna construcció al nord de Bordeus que travessa el riu Garona

 

A partir d’ara comencem a trobar rètols que indiquen Nantes, passem per Le Reguenaud (711 Km./ 07h37) i també prop de la Roche-sur-Yon. Arribant a Nantes, agafem “Le periferique”, on trobem un tram en obres i força trànsit degut a que és dissabte, el final de les vacances per a molts francesos i dilluns que ve, la “rentre” dels nens a l’escola.

 

 

   Catedral de Sant Pere i Sant Pau a Nantes, d’estil gòtic i declarada Monument Nacional

 

Nantes, (853 Km./9h09)  ja comencem a tenir el “peu al coll” al trajecte d’anada, cal pensar on instal·lar-nos per passar la nit i fer la base de la nostra estada a la Bretanya, acaben de ser les vuit del vespre, la zona no es coneguda i cal prendre una decisió com mes aviat millor.

M’entres tant seguim per la N-137, direcció Rennes mirant de trobar un poble no massa gran, quelcom que estigui una mica bé i tranquil, que “de cul”  ja hi hem anat tota la vida.

 

Poc després, passat  Nantes, travessem el riu Loire, a prop de la desembocadura.

 

De sobte, apareix un rètol, Bains de Bretagne, cap allà, busquem el centre i aparquem en una plaça, preguntem a un pagès que va amb una Mobilette molt atropellada i carregada de cistells de verdura, ens indica un hotelet situat allà mateix, just a la cantonada i que aparentment no està gens malament, tenen poques habitacions, però estan totes ocupades.

 

El poble deu esser més petit del que pensàvem, ens diuen que no hi ha cap més hotel, anem a prendre un cafè per preguntar, per sort el propietari del bar, molt amable, s’ofereix a trucar a un altre lloc de les afores i també està ple, ens diu que en coneix un altre, que es una mica apartat i difícil de trobar, també hi truca, i efectivament allà si que tenen habitacions lliures.

 

Entre ell i un client ens fan un croquis en un paper, primera rotonda a l’esquerra, Super U, un altre rotonda, els bombers, tot recte, quart carrer a l’esquerra, un pont per sobre l’autovia, zona esportiva i tombar per la segona cruïlla a la dreta, de ben segur que ells en cap moment es van creure que hi trobaríem, i nosaltres tampoc.

 

Total, casualitats de la vida, més fàcil del que pensàvem, uns kilòmetres, no gaires, prats d’herba verda, carreteres estretes, vaques pasturant, masies escampades pel paisatge i el resplendor del sol a la posta que encara llueix tímidament al fons de la immensa plana.

 

Aviat comença a fosquejar i la nit poc a poc va guanyant la batalla en contra del que queda de dia, de repent un Stop i un cartell provisional penjat d’un arbre, a 2 Km. Plèchatel.

 

 

      El recorregut mes curt, de Castellterçol a Rennes, (Bretanya)segons la guia Michelin

 

Seguim, trobem quatre cases, un Sant Crist de considerable alçada al costat mateix  de la carretera, l’església, una torre de bombeig d’aigua a la dreta, més cases, més arbres, més fosc i el lleu resplendor de l’aigua tranquil·la d’un riu força ample i cabalós i pel que sembla navegable ens crida l’atenció, unes tènues llumetes de color blau a l’esquerra penjades d’uns arbres, un aparcament i un rètol ...  Hotel Restaurant La Plage, ja hi som. 

   

N’hi el propietari del bar, n’hi el seu client que van indicar-nos el camí, s’ho creurien, però nosaltres sí que ens ho creiem, ho hem trobat, es aquí  mateix.

 

Aparquem a uns metres de l’aigua, tranquil·la, quasi immòbil, lliscant molt lentament, unes barquetes, un vaixell més gran a l’altre banda i una espècie de restaurant de platja adossat a un refugi amb coberta de pissarra i construcció de fusta, curiosament, el sostre amb plaques de vidre pintat de diferents colors, d’un gust discutible, però molt a la francesa, una terrassa a l’exterior entre els arbres i l’aigua, una bonica vista per sobre del riu, una poques taules, dues o tres estan ocupades i un personatge d’uns quaranta anys, tot escabellat, que atent a la trucada, ja ens estava esperant.

 

         

     Pléchatel Plage, a la vora del riu, avançada la tarda, paratge tranquil i amb calma

 

                Plànol que ens van fer el propietari del bar i el client        Tarja del alberg La Plage

 

Portem exactament 970 kilòmetres des de casa i son les 9,30 del vespre, no hem pogut triar gaire, millor dit, gens, però tampoc està tant malament, el sopar, força bé,  amb “paté de l’avia” inclòs, l’en demà al mati l’esmorzar clàssic de França, mantega un pel salada marca President, melmelada, croissants, torradetes, llet i cafè, tot tal com cal.

 

L’habitació a sota teulada i finestra al sostre, la paret empaperada i moqueta al terra, mitja dotzena de fotografies sense emmarcar de les costes de Bretanya enganxades amb cinta adhesiva a les parets i un televisor que per cert no funciona i només fa ratlles, però després d’escalfar-se uns vint minuts, revisada la connexió d’antena i donar-l’hi tres o quatre cops de puny al sobre, reacciona i encara ens deixa veure alguna cosa.

