23 DE JUNY DEL 1941

 

 

VINT I TRES DE JUNY DEL 1941, VIGILIA DE SANT JOAN

 

El vint i tres de Juny de 1941 no fou un dia qualsevol, en plena lluna nova i coincidint com cada any amb la vigília de Sant Joan, la situació del món en general era mes aviat complicada, feia poc més d’un any que s’havia donat per acabada la guerra civil espanyola, que durà des del 18 de juliol del 1936 fins l’1 d’abril del 1939, l’anomenada Croada Nacional pels vencedors i Guerra Civil segons els perdedors, i el poble com sempre n’estava pagant les conseqüències.

 

Aquella guerra havia produït milers de morts, i moltes desavinences entre persones de diferents ideals politics que amb el temps s’anaven esborrant poc a poc, però que a voltes es feien presents amb motiu, sobre tot, de la posterior relació d’una parella, que potser inclús sense ells saber-ho, pertanyien a famílies que havien estat políticament  enfrontades. 

 

Al esclatar la revolta, alguns joves s’allistaren voluntaris per anar al front, d’altres foren mobilitzats sense que ningú els preguntés quin era el bàndol que volien defensar i si ho volien fer, alguns s’exiliaren a França, doncs corrien el risc de que aquí amb mes o menys raó, i a voltes sense judici previ, fossin condemnats a presó o directament afusellats, doncs d’extremistes n’hi havien tant en un costat com a l’altre.

 

  Trobada  entre  Franco i  Hitler, a  l’estació  de  tren  de  Hendaya,  el  23  d’octubre  de 1940

 

Pels que fugiren al país veì no tot foren flors i violes, sinó mes aviat el contrari.  Al principi van ser ben acollits pels francesos i distribuïts en camps de concentració, especialment pel sud de França, on passaren misèria i moltes penúries, sobre tot a partir de l’ocupació alemanya del maig del 1940,motiu pel qual molts foren capturats per les tropes invasores i traslladats directament als camps de concentració de l’Alemanya nazi, on encara o van passar pitjor.

 

 Van ser molts els que hi van morir, d’altres sobrevisqueren amb dificultat i alguns s’involucraren en el moviment de la “Résistance” promogut pel general De Gaulle en contra dels alemanys, que venia a ser una guerra de guerrilles, similar a la que aquí van fer els ”maquis”, acabada la guerra civil.  Després d’un temps, alguns dels que consideraven tenir les mans netes i no havien fet res greu ni delictes de sang, van anar tornant de mica en mica, d’altres per por o be perquè el país els agradà, decidiren quedar-se a França on intentaren refer la vida.

 

Alguns s’hi van quedar per sempre i no van tornar mai més a Catalunya, es per això, que, sobre tot pel sud de França, es veuen rètols de botigues, tallers, empreses, i a la guia telefònica, amb cognoms catalans o espanyols, hereus d’aquells perdedors, que van sobreviure com pogueren en un país desconegut, estrany  i  de parla diferent.  

 

 Però tornem al començament, parlàvem de que el 23 de juny del 1941, dilluns per mes detalls, coincidí amb una època complicada.  Europa seguia involucrada de ple en una altre guerra provocada per un d’aquells il·luminats que de tant en tant ens regala l’historia, un tal Adolf Hitler, austríac de naixement i alemany d’adopció.

 

 La Segona Guerra Mundial, però, començà oficialment i sense declaració prèvia, amb l’invasió per sorpresa de Polònia per les tropes del Tercer Reich l’1 de setembre del 1939. Aquell any 1941 però, fou decisiu per la guerra, Hitler n’era conscient i estava en plena eufòria.

 

  El 15 de Març, ofensiva de les tropes comandades per el general Rommel contra els anglesos a Egipte, el 14 d’abril queda completada l’invasió de Iugoslàvia i el 23 del mateix mes, Grècia capitula davant l’ofensiva alemanya, el 23 de Juny, inici de la operació “Barbaroja” amb l’invasió de Rússia per part dels exercits alemanys, i el 3 de setembre, comença l’extermini de jueus al camp de concentració d’Auschwitz.

 

El 7 de desembre del mateix any, Japó ataca la base americana de Peal Harbor, a l’oceà Pacífic, motiu pel qual, els Estats Units s’impliquen de ple a la guerra, i el 19 de desembre Hitler assumeix el comandament suprem de les forces de l’exèrcit alemany.

 

Tot i això, l’enfonsament del cuirassat “Bismarck” el 27 de maig, fou el primer cop dur pels alemanys, i també o fou, quant a finals del mes de Novembre, les seves tropes quedaren bloquejades pel fred i la neu, a 40º sota cero, a les portes de Moscou.

 

    La catedral de Colònia, el Rinn i el centre de la ciutat després dels bombardejos de la II Guerra Mundial 

 

Aquell 1941, també començaren les emissions per ona curta, des dels estudis de Radio Moscou, i posteriorment des de ràdio Bucarest, i per diferents freqüències, de l’emissora “ Radio España Independiente, estación Pirenaica, la única emisora española sin la censura de Franco.”

 

El dia 5 de Juliol surten d’Espanya cap a Rússia els “voluntaris” de la Division Azul, comandats pel general Muñoz Grandes, que posteriorment fou Capità General de l’exèrcit, amb la finalitat d’ ajudar als alemanys a lluitar contra les tropes soviètiques.

 

 Mentre tant a Alemanya, en plena Guerra Mundial, l’empresa Siemens enllestia  un sistema automàtic per pilotar avions, mentre’s aquí encara empràvem els llums d’oli i de carburo durant les llargues hores de restriccions.   Les cartilles de racionament, l’estraperlo, les farinetes de blat de moro i els plats de sopes per aprofitat les engrunes i els rosegons de pa si es que en sobrava, estaven a l’ordre del dia.

   

Certament, aquell no era el millor moment perquè un marrec s’acostés a treure el cap per aquest món de mones, però  així fou  i  ja es sabut que amb  aquestes  coses l’interessat  mai  hi  participa, eixís es que, jo, vaig neixer de matinada aquell dilluns, 23 de Juny del 1941, sense embolcall n’hi llibret d’instruccions, a sota d’una col, tal com succeïa aleshores, doncs, no fou fins uns anys desprès que les criatures començaren a arribar de París, embolcallades amb un mocador de farcell i penjant del bec d’una cigonya.

 

De totes maneres la meva arribada en aquest planeta, no l’hi va portar massa sort a Adolf Hitler, que fins a les hores no havia tingut cap problema amb l’invasió de diferents països i amb l’intenció de crear un gran  imperi, que segons ell, tenia de durar com a mínim mil anys.

 

 

  Dolores Ibárruri,  “ la pasionaria ”  fundadora de l’emissora Radio España Independiente Estación Pirenaica

 

Amb el meu naixement, aquell 23 de Juny de 1.941, el mateix dia en que començà l’operació Baba Roja, en que Alemanya decideix atacar a Rússia, a Hitler, les coses començaren a canviar-l’hi de sentit, tal com l’hi va passar a Napoleó en el seu moment, doncs per el que es veu, l’historia i els errors humans, gairebé sempre es repeteixen.

 

Allò que va passar fa tant de temps

 

El record que tinc mes allunyat en el temps i que a l’hora quant i penso ho veig amb tota nitidesa, es el de trobar-me dret al llit, agafat a unes baranes de ferro, cromades i brillants, al costat d’una paret escrostonada a la que amb les meves petites i delicades ungles, intentava fer caure a trossets el guix escardat que encara i quedava, aprofitant que a través d’una escletxa del porticó de la finestra, un raig de llum incidia directament a la paret.  

 

D’altra banda això ho feia m’entres esperava que algú hem vingués a buscar i amb l’il·lusió de que després hem traguessin al pati, com cada dia,  amb un cotxet, ves a saber si de segona o quarta mà, doncs era època de misèria, suposo que perquè hem toqués el sol, moment que jo aprofitava per contemplar aquelles flors blanques i rosades, d’un ametller del pati de la casa veïna, que recordo perfectament, sortia per sobre del mur de separació i penjava cap a casa nostra, com si volgués  respirar l’humitat que es desprenia de l’aigua clara d’un safareig que hi havia just a sota.

 

       Una de les coses que mes hem sorprèn d’aquests primers records, de quant, segur, encara no caminava es la claredat, la brillantor dels colors, la llum de les imatges, i també la presencia d’unes gallines enormes picotejant l’herba, d’un tamany al menys la meitat del meu aleshores, i que quant s’acostaven hem feien molta por.

 

A veure... penso, si vaig neixer el 23 de Juny del 1941, els ametllers son arbres molt primerencs de florir i jo encara no caminava, perilla molt que aquests records fossin de la primavera següent, març, abril del 1942, per tant, devia tindre aproximadament menys d’un any, i mentre tant, jo absent, a Rússia s’estava lliurant la Batalla d’Estalingrado.

 

Un altre record llunyà es el de que, quant ja començava a caminar, m’escapava de la cuina per anar cap el pati, des de on, amb un parrell d’esglaons, es pujava cap a l’hort i que jo els superava com podia, un cop a dalt però, la dificultat era sempre a l’hora de baixar en que aquells dos esglaons es convertien en un profund abisme i eren moltes les vegades que anava a parar a rodolons, entre quatre testos de geranis.

 

            La flor de l’ametller, que junt amb la del presseguer i del cirerer es una de les mes primerenques

 

  En canvi el gat de casa meva, que també els pujava i baixava a quatre grapes igual que jo, no hi tenia cap problema i se’n sortia molt millor, després per sort, vaig descobrir que, baixant de cul enrere tot anava mes be.

 

   De totes maneres, aquest senzill relat, no pretén ser cap història personal, n’hi molt menys unes memòries, voldria només fer algun apunt de records d’infantessa, fets i anècdotes viscudes de petit, que donen testimoni d’uns temps difícils, ara que puc mirar les coses amb la perspectiva que donen els anys.

 

La casa on vaig neixer

 

La casa on vaig neixer, va esser enderrocada i construïda de nou vers els anys vuitanta del segle passat, estava situada al carrer de Sant Francesc nº 24, de Castellterçol, on tenia la façana i l’entrada principal, a la part posterior i havia un hort força gran, tal com tenien la majoria de les cases del barri en aquella època i pel darrera comunicava amb el carrer de Sant Llogari, que junt amb el Carrer de Baix i el de Barcelona, eren i son els mes antics del poble.

 

 A la façana hi havia un arc de pedra amb una inscripció illegible a la part superior i una porta gran i feixuga de fusta de roure, mig cremada pel sol, que a la nit es tancava per dintre amb un ferro travesser, que quedava empresonat amb dues baldes.

 

 A la part superior tenia un porticó petit que permetia mirar qui hi havia quant trucaven, i un forat rodó a la part de baix, a uns vint centímetres del terra, anomenat la gatonera, tapat amb una fusta que quant es treia servia tal com insinua el seu nom, perquè els gats poguessin transitar lliurement d’una banda cap a l’altre.

 

Els gats tenen fama de ser grans enemics i perseguidors de les rates, però, en aquella època, exercien molt millor el seu ofici que avui dia, doncs passaven molta gana i això els empenyia a complir millor amb la seva ancestral obligació, doncs ja es sabut que la misèria desenvolupa d’intel·ligència, a nosaltres i als gats també.

 

A continuació d’aquella porta, hi havia una ventalla, (que talla el vent) o sigui, una porta mes senzilla, amb una vidriera, que servia per tancar durant el dia, i per trucar, un cordill, que al estirar-lo activava una campaneta, doncs els timbres elèctrics si algun n’hi havia, eren mes aviat cosa de les cases riques.

 

Mirant des del carrer, a l’esquerra de la porta, una finestra petita i estreta, situada a l’altura de la vista que donava claror a l’entrada quant estava tancada la porta gran, i a la dreta un altre finestra a una alçada d’un metre del terra, amb una reixa de ferro i una cortina de roba de quadres per la part interior, que donava directament al menjador de la casa.   

 

L’entrada era força gran, tindria uns set metres de llarg per uns quatre d’ample, i al final de la paret, a la part dreta, un portal comunicava amb el menjador, a continuació, al fons, una finestra de doble fulla amb porticons, també amb una reixa, que donava  directament al pati.

 

Aquella finestra tenia sis vidres de diferents colors, en recordo sobre tot un de blau intens i un altre de vermell situats a la part baixa, pels que jo sempre mirava cap a fora encuriosit pel canvi de tonalitat de tot el que es veia a l’exterior.  També m’agradava mirar a traves del altres vidres, grocs i verds, el que feia a vegades arriscant la meva l’integritat física pujant al cim d’una cadira de boga, vella i atropellada.

 

 A l’esquerra d’aquella finestra, ocupant un espai pertanyent a l’entrada, però situat a sota de l’escala de pujar cap a dalt, hi havia el rebost on es guardaven els pocs aliments dels que es disposava a l’època, sobre tot gerres de ceràmica amb llard i porc confitat del que s’acostumava a matar cada any a les cases del poble que com la meva, disposaven d’una cort, també bolets conservats amb sal, i amb molta sort, alguna figa seca, melmelada de les peres i les prunes collides dels arbres fruiters de l’hort, una mica de bacallà sec i les restes del rostit del diumenge, si es que per sort, s’havia aconseguit algun conill o pollastre a mida per matar.

 

 Dels rebosts tal com eren en aquella època, avui en dia gairebé se’n ha perdut la mena, perquè en el seu moment van quedar relegats a segon pla per l’implantació de la nevera, primer de glaç i mes endavant, elèctrica. 

 

El rebost, normalment consistia en un espai de menys de dos metres quadrats, situat en un lloc de la casa, fosc i fresc, amb un grau d’humitat elevat, que a la majoria de cases, corresponia a sota del replà  de l’escala de pujar al pis de dalt, i que en algun cas, tenia un petit finestró que donava a fora i que permetia una certa ventilació quant era necessària.  A l’estiu, quedava substituït en part pel “carner”, un armari ventilat, fet de fusta i tela metàl·lica, que es penjava a fora, en un lloc ombrívol,  on fos impossible que l’hi toques el sol.

 

Aquell rebost, doncs, a casa meva, com a la majoria de cases, estava situat a sota de l’escala d’anar a dalt, que primer tenia sis graons, un petit replà, una finestra i després donava la volta per sobre del rebost i s’enfilava cap a les habitacions.

 

Certament, entre el porc, quatre gallines i uns conills, es reciclaven perfectament les poques restes orgàniques de la cuina i si alguna cosa quedava, inclòs les paperines de paper de la compra, (no hi havia plàstic) es tiraven al “femer” junt amb els excrements dels animals, on la matèria orgànica es podria i s’aprofitava com a excel·lent  adob per l’hort.

 

 A la paret esquera de l’entrada no hi havia cap obertura, doncs era la que feia de separació amb la casa veïna, només tenia uns ganxos de ferro clavats a certa alçada on s’hi penjaven els volants i els esclopets emprats per la sega, algun cistell, sacs i un fosso per segar herba i trepadella pels conills.