 

Segon dia: 28 d’agost,  Diumenge

                          

Ens aixequem a quarts de vuit del matí i després d’esmorzar ens informem una mica de quin es el camí mes adequat per anar al Mont Saint Michel, el personatge que ens va rebre ahir al vespre, molt simpàtic per cert, ens ho indica amablement i també ens fa una recomanació ineludible i típica de la zona, que per dinar sobre tot demanem Moules Frites i sidra per beure, nosaltres en prenem bona nota, ja estem segurs el que menjarem, musclos fregits.

 

Agafem el cotxe i carretera s’ha dit, cal aprofitat el temps per veure moltes coses, no cada dia es pot fer una sortida a la Bretanya i a la Normandia com la que estem fent en aquesta ocasió.

 

 Fem unes fotografies del riu, del seu entorn i dels vaixells, el més gran que hi havia ahir al vespre quant vam arribar, ja no hi és, al fons unes barquetes, uns pacients pescadors de canya i en una explanada, a l’altre banda del riu, unes tendes de campanya.

 

Al arribar a Rennes, continuem direcció a Caen, capital de la Baixa Normandia i passat Antrain ens desviem a l’esquerra, direcció al mar Atlàntic.  Cal dir que a Nantes s’ha acabat l’autopista, però les autovies son molt bones, amb l’avantatge de ser gratuïtes.

 

 

 

 

 

 

 

                 

 

 

 

 

 

 

 

 

                  El Mont Saint Michel, a la frontera entre la Bretanya i Normandia, al fons l’oceà Atlàntic

 

El Mont Saint Michel, encara que pertany a Normandia, queda junt a la frontera amb la Bretanya i des d’uns kilòmetres abans d’arribar-hi, amb un paisatge completament pla, ja comencem a veure mes enllà de l’herba, la seva silueta perfectament retallada sobre el blau intens del cel i del mar.

A mida que ens hi apropem, als costats de la carretera trobem parades de venda de “souvenirs” i especialment  Sidra i Calvados, un destil·lat de suc de poma de molta graduació i de gran producció a la Bretanya.    

 

 Els cereals, les pomes i les peres, són de  gran producció en aquesta regió i a mida que s’acosta el nostre destí anem trobant molts hotels, cases d’hostes i restaurants al peu mateix de la carretera degut a la gran afluència de turisme en aquests paratges, doncs el mont Sant Michel es conegut arreu i te fama mundial.

 

Al arribar a Saint Michel, deixem  el cotxe en una explanada en la que hi caben centenars de vehicles i per una carretera asfaltada i ample, però prohibida al transit rodat, en acostem al peu de la roca de proporcions immenses on està situat el Monestir-Abadia, tot emmurallat, segons manaven els cànons de les èpoques en que fou construït.

 

           Vaques pasturant, impassibles, el Mont San Michel al fons, difuminat per la distància.

 

Aquest pas que va des de l’aparcament fins l’abadia, està uns metres elevat respecte a la sorra, ja que ens moment de marea alta, aquesta queda coberta per l’aigua i el mont Saint Michel es converteix en una illa dintre del mar comunicada amb terra només per aquesta carretera.

 

Entrem per un pont de fusta cap al portal principal al peu mateix de la muralla i tal com o fan la majoria de turistes que arriben aquí agafem un carreró estret i empedrat que s’enfila cap amunt, abarrotat de botigues, bars, restaurants, i tota classe d’invents per aprofitar-se i buidar el màxim possible la butxaca i la tarja de crèdit dels boca badats visitants.

 

El camí costerut aviat es va convertint en una escala de pedra que van donant la volta a la muntanya, a mida que ens hi anem enfilant bellíssimes vistes del mar i de la sorra, de tant en tant, algun banc per reposar i amunt fins que s’arriba a l’entrada principal de l’abadia.

 

La visita a Saint Michel es espectacular, tot es grandiós, pedra i més pedra col.locada al damunt d’altres pedres, fins que s’arriba al cim d´aquesta penya de roca natural, endinsada platja enllà i que es la base de tota la construcció.

A dalt de tot de l’agulla més alta de l´esglesia, la figura de l’arcàngel Saint Michel recoberta  d’or, ressaltant sobre el blau intens del cel .

 

Visitem l´esglesia, el claustre, diferents dependencies i contemplem des de dalt de tot el mar i la sorra que ens envolta, son uns moments de marea baixa, ja que segons l’hora del dia i també de l’època de l´any la quantitat immensa de sorra que ara contemplem queda completament enterrada per l’aigua i el monument es converteix en una verdadera illa. Realment, des del cim, la vista de l’entorn es realment espectacular.

 

   

    Mont Saint Michel, el claustre del monestir i el mar al fons

 

L’abadia de Saint Michel, fou construïda en varies etapes en un període que va des de el segle X fins el segle XVIII, el que vol dir que es va anar ampliant aprofitant les èpoques d’esplendor en el  transcurs del temps, visitem també per sota del pla de l’església principal la capella del Sant, molt petita i antiga, doncs es la primera construcció que s’hi va fer a partir de primers del segle X.

 

Sortim als voltants de la una, perquè a França es dina d’hora, comprem unes ampolles de sidra natural boníssima i també d’un altre barrejada amb suc de pera, encara més bona si cap,  naturalment l’etiqueta, amb una reproducció de la silueta del Mont Saint Michel.

 

Ara sí, ja toca, per dinar musclos fregits.  Entrem en el restaurant que ens sembla millor, un dia és un dia, es molt gran i espaiós, tenen varies terrasses a fora i diferents menjadors a dintre, en posem en una taula d’un dels menjadors que no hi ha gent, per estar més tranquils, però passa l’estona i ningú ve a dir-nos el que volem, això si, pel fons, el pas de cambrers d’un cantó cap a l’altre, es constant.

 

Diguem-ne que una mica “mosques”  perdem la paciència i cridem una cambrera, ella ens aclareix que si volem dinar tindrà de ser a la sala del costat, doncs on estem es precisament a la zona habilitada pels fumadors.

 

Solucionat el mal entès, ja toca, Mules Frites, la sorpresa nostra es que el que nosaltres enteníem com a musclos fregits en realitat son musclos al vapor, per cert boníssims, acompanyats d’un plat de patates fregides, per tant:  “Mules  avec  Frites”.

Després de dinar tornem fins al peu de la muntanya per veure si havia canviat la situació de la marea però tot esta pràcticament igual o sigui que avui no es bon dia per veure aquell fenomen natural, agafem el cotxe i comencem la tornada cap el “camp base” però això sí, per carreteres de l’interior, passem per petits i encantadors pobles de la Bretanya, de paisatges sublims, on es respira calma i tranquil·litat, lluny això sí, del turisme massiu.

 

        

                  Una espècie a extingir, els molins de vent de la Bretanya

 

Després, a pocs kilòmetres, a prop de la carretera, veiem un moli de vent de dimensions considerables, immediatament enfilem per un camí que ens hi porta directament. Un guia ens explica que antigament, per esser aquesta una regió on hi fa molt de vent hi havia gran quantitat d’aquests molins, destinats a moldre la gran producció de cereals que es cullen per aquestes contrades. 

         

Es veu que pràcticament n´hi havia un a cada finca important, ara la majoria estan enderrocats o en el millor del casos nomes en queden les restes de la torre central en runes, però aquest ha estat reconstruït i encara que poc i només de cara al turisme, s’hi molt blat de tant en tant, d’aquí l’agradable olor de farina que es percep al entrar a l’interior.

 

Les pales de fusta, tenen un pes de dues tones i mitja cada una i la cúpula nou tones, gira a dreta o esquerra per orientar-la de cara a la direcció en que bufa el vent, i per fer-la girar hi ha un pal que sortint de la cúpula arriba fins el terra i així es pot manipular.

 

Al marxar, al fons de la plana, gairebé imperceptible, la silueta del Mont Saint Michel quasi perduda a través de la boirina i de la distància, ell restarà immòbil en el seu lloc, m’entres nosaltres anirem seguint el nostre camí, donant tombs per la vida, a voltes més bé i d’altres no tant... qui sap. .

 

En el trajecte de tornada visitem un castell modernista, possiblement residencial, segurament d’una família vinguda a menys, que per cert en aquest mon és més fàcil anar a menys que a més, conclusió a que arribem després d’adonar-nos de que lloguen habitacions d’hostes i que fan visites guiades pels jardins, això sí, pagant.

Mes enllà, grans superfícies de conreu dedicades al panís, molt panís (Blat de moro) i patates, ningú diria que el mar encara està tant a prop, doncs aquests terrenys son completament de pagès.

 

   Anem trobant pobles, la majoria petits, adornats amb moltes flors, tant en els balcons i finestres de les cases com pels carrers, es diria que hi ha una sana competència entre els mateixos veïns per veure quina es la casa que fa mes goig.  Per part del municipi, també es detecta aquest interès, doncs es gran la quantitat de jardineres ben cuidades que es troben per les aceres dels carrers, les flors dominats són els geranis de penjar i les petúnies.

 

Ens anem acostant de nou a Rennes, agafem la N-137, passem pel “Periferique” i a continuació, Sel de Bretagne, Bains de Bratagne i Plechatel.

 

Com que hem dinat molt bé, tenim poca gana per sopar, només unes porcions de formatge del país i alguna beguda.

 

 

     Esperant el dinar a Paimpol

 

El propietari del lloc, aquell personatge escabellat que ahir ens va rebre, ens explica que ha visitat un parell de vegades Catalunya i que ha estat a Barcelona, Montserrat i Cadaqués, i ja amb més confiança fem una mica de broma, entre el seu “pentinat”, el vent de l´empordà i la possible influència de Dalí.

 

També parlem de que ens dona l’impressió de que aquella zona queda una mica aïllada i ens atrevim a preguntar com l’hi va un negoci així, quant aparentment  tot està tant tranquil.

 

  Ell ens explica amablement que no es tot ben be com sembla, que en el lloc hi fan estada quantitat de pescadors en l’època de pesca i caçadors de perdius, i també es la “parada i fonda” per uns creuers que surten d’un poble situat un centenar kilòmetres més amunt (Qualsevol recorda el nom) i que fan uns recorreguts de quatre dies de durada fins el mar i desprès tornen al lloc d’origen, en aquest trajectes aquí i fan parada obligatòria per dinar o sopar, tant durant el viatge d’anada com el de tornada.  Sembla ser que d’aquests creuers, sen organitzen una vuitantena a l´any.