 

 A la mateixa paret, a l’alçada d’uns noranta centímetres del terra, hi havia una fusta gruixuda i plana, d’uns trenta per quinze centímetres, encastada a la paret per un extrem i amb quatre forats rodons, que pel que es veu, hi havia estat collat algun estri, al costat mateix, una pressa de corrent, amb un endoll de porcellana.

 

Una mica mes enllà, cap a l’escala de pujar al pis de dalt, una caixa de fusta molt vella, separada del terra per quatre peus, també de fusta, plena de trastos com ara paelles, cassoles i pots de mides diverses, que per el que es veu era una pastera, que era l’estri on antigament es pastava la farina, quant en algunes cases s’elaboraven el pa.

 

El senyor Paco

 

Uns anys abans de la guerra civil, algunes cases del poble tenien “rellogats” que solien ser gent de Barcelona que acostumaven a fer-hi estada durant l’estiu i també algun cap de setmana durant la resta de l’any, per descasar, fer salut, o per treure els nens de la ciutat i portar-los a “pasturar” cap a muntanya. 

 

Arribaven carregats de maletes i paquets amb el cotxe de línia de l’empresa Sagalés, se’ls reservava una habitació sobrera de la casa i tenien dret a cuina, això els sortia mes be de preu que anar a la fonda Prudenci, on anaven els senyors de veritat,  de fet, aquesta pràctica estava tolerada pel propietari de la casa, ajudant així a l’inquilí a pagar el lloguer.

 

 Amb aquestes condicions, a casa meva, hi venia un tal Sr. Paco, la seva muller i una filla petita, matrimoni ben estant, que tenien una petita joieria a la Rambla de Barcelona, i que aprofitaven els finals de setmana per pujar a Castellterçol a descansar, respirar aire sà, passejar i també per treballar si era necessari amb algun encàrrec urgent, amb l’ajuda d’un petit motor elèctric, instal·lat precisament en aquella fusta de la  paret de l’entrada.

 

De molt petit havia sentit explicar, que quant va començar la guerra civil, el divuit de Juliol del 1936, la joieria del Sr. Paco fou saquejada i els assaltants s’emportaren tot el que hi van trobar de valor, ell va exiliar-se a França i la seva muller es quedà a Barcelona, amb la seva filla, molt petita, que es deia Núria, a casa d’uns familiars.

 

Abans d’ anar-se’n a França, però, el Sr. Paco, es va presentar a casa meva amb dos lingots d’or pur que guardava i que va poder salvar i aprofitant la confiança que tenia amb la meva família, va proposar d’enterrar-los a l’hort .

 

 En aquell moment vivien a la casa, el fill gran, el que amb el temps fou el meu pare, dos germans seus, i la seva mare, (posteriorment la meva iaia, per part de pare), vídua des de feia uns anys, també hi havia una germana, però, estava fora i venia poc, doncs feia de “minyona” al servei d’una “casa de senyors” de Caldes de Montbui, precisament els amos de l’empresa Sagalés dels cotxes de línea.

 

Després  de  buscar  un  lloc  ben segur,  arribaren  a  la  conclusió  de  que  “l’enterrament” es faria just  al  costat d’un  roser, que feia unes roses vermelles, grans i esplèndides que semblaven de vellut, i que floria varies vegades l’any, sempre coincidint amb la celebració de la festivitat d’alguna Mare de Deu, que en aquella època n’hi havien moltes per celebrar i que estava situat just al darrera de la finestra que donava de la cuina cap a l’hort, recargolat a la reixa,  pel darrera  mateix dels fogons.

 

Encara recordo molt bé el deliciós perfum d’aquelles roses, sedoses com el vellut i vermelles com la sang, que moltes vegades, sobre tot a la primavera, arribava fins a la taula de la cuina.

I així ho van fer, de primer embolicaren els lingots amb moltes capes de paper, després de ben lligat els van pintar amb quitrà per evitar el pas de l’humitat, unes voltes amb un drap espès i tot a dintre d’una caixa de fusta que acabaren d’omplir amb sorra i un altre capa de quitrà per la part exterior.

 

Acabada la preparació van fer un sot al terra, al costat mateix de la soca del roser, d’una profunditat aproximada d’un metre, enterraren la caixa, com en els pastorets d’en Folch i Torres, i l’or restà allà mateix durant tota la guerra, que, en contra de les previsions, durà tres llargs anys, fins el primer d’Abril del 1.939 en que es donà oficialment per acabada.

 

   En  el  dia  de  hoy,  cautivo  y  desarmado  el  Ejército  Rojo,  las  

   Tropas  Nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares.

   La guerra ha terminado                         Burgos, 1º de Abril de 1.939

   Generalisimo  Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España

 

Mentre tant, el Sr. Paco continuava a França, i el que fou desprès el meu pare, que era el germà gran de la família, va esser reclutat per lluitar a favor dels dolents, vull dir els rojos, i el germà mitjà també, però aquest cansat del front, va desertar cap a l’altre banda de la frontera, va estar en un camp de concentració, i va tornar sis anys després d’acabada la guerra, quant el Sr. Prudenci, el que a les hores fou l’alcalde de Castellterçol, l’anà a buscar a ell i d’altres del poble, responent-ne davant de les noves autoritats, i el germà petit, en Ramon,  que per l’edat no va ser cridat a files, es quedà vivint amb la seva mare.  

 

El tema de l’or enterrat, fou oblidat de moment, tampoc es tenien noticies del propietari, i el roser segurament per haver-l’hi tocat les arrels al fer el sot, va anar perdent les fulles, va deixar de fer roses, es va anar pansint i assecant i amb poc temps no en quedà res mes que una soca vella plena d’espines que aviat es podrí i el seu lloc fou ocupat per l’herba, ja que altre feina hi havia en aquells temps que cuidar-se del jardí.

 

Però com que a la mort, tothom s’hi resisteix i els rosers per el que sembla també, al cap d’un temps, segurament des d’una de les arrels en nasqué un nou plançó, a certa de distància de la soca principal, però amb una vivacitat extraordinària que va créixer ràpidament substituint la planta mare i enfilant-se novament per la reixa de la finestra, fent unes roses vermelles i perfumades tant o mes que les d’abans.   

 

M’entres, s’acabà la guerra, el meu pare Josep, va tornar a casa,  l’altre germà, Pere, encara restà a França molt temps, el germà petit, Ramon, fou cridat per fer el servei militar, al regiment d’infanteria de Lorca i posteriorment a Canaries.  També va aparèixer per casa el Sr. Paco, del que poques noticies se’n havien tingut des de que havia marxat a França, amb l’intenció de recollir els lingots d’or i anar-se’n a Barcelona altra vegada,  per reprendre el negoci de la joieria.

 

En aquell moment doncs, la germana servint a Caldes, el germà petit al servei militar, i el mitjà encara a França, a casa només s’hi trobaven el que fou el meu pare i la seva mare, que encara que hi estès d’acord, mai va voler saber exactament on s’havia fet aquell “enterrament” i molt menys va participar-hi, segurament per no caure a la tentació, en cas de misèria extrema.

 

 El meu pare i el Sr. Paco doncs,  començaren a cavar al costat mateix del roser i a mida que el sot anava guanyant amb profunditat, el Sr. Paco ho feia amb nerviosisme, però l’or no apareixia.  Ja havien excavat mes d’un metre de profunditat i la tensió arribà a tal punt que el Sr. Paco, en un moment de desesperació tragué una pistola, que ja era sabut que la tenia, però que no havia mostrat mai a ningú i pistola en mà, acusava al meu pare de que l’havien robat.

 

    Desembarc aliat a les  costes de Normandía, (Nord-Oest de França) el 6 de Juny del 1944, comença l'alliberament d'Europa

 

Però no era així, ningú havia tocat res, el meu pare segurament amb la calma adquirida durant la guerra davant de situacions difícils, proposà de tenir una mica de paciència i desplaçar el forat  cap a la finestra, després cap a la dreta, i allà es va trobar la caixa enterrada, intacte, tal com estava tres anys abans.

 

No cal dir que l’actitud del Sr. Paco va canviar del tot, avergonyit va demanar disculpes de totes les maneres possibles, diu que es posà a plorar com un nen i va assegurar que d’alguna manera intentaria mitigar el greuge, sigui com vulgui, arribaren a un acord i ell encara es quedà una bona temporada a casa mig amagat, treballant a estones amb aquell petit motoret i començant a fer alguna joia amb l’or que havia recuperat.

 

Durant aquest temps, es desplaçava sovint a Barcelona, per visitar la seva esposa i la filla, que aviat tornaren per Castellterçol i col·laborava al manteniment de casa nostra, portant quelcom de menjar, cosa prou necessària en aquells temps, com si eixís volgués treure el mal gust de la seva desafortunada actuació.

 

L’incident de la pistola, fou oblidat i la relació es mantingué durant força temps. Just acabada la guerra, tenir en forma d’or una petita fortuna, quant els diners havien perdut tot el seu valor i la moneda del costat del “rojos” havia estat treta de la circulació legal, representava poder encarar el futur amb una certa tranquil·litat.  El Sr. Paco, un temps després, un cop acabada la Segona Guerra Mundial  va obrir de nou la joieria de Barcelona, gracies a aquell or que havia estat enterrat al jardí de casa meva.

 

L’habitació de la iaia i altres tremendaries

 

Després dels primers sis esglaons de pedra de l’escala de pujar a dalt, hi havia un replà i una porta, darrera de la qual s’hi guardava una bota de vi, que sempre vaig veure buida i una caixa de fusta, on es conservaven els ossos d’espinada de porc coberts de sal, quant s’havia matat porc, i penjant de la paret, una escopeta de caça a dins d’una funda de cuir, un parell de cartutxeres, tres o quatre maletes de cartró i paraigües diversos.

 

Amb vuit o deu graons més, per sobre del rebost, s’arribava al pis de dalt, a un replà que tenia una vidriera a l’esquerra, que no s’obria i que donava directament a un terrat, al que no hi  havia accés per enlloc, des d’aquell finestral es veia part del pati, de l’hort, el llenyer, el galliner, els conillers, la paret del carrer del darrera, els xiprers del cementiri, el Pla de les Forques i les costes del Oller.

 

A la dreta hi havia l’habitació mes gran de la casa, amb dos llits i una imatge de la Puríssima Concepció al damunt d’una calaixera antiga, mig pollada i amb el sobre de marbre, que estava col.locada davant de l’espai que ocupava una porta de fusta de noguera, que comunicava amb l’habitació del costat i que mai vaig veure oberta, un estri metàl·lic amb una palangana i un gerro de porcellana, tovalloles penjades, un mirall força gran a sobre, unes reproduccions de quadres, sempre amb temes religiosos, uns rosaris enormes penjats a la paret, bigues de fusta al sostre i un balcó amb porta de doble fulla i porticons, que donava al carrer de davant. 

 

Curiosament en aquesta habitació, la mes gran de la casa, hi dormia, sola, la meva iaia, sembla ser i mai vaig saber el perquè, ningú mes de la casa i tenia massa accés o al menys s’hi entrava poc.

 

Una vegada, ja de més grandet, a l’escola tal com era de costum i manava el reglament, el mes de maig celebràvem el Mes de Maria, el que vol dir que encara ens feien resar mes que els altres mesos de l’any, que ja es dir.

 

 Durant el mes de maig, entre la pissarra i la tarima del mestre, posàvem una taula amb una imatge de la Mare de Deu, voltada de gerros de flors, estampes que recollíem a missa o doctrina i un parell d’espelmes. 

 

El senyor rector, durant la visita pastoral dels dissabtes al matí, ho beneïa, i nosaltres i resàvem el rosari cada dia, dons, en aquella època, les matemàtiques, la física, química, gramàtica i altres chorrades per l’ estil, no corrien cap presa.

 

Sigui com vulgui, per consell del Sr. mestre, per recomanació de Mn. Jaume, el rector, o qui sap si per iniciativa pròpia, vaig decidir muntar-ne una rèplica casa meva. Com que l’habitació de la iaia era la mes gran i lluminosa, vaig fer-l’hi la proposta de muntar-ho precisament allà i a ella, tractant-se de sants i de devoció,  l’hi semblà excel·lent.

 

Una tauleta no gaire gran, unes estovalles velles que servien de mantell, una caixa de cartró per fer el pedestal de la Verge, un troç de roba blava enganxada a la paret amb xinxetes que feia de cel, unes estrelles de paper d’alumini retallat, flors de gerani, rames de boix, roses del roser de l’hort, dues espelmes de les que teníem per quant fallava l’electricitat, cosa que passava sovint, i uns rams de plomalls dels que encara avui es poden veure a molts jardins, que es una planta que s’espiga i fa un ramell blanc que un cop sec es conserva durant molt de temps.

 

Encara recordo lo satisfet que estava jo, al veure el goig que feia tot plegat, només i faltava l’últim detall, fer l’inauguració.  Vaig tancar els porticons del balcó per privar l’entrada de la llum de fora i a continuació vaig encendre les espelmes per tal de que tot lluís amb el màxim esplendor i de les espelmes el foc va passar directament als plomalls que es van cremar d’una llanternada, nomes en restà la canya com a testimoni de la seva efímera existència, de la paret i del sostre val mes no parlar-ne gaire, completament socarrimats, i aquella imatge de la Puríssima Concepció, que havia gaudit de tants anys de tranquil·litat a sobre del marbre de la calaixera, va quedar fumada de tal manera, que mes aviat semblava la germana de la Mare de Deu de Montserrat.

 

La cambra del meus pares

 

Aquella habitació era força mes petita que la de la meva iaia i estava situada a continuació, també a la dreta, austera, però molt ben arreglada, i vaig néixer jo i els tres germans meus, això de ser colla per les cases, era mes habitual llavors que ara, dons era el que convenia al poder establert, tant polític com religiós que deia que calia tenir tants fill com Deu ens enviés, això si, sempre mantenir-los els pares.

 

Aquell llit de baranes de ferro cromat, va servir per tots els menuts de la casa, a la cambra també hi havia un gran armari de tres cossos, de fusta de noguera i amb mirall central, col·locat al davant d’aquella porta que sempre havia estat tancada i que donava a l’habitació de la iaia, a continuació l’estri per posar la palangana i el gerro d’aigua i a la paret del costat del carrer, una finestra, amb un espai de pedra a cada costat per seure, els anomenats festejadors, i a fora, uns testos amb quatre geranis escarransits, a sobre la rapissa de pedra.

 

A l’esquerra de la finestra, un altre calaixera, on es guardaven peces petites de roba i en el calaix de dalt, collarets de quincalla, claus varies, documents com ara el llibre de família, sense el que en aquella època no es podia anar enlloc, targes de racionament, rebuts de lloguer de la casa i una llibreta plena de números, a sobre el marbre de la calaixera, un altre imatge, en aquest cas, del Sagrat Cor de Jesús i un parell de canelobres.   A la paret del fons, un llit de matrimoni, amb dues tauletes de nit que hi feien joc, i unes làmpares petitones que s’encenien amb uns interruptors de pera, penjats de la capçalera.