 

I així ens informem de coses de la comarca, passem una estona més a la terrassa fins ben entrada la nit, es una meravella veure les estrelles reflectides sobre l’aigua i donem el dia per acabat.  Per cert, el televisor de l’habitació, continua no funcionant.  

Tercer dia, 29 d’agost, Dilluns.

 

Després d’esmorzar, l’hi comentem a un cambrer que voldríem fer una volta per la Bretanya, però un cop explicat el recorregut d’ahir, ens recomana d’anar altre vegada fins el mar, per visitar l’illa de Bréhat i l’anomenada ciutat de les roques rosades, l’hi vam fer cas i de fet tenia molta raó.  Per tant agafem direcció al nord, direcció a Saint Brieuc, on deixem la carretera nacional i tombem a la dreta, per una carretera que segueix  la costa, fins a Paimpol.

 

Aparquem just al costat del port esportiu, que a l’hora es el barri antic del poble, molt bonic i ben cuidat.  Una plaça, uns carrers estrets, botigues que venen tota mena de trastos inútils als turistes i flors, moltes flors. També hi ha quantitat de creperies, ja que els creps són tradicionals a la Bretanya, la majoria d’aquest establiments pertanyen a una organització que vetlla per la qualitat del producte i del servei, com si d’una denominació d’origen es tractés.

 

Després de fer un passeig pel barri, seguim direcció a una petita península que es troba més al nord, anem curts de gasoil, són quarts d’una i la benzinera està tancada, fins a les dues.

A l’extrem superior de la petita península a la que hem arribat, hi ha un mirador des de on al davant, a uns dos kilòmetres de distància es veu una illa que s’estén en sentit horitzontal, amb una amplada considerable que podria ser de cinc o sis kilòmetres, tota de pedra vermellosa, poca vegetació i amb el punt mes elevat d’uns seixanta metres d´alçada, es tracta de la famosa illa de Bréhat, que no està sola, sinó acompanyada de moltissimes d’altres mes petites, alguna de les quals no es rés mes que un petit penyal de roca, totes elles també de color vermellós.

 

Mes lluny de l’horitzó visible, segons indica el cartell informatiu que hi ha en el mirador on ens trobem, hi ha un altre illa en la que hi viu una colònia d’ocells que es distingeixen per les coloraines del bec i que són molt propis d’aquest indret.  Més lluny, però no tant com sembla, les costes d´Anglaterra.     

 

Com que el mirador on hem arribat està en un punt mes aviat elevat, podem veure per sota nostra un petit port don en surten diferents vaixells que fan mini creuers per les illes, cosa que deu esser prou interessant, però que requereix més temps.  Ens crida l´atenció l’absència total de blocs de pisos pel litoral de la costa, pel que ens adonem de que el tema de l’especulació, aquí ha estat més controlat.

 

Retrocedim, la benzinera encara està tancada i nosaltres tenim de dinar, baixem de nou a Paimpol, arribem a la plaça, dos o tres restaurants, un de força be a l’esquerra, una terrassa recollida del vent, i després de mirar i triar, Mules Frites, com ahir, igual o més bons si cap, la sidra excel·lent.

 

Comprem uns segells i unes postals, les escrivim, les enviem i en el mateix establiment preguntem que cal fer per anar a visitar “la ciutat de les roques” i ens fan un croquis. Passem de nou per la benzinera, ja està obert, omplim, tot seguit Treguier, Lannion, Perros Guirec i Ploumanach.

 

Ja fa estona que ens hem adonat que els rètols de la carretera estan escrits de dues maneres, a voltes similars però diferents, preguntant algú ens ho aclareix, tal com sospitàvem el segon nom està escrit amb Bretó, una llengua local que s’utilitza poc, però que d’alguna manera dona testimoni de la seva permanència.

Ploumanach, es un poble situat a la costa, aparquem molt a prop del mar i ens acostem a la platja, allà es on tenim la gran sorpresa, de sobte  apareix davant nostre la anomenada ciutat de les roques vermelles, però, quines roques.

 

 

  Formació de roques granítiques color vermell i rosat, erosionades  i de formes  capritxoses

 

Tot el litoral està ple d’una quantitat enorme de roques granítiques vermelloses, de tamanys que poden anar des del d’un cotxe fins al d’una casa, col·locades de la forma més aleatòria, com si algú les hagués llençat al terra des de l’espai, les unes a sobre les altres, a voltes sembla que un petit impuls a una d’elles podria produir una catàstrofe, si no fos per les cases que tenim al darrera i mirant només cap a la platja les roques i el mar, el viatger podria creure perfectament haver arribat a un mon llunyà, o be a un planeta imaginari i desconegut de qualsevol galàxia perduda en l’espai infinit que ens en volta.

 

Entre les roques hi ha un seguit de camins i corriols molt concorreguts per contrabandistes en altres temps i actualment  per passejar a la vora del mar, entre el passadissos que hi ha a les roques de granit, a voltes tant estrets que imposen por al visitant, un s’adona de que l’erosió, en el curs de milions i milions d’anys ha anat remodelant aquests blocs de granit donant-l’hi les formes mes capritxoses.