 

Per sobre de la capçalera, a la paret, un Sant Crist d’uns seixanta centímetres d’alçada que era com el testimoni i vigilant atent del que pogués passar en el llit d’aquella l’habitació.

 

Al costat del llit de matrimoni i arrambat a la paret, aquell altre llit de baranes de ferro del que he parlat abans, els interruptors de la llum del sostre i la paret escrostonada. 

 

La resta de la cambra estava tota pintada de blau clar, amb una sanefa a la part superior decorada amb diferents tipus de flors de colors, i al sostre un senzill cel ras de canya pintat de blanc i una làmpada amb tres tulipes de vidre, al centre. 

 

 

El racó dels trastos

 

 Arribant a dalt, al bell mig del replà de l’escala, aquella finestra de la que hem parlat abans, amb vidres d’un color groc molt pàl·lid, que donava directament al pati i que al mateix temps servia per il·luminar l’espai, sobre tot al cap tard, quant el sol ja anava a la posta, i les portes de les tres habitacions que tenia la casa i a continuació, entre l’habitació dels meus pares i un altre a l’esquerra, hi havia una cortina de roba d’un vermell intens, molt gruixuda, penjada d’una barra de ferro i anelles que amagava un recó d’uns tres metres d’amplada per quatre de fons, espai per altre banda, molt poc concorregut.

 

Aquest lloc, sempre m’havia fet molt de respecte, mes aviat diria que por, docs sovint s’hi sentia un soroll com si darrera de la cortina s’hi bellugués alguna cosa, encara que de molt petit, ja m’explicaren, que era el brogit del raig d’aigua que provinent del aforo del carrer, arribava al dipòsit general de la casa que estava allà dins, però jo, estava convençut de l’existència d’algun animalot ferotge i misteriós i no hem creia l’historia de l’aigua.  Mes endavant vaig creurem l’explicació sobre l’aigua però com que el soroll no era seguit, vaig seguir pensant amb la teoria de l’animalot i que era precisament ell, el que es cuidava d’obrir i tancar l’aixeta quant calia i per això a vegades s’escoltava el soroll i d’altres no.    

 

A mida que vaig anar creixent, anava augmentant també la meva curiositat i al anar-me fent mes gran vaig anar perdent el respecte per aquell lloc fosc, feréstec, misteriós, un bon dia amb un esforç de valentia vaig decidir explorar-lo, aprofitant, que no hi havia ningú a casa.

 

Primer vaig enretirar poc a poc un troç de cortina, l’espai just per passar, vaig obrir bé els ulls i vaig mirar a dins, era molt fosc, però a mida que passaven els segons, ja m’hi veia mes i el silenci era total.  Vaig anar observant pel meu voltant, el terra estava ple d’estris, i havien uns cistells per anar a buscar bolets, un altre, amb dues tapes, una d’elles de filat de fil ferro, que servia per portar aviram al mercat, un parell de coves, unes eines, unes alfombres velles enrotllades, capses de cartró lligades amb cordills i plenes de no se sap que, sabates velles, un pilot de cordes, i mes coses per l’estil que omplien la superfície del terra de tal manera que no es podia n’hi passar.

 

Desprès de la primera inspecció superficial, hem vaig atrevir a aixecar el cap i just al meu costat vaig descobrir un estrany personatge amb abric negre i barret, que va proporcionar-me un espant de consideració, tant que, espaordit vaig fer un salt cap enrere, en el moment just que començà a sentir-se el soroll de l’aigua que rajava al dipòsit i que el gat, el mala bèstia, que estava dormint allà la mar de tranquil, sortia esverat passant per sobre meu, amb tanta mala sort que vaig perdre l’equilibri i vaig baixar l’escala a rodolons anant a parar de cap a la caixa plena de sal del replà de l’escala, on es conservaven els ossos d’espinada procedents de la matança del porc.

 

Al cap d’un temps, amb mes calma i una certa seguretat, vaig anar explorant aquell nou territori,  certament no vaig descobrir cap monstre, va quedar clar que l’aigua no venia sempre de forma regular i que segons el nivell que n’hi havia al dipòsit el soroll era diferent, que aquell personatge monstruós, era un maniquí per emprovar peces de roba, també hi vaig descobrir unes revistes de l’època, de dubtosa moral, que, comparades amb les d’ara, semblarien la fulla de missa.

 

La meva habitació

 

L’altre habitació de la casa estava a l’esquerra, a sobre mateix de la cuina, al entrar es baixaven dos graons i just al costat,  hi havia una prestatgeria encastada a la paret, amb una cortina de roba de quadres, on hi havien guardats quantitat de llibres, molts diaris i  revistes. Entre aquells llibres n’hi havia molts de geografia, de viatges, d’animals i alguna novel·la de Emili Salgari i Jules Verne, amb poques fotografies i molts dibuixos de pèssima qualitat, naturalment amb blanc i negre, de paisatges i ciutats desconegudes i mai imaginades, de rius cabalosos, de valls i serralades, de volcans i del mar, que encara vaig tardar molt de temps a veure’l per primera vegada.

 

Fullejant-los, en una època en que la televisió no existia i de moment, a casa la ràdio tampoc, vaig anar descobrint que el mon no era tant petit com aparentment semblava, que mes enllà de les muntanyes de sobre Moià, els pins del Pujolet i el turó del Castell, encara hi havia restes de vida per sota de les estrelles.  

 

De mes gran, aquella l’habitació hem fou assignada, foren moltes les lectures apassionants i les voltes que vaig donar pel mon, amb l’ajuda de l’imaginació i de les poquíssimes fotografies i molts dibuixos d’aquells llibres, sembla ser que gracies al senyor Paco, que era el que els havia deixat per casa, per tant l’hi resta el mèrit d’haver-me despertat inquietuds noves i l’interès per moltes coses, sense ell saber-ho.

 

Mes enllà, un baül en el que hi havia roba i a continuació una finestra petitona amb una reixa, que donava directament al pati, després dos armaris vells, atrotinats i apuntalats amb tascons de ferro dels emprats per estellar la llenya, per evitar que es tombessin, plens de roba i de mantes, sobre tot moltes mantes, a la paret de la dreta un altre calaixera.

 

A continuació de la calaixera i havia la xemeneia de la llar de foc de la cuina que entravessava la paret de baix a dalt, o de dalt a baix, segons com es miri, tota esquerdada i part del guix tenyit de rovell, degut a l’incendií que es va produir una vegada, i que sovint feia pudor de sutge, sobre tot coincidint amb els canvis de temps. Després de la xemeneia, un armari també encastat a la paret, que es tancava  amb dos porticons de fusta i un baldó, uns prestatges on es guardaven en uns pots de vidre, diverses herbes remeieres que diu que anaven be per la grip, el fetge, la pressió arterial, la circulació de la sang, sobre tot pel constipat i la grip, i tantes altres malalties. 

 

També hi havia més llibres, majoritàriament d’història, de física i varis “misals” per anar a missa, novel·les del “Coyote” i unes capses amb estampes i cromos diversos, del tamany de les cartes de la baralla, que tractaven de les aventures d’un nen, “Pedrito volador” que explicava, cromo a cromo, com un xicot, aprofitant trossos de ferralla, les restes d’una bicicleta vella, i una motxilla, fabricava un estri que l’hi permetia volar a poca alçada per sobre de les teulades de les cases del seu poble, fins que un dia va caure entre les rames d’un arbre i va deixar de banda el projecte, i també una col·lecció quasi complerta sobre el descobriment d’Amèrica, que sortia a les rajoles de xocolata de la marca Juncosa;  en una caixa de cartró, de les de sabates, també  i havien diferents tipus de minerals, algun fòssil, petites pedres de formes i colors curiosos, inclús un petit recipient de vidre amb mercuri.

 

Però una de les coses que més hem cridava l’atenció, era una ploma estilogràfica de color verd amb franges blanques de la marca Waterman, però com que amb el temps es va perdre, ja de mes gran vaig comprar-me’n una de similar, de la mateixa marca, perquè, al fer-la servir, hem recorda aquells temps, passats, però mai oblidats.

 

Així com la cambra dels meus pares tenia el sostre amb “cel ras” o sigui un teixit de canyes enguixades per sota, aquesta tenia les bigues i les llates  de fusta a la vista, com la de la iaia, i per sobre un enrajolat a sota teules, però com que les bigues amb els anys s’havien torçat, tot plegat semblava el que vulgarment se’n diuen unes muntanyes russes

 

Degut a la deformació de la teulada, hi havia esquerdes al sostre per les que passava la calor a l’estiu i el que es pitjor, el vent i el fred a l’hivern, que era quant es podia comprovar la gran utilitat que tenien les mantes de l’armari, i no parlem de les goteres quant plovia, el que a voltes obligava a omplir el terra de l’habitació de palanganes i canviar els llits de lloc.

          Portada de El Coyote, de Josep Maria Mallorquí,  inspirat amb el Zorro,  publicats 192 exemplars a partir de 1943

 

 

Degut al fred que feia a l’hivern en aquella habitació en la que hi dormíem amb el meu germà, vam descobrir que podria ser-nos de gran utilitat emportar-nos el gat al llit per escalfar-nos els peus, en lloc de fer-ho amb una pedra posada una estona prop de les brases de la llar de foc o bé un recipient amb aigua calenta (calorífer) com feia molta gent (la bossa de goma, fou posterior) i així o vam fer durant un temps, el gat content i nosaltres també.  Però l’invent, encara que funcionava be i no contaminava, va despertar les sospites de la nostra mare i fórem descoberts, per el que el joc va quedar prohibit a partir de les hores, com que el gat ens solucionava un problema i nosaltres a ell també, al anar a dormir, varem provar de fer baixar una manta per la finestra cap el pati i el gat que per ser gat no vol dir que fos ruc, aviat va aprendre a enfilar-se a la paret que separava el pati de l’hort i que quedava sota de la finestra.

 

 Saltava d’una embranzida i s’arrapava amb tota la punyeteria amb les ungles a la manta, deixar-se estirar cap amunt i a la que arribava a l’empit de la finestra, saltava directament cap el llit i es ficava immediatament al seu lloc, un cop ben col·locats tots tres, començava a roncar tal com fan els gats quant estan contens, segurament per demostrar el seu agraïment.  De vegades la nostra mare, abans d’anar-se’n a dormir, obria la porta de l’habitació i preguntava ¿No us heu pas agafat el gat, oi canalla?  La nostra resposta es fàcilment imaginable, però en el moment que això passava, el gat, el gran punyetero, deixava de roncar immediatament per torna-hi poc després quant ja havien passat els moments de perill. 

    

Moltes de les bigues d’aquella habitació estaven plenes de claus en els que, quant es tenia la sort de matar porc, s’hi penjaven les botifarres, els fuets, els bulls i alguna llonganissa per assecar, i prop de la finestra les dues “penques” de cansalada, que un cop curada, en aquella època d’escassetat era boníssima, sobre tot la part mes virada, els pernils en canvi, els veníem o bescanviàvem en alguna botiga del poble, per fer diners, sigui per comprar menjar per atipar el proper porc, o pels gastos de casa.

 

De molt jovenet, en aquella cambra i al costat mateix  de la finestra per disposar de mes llum, i amb caixes de fusta que anava a buscar a la “Cooperativa” vaig muntar-hi un minúscul taller electrònic, on vaig començar a estudiar ràdio per correspondència i fer les practiques mes elementals d’aquella tècnica que tant m’agradava i a muntar els primers aparells de ràdio de galena, amb els que sintonitzava alguna emissora propera i  eixís vaig anar descobrint poc a poc el que volia ser de gran.

 

Posteriorment aquell mini taller fou engrandit i traslladat a baix a l’entrada, on alternant amb un treball a la tintoreria de la fabrica del Vapor (Tèxtil Roger Dieste) continuava estudiant, fen reparacions d’aparells de ràdio i el muntatge de nous, fins que als divuit anys, vaig anar a França a fer un període de pràctiques de cara a la propera arribada de la televisió, i efectivament, al tornar en aquell petit e improvisat taller vaig muntar-hi els primers receptors de televisió, amb blanc i negre, que funcionaren amb total satisfacció.

 

El menjador

 

Al final de l’entrada, a la dreta, i havia una porta que donava al menjador, molt gran per cert, però que poques vegades es feia servir, al mig, hi havia una taula per vuit o deu comensals i una làmpada penjada del sostre, amb un pàmpol de vidre gruixut sospesa d’una politja amb rodetes i una bola allargada de material ceràmic plena de sorra que feia de contrapès, el que permetia fer-la pujar i baixar a voluntat, per repartir millor la llum sobre de la taula.

 

En el racó de la dreta, junt a la finestra que donava al carrer, una màquina de cosir Werteim de fabricació alemanya i una “tricotosa” per teixir llana i fer jerseis, que la meva mare utilitzava si l’hi quedava alguna estona lliure.

 

 A l’altre costat, el comptador de la llum tapat amb una cortineta de roba  i que sempre feia soroll, sobre tot al endollar la planxa, i arrambat a la paret que donava a la casa veïna, un moble amb calaixos i mirall, el “trinxant”, on hi havien els coberts per parar la taula les festes grosses i un altre armari empotrat a la paret on es guardaven la vaixella i demés estris per l’estil.

 

Deuria ser entre els anys 19...  i 19... que a Castellterçol venien soldats del regiment d’artilleria de la caserna de Sant Andreu de Barcelona, a fer maniobres de tir i la seva arribada al poble era tot un espectacle, molt abans de que vinguessin, la quitxalla ja en parlàvem sovint i quant venien, al sortir de l’escola, corríem a veure’ls.

 

El comboi militar arribava per la carretera de Barcelona, a “La Violeta” formant una caravana perfectament organitzada, amb molts carros tirats per bestiar, on hi portaven una cuina de campanya, menjar i alguns camions carregats de canons, muntaven la cuina a l’era de Can Fruns, instal·laven les tendes repartides pels de camps de la zona del “Portazgo” paral·lelament a la carretera de Barcelona  i també al que actualment es el passeig de la Riba, on només hi havia un dipòsit d’aigua al cap damunt del turó , precisament on ara hi ha  un obelisc de pedra i la resta fins al convent de les monges (actual residència) estava despoblat i mes aviat era un serrat de pedres, garrics, sargantanes i llangardaixos.  

 

El canons d’artilleria els col·locaven entre Can Fruns (ara l’Hostal) i el pla dels Rourets i els apuntaven cap a les muntanyes que hi ha entre Moià i Collsuspina, a prop de Farrarons; part de la tropa era repartida per les cases particulars, i com que a casa meva era gran, també ens hi allotjaren cinc o sis soldats, per lo qual s’habilità el menjador com a dormitori, amb uns sacs de dormir i unes “màrfegues” que no eren res mes que uns matalassos fets amb les pellofes de les espigues de blat de moro, durant el dia estaven de maniobres i el vespre venien a dormir.

 

A l’entrada, però, hi deixaven les “guerreres” les botes, els “tabards” les cantimplores i en aquella fusta on havia treballat el Sr. Paco i penjaven els fusells i els cinturons carregats de bales que centraven la meva curiositat i atenció.

 

Sembla que el vegi, un dels soldats era alt i prim, portava barba i llargues patilles, tenia el cabell eriçat, fumava amb pipa i sempre feia bromes, jugava amb mi i hem deixava la gorra, que per cert m’arribava fins mes avall de les orelles.

 

 Un dia sense saber com, va perdre la pipa i no la vam trobar per enlloc, tothom buscant-la i al final va tenir de comprar-se’n un altre, uns anys després, quant els soldats ja no venien, aparegué a sobre del marc de fusta que aguantava la cortineta del comptador de la llum.  Aquells homenassos tant grans, que feien de soldat i que jo veia des de la meva curta alçada, almenys deurien tenir dinou o vint anys.

 

Uns anys després en aquest menjador si va fer una separació de fusta que el partia per la meitat, habilitant el costat de la finestra del carrer com a dormitori, que va ocupar durant un temps el meu tiet Ramon quant va tornar del servei militar, fins que la meva tieta Roser, la que servia a casa dels Srs. Sagalés a Caldes de Montbuy, es va posar malalta del cor, tant que acabà no poden moure’s del llit i morint uns sis anys desprès.

 

Quant va tornar malalta a casa, festejava amb un xicot que vivia a Palau, vingut d’Andalusia i que va continuà venint a veure-la cada diumenge fins que ella va morir, encara que era sabut per la família que ell ja s’havia casat al veure que no hi havia cap possibilitat de recuperació.  Es deia Manolo, era molt trempat, a mi cada diumenge em portava el T.B.O.  i mai se’n descuidava.

 

La cuina

 

Des del menjador es passava a la cuina, al racó de la dreta hi havia un armari fent cantonera, amb el setrill de l’oli, sal, sucre, el porró, plats, cassoles  i demés, a continuació la llar de foc, amb la boca molt ample que arribava fins al terra, unes pedres als costats per aguantar els troncs de llenya i uns calamastecs, que eren uns estris amb anelles i ganxos que servien  per penjar les olles o la caldera per coure el menjar del porc, a l’alçada mes convenient. Al costat mateix, uns esmolls, la pala, un torrapà, un tres peus per posar al foc les olles petites o cassoles i una canya d’uns vuitanta centímetres de llargada, amb els nusos interiors foradats, que s’utilitzava per avivar el caliu bufant per un extrem.

 

A continuació de la llar de foc i ja a la paret esquerra, els fogons, començant per la carbonera, que tal com diu el seu nom servia per guardar el carbó que sobrava, desprès d’apagar amb aigua  les brases de la llar de  foc, just abans d’anar a dormir.  Tenia una tapa de fusta a la part superior per tirar-hi el carbó i una altre a baix que pujava i baixava per una guia, per recollir-lo amb la pala i fer-lo servir als fogons (Butà no existia). També era el niu d’uns escarabats negres i grossos, que quant la cuina estava a les fosques, sortien a pasturar i es passejaven per tot arreu, però que anaven tant lleugers, que al encendre la llum desapareixien en un no res. La carbonera, moltes vegades també, servia de residència per una colònia de ratolins.

 

Al costat, una cuina de les anomenades econòmiques, que per la marca segurament era de fabricació francesa i que funcionava amb el carbó recuperat de la llar de foc i que tenia unes anelles de ferro a la part superior per ajustar el forat al tamany de l’olla i pel davant una tapa amb un espai a dintre que feia les funcions de forn.

 

 Mitjanant un circuit interior, senzill i molt primari, s’escalfava una petita quantitat d’aigua, que s’acumulava en un dipòsit penjat a la paret i que era pel servei de la pica de rentar els plats. 

 

Tocant a la cuina econòmica hi havia, l’un al costat de l’altre, tres fogons o sigui una obertura quadrada d’uns vint i cinc centímetres d’ample per la part superior, i un reixa de ferro a dintre on s’hi cremava  el carbó i per la que s’empassava la cendra cap a sota, que es recollia per la part del davant amb una pala, on hi havia un tapa de ferro amb una obertura regulable, per permetia mes o menys entrada d’aire, segons es volgués el foc mes o menys accelerat.

 

Quant i afegíem carbó, del que s’aprofitava al apagar la llar de foc, i calia reanimar el caliu, obríem la portella i amb un estri rodo, anomenat ventall, fet de fibres vegetals, es ventava, si eixís no funcionava prou, ho intentàvem amb retalls de diari.

 

A continuació del fogons, una pica de granit i els estris de neteja a sota, entre ells un pot amb “terra d’escudella” una mena de sorra molt fina, que servia per fregar els estris de cuina i treure brillantor a les paelles, tot plegat tapat amb una cortina de roba, de fet, aquesta pica, tant servia per rentar els plats, com per passar-nos aigua per la cara cada matí.  A la part de dalt, a sobre de la carbonera, una campana d’obra que arribava fins a la cuina econòmica, a continuació un finestral sense porticons que donava directament a l’hort amb l’únic roser del jardí emparrat a la reixa, l’acumulador d’aigua calenta i el plater, de fusta, situat a sobre de la pica.

 

Al costat, una  paret, amb un pedrís de rajola vermella, dons els marbre a les cuines, s’empraven poc en aquella època i menys encara en les cases de treballadors, igual que la dels fogons, on es guardaven els pots, les cassoles, les olles de terra i el tupí, a sobre, una finestreta que donava llum a la pica des del pati, a continuació un banc llarg de fusta, amb espatllera, i una taula al davant, tota d’una peça, de fusta de roure, allargada, amb un calaix pels estris i coberts en un extrem i el pa a l’altre, per complementar el conjunt, quatre cadires amb cul de boga.

 

A la paret, la gàbia del canari, al que calia posar menjar i aigua cada dia, sens falta, doncs un descuit hauria estat fatal i hauria mort d’un atac de misèria.  El sostre amb bigues de fusta, amb un enllatat, també de fusta i tot “emblanquinat” que quant els fogons i la llar de foc no tiraven bé, tota la cuina quedava fumada i d’un color esgrogueït, tirant a torrat, per el que calia donar-hi un altre passada de pintura.

 

La cuina, normalment es pintava cada any,  per el que uns dies abans es feia un sot al terra en algun punt de l’hort, d’uns seixanta centímetres quadrats i trenta de profunditat, on s’hi tirava calç “viva” de terrós, que anàvem a comprar a cal Manons, calia afeixi-hi aigua cada dia i es remenava amb un bastó per dissoldre-la, donant com a resultat una pasta blanca a la que anomenàvem calç amarada i que servia per pintar  la cuina amb una brotxa gran i borruera.

 

Aquesta tasca solia fer-se per la setmana de la Festa Major, que era quant es disposava d’una mica mes de temps, doncs, durant tot l’any, els meus pares treballaven a la fàbrica del Vapor tota la setmana fins el dissabte a quarts de tres, per tant la mare es passava la resta del temps netejant la casa i rentant roba al safareig del patí amb calor a l’estiu o trencant el gel a l’hivern si calia, doncs les rentadores encara s’havien d’inventar, el meu pare però, anava de dependent a la barberia de “Cal Señorito” el dissabte a la tarda i el diumenge el matí, d’aquesta manera, cada fi de setmana, portava uns diners suplementaris a casa que anaven prou be.  

 

La cuina era el centre de reunió familiar, on es cuinava, es menjava, ens passaven hores junts, es preparava la caldera pel menjar del porc i les “pastes” per les gallines, es parlava dels comentaris que es feien a les botigues del poble o a la fàbrica, on ens escalfàvem a l’hivern i s’hi resava una part del Sant Rosari cada dia abans d’anar-nos-en a dormir, comandat sempre per la iaia, amb tota la cantarella, i mes quant recitava les lletanies, que per fer-ho millor, eren en llatí, aquí també i passàvem les llargues vetlles d’hivern amb l’única claror d’una espelma o d’un llum de carburo, en època de restriccions.

 

Recordo el patir que feia jo cada dia al vespre, m’entres esperava que arribessin els meus pares de treballar, especialment el dia en que la pluja i el vent arremetien contra la ventalla del carrer amb fúria, quant es produïa aquell fenomen mes freqüent aleshores que ara i que anomenàvem llevants, amb llamps i trons, una pluja i vent continuats, procedents del Mediterrà que duraven com a mínim, tres o quatre dies i a voltes una setmana.  Quant per fi sentia la porta del carrer que s’obria, per esverat que estès el temporal, hem passava el neguit, se’m calmaven els nervis, hem posava content i per mi arribava tota la tranquil·litat i la calma.

 

El meu pare, tal com he dit, a mes a mes de treballar a la fàbrica, els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí anava a la barberia de “Cal Señorito”, i apart de guanyar uns diners extres prou necessaris, portava diaris atraçats de la setmana, que eren els únics que es veien per casa, d’aquí la gran quantitat que n’hi havien en aquell armari de la meva habitació.

 

Un dia, de cop i volta, el “Senyorito”, propietari de la barberia va morir de repent i la barberia es va tancar, el meu pare però, va intentar llogar el local, però no va ser possible i va comprar tots els utensilis, cadires inclòs i va muntar-la de nou en un petit local entre la rectoria i l’església, que l’hi va llogar el Sr. rector de llavors, mossèn Jaume i amb uns diners que l’hi va deixar el seu cunyat, el Lluis de l’Espinoi, que va anar tornant poc a poc.

 

Retornem al tema, recordo perfectament el dia en que, amb un d’aquests diaris desplegat sobre la taula de la cuina, amb gran alegria i una certa eufòria, el meu pare l’hi mostrava a la meva mare, una fotografia feta a la coberta d’un vaixell, amb molts personatges, mentre jo restava enfilat en una cadira i estirava el cap per veure-la.

 

De mes gran, vaig descobrir en una de les prestatgeries de la meva habitació, molts d’aquells diaris publicats durant la Segona Guerra Mundial i que per el que es veu, el meu pare havia anat recollint, per anar-ne seguint  el curs.

 

N’hi havien molts, des del 1939 fins el 1945, i repassar-los era com llegir l’historia:  Setembre de 1939, invasió llampec de Polònia per les tropes alemanyes, i començament de la guerra, caiguda de Paris el 14 de Juny del 1940, bombardejos sobre Londres, invasió de l’Unió Sovietica el 23 de Juny del 1941, (El dia que jo vaig neixer) atac Japonés a la flota americana del Pacífic a la base de Peal Harbor a Hawai, la batalla d’Estalingrado el 1942, derrota de les tropes de Hitler a l’Africa, 1943, conferencia de Teheran, on Stalin, Franklin, Roosvelt i Churchill, acorden alliberar Europa.   El desembarc de Normandia el 6 de Juny del 1944, entrada dels aliats a Paris el 25 d’agost i posterior alliberament de França, reconquesta de Roma, la mort de Musolini  i de Hitler abril i maig del 1945, caiguda de Berlín, llançament de les primeres bombes atòmiques el sis i el nou d’agost del 1945, sobre les ciutats japoneses de Hirohsima i Nagasaki.

 

Entre aquells diaris n’hi havia un de molt ben plegat, amb la fotografia de la signatura de la rendició del Japó, el dos de setembre del 1945 a la coberta cuirassat Missouri, i que fou el final oficial de la segona guerra mundial.

 

       Rendició del Japó,  el general Douglas Mc. Arthur a bord del cuirassat Misouri, dona per acabada la II Gerra Mundial

 

 Aquest darrer diari era precisament aquell que el meu pare mostrava desplegat sobre la taula, aquell dia i amb molta alegria a la meva mare. Per tant en aquella escena del diari, i el meu pare mostrant  la fotografia, que representava el final de la guerra, dos de setembre del 1945, jo tenia 4 anys i dos mesos,

 

Misteris, que amb el temps, deixaren de ser-ho.

 

Un altre fet que m’impressionà, encara que ja era una miqueta mes gran, fou el de que un dia, sense saber el motiu n’hi el per que, va deixar de funcionar la llum de la cuina.

 

 Aquella bombeta de quinze bugies (aleshores no mesuràvem per watts) que penjada d’un biga del sostre, il·luminava els llargs vespres d’hivern, amb una llum esmorteïda, sempre i quant no hi haguessin restriccions, va deixar de respondre als moviments del interruptor d’aixeta amb el que l’enceníem i apagàvem cada dia al fer-se fosc, per tant, calia fer alguna cosa.

 

El dia següent es presentà a casa un jove, ros i alt, amb una escala de fusta a l’espatlla i una caixa d’eines a la mà, de primer va fer una ullada als fils que venien del comptador, va comprovar els ploms, (fusibles) l’interruptor, va fer proves amb un altre bombeta, va desmuntar el portalàmpades i quant semblava que no hi havia res a fer, va posar l’escala al racó de la porta que donava al pati, mestres jo intrigat, me’l mirava amb la tafaneria del nen que era i esperava encuriosit el que passaria.

 

Al cap de pocs moments, ve treure la tapa d’una caixeta i ajudat de la llum d’una espelma, m’entres jo l’hi aguantava l’escala, no se que va tocar i es produí el gran miracle, la bombeta s’encengué de cop i la cuina l’il·luminà com sempre, va tornar a tapar la caixeta, va recollir els trastos, va dir bona nit amablement i va marxar carrer avall, perdent-se en la foscor.

 

 Aquell xicot era en Lluís Sagués, que va ser un gran electricista a Castellterçol, on els seus descendents segueixen amb l’ofici, i a mes a mes, en els principis de la radio, era l’únic capaç de reparar-los, ell va instal·lar els primers aparells de radio amb bateries a les cases de pagès i allà els anys seixanta, va ser el primer que va portar un televisor al poble.

 

 Podria ser que gracies a aquest fet de la bombeta, que no cremava i que per art de màgia, es va encendre altra vegada, fos ell que despertés en mi l’interés per l’electrònica. 

 

 De mes grandet, em donava peces velles de ràdios que ell havia reparat i que jo desmuntava per veure com estaven fetes i transformadors que jo intentava rebobinar de nou, segurament es per això que sempre va despertà la meva admiració i respecte, es sens dubte per mi, una d’aquelles persones que mes han influenciat en la meva vida, sense ell saber-ho. 

 

També fou ell el que va portar el primer aparell de ràdio a casa, tot un cinc vàlvules, d’ona normal i curta, alemany, de segona mà, de la marca Roover, del tipus anomenats de “capelleta” i que avui dia prou m’agradaria prou tenir.

 

 A mitjans de la dècada dels cinquanta, va ser substituït per un Philips, caixa de baquelita, d’últim model, d’ona normal, curta i llarga, especial per emissores estrangeres europees i ona pesquera que permetia escoltar les comunicacions del vaixells de pesca en alta mar. (Aquest si que el tinc)

 

 Primer de tot va muntar una antena que anava des del pati fins al final de l’hort, amb un fil de coure penjat entre dos pals de pi, llargs i prims, que el meu pare ja havia procurat, va fer arribar el fil a l’aparell, després el connectà a la corrent, va fer girar un dels tres botons, immediatament es va il·luminar un petit forat pel que s’hi veien uns números i es va començar a escoltar alguna cosa.