 

Tot plegat una meravella, la roca mes dura també cedeix al pas del temps, la natura es molt pacient i si no n’hi ha prou amb un milió d’anys n’hi posarem mil milions, al cap i la fi, els milions d’anys a nivell còsmic, son poc mes que un instant.

 

Aclaparats per tot el que hem vist i a punt d’esgotar la tarja de memòria de la càmera digital, tornem, aquesta vegada si, per l’autovia al “campament base” o sigui Plèchatel.

 

Un sopar lleuger a la terrassa de fora, prop de l’aigua, al costat d’aquest riu que demà ja deixarem enrere, doncs pensem seguir el viatge, de la Bretanya cap a la Normandia.

 

L’en demà al mati, ens despedim del “Monsieur” que amb un Citroên CX bastant atropellat sen va aportar als nens a l’escola, i nosaltres seguim amb el recorregut projectat.

 

Quart dia.- 30 d’agost, Dimarts

 

Deixem definitivament Plèchatel, a continuació Rennes, tornem a passar no massa lluny del Mont Saint Michel, Villedieu, Les Poêles i Caen, capital de la Normandia Baixa.

 

 

 

Visitem el Museu Memorial de la Segona Guerra Mundial, un complex important inaugurat l´any 1985, en memòria dels que van morir lluitant i per mostrar a les noves generacions l’hecatombe i el desastre de la guerra.

 

Es un lloc d’estudi per fer-se capaç de la magnitud de la tragèdia, que diria en Quim Monsó i record i memòria de les etapes mes dures que ha sofert d’humanitat, la quantitat d’informació, documents, pel·lícules i reportatges referents a la guerra, es molt important.

 

No envà va ser prop d’aquí, el 6 de Juny del 1944 a les platges de Normandia que varen desembarcar les tropes aliades per fer la reconquesta dels territoris que s’havia annexionat Alemanya, sota la batuta d’un dels grans il·luminats de l’historia, un tal Adolf Hitler.

 

Anem cap al centre de la ciutat, i dinem al primer restaurant que es cau a mà, força bé, per beure sidra del país naturalment, que ja ens hi hem acostumat.  Després de dinar, fem una volta a peu per una avinguda peatonal plena de botigues, sobre tot d’objectes de regal i de roba, al final del carrer una de les dues catedrals de la ciutat, l’anomenada catedral dels homes, l’altre, anomenada de les dones, es una mica mes lluny, cap a l’altre costat.

Ens acostem fins a les muralles d’una antiga fortificació, el castell del Duc-Roi, una verdadera fortalesa, perfectament conservada, amb uns grans jardins que l’envolten i que es testimoni de l’esplendor d’altres temps.

 

Busquem per botigues més o menys especialitzades un paquet de sal de Normandia per complir amb un encàrrec, però, quin desastre, resulta que la famosa sal es precisament de la Bretanya i això ja queda enrere, algú ens comenta que Normandia es una regió més humida i això perjudica l’elaboració de la sal, per tant, no en tenen producció.

 Al final en un supermercat, trobem uns pots de sal d’un color gris, molt diferent de la que coneixem per aquí, molt granada, però, quina casualitat, resulta que l’encertem.

 

Avançada la tarda deixem Caen direcció a Honfleur i Le Havre que sabem que hi ha un port molt important.  Uns kilòmetres més amunt, aproximadament a la meitat del camí, trobem un petit poble anomenat Pont L´évèque, fem un tom pel carrer principal, botigues, un sortidor d’aigua en una rotonda, moltes flors, més cases i ja està, el poble s’ha acabat.

 

Decisió, anar una mica més lluny a veure si trobem un hotelet petitó i confortable, amb una gent simpatiquíssima, net, polit, endresat, on es mengi molt bé, a l’estil tradicional de la terra, en una paraula, aquell lloc ideal per fer-hi parada i fonda i passar-hi la nit, o sigui, allò que sempre  busquem quant anem de viatge i que rarament trobem.

 

De sobte, a la dreta de la carretera, “Chambres d´hostes”, un tancat amb matolls, una porta de ferro completament oberta per entrar amb cotxe directament al jardí ple de gespa, un petit aparcament a la dreta i una parella de conills pasturant tranquil·lament en mig de  l’herba, mes enllà un senyor tallant-la amb un tallagespa manual i al fons del jardí una caseta de bona aparença, teulada de pissarra, un porxo amb un pou, uns rosers carregats de roses i l’entrada a la casa per la part del costat.

 

Surt a rebre’ns una senyora, francesa naturalment i ens convida a veure les habitacions, per l’aspecte d’ella, nosaltres eludim la responsabilitat i enviem a les senyores a fer una ullada i l’inspecció pertinent.

 

De tornada, per la cara, ja ens adonem de la cruel realitat, preu 45 €u, “dejuné” inclòs, els llits encara eren per fer, l’escala de mal pujar, el bany comunitari i ple de trastos, etc.

 

Dir que no, ens va tocar a nosaltres, ens excusem al·legant que ben mirat ens interessa més passar la nit a Le Havre i així ho deixem.  Preguntem al Sr. que talla la gespa, i ens diu que hi ha uns 25 ó 30 kilòmetres màxim.

 

Amablement estén un mapa a sobre de la taula que hi ha en el porxo, però, abans i passa la mà i mig braç a fi d’apartar les engrunes de pa que encara ningú no ha tret des de l’hora de dinar o qui sap si des de ahir a l’hora de sopar.  “Aurrevoire” que deia Voltaire i a la “prochene foi”.

 

 

          Un cap vespre i posta de sol a les platges del desembarc de Normandia (6 Juny 1.944)

     Tornem enrere fins a Pont de l´Evéque, parem en un hotel que trobem a l’entrada del poble i que està d’obres, 70 €u. la “chambre” i ens sembla passat de preu, continuem mes avall i preguntem a una senyora:  -Devant de la Gendarmerie, vous continué a goche et apre tout de droit-  i així ho fem.

 

Un parell de kilòmetres i arribem a la vora d’un llac força gran, diguem que similar al de Banyoles però amb una illa al mig, un hotel restaurant modern i en condicions, estil anglès, preu 52 €. la Chambre i 6 €. le petit dejuner.

 

Sopem a la terrassa exterior amb vistes sobre el llac, una sopa de marisc excel·lent, i la resta també, el segon plat es de sorpresa, al gust del xef, que traduït deu volgué dir, tot allò que ha sobrat del dinar i no sap que fer-ne, però, això sí, bromes apart, molt bé.

 

A l’espai d’herba, entre la terrassa i el llac, unes pomeres amb pomes vermelles de les emprades per elaborar la sidra i el calvados, i uns ànecs que van picotejant pel terra les engrunes de pa, que algú els hi tira.

 

Fent carreres per l’interior del llac, una llanxa i un esquiador aquàtic que aprofiten els últims instants de llum de la vesprada per entrenar-se.  No se sap si degut a la falta de llum o de pràctica, es passa mes estona a dintre l’aigua que a la superfície.

 

 

Cinquè dia.- 31 d’agost, dimecres.

 

Petit dejuné, recollida de maletes, deixem Pont L´evéque, per cert hi ha una denominació d’origen d’un formatge amb el mateix nom, passem prop de Honfleur i a continuació ens dirigim cap el pont de Normandia, que es d’una construcció moderna i espectacular, que travessa la desembocadura del Sena, a l’altre costat del pont, Le Havre.

 

Al arribar-hi posem gasoil i preguntem pel centre històric, la resposta es molt senzilla – aquí no en tenim d’això, el mes vell té seixanta anys, la guerra ens ho va enderrocar tot-  La part mes representativa, no es el centre, es Le Cartier de Saint Francoise, ens hi acostem, però apart de la preparació de la propera Festa del Mar, no hi ha rés de particular, sembla qualsevol barriada de Barcelona de les que es construïen els anys cinquanta. 

 

Per la falta d’interès, fem un volta pel port, immens, varies refineries de petroli, transport de mercaderies, vaixells de carga arreu, molt ferro rovellat i aigües excessivament brutes, doncs aquest es un port preferentment de carga i de transport que ens recorda el de Marsella.

 

Visitar més coses seria allargar massa el viatge, el desig de fer una pinzellada per la Bretanya i Normandia, territori que no coneixíem ja s’ha complert, com sempre queden moltes més coses per veure que les que hem vist, però decidim emprendre el viatge de tornada quant estem exactament a 1.250 kilòmetres de casa.

 

Direcció sud, paraula que surt per primera vegada durant el viatge, deixem Rouen a l’esquerra i arribem a Evereux, ciutat força gran, aparquem a la vora de la catedral i ens endinsem per una avinguda ample i llarga, escollim un restaurant, plat du Jour, molt bé, a base de xai i verdures, postres i naturalment sidra, un cafè llarg per el conductor, el copilot, no en vol, doncs que dormi, (Estem a 988 Km. de Castellterçol)

Autopista avall, Chartres per les afores, només destaca de lluny la teulada verdosa de la catedral, tot pla, tot recte, camps de panís i de patates que en aquesta època de l´any les estan collint i carregant amb tractors, i això en gran part del recorregut.

 

La temperatura exterior, des de que hem sortit de Le Havre encara s’ha anat enfilant, ara està als voltants dels 34 graus, seguim direcció a Vierzon, Chateauroux i Limoges, com que estem de tornada ja intentem avançar com més millor per anar a dormir tant a prop de casa com sigui possible.

 

Es va fent tard i decidim fer nit a Brive-la-Garde, arribem molt curts de gasoil, però les benzineres ja estan tancades i només funcionen amb targeta, ens instal·lem a l’hotel Contact, al centre, a la mateixa plaça del mercat, 52 €u. habitació a la quarta planta i sopar a la braseria de la cantonada, quasi tothom a la terrassa exterior, doncs encara fa molta calor.

 

 

  La catedral de Chatres, de pur estil gòtic, famosa mundialment i patrimoni de l’humanitat

 

Sisé dia.- 1 de Setembre, dijous.

 

Des de la finestra de l’habitació, magnifica panoràmica de les teulades de la ciutat, molta pissarra i poques teules o cap.  Molts patis interiors amb arbres fruiters diversos, el clàssics porticons plegables a les finestres la majoria dels quals no han estat repassats de pintura segurament des d’abans de la segona Guerra Mundial, una lleu boirina fina i transparent es va evaporant poc a poc entre els carrers i les teulades, les torres de la catedral es van fent cada vegada mes visibles i presents no gaire lluny a la dreta.