 

 Entre espetecs, siulets i sorolls de tota mena, després de dos o tres minuts, un cop escalfades les làmpares i encesa una petita llum dintre de cada una d’elles, sonaren les primeres emissores de ràdio i així aquell aparell es convertí en un membre mes de la família, en una finestra màgica que comunicava amb el mon exterior i ampliava les fronteres de casa nostra i per la que arribaven les veus i les musiques d’emissores d’aquí i de països llunyans.

 

 EAJ-1 Ràdio Barcelona, amb programes en directe com “La comarca nos visita”, el ventríloc Mario Beut, amb el seu personatge “Maginet” o “Fantasia” de Radio Nacional de Espanya, amb Maria Matilde Almendros, Federico Gallo i Jorge Arandes, “Ustedes son formidables” amb Alberto Oliveras de Radio Intercontinental de Madrid (la SER actual) els sermons del Price, per Setmana Santa i sobre tot,  “El Parte” o sigui, les noticies perfectament censurades pel regim, amb les que ens assabentàvem de lo be que anaven les coses per Espanya, gracies al Generalisimo Franco, dels perills de la maçoneria i del comunisme, i de lo malament que s’ho passaven a l’estranger.

 

 Novel·les con Ama Rosa amb guió de Guillermo Sautier Casaseca, el toc de l’àngelus des de “las espadañas de las ermitas de España” cada mig dia a Radio Nacional de España, el Laudetus Jesus Cristus i el Via Crucis de Ràdio Vaticana, els contes de la sèrie  “Tambor” de Armando Matias Guiu, les aventures del Zorro i Diego Valor, l’arribada del vaixell Semíramis al port de Barcelona amb els ex combatents que quedaren vius de La División Azul, el consultori de la Sra. Elena Francis, la campanya nadalenca dels senyors Dalmau i Viñas, i naturalment entre moltes interferències, quant a les deu del vespre deixaven de funcionar les emissores d’aquí fins l’en demà, la veu de “Radio Espanya Independiente, Estación Pirenaica”.

 

  De totes maneres aquell aparell, meravella de la tecnologia del moment, també tenia un defecte, parlava molts idiomes, castellà, francès, italià i alemany pels descosits, però mai va fer-ho en català.

 

L’únic de casa nostra que segurament no va rebre amb gaire eufòria l’arribada d’aquell aparell de ràdio, fou el canari, que immediatament va ser traslladat, ell i gàbia cap al final del menjador, al costat de la finestra del carrer i el seu prestatge de la cuina fou ocupat per aquell nou artefacte, que també cantava, però ho feia amb les veus de Luis Mariano, Juanito Valderrama, Carmen Morell i Pepe Blanco, Jorge Sepúlveda, Antonio Molina, Bonet de San Pedro, Gloria Laso, Antonio Machin i tants d’altres que intentaven posar un mica d’alegria i d’humor a la grisor dels temps que es vivien. 

 

 

De la cuina cap el pati i el niu d’orenetes

 

La cuina comunicava amb el pati per una porta gran i feixuga, que en dies d’humitat costava molt d’obrir, tant, que moltes vegades ho tenia de fer el meu pare, sinó, era impossible anar cap a fora.  

 

Al sortir al pati, a l’esquerra hi havia la finestra amb vidres de colors que donava a l’entrada, a continuació penjat a la paret, un “carner” que no era res mes que un armari fet amb fusta i tela metàl·lica que servia per guardar la carn si n’hi havia, allà es guardava un o dos dies a la fresca perquè es conservés, ja que les neveres elèctriques encara no existien, a continuació un armari ple d’herbes assecades i cordills i al fons, una “comuna” de les habituals a moltes cases de l’època, a sota d’un terrat al que no s’hi pujava per enlloc, però protegia de la pluja.

 

A sobre de la petita finestra que donava a la cuina hi havia un tub de plom que sortia uns deu centímetres de la paret, era el sobreeixidor de l’aigua sobrant del dipòsit general de la casa, doncs en aquella època, l’aigua no venia seguida com ara, sinó que a l’aforo, situat a la paret del carrer de darrera, hi havia una aixeta de pas i un vidre amb un forat mes o menys gran, segons es contractés un quart de ploma, mitja ploma, etc. que era la mesura emprada per aquest fi i l’ajuntament subministrava aigua només unes hores al dia, per tant era necessari disposar a les cases, d’un dipòsit de reserva.  

 

Al sobreeixidor, hi connectàvem una canya a la que prèviament, mitjançant una vareta prima de ferro, s’avien foradat els nusos interiors i convertida en un tub servia per canalitzar l’aigua cap el safareig del pati, o mitjançant una canal de fusta, cap a un altre que estava situat uns metres, hort enllà, aquell que s’acostaven les branques de l’ametller.

 

Aquella canal, estava feta amb troncs de pi, prims i llargs, que s’anaven a buscar al bosc i m’entres encara eren tendres, amb l’ajuda d’una eina de tall, anomenada aixol, que era con un magalló petit, s’anava buidat el tronc per anar aconseguint la forma de canal, necessària per conduir l’aigua fins el destí, en aquest cas el segon safareig de la casa.

 

 A continuació de la “comuna”, un recó per la llenya de la llar de foc, uns cubells, una portadora, unes galledes, un prestatge amb fregalls, pastilles de sabó, ampolles de lleixiu, un safareig per rentar la roba, que també estava a cobert, doncs a continuació del terrat per aquest costat i havia una teulada, i a sota, entre una biga pollada i les teules, un niu d’orenetes, les quals venien cada any quant arribava la primavera, fins que s’insinuava la tardor i se’n tornaven a passar l’hivern a terres llunyanes.

 

                    Un niu d’orenetes, com tants en podem veure encara avui dia en els nostrs pobles

 

 

Era bonic veure la seva arribada, any rere any, sempre en parella, el primer que feien era revisar el niu, arreglar els desperfectes i instal·lar-s’hi.  El primers dies anaven i venien amb boletes de fang al bec que anaven col·locant en el seu lloc, després portaven trossets de palla per fer el “pis” mes acollidor, i un cop la vivenda estava en perfectes condicions, hi dipositaven els ous, dels que al cap de poc en naixeria una nova generació.

 

Al mateix temps, arribaven altres ocells i els arbres fruiters de l‘hort es començaven a poblar de fulles i de flors igual com o feien les altres  plantes del jardí, com si amb les seves flors i verdor juvenil, volguessin retre homenatge, als nous inquilins del pati, donant per acabat un temps fred i de tristor, i arribant de nou, com cada any, una nova primavera carregada d’il·lusions i de noves esperances.

 

També, com una oreneta mes, a la casa del davant, arribava procedent de Barcelona, una nena mes o menys de la meva edat, acompanyada de la seva mare a la que es veu que el metge, cada any, l’enviava al poble per tal de fer salut amb els bons aires que aquí es respiraven.

 

Aquella nena, l’hi agradava molt venir  a casa meva a jugar amb mi, venia quasi cada dia i ens passàvem llargues estones contemplant les cries de les orenetes que amb la boca oberta de bat a bat, esperaven que els seus pares els hi portessin per menjar tota classe d’insectes voladors, que engolien d’una batzegada, i que devien estar deliciosos, per seu gust, es clar.

 

I així durant tres anys, però l’hivern del 1947 fou mol dur i fred, va fer una nevada amb tanta neu que els mes grans no en recordaven cap d’altre, les comunicacions amb el poble es feren difícils, i al bosc s’esqueixaren les branques dels arbres, durant molt de temps la gent va anar a recollir llenya per la llar de foc i sembla ser que el gruix de la neu arribà a setanta centímetres d’alçada en algun lloc.

 

Amb el pes de la neu, la biga pollada de la teulada del cobert del pati, va cedir, i aquell recó de teules, i el niu també, van caure tot en runes entre el safareig i les galledes.

 

Entre el meu pare i un veí, col·locaren una biga nova, referen el tros de teulada i ho deixaren tot en perfectes condicions, això si, el niu d’orenetes es va perdre.

 

El proper any, com sempre, després de l’hivern vingué una nova primavera, però les orenetes, per mes que jo les esperés,  no arribaren, n’hi aquell any, n’hi cap altre i tampoc va tornar aquella noia que passava llargues temporades a la casa del davant... n’hi a les orenetes n’hi a ella mai més les vaig tornar a veure.

 

Els conills i el seu trist destí   

 

 

El pati, dos graons, una porta de ferro i cap a l’hort.  Un cop superats els dos graons, a l’esquerra, un espai d’una superfície d’uns vuit metres quadrats destinat al femer que era on es llençava tota la matèria orgànica que no s’aprofitava per menjar els conills, les gallines o el porc i sobretot els excrements d’aquests, matèria que un cop descomposta, servia com adob per les plantes.

 

A la paret que donava al pati, just al darrera mateix del safareig, hi havia un espai que pel que es veu, antigament era una obertura i encara conservava la reixa de ferro, en aquesta reixa era on la meva iaia, l’única de casa que feia aquestes coses, penjava els conills de viu en viu, per les potes del darrera ben lligades i després d’estabornir-los amb un cop sec donat al clatell, amb la mà de canto, d’un cop de ganivet al coll els degollava de viu en viu, els desengrava i els treia els budells que enterrava al femer i la pell, que un cop seca es venia al drapaire.

 

Jo no podia suportar veure aquestes coses, hem feien tanta pena, pobres besties, que cada vegada que passava per allà tombava el cap a l’altre banda, per evitar que hem vinguessin a la memòria imatges tant esgarrifoses. Curiosament, però, quant el diumenge aquella pobre bestia feia acta de presencia a la taula, ben rostit a la cassola, acompanyat d’un sofregit de ceba i tomàquet i amb una bona gana, tots els mals records s’esvaïen com per art de màgia.

 

 

L’ espai de les flors i les gàbies dels conills.

 

 

A l’altre banda del femer, a la dreta, i havia un camí que estava apartat de la paret de la casa veïna un metre aproximadament, amb una vorera de lloses posades de cantó, que havíem anat a buscar amb el meu pare al costat de la pedrera del Ramonillos o la de cal Orella, a la carretera de Granera,  camí que quedava separat de la paret per un espai que es reservava per les flors, i a l’esquerra l’hort, on plantàvem, patates, tomaqueres, cols, àpids, bròquils, mongetes per menjar tendres, cebes i enciams.

 

El primer que hi havia, darrera mateix de la paret del pati, era un espai en el que cada any hi naixien unes margarides de mata alta i flors de color grog brillant, i uns lliris de fulla prima i allargada, d’una flor vermella amb forma de campaneta que durava molt de temps, fins ben arribada la tardor, desprès el roser recargolat a la reixa de la finestra de la cuina, i mes enllà, un lilar que s’havia reproduït amb molts brots, que feia uns pomells de flors espectaculars i que ocupava tot el racó.

 

Després, junt a la paret de separació amb la casa veïna, un espai on hi creixien unes plantes que anomenàvem setembres, perquè florien aquest mes amb unes flors d’un blau intens i els octubres (crisantems) que n’hi ha de molts colors, però, els que teníem a casa eren grocs, i uns lliris blancs preciosos, que florien als voltants de Sant Josep, a mes de gojats, violers, pensaments i curiosament, unes mates de safrà.  En aquell espai també hi havia una perera i un presseguer; totes aquestes plantes estaven tant ben aclimatades al medi que la reproducció era totalment espontània, es cuidaven molt poc, apart de treure l’herba de tant en tant i tirar-hi alguna galleda d’aigua en èpoques de sequera.

 

Recordo molt be, però, que quant jo ja tenia onze anys, amb el meu pare, vam fer-hi una bona repassada, tornant a col·locar de nou moltes de les pedres que amb el temps s’havien anat tombant, perquè encara que es diu que el temps tot ho arregla, jo penso el contrari, el temps tot ho espatlla i sinó, paciència, que ja caurà.

 

Fou durant els dies del Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona del 25 de maig al 1 de juny de  l’any 1.952, (doncs en aquells temps tots érem catòlics, apostòlics i romans, mes que per devoció, per obligació) que a les fàbriques van donar tres de dies de festa als treballadors, motiu pel qual es posaren a disposició del personal, autocars gratuïts per desplaçar-se a Barcelona, per assistir a la missa solemne que havia de celebrar el Papa en persona.

 

El Papa no va venir i va enviar al cardenal Tedeschini, i amb la presencia d’aquest i de “su excelencia” el Caudillo de España, don Francisco Franco Baamonde, es celebrà la missa solemne del Congrés Eucarístic de Barcelona.   Pius XII, per tant,  el papa de torn, l’hi va donar carbassa al Caudillo, jo però, amb els meus pares i amb un sol de justícia, el dia de la missa, si que vaig assistir-hi.

 

Tot seguit, arrambat a la paret, un altre safareig, uns graons de pedra perquè s’hi arribés millor i una prunera que feia unes prunes clàudies extraordinàries, que maduraven a mitjans d’agost, precisament quan arribaven a estiuejar el veïns, el propietaris de casa nostra i de mig carrer i que des dels seu costat s’enfilaven per abastar les que podien, amb el poc que hauria costat demanar-les, però, es veu que el mon es així, abans i ara, a continuació començava el galliner que continuava amb forma de ela, fins a la porta del carrer de Sant Llogari.

 

   El Caudillo, en el Congrès Eurarístic, any 1952           

 

En aquest primer espai, hi havia les gàbies de conills, perquè hi tocava el sol quant anava a la posta i això, segons deia la meva iaia, que era filla de la casa de pagès de l’Horta, i que d’aquestes coses en sabia molt, es veu que era bo.

 

Les gàbies estaven penjades de la paret amb uns ganxos, aproximadament a un metre d’alçada de dues en dues i n’hi havia una almenys sis vegades mes gran, que era la que s’hi posaven els conills desprès de desmamar-los, allà se’ls alimentava amb herba de marge que anàvem a buscar a les voreres dels camps a la tarda al sortir de l’escola i de trepadella, alfals, rames de pi i d’alzina perquè roseguessin l’escorça.

 

En aquella gàbia a més d’alimentar-se molt be, el que no sabien pobres besties, i mes valia que fos així,  es que era com si estesin en quarantena, amb un destí mes aviat trist pel ells, en realitat aquella gàbia era l’antesala de la cassola.

 

Era molt bonic veure com mamaven i creixien poc a poc, fins que començaven a sortir del cau per ensumar i explorar la resta del piset.

 

Les gàbies estaven fetes de fusta, moltes vedades amb caixes de fruita que anaven a buscar per les botigues, amb una porta de filat al davant i algunes d’elles, tenien un doble espai, reservat a les conilles, que era òn criaven i amagaven els seus petits entre palla i pilots de pel que s’arrancaven del cos a mossegades.