 

No se per què, aquesta imatge tant bucòlica de l’entorn des de la finestra de l’habitació de l’hotel, delata immediatament que això es França, i tant si ho és, França i encara molt endins.

 

Al deixar l’hotel i aprofitant que es dia de mercat fem una volta per la plaça, ens diuen que avui no es el dia del mercat més important, que ho es el dilluns i que hi ha moltes mes parades, però el dijous també ni ha, es mes petit, i sobre tot dedicat a fruita, verdures, patés i formatges que els pagesos de les rodalies venen directament al públic els seus productes artesans, com ho fan a la majoria de mercats de França.

Ens crida l’atenció una paradeta en la que s’hi venen bolets, entre ells, ceps i rossinyols, com els que es fan a casa nostra i que aquí anomenen “girondes”, casualment el propietari de la paradeta ens parla en català, encara que pel barret que porta es podria confondre perfectament amb un tirolès, resulta que va neixer a Puigcerdà, instal·lat a França, des de fa molts anys.

 

Continuem el viatge, omplim de gasoil, agafem de nou l’autopista direcció al sud, Cahors, Montauban, Tolouse, amb l’intenció de dinar a Mirepoix.

 

Al passar pel cinturó de ronda de Tolouse, pel costat mateix de la Citè de l´Espai, podem veure la silueta del coet Ariane, de l’agencia Europea de l´Espai.

 

Aviat Pamiers i Mirepoix, arribem a “l’hotel du Comerce”, ja conegut d’altres ocasions, una amanida a l’estil de l´Arièja, i magret d’ànec a la brasa.  A l’hora de les postres, una turmenta d’estiu i un considerable ruixat ens fa fora de la terrassa i de sota l’ombra dels arbres,  tenim que desplaçar-nos a corre cuita al menjador de l’interior.

 

 

   Plaça porxada de Mirepoix, construïda el segle XII, una de les mes boniques de França

 

Ja no plou, es hora que anar cap a casa, ens adonem de que la suavitat del paisatge i la plana gaire bé constant s’acaben, comencen les primeres ondulacions del terreny seguides d’altres més altes, i muntanyes al fons. No hi cap dubte, arribem altre vegada, al Pirineu.

 

Boug-Madame, frontera catalana, 111 km. fins a casa, arribem a Puigcerdà i ens adonem de que en tot França, no hem vist n’hi la meitat de grues dedicades a la construcció de les que veiem concentrades aquí un cop passada la frontera al primer cop de vista, no hi ha cap dubte, això es “Amèrica” ... o no, qui sap...  el temps ho dirà.

 

Una última paradeta a Calders, un pa amb tomàquet i pernil, a quarts de deu del vespre a Castellterçol, afortunadament cap entrebanc, tot molt bé i a l’espera de tornar-hi.

 

                         Josep Girbau Parareda       Castellterçol, Octubre del 2.005

 

Dades a Setembre del 2.005:

França:  Velocitat permesa:   Autopistes: 130 Km/h.   Autovies: 110 Km. hora.

Preu del gasoil:  aproximadament 1,15 €u./ litre a Catalunya, al voltant de 1 €.

Preus d’una nit d’hotel, de 40 a 60 €u.  “Petit dejuner” mes o menys 6 €.

Total de kilòmetres recorreguts amb aquest viatge: 3.365 Km.

Hores de funcionament del motor:  47 hores 24 minuts.

Consum de mitjà en tot el recorregut:  6,50 litres per cent.

Consum total de gasoil:  218,52  litres.

218,72 litres a 1,15 €u. total  251,52 €u.

Peatges, túnel del Cadí, 9,25 €u., túnel de Puymorens 5,40 €u.

Autopista 51,75 €u. de pujada i 50,75 €u de baixada. Total 102,50 €u.  

    

 

 

  

Escribir comentario

Comentarios: 23
  • #1

    Martí Casanoves (miércoles, 10 julio 2013 14:37)

    Trobo molt interessant la teua pàgina web.

  • #2

    Maria de Bagà (jueves, 21 noviembre 2013 18:09)

    Hola, m'han agradat molt les seves experiències! Espero amb ànsia els propers textos.

    Salutacions des de Bagà, Josep.

  • #3

    Joan de Monistrol (martes, 28 enero 2014 17:57)

    Impresionant! Volem més textos! :)

  • #4

    Maria de La Garriga (lunes, 28 abril 2014 15:02)

    M'agraden les històries i la manera d'explicarles

  • #5

    Isaac de Cornellà (lunes, 05 mayo 2014 18:27)

    Josep, m'ha agradat molt el text una Història d'amor i de Guerra! MERAVELLÓS!!!!!

  • #6

    Ferran de Camprodon (martes, 20 mayo 2014 21:15)

    Llegeixes el text de Foix i Mirepoix i et transportes a aquestes meravelloses poblacions, Us el recomano!!

    Josep, m'ha agradat molt els tocs d'ironia que poses en el text, i donen quelcom que et ve de gust continuar llegint. Bona feina i felicitats.