 

Quant tenien menuts, no era massa aconsellable acostar-s’hi, doncs el mes possible era rebre alguna mossegada per part de la mare.

 

Un bon dia vaig tenir una idea genial, la vaig volgué posar en pràctica i fer un experiment que feia molt de temps que hem rondava pel cap, era molt senzill, es tractava de tancar el gat a la gàbia dels conills i observar el que passava.

 

Dit i fet, perquè no s’estengués l’alarma abans d’hora i no generar sospites entre els conills, vaig ficar el gat a dintre d’una coixinera i el vaig col·locar directament a la gàbia, de moment els conills, sorpresos al veure que la coixinera es movia sola es van acostar a ensumar, de sobte, el gat va sortir esverat i amb l’ensurt es va quedar immòbil en un recó, amb les potes estirades, les ungles afilades, els ulls fora d’òrbita, ensenyant els ullals, el pel del cos i de la cua rígid com agulles, mentre feia uns esgarips de consideració.

 

Els conills, espaordits, tots en un pilot, a l’altre extrem de la gàbia,  no recordo be com ve ser, però arribà la revolució, començaren les corredisses i la gàbia va quedar tant plena de palla, pel i pols que no es veia res de res per enlloc. 

 

Jo amb l’ensurt, el primer que hem va passar pel cap, fou obrir la porta immediatament i saltaren esverats gat i conills directament cap a l’hort.

 

Els conills els vam anar trobant, poc a poc i de un a un, repartits per l’hort, el pati o amagats entre feixos de llenya, del gat no se’n tingueren noticies fins quatre o cinc dies després, que aparegué, sec, pansit, escarransit, carregat de gana i de puces, com el fill pròdig quant torna a casa.

 

Jo penso que en el fons, aquella bestiola m’apreciava, perquè amb les que tenia d’aguantar, de no ser eixís, no s’entendria.

 

Una vegada va aparèixer per casa un mirall d’uns seixanta centímetres quadrats, jo el posava pla a terra amb precaució per no trencar-lo, i assegut en una cadira i mirant des de sobre, es veien reflectides les boires m’entres feien el seu recorregut per les immenses profunditats de l’espai, amb una postura mes còmoda que la de aixecar el cap al cel.

 

 Un dia sem ocorregué comprovar si aquella visió del cel, també l’hi agradaria al gat, però es veu que ell, allò ho va interpretar com un forat enorme i profund, era terrible veure l’ensurt que s’emportava cada vegada quad el deixava caure a sobre del mirall des de una certa alçada.

 

No cal dir que l’experiment no es va poder repetir gaires vegades, doncs a la que s’ensumava la presencia del mirall o pressentia les meves intencions, desapareixia com un llampec.

 

El palauet de les gallines

 

El galliner, era al fons de l`hort  a la dreta, força gran, estava protegit amb un filat de fil ferro trenat, i al costat dret, tocant a la casa veïna, hi havia un tros que era cobert amb una teulada de Uralita, a dintre aquest espai i havien unes barres travesseres arrambades a la paret i formant una escala inclinada, que es on les gallines dormien i passaven la nit.

 

 Acostumaven a tenir una trentena de gallines, totes rosses, de la rassa Rhôde Island, que era una espècie recentment arribada de fora i que tenien la particularitat de fer uns ous rossos com elles, i no blancs com les gallines del país.

 

S’intentava alimentar-les bé, feien un ous deliciosos, preparàvem unes pastes amb patates bullides, naps o remolatxa, segó i pa sec engrunat, i cada dia al vespre rebien la seva ració de gra, fos blat de moro, ordi o civada. 

 

També tenien el seu espai destinat a l’esport, a la gimnàstica i a la bellesa, no faltaria mes, es tractava d’una superfície plena de sorra, òn s’hi rebolcaven,  jugaven les unes amb les altres i s’hi esmolaven el bec i les ungles.

 

Disposaven també dels excel·lents serveis d’un pollastre, guapo, alt, presumit i ben plantat, que es passejava altiu i elegant com un artista de cinema, d’un cantó a l’altre del galliner, entre l’admiració de les seves compatriotes.  

 

Jo, quant me’l mirava, sempre hem recordava la figura i el casc d’un centurió romà, aquells que tenia vistos a la processó del Dijous Sant, seria per la cresta vermella.

 

Sigui per la bona alimentació, o per les moltes atencions que rebien del pollastre, d’aquelles gallines en sortia una producció d’ous suficient pel consum de la casa i encara en sobraven per vendre a cala Granera, una botiga de productes colonials, i comestibles dels carrer del Quadró.

 

De tant en tant, alguna gallina es posava “lloca” o sigui, l’hi pujava la temperatura del cos durant unes tres setmanes, era com si agafés el xarampió i es quedava quieta al niu, covant una certa quantitat d’ous i al cap de vint i un dies, des de la part de dintre de l’ou, un pollet s’aferrissava a picotejar la closca per sortir al món exterior.

 

Jo estava molt atent esperat aquell moment, i quant veia un ou esquerdat i a punt de d’obrir-se, amb les ungles trencava amb precaució trossets de closca fins que sortia el bec i després el cap del nou pollet, futura gallina, en certa manera era com si fes de llevadora, això si, en el mon de la aviram. 

 

El cobert dels trastos i la cort del porc   

 

També al cap davall de l’hort, a l’esquerra de la porta que donava al carrer de Sant Llogari, hi havia un cobert força gran, on s’hi guardava palla i sobre tot trepadella seca, naps i remolatxes, que collíem als feixons que conreava el meu pare al costar camí de la creu del Collet de Sant Fruitós, mes amunt de cal Campana, abans d’arribar als pins d’en Rafel.

 

  En aquell cobert també s’hi guardaven les eines per treballar l’hort, destrals per anar a fer llenya al bosc, masses i tascons per estellar-la i un carretó de construcció casolana, de dues rodes, que servia una mica  per tot.

 

El meu pare havia fet un estri senzill que adaptat a una de les rodes del carretó, servia per aprofitar el fil de les madeixes inservibles de filots que portava de la fabrica.  Es tractava d’anar enrotllant poc a poc el fil de la madeixa, nuar-lo si estava trencat i fer-ne una troca que quedava a l‘utensili de la roda.  Després es rebobinava i se’n feia una bola petita, del tamany d’una pilota de tenis, i el fil s’utilitzava per embastar i cosir pantalons o per sorgir els forats del mitjons.

 

En aquell cobert, també s’hi trobava la cort del porc, un espai mes aviat fosc, amb un sobre sostre on s’hi guardava palla i trepadella seca i que a l’hora estava ple de ratolins.

 

El porc es comprava de petit, un garrí, i durant uns mesos se’l alimentava tant bé com es podia per engreixar-lo, amb una caldera a la llar de foc es feien coure remolatxes, naps, cols, restes de la cuina i coses per l’estil, eixís a mes de reciclar tota la matèria orgànica de la casa el porc anava augmentant de pes, fins que arribava als vuitanta o noranta kg. i ja estava apunt per matar.  En aquell espai, en una gàbia molt petita, ben protegida i mig secreta, i havia un altre animaló, una fura, de la que ja en parlarem mes endavant.

 

La matança del porc.

 

Allò sí que era verdaderament una festa, que moltes vegades era compartida amb els veïns que venien per ajudar, per fi s’havia acabat la misèria, almenys per un temps, a les sis del matí es presentava un home carregat de ganivets, que era l’encarregat de matar la bestiola, també unes veïnes que feien la feina de mocadera, un bon esmorzar, apareixia el porró, tot era gresca i xerinola, tothom ho passava molt be... tothom menys el porc.

 

Si jo era incapaç de presenciar la mort d’un conill, no vull n’hi imaginar el que seria veure la d’un porc, normalment jo era de llevar-me aviat, el dia de la matança del porc, però,  abans de quarts de nou, no calia comptar amb la meva presencia.

 

El dia abans de la matança, que solia fer-se en diumenge, es deixaven preparats tots els estris, galledes, cubells, draps, una fusta llarga col.locada sobre d’uns cavallets, tot al costat del safareig, on s’hi rentava el que fes falta.

 

La caldera, a la llar de foc, amb unes bones estelles de llenya per fer una bona brasa, allà si bullien les botifarres negres, la carn de la caldera, i els llardons, el greix que quedava, que era molt, s’aprofitava per fer confit i per cuinar durant l’any, doncs l’oli d’oliva mes aviat anava escàs.

 

Quant jo arribava, el pitjor ja havia passat, tot eren pilots de carn, uns per confitar, altres per fer botifarres i llonganisses, la cansalada per penjar, i els pernils per vendre, el que permetia comprar mes menjar per alimentar la propera bestiola i així seguir el cicle.

 

Un altre motiu de festa entre els veïns era el dia que s’espigolava el blat de moro, es feia un pilot d’espigues a l’entrada de casa i venien les veïnes mes properes per separar el grà de la pellofa, cosa que es feia rascant amb un espigot, i que es celebrava amb un trago de vi, quant sortia una espiga vermella, entre la majoria que eren grogues com l’or.

 

 

El meu oncle Ramon, el gos i la fura

 

El meu oncle Ramon, al tornar del servei militar, treballava de teixidor a la Fàbrica del Vapor (Tèxtil Roger Dieste) i era afeccionat a la caça, hi sortia molts finals de setmana quant estava permès, encara que poques vegades hi anava amb escopeta, també ho feia d’estranquis algun cap vespre d’estiu, que era quant jo l’acompanyava.

 

Al tornar del servei militar va procurar un gos i una fura i no solíem anar a caçar gaire lluny, la cacera amb la fura es feia perseguint els conills que empaitats pel gos es ficaven en algun cau dels que hi havia als marges dels feixons del costat del camí que va des de cal Campana cap els pins del Pujolet.

 

No se de on va treure aquell gos, era fidel al seu amo com ho son la majoria de gossos, però vell, escarransit i atrotinat, pelut, xaruc, carregat de puces, i ronyós, de caminar apesarat, feia baixada cap endavant, d’orelles llargues, carregat de lleganyes i quant aixecava el cap, o feia amb cara de pena i mirada trista, com si la vida per ell fos pesada i avorrida, però com ho fan tots els gossos es feia estimar.

 

Això si, quant pressentia el rastre d’un conill, tot ell es transformava, els ulls l’hi brillaven, ensenyava els ullals, aixecava les orelles i fen un xiscle grotesc desapareixia en un instant com si de sobte recuperes aquella joventut perduda en la que tantes i tantes aventures com aquella havia viscut.

 

El resultat però, pel conill ensumat, era implacable, localitzat amb rapidesa, perseguit entre  pedres i matolls, tenia de fer us de tot el seu instint i experiència per esquivar aquella malèfica fera que l’empaitava endimoniadament fins atrapar-lo i així, corrent entre rebrots d’alzina, argelagues, farigoles, romanins i amb una bona quantitat de bona sort, arribava atordit  i espaordit a una escletxa amagada entre les roques, en el moment just, infeliç d’ell, en que pensava que havia arribat al cau de la seva salvació.

 

El pobre conill però, no comptava amb un altre animalot mes intel·ligent i astut que ell , en aquest cas el meu oncle caçador, que faria us d’una estratagema que ell no podia pensar n’hi imaginar, si es que hi ha algun conill que imagini o pensi, que ben mirat, segurament n’hi falta que els fa.

 

Aquesta es una estratègia avui prohibida i a les hores també, es tractava de l’ús de la fura, un animal petitó, semblant a un esquirol, que deixant-lo a la boca del cau i portat per la flaire del conill i també per la gana acumulada pels dos dies de dejuni i abstinència que l’hi feia passar el meu oncle quant volia sortir de cacera, es ficava amb agilitat cau endins i escodrinyava tots els subterranis recons fins a ensopegar amb el desgraciat conill, que confiat s’estava recuperant de l’ensurt i mossegada va, mossegada ve, el feia fora de casa seva, espaordit i atabalat, sense saber el que realment passava, amb el seu esverament.

 

 La pobre bestiola, però, no s’adonava de que anava a parar directament a la bossa del sarró del caçador, que ja la tenia preparada a la boca del cau.

 

De vegades la fura, no sortia al darrera del conill, la situació es convertia en gramàtica i l’animaló es perdia per sempre en els obscurs passadissos de l’interior del cau i aquell desconegut laberint, a voltes, era per ella una trampa mortal.

 

Calia doncs fer quelcom per recuperar-la i una bona solució era la d’encendre un grapat de fanals secs a l’entrada, per tal de fer una bona fumarel·la mentre el meu oncle bufava el fum cap a l’interior, l’animaló es veia obligat a sortir estossegant, marejat, fent giragonses d’un cató a l’altre com s’hi portés algun visqui de massa, esverat i corrents cap a fora.

 

D’altres vegades la lluita amb el conill a l’interior del cau era tant ferotge i dramàtica que la fura es perdia per sempre, víctima d’un lamentable accident laboral, això si, quant el conill arribava viu a casa, la iaia com sempre s’ocupava de la resta i el seu destí final, irremissiblement, la cassola.

 

 El sobre nom de les cases veïnes.

 

  En aquella època, i ara també, encara que amb el temps es va perdent, hi havia la costum de que gairebé totes les cases, i també la gent del poble, tenien un sobre nom, o sigui un motiu.

 

 La majoria de cases del carrer de sant Fruitós, fins la Capella Nova, en conjunt eren les anomenades cases de cal Pobre, propietat d’una família de dentistes de Maresa, a la que la cartera, no corresponia amb el nom.

 

D’aquesta manera a Castellterçol teníem a cal Cul Gros, a cal Mal de Deu, a cala Bufona, a cal Sant Pare, on naturalment i vivia el sant pare amb la seva família i els seus fills i tant altres personatges com ara el Llosco, L’arjanti,  l’Ulls de gat, el Pere que no sua, el Xarric, el Boti, el Xera, el Quim de l’era, etc. etc.

 

Altre vegades el motiu anava lligat a la casa de procedència, com ara el Mingo de cal Xortoi, el Quim de les Bases, el Joan de la Violeta, el Met de cal Antoja, el Pere del Castell, el Deu del Molí Xic, El Pep de cal Blinco,  etc. etc.

 

Eixís es que cada casa tenia el seu sobre nom.  A casa meva era a cal Tià, a la dreta la casa dels propietaris, a cal Pobre, el pis de cal Pasucat, Balufrena, Narra, el Recó, Miquelet, Costa,  Virola, Titarrin, la rectoria de la Capella, cal Regadiu i cal Tutu.

 

Al davant, la Capella Nova, cal Antoja, Siano, cal Sors, Negre, Calau, Calam, Sès, Camaril i Vatualou i per l’altre costat, les cases del doctor Assens, fins a cal Basses. Davant de casa meva no hi havia cap mes casa i el carrer comunicava directament amb la carretera de Granera per un caminet que baixava travessant un marge, al costat del qual hi havia una prunera, i per l’altre costat, un petit replà de pedra pel que s’accedia cap el “solei”, que no era res mes que un pas elevat respecte la carretera per la part del darrera de les cases i que al final hi havia un pou des on es podia continuar fins a la placeta de la capella o baixar directament a la carretera per un altre camí, junt a la paret del jardí de Cal Milionari.