  • #7

    Joan de Monsitrol (lunes, 07 julio 2014 13:43)

    Bon dia Josep! Ja torno a ser jo!! Les seves lectures són vicioses :D

    M'ha agradat molt com heu acabt el text d'amor per correspondència. Sou un molt bon escriptor! Heu publicat algún llibre?

  • #8

    Aurora, verges (miércoles, 17 septiembre 2014 19:06)

    UNA HISTÒRIA INOBLIDABLE
    El millor títol per aquesta gran historia que he hagut de llegir -la unes quantes vegades per empesarme-la. Genial es una historia tal i com dius inoblidable

  • #9

    Martí barcelona (domingo, 05 octubre 2014 14:36)

    vaig entrar a la teva pàgina fa temps i la vaig ignorar avui he tornat a entrar-hi i apart de que he vist molts textos nous he vist que tenen força qualitat

    FELICTATS!

  • #10

    Isabel de Lleida (martes, 23 diciembre 2014 17:46)

    Josep, he llegit tots els teus Textos, m'han agradat i estan molt ben escrits.
    Aquesta Història Inoblidable, m'ha fet plorar, però no hem sap greu. Es un relat meravellós, ben escrit, rodó, amb passió, sentiments i amb molta sensibilitat. Sincerament et felicito.

  • #11

    Joan Granolllers (martes, 27 enero 2015 19:52)

    Josep, el relat una hisòria inoblidable m'ha sorprès molt, estic totalment d'acord amb els comentaris anteriors!! Segur que anar a fer un cafè amb vosté, el gust d'aquest seria (tal i com diu el seu relat) inoblidable

  • #12

    Montse de Castellterçol (miércoles, 04 febrero 2015 18:10)

    Josep, t'haig de dir que he quedat realment sorpresa de com escrius i sobretot de la capacitat descriptiva que ni t'imagines que tens. T'animo a seguir escribint històries tan boniques com aquesta. Castellterçol és un poble d'artistes i pel que veig de bons escriptors: tu n'ets un! Per molts anys puguis anar escrivint i nosaltres ho poguem llegir!

  • #13

    Pau de Caldes (sábado, 16 mayo 2015 16:14)

    Avui m'he despertat amb ganes de llegir alguna historieta, he trobat la teva pàgina web i sent franc t'he de dir que la salsa que poses en els textos m'agrada molt. Continuaré llegint més històries!!

    Pau

  • #14

    Carles de Tortosa (domingo, 09 agosto 2015 12:21)

    Acabo de llegir els texts de Foix i de Mirepoix. Volia anar de vacances pel setembre uns dies al sud de França i ja tinc clar on aniré. Aquesta lectura m'ha convençut. La resta molt bé i Una Història Inoblidable, senzillament formidable. Moltes felicitats, no deixis d'escriure.

  • #15

    arc iris , dimats, septembre 2015. (martes, 15 septiembre 2015 23:07)


    He trubat la pagina web i m,ha encantat
    Felicitats, no deixis d´ëscriure.

  • #16

    Maria de Bagà (viernes, 02 octubre 2015 18:36)

    Hola Josep,
    després d'un temps sense entrar a la seva pàgina web, veig que heu continuat escribint. Aquell dia que vaig trobar la seva pàgina web ha marcat un abans i un després de la meva vida. Moltes gràcies per compartir.ho amb nosaltres!

  • #17

    carlos morant (viernes, 12 febrero 2016 10:29)

    He llegit, per sobre, algunes de les coses molt interessants d'aquesta pàgina.Però m'he parat a llegir en detall, dues vegades, alló referent al Sr. Dieste.
    Recordo perfectament el gran saló i els meravellosos aparells de música, que a mi, que soc aficionat a quests temes, em semblaven d'un altre mon.
    Amb l'Alfred Dieste haviem passat molt bones estones escoltant música amb aquells aparells.
    Molt bons records.
    Grácies, Josep

  • #18

    Natàlia de Camprodon (lunes, 14 marzo 2016 18:04)

    Buscant informació del moianès per una pàgina web he trobat la seva pàgina web! Veig que heu escrit molt, i encara no he tingut el plaer de poder-ho llegir tot però realment i des del meu cor us felicito. Bona feina!!!

  • #19

    arc iris (miércoles, 16 marzo 2016 23:04)

    Aquestas emisions de "radioi
    "et transportan a aquells anys i aquells llocs on sen tan llunyants es fan tan propers, Gracies per interpretar-los per nosaltres.

  • #20

    Joel barcelona (martes, 05 abril 2016 19:14)

    No hi han paraules... Moltíssimes felicitats!

  • #21

    Santi, La Garriga (miércoles, 13 abril 2016 13:00)

    Estic llegint el que has publicat en aquesta pàgina Web i de veritat que ho trobo molt interessant. Faig meus el comentaris anteriors i també et felicito.

  • #22

    Àlex (martes, 10 mayo 2016 10:02)

    Sr Girbau!!
    He donat un cop d´ull a la web.Esta molt bé! Felicitats i endavant
    Àlex (Sant Feliu de Codines)

  • #23

    arc iris (sábado, 02 julio 2016 20:27)


    Realment llegi aquestas paraulas sobre Venecia es com ...turnar a sumiar i poder sentirte alla.
    Es reviure un somni.
    Felicitats.




    ...