 

Al replà del encreuament del camí que anava directament a la carretera i el que portava al “solei” quedava força elevat, hi feia sempre molt aire, es per això que després de la collita, hi anàvem a ventar les mongetes i els ciurons els dies que feia vent. 

 

El meu pare conreava uns faixons de secà, on hi plantava trepadella i naps pels conills, blat de moro per les gallines, patates, mongetes terreres i ciurons per la casa, que un cop assecades les tavelles les collíem i les desgranàvem, obtingut el grà i per acabar de treure les restes de les tavelles, anaven a ventar-lo, pel que estiràvem un llençol al terra i amb el grà en un cabàs, l’anàvem tirant des de certa alçada a sobre del drap i al caure el vent s’emportava totes les restes.

 

A les hores guardàvem el grà a dintre d’una coixinera i nomes faltava triar-lo abans de coure’l, per si quedava alguna pedreta barrejada o si amb el temps hi havia aparegut algun “jaumet” que eren uns insectes negres i petits que feien d‘ocupa i que apareixien quant el grà, després de guardar-lo a casa una temporada,  es corcava. 

 

De petit, per anar a l’escola, acostumava a sortir de casa cap el “solei” per trobar-me amb el Joan de cal Ses i el Jaume de cal Negre, que eren nens de la meva edat i que anàvem al mateix col·legit, amb el Sr. Anguera.

 

 

 Al passar pel solei,  just pel darrera de cal Camaril, que era al costat de cal Vatualou, sempre trobava la iaia Laieta que m’esperava, i no se’n descuidava mai.

  

Era una dona vídua d’uns noranta anys, seca, arrugada, geperuda, encongida i amb les mans deformades pel dolor i els anys, caminava amb dificultat i s’acompanyava d’una escombra, que posada al revés l’utilitzava com a bastó, i del dret per espantar les mosques, que per cert en aquella època eren molt abundants i que es passava llargues hores cosint asseguda en una cadira a la porta del darrera de casa seva, amb un cistellet ple de rodets de fil de tots colors, agulles, botons, didals, ous de fusta per sorgir mitjons, tisores i tota classe destris per cosir.

 

La Laieta era una vídua clàssica, d’aquelles de tota la vida, vestida de dol permanent, amb davantal, mantellina, mitges  i sabatilles, tot  negre i amb uns llargs rosaris penjats al coll, tenia tants anys, que n’hi ella mateixa se’n recordava. Encara que portava unes ulleres molt graduades, amb vidres de multiplicar, que deia ella, hi veia amb molta dificultat i enfilar l’agulla l’hi era gairebé impossible.  Es per això que aprofitava quant passàvem nosaltres, sobre tot jo, que acostumava a ser el primer, per què l’hi enfiléssim una vintena d’agulles, amb fil de diferents colors i eixís en tenia per cosir tota la tarda.  Jo no comprenia com podia ser que no s’hi veges, amb aquelles ulleres tant grans, però ara després dels any ja ho he anat entenent. 

 

Just al darrera de cal Negre hi havia un pou, era fondo i tenia l’aigua molt bona i fresca de la que en gaudíem tots els veïns del barri.  També s’aprofitava a vegades per baixar-hi ampolles i deixar-les en fresc.  Quant es perdia una galleda a dintre del pou, el Met de cal Antoja n’era l’especialista en treure-la, solia fer-ho el diumenge el matí, que era quant tenia temps, anava a  buscar un estri anomenat cerca pous, que era con una àncora de vaixell amb quatre puntes, que lligada d’una corda, s’arrossegava pel fons del pou i si per sort un dels ganxos arreplegava la nansa de la galleda, al estirar la corda cap amunt, es podia recuperar.

 

A voltes aquest treball l’hi costava mes de mig matí, a les hores solia deixar-ho per després de dinar, sigui per que anava tip, o per que ja portava mitja “paperina”, cosa que l’hi acostumava a passar sovint, arreplegava la galleda al segon o tercer intent.

 

Anàvem a peu cap a l’escola per la carretera de Granera, en aquella època, mes transitada per carros que per cotxes, a la vorera hi havien diversos arbres fruiters, pruneres, pereres i sobre tot cirerers, que en l’època de la fruita, teníem prou ben controlats.

 

El millor de tots era un cirerer que estava entre cal Claret i cal Pasio-bè, que feia unes cireres grans i vermelles, gairebé morades, que eres una delícia.

 

La Festa Major 

 

Escara que aquells fossin temps de penúria, restriccions i estraperlo, no per això es deixava de celebrar cada any, l’últim diumenge d’agost, la Festa Major, amb un envelat esplèndid, que es muntava a la Plaça de les Escoles junt amb altres paradetes i “caballitos”, per entretenir la quitxalla i buidar la butxaca dels pares, aquells dies que acostumaven a ser els únics de l’any en que el treballadors de les fàbriques (en aquella època hi havien fàbriques) tenien unes petites vacances.

 

Eixís com el Nadal era i és, una festa de mes recolliment familiar, la Festa Major era per passar-s’ho be, amb gresca i xerinola, la Dansa, el Ball del Ciri, bones ballades a l’envelat i amb convidats a taula, doncs eren molts els parents que no veiem durant l’any, i que acostumaven a fer acte de presencia aprofitant els dies de la Festa Major. 

 

A nosaltres, la quitxalla d’aquella època, no ens estava permès d’assistir al ball de l’envelat, doncs això era cosa dels grans, però en canvi, el dimarts de la Festa Major, al mig dia, s’hi feia l’anomenat “espectacle infantil” amb atraccions, jocs de mans i sobre tot, pallassos.

 

L’entrada d’aquest espectacle tenia un preu, a vegades difícil de pagar amb nostres minvats recursos, es per això que els mes grans i espavilats (això d’espavilats es un dir) intentàvem fer algun servei, com ara, escombrar la pista de ball de bon matí, o be recollir papers entre les cadires i amb això aconseguíem entrades pel pallassos, sense pagar.

 

Ja ho havíem fet dos anys seguits i l’assumpte funcionava de meravella, però el tercer any, no recordo si va ser perquè es va canviar la comissió de festes o pel que fos, no va interessar que ho féssim i ens quedarem a l’atur.

 

El mes revolucionari de la colla va insinuar que això no podia quedar d’aquesta manera, que era una mala passada i encara que en el fons fóssim bona canalla, sens ocorregué una idea malèfica i original.

 

Sabíem que al pla dels pins del Pujolet, hi havia infinitat de nius d’unes formigues vermelles, molt petites, però, que si et pessigaven feien una picor forta i persistent, pel que et tocava rascar una bona estona.   Dit i fet, vam agafar unes paperines de paper, de les que empraven a les botigues per vendre llegums i unes culleres soperes grans per anar excavant tots els nius d’un en un i recollir la gran quantitat de formigues que fugien espaordides del seu amagatall i que anaven parar directament al fons de la paperina.  Era molt difícil d’apreciar la gran quantitat que en varem recollir, però jo m’atreviria a assegurar que foren uns quants milers.  Naturalment, això, ho vam fer el dimarts a la tarda, perquè era l’últim dia de la Festa Major i que s’acabava, com cada any, amb el ball de nit i la tradicional batalla de confeti a altres hores de la matinada.

 

Sigui com vulgui, als voltants de quarts de dotze de la nit, de un a un, vam fer acte de presencia per les rodalies de l’envelat, i sense que ningú ens veges ens i vam acostar pel darrera, just pel lloc en que els musics estaven tocant, m’entres anàvem preparant el “material”.   Un parell de nosaltres vigilàvem que no vingués la Guàrdia Civil i que ningú ens localitzés, els altres amb les paperines de formigues, es van anar infiltrant poc a poc per sota de la lona de l’envelat, en el lloc just on hi havia la tarima dels musics, que, innocents ells, seguien tocant. 

 

Un cop a sota de la tarima, es tractava d’anar per feina, avocar el contingut de les paperines ben escampat pel terra i sortir amb precaució  pel mateix lloc per on havíem entrat, això si, sense que ningú ens veges n’hi sospités res del que podia passar a continuació.

 

Un cop a fora, dissimuladament ens vam asseure als últims graons de les  escales de pedra que van des de la Plaça de les Escoles al Passeig de Ramon Albó i des de allà controlàvem molt bé la zona menys transitada de la plaça, o sigui  l’acera de Cal Gurgui.

 

  Nosaltres no vam veure res del que va passar allà dins, però pel que vam sentir explicar pel poble, uns dies després, el primer de rebre va ser el music del contrabaix, que va començar a enrogir, suar, gesticular i a fer moviments estranys m’entres el públic pensava que seguia el ritme de la música i va començar a rascar, l’hi van caure les ulleres, la perruca i els fulls de la solfa per terra i es tingué d’escapar arronsat i encongit, gratant per tot arreu com si de cop l’hi hagués vingut un atac d’histèria.

 

Però no tot va acabar aquí, les coses van seguir de manera rigorosa el pla que teníem previst des del principi, es veu que l’exèrcit de formigues es va repartir arreu i es van anar enfilant per les cames dels “professors”, de l’orquestra i picada va i picada ve, fins a tal punt que tingueren de suspendre definitivament la actuació i el ball.   Les autoritats, inclòs el cabo de la Guardia Civil  que van córrer a veure que es el que passava, també van acabar gratant com desesperats.

 

Com que nosaltres estàvem a fora, només vam poder veure com els musics s’escapaven esverats a quatre grapes per sota de la tela de l’envelat, gratant i desfent-se de la roba, fins el punt de que al cap de poc estaven tots repartits al llarg de la cera de Cal Gurgui, amb calçotets i els pantalons a les mans, espolsant-se la camisa plena de formigues i maleint els ossos del representant que el havia proporcionat aquella actuació tan accidentada.

 

Nosaltres, al veure que l’havíem fet una mica grossa i que la qüestió podia tenir alguna conseqüència, no precisament favorable, vam agafar por i vam prendre la decisió de fer un pacte de silenci entre tots el companys que havíem  participat en la tragèdia i mai es va poder saber pel poble quin va se el motiu n’hi la causa de l’arribada d’aquella inesperada plaga de formigues en un moment tant inoportú.

 

Recordant les set plagues d’Egipte de les que parla la Bíblia, incús es va arribar a dir pel poble que podria haver estat un càstig diví, dons el ball en aquella època era molt mal vist per les autoritats eclesiàstiques, tant interessades per la salvació de les nostres animes...  amén.

 

 Del segar  i  el  batre

 

En aquella època, la majoria de les masies del terme estaven habitades i carregades de fills, doncs no hi havia televisió i es el que es portava; els pagesos, vivien principalment del conreu de la terra, del bestiar i de la llet que produïen les vaques, de tallar els boscos i es procurava ser el màxim d’autosuficient i tenir mes o menys de tot i si es podia de producció pròpia, per passar l’any i sobre tot els llargs dies d’hivern.

 

Els productes que no eren de la collita es compraven al poble, on s’hi anava de tant en tant amb el carret i la burra, per un pagès d’aquella època anar a Manresa, Vic o Barcelona era tota una aventura, el calçat i la roba s’adquirien en una de les tres fires que cada any es feien al poble.

 

Aquestes fires eren un motiu de trobada entre les famílies de pagès, parlaven dels assumptes del camp, es comprava i venia bestiar i a voltes servien per arranjar algun casament entre un hereu i una pubilla i d’aquesta manera augmentar el patrimoni familiar.

 

 Una altre motiu que feia que la gent de pagès anés al poble era el d’anar a missa cada diumenge i el d’assistir als sermons de Novenari, que es celebrava cada any a primers de novembre, i un cop ben sermonejats i penedits dels seus pecats, tornaven de fosc casa, desprès, això si, d’assistir a un sorteig que feia el campaner, a la sortida de l’església, d’un pollastre o bé d’un pa de quatre kilograms. 

 

 A cada casa de pagès hi havia l’era, un espai enrajolat junt a la casa que servia per batre el blat de la collita i separar el grà de la palla.  La palla servia per escampar-la per les cors del bestiar i el grà per donar-los-hi de menjar, vendre’l o fer farina, doncs eren moltes les cases de pagès que s’elaboraven el pa.

 

El temps de batre era una de les èpoques en les que al camp hi havia mes feina, s’escampaven les garbes de blat pel terra de l’era i es trepitjava amb un animal d’abast, que arrossegava un estri de fusta amb pedretes incrustades i un cop desgranat es recollia el grà.

 

Posteriorment aparegueren les màquines de batre, mogudes per la força d’un tractor i paulatinament es va anar canviant el sistema convencional pel mecanitzat.  Si la casa de pagès era gran, la màquina de batre s’instal·lava a l’era de la casa, si era petita i poca la producció, es portaven les garbes a batre a l’era d’una masia veïna o be al poble.

 

Al poble doncs,  hi havia varies eres, com la de cal Campana al final del carrer de Sant Llogari, la de la Gimira, al carrer del quadró, a les masies de Salavert, Puigdomènec i del Casuc, la de cal Malats, can Fruns, i segurament encara n’hi havia alguna altre.

 

Total que això del batre era per la quitxalla, al sortir de col·legit, tot un espectacle, encara que no ens hi deixaven acostar n’hi al tractor n’hi a la màquina per la seva perillositat.

 

Ara, o l’hora de recollir el blat del camp es molt fàcil, un sol operari a la cabina d’una màquina súper moderna, amb ràdio, telèfon mòbil d’última generació i aire condicionat amb un no res té el gra de blat ensacat i la palla recollida i empaquetada a punt de portar-la a la pallissa; però llavors era diferent, recordo encara la quantitat d’homes que reunits amb colles, marxaven del poble per fer la campanya del segar.

 

 Començaven pel Vallès, on el blat, degut al clima, madurava abans i desprès anaven pujant cap a muntanya on els cereals maduraven mes tard, era una campanya en la que es treballava de sol a sol i que representava un esforç extraordinari.

 

El procediment, però, abans de que el blat estès al sac era llarg i feixuc.  De primer calia segar-lo amb un volant, protegir-se la mà esquerra amb un esclopet de fusta i recollir-lo amb feixets fins a fer-ne un pilot que es lligava amb la mateixa palla i que s’anomenava garba.

 

Aquestes garbes, es quedaven esteses pel terra i cap el tard, els segadors, al acabar la jornada, les recollien, les apilaven i es feia una base amb unes garbes posades dretes i unes altres de planes al sobre, per rebutjar l’aigua s’hi mentre’s tant algun dia plovia i d’aquesta manera es deixaven al camp.

 

Passat uns dies, quan havia arribat la màquina de batre a l’era, es desmuntaven les garberes dels camps i es carregaven les garbes amb l’ajuda d’una forca amb carros tirats per mules que les portaven a l’era, on es batien, procurant no barrejar les d’un propietari amb les d’un altre, per que cada pagès tingues el seu propi grà i la palla que l’hi pertocava.

 

 

El grà, de blat, ordi o civada, anava directament al sac de cada pagès, i la palla era expulsada de la màquina mitjançant un tub giratori i a mida que anava sortint per l’extrem

 

 del tub, s’anava apilant al voltant d’un pal clavat al terra, mentre’s un home l’anava trepitjant per tal de que quedés mes compacte i eixís s’anava  formant el paller, un per cada propietari de la palla.

 

 

 Batent el blat amb animals els anys 30         

                        

 

Per nosaltres això del batre era tot un espectacle i de pols no en faltava, l’era que teníem mes a mà i a prop de casa era la de cal Campana, i quan s’acaba el batre i retiraven la màquina, aquell espai que feia un temps no era res mes que una superfície enrajolada amb uns pals clavats a terra, quedava tant ple de pallers i tots tant junts que verdaderament semblava un bosc a la tardor, sobre tot pel color groc de la palla, que es el que dominava.

                                                                                                                             

Al arribar la tranquil·litat a aquell espai, hi arribaven també una gran quantitat d’ocells de totes menes, que competien entre ells picotejant els grans de blat que havien quedat pel terra, nosaltres, entremaliats com érem, ens divertíem caminant poc a poc, sense fer el mes mínim soroll, per l’estreta separació que hi havia entre els pallers, per acostar-nos-hi silenciosament i donar-los-hi un bon ensurt.

 

Quan arribava el mes de Setembre, època de l’any en que el cel acostuma a ser mes blau i net que mai, sobre tot si durant el dia havia fet una mica de vent, els capvespres agafàvem una manta vella i ens acostàvem a l’era de Cal Campana,  i ens estiràvem pel sobre de  la palla acumulada pel terra, mirant enlaire, mentre’s contemplàvem la meravella d’un cel net, farcit d’estrelles i d’altres mons diferents al nostre, o no tant...  qui sap.

 

Va ser una època de molta misèria, restriccions i llums de carburo, la sirena de la fàbrica cridant als treballadors a quarts de cinc del matí, de resar el rosari a casa cada dia al vespre, de jugar al carrer i amb una escola manipulada per l’església i el poder establert, però no coneixíem altre cosa, les ferides de la recent guerra civil poc a poc s’anaven cicatritzant, per tant tampoc no ens en queda cap mal record.  

 

 L’escola, aquella escola

(Sense ressentiment)

 

El dilluns encara tenia quelcom de bo, era el regust esvaït del dia anterior.  Quarts de nou del mati, una passada d’aigua fresca per la cara, una fregada d’ulls i amb l’Enciclopédia Práctica, Grado Superior a sota el braç, la carpeta dels deures a mig fer, la camisa mal entafonada i les espardenyes a mig lligar, corrents i despresa cap a l’escola, que es fa tard i això acostumava a tenir càstig.

 

Aquella escola...  de parets primes i emblanquinades, que no ens resguardaven del fred a l’hivern, ni de la calor a l’estiu, sinó mes aviat, tot el contrari.

 

¿Que es aritmetica?  Aritmetica...  Aritmetica... Aritmetica es la parte gramatical de la geografia que trata de la ciencia i de la fisica, multiplicando la base por la altura.  Decididament era l’hora d’anar agenollat de cara a la pissarra i de comprovar que el cansament i la mandra s’assemblen com cosins germans, però malgrat tot, els dilluns encara vivíem una mica de les rendes del diumenge.

 

Un banc per seure i un pupitre inclinat, per guardar-hi les llibretes i paperots que no fèiem servir, amb la tapa que s’aixecava cap enlaire, un tinter rodó empotrat a la part superior, tinter que s’omplia cada dilluns i que llur tinta difícilment durava tota la setmana, no perquè la gastéssim escrivint massa no, sinó tombat pels cops de colze dels companys de la taula del davant.

 

El dimarts ja començàvem a reaccionar, encara quedava molt per arribar al diumenge i calia agafar-ho seriosament, era el dia d’estudiar història, història d’Espanya principalment.

 

Pagina cuatrocientos noventa y siete:  El dia veintidos de Abril de mil cuatro cientos cincuenta y uno, Juan II de Castilla e Isabel de Portugal, tuvieron una hija que estaba destinada a ser una princesa tan bella y tan buena como las que se describen en los cuentos de hadas.  Esta mujer tan piadosa y singular se desposó con Fernado de Aragon.

 

Isabel y Fernando, los Reyes Católicos, limpiaron a España de foragidos, saneron la justicia, reformaron la agricultura, la industria y el comercio, mantenieron a raya a los sublevados, unieron todas las regiones en torno al trono y expulsaron a los moros de España y después como premio a tanto esfuerzo, descubrieron un nuevo mundo para la fé i la grandeza de España... etc...

 

Però com que una desgràcia no ve mai sola, a la tarda “dictado” també d’història, es clar.

 

Pàgina quinientos ochenta: La España actual, habil y magistralmente conducida por el Caudillo, Generalisimo Franco, a quien un brillantisimo referéndum consagró jefe del Estado Español, ha hecho frente a las calumnias desatadas por la masoneria y el comunismo y progresa rapidamente, aumentando todas sus riquezas y prestigio en el exterior, etc... etc...

 

Vuit o deu pupitres a un costat, un passadís i una filera igual a l’altra banda, al darrera de tot, al final del passadís, la porta d’entrada, un raconet per deixar les bates quant en teníem, una prestatgeria per guardar els estris de dibuix i els treballs manuals i la sortida cap el pati.

 

Cap al davant, sis taules mes, mes petites, amb cadires baixes on seien els alumnes mes jovenets que començaven el “primer curs”.

 

Dimecres, anar fent, el mestre estava mes dòcil i nosaltres també, es veu que un i altres ja ens aviem anat acostumant, era el dia de la química i de la física i això encara era divertit.

 

Dijous, el dia mes alegre de la setmana, ja començava la baixada cap el diumenge i era el dia en que realment valia la pena anar a estudi...  res de Gramàtiques, res d’aritmètiques, res d’històries inventades a imatge i semblança d’uns senyors per embotir el tendre cervell de les criatures.  El dijous es dedicava a labors de bon fer, dibuixos, mapes i figures geomètriques, que requerien l’ús del compàs, la capsa de colors, l’arquet de marqueteria, la tinta xinesa i sobre tot llargues estones de pati, sortíem de l’escola saltant i brincant com cabrits, doncs ja havia passat el pitjor de la setmana.

 

Pel rectangle blau de la finestra entrava un raig de sol matinal, que dibuixava una pinzellada abstracte de clarors daurades que s’estenien des del terra fins a la paret de l’altra costat.  El sostre un trist enrajolat i unes bigues de fusta mig pollades entre les que es veien les teules i algun forat pel que entrava un raig de llum i també algun esquitx d’aigua el dia que plovia, el terra, senzillament, lliscat amb ciment.

 

Divendres, un dia que pesava mes que el plom, per acabar-ho d’arreglar, gramàtica i Formación del Espiritu Nacinal i no cal dir res mes, dons tampoc cal embolicar-ho.  Amb lo be que ens ho havíem passat el dia abans...  però quedava el consol de pensar que era la darrera envestida per arribar al final de setmana.

 

A través dels vidres dels finestrals de considerable alçada, veiem el cel i les boires viatgeres que fluctuaven lentes com mestresses de l’espai, camí de les immensitats lliures i els horitzons llunyans.

 

 Des del primer grau fins el “grado superior” tots a la mateixa classe i un sol mestre, que tenia de ser especialista amb tots els temes, des de les primeres lletres de l’abecedari fins a les matemàtiques i les profunditats dels secrets de la física i de la química, passant naturalment per la religió, l’historia Sagrada, el Fuero de los Españoles i La Formación del Espíritu Nacional, com si d’un metge de medicina general es tractés, d’aquells que no son especialistes de res, però que alhora son catedràtics de tot.

 

Dissabte al mati, classe de religió i explicació del sant Evangeli, amb la corresponent visita del Sr, Rector, dibuix adient a la pissarra i a copiar-lo a la llibreta s’ha dit.

 

Aquí voldria reproduir textualment un fragment de l’ultima llisó de Religió, corresponent a l’enciclopèdia de l’època, encara que una mica sintetitzada, i que a la pàgina seixanta cinc diu així:

 

España te necesita muchacho, para que puedas servirla con eficacia, fuerte de cuerpo y de alma, para que jamás tengas que bajar la cabeza ante tus jefes y superiores porqué tu conciencia te remuerda.  Aprende a obedecer sin discutir, la disciplina es la virtud que mas entreñablemente has de incorporar a tu ser, porqué esta virtud encarna las restantes: El entusiasmo, el patriotismo, la confianza, la fé, el optimismo, la esperanza y el fervor.  Finalmente, orgulloso de ser español, asciende a Dios por el camino del Imperio, sirviendo y amando a España.

 

Hem dit, Enciclopedia Pràctica, Grado Superior, edició de l’any 1.954, publicada a Madrid, editorial Salvatella, amb censura i autorització eclesiàstica.

 

Era a través dels vidres d’aquells finestrals que tota la classe en pes, com un sol home, al punt horari de les nou, estiràvem el coll i tombàvem la mirada cap el pati, en el moment just que sentíem que algú trepitjava la gravilla.  Era el moment solemne de cada matí, en el que la filla del mestre, travessava ràpidament el jardí camí de la seva escola, sense tombar el cap ni poc ni molt, amb la seva gràcil figura, les galtes rosades com la pell del préssec i amb un somriure als llavis, saltant i brincant, es dirigia també cap el seu col·legit, mentre l’aire fresc del matí, suaument i amb delicadesa, pentinava els seus cabells delicats.

 

En aquell precís instant i sempre amb rigorosa puntualitat, el mestre ens posava dempeus, per resar una breu oració i començar altra vegada les tasques del dia.

 

 A la memòria del meu mestre,  Joaquim Anguera, que en aquells temps tant difícils, em va ensenyar a observar i valorar les petites coses.

                                               

                                                                Josep Girbau Parareda     Primavera de 2.011

 

 

  

Escola de l’època, presidida per un Sant Crist , Francisco Franco i José Antonio Primo de Ribera, un a cada costat.  

                                                              

 

FETS PRINCIPALS, DES DEL COMENÇAMENT DE LA GUERRA CIVIL, FINS L’ANY 2.000

  

 1936  -  18 de Juliol,  comença la Guerra Civil Espanyola.

           -  Olimpíades de Berlín, Hitler vol demostrar al mon sencer el poder alemany. Les Olimpíades   

              d’hivern es celebraren a Gamich Paterkirchen, al land de Baviera, en un estadi fet exprés per  

              l’esdeveniment.   

           -  Hitler i Musolini, signen una aliança  i  constitueixen l’anomena’t:   Eix Roma – Berlín.

              (Mes endavant amb l’anexió del Japó, Eix Roma - Berlín - Tokio.)

 1939   - 1 d’abril, s’acaba oficialment la Guerra  Civil Espanyola, a favor dels “nacionals”

            - 1 de Setembre, Alemanya envaeix Polònia per sorpresa.     

            - 3 de Setembre, França i Anglaterra declaren la guerra a Alemanya. (Comença la segona Guerra

               Mundial)

 

 1940   - Les tropes alemanyes envaeixen França, caiguda de Paris, el 14 de Juny.

            - El juliol alemanya ataca la Gran Bretanya  i comencen a bombardejar el país des del juliol fins el  

              setembre,  però els alemanys no aconsegueixen el seu objectiu d’ocupació.

           -  El 28 de Juny,  el  general  De Gaulle, a  França,  promou  per tots els mitjans el moviment de la

              resistència en contra de  l’invasió alemanya. 

           -  Musosili es vol expandir cap el nord d’Africa i el General Erwin Rommel es enviat per Alemanya, per  

              ajudar a les tropes italianes.

           -  Romania, Hongria i Bulgària, s’uneixen sense condicions, a les forces del Eix.

           -  Un mexicà, Guillermo Gonzalez, fa una proposta de TV en color. (va fer les proves el 1946)

1941   - 22 de Juny, Hitler ordena envair  l’unió Soviètica.

           -  23 de Juny, dilluns, de matinada, vaig neixer jo.

           -  A finals de  novembre, a les portes de Moscou, amb temperatures de -40º  les tropes alemanyes

              queden bloquejades pel fred i la neu.

           -  7 de desembre,  avions  japonesos  ataquen  la  flota  dels Estats Units al Pacífic, ancorada al

               port de  Peal Harbor a Hawai, els Estats Units declaren la guerra al Japó i entren de ple en el  

              conflicte.  

 

 

1942   -  Juliol, Stalin anima als seus compatriotes i al poble rus a parar l’atac alemany.

           -  Batalla de Stalingrado, que durà des de l’agost del 1942, fins el febrer del 1943, amb la victòria

              Russa.

              S’atura l’invasió alemanya de d’unió Soviètica.

           -  Després de sis mesos de lluita, els E.E.U.U. reconquisten l’illa japonesa de Guadalcanal, aquest

              va ser el primer pas de la derrota dels japonesos al Pacífic

           -  Novembre, les tropes angleses sota el comandament del general Montgomery derroten als

              alemanys a l’Africa i es dona per acabada la guerra del desert.  Fou la primera gran derrota de  

              les tropes de l’eix.

           -  L’enginyer basc, Alejandro Goicoechea, enllesteix la primera versió del tren Talgo.

           -  2 de desembre, els E.E.U.U. aconsegueixen la primera reacció atòmica controlada de  l’historia i

              que permetrà construir la Bomba Atòmica.

1943    -  Stalin, Franklin D. Roosvelt i Winnston Churchill, a la conferència de Teheran,  decideixen

               alliberar França

1944     - El 6 de juny, desembarc de 200.000 soldats aliats a les costes de Normandía, a les  ordres del

               general nord americà Eisenhower, que anys després fou president dels E.E.U.U.

             -  Itàlia es rendeix i s’allibera Roma.

             -  25 d’agost, tropes aliades entren triomfalment a París, França queda alliberada.

1945     -  28 d’abril, mort de Musolini.

             -  30 d’abril, mort de Hitler.

             -  Caiguda de Berlín.

             -  8 de Maig, Alemanya es rendeix.

             -  6 d’Agost, primera bomba atòmica sobre Hiroshima, amb mes de 100.000 morts.

             -  8 d’Agost  segona bomba atòmica sobre Nagasaki.

             -  14 d’Agost, el Japó es rendeix.

             -  2 de Setembre, signatura de la rendició del Japó, a bord del vaixell de guerra Missouri.

                 Definitivament,  els aliats havien vençut a les tropes de l’eix Berlín-Roma-Tokio. 

             -   24d’octubre, fundació de L’ONU.

             -   20 de novembre comença el judici dels caps Nazis al tribunal de Nuremberg.

1946     -   Proves del ENTAC, considerada la primera computadora, funcionament a vàlvules.

             -   Primera guerra d’Indochia (actual Vietnam) fins el 1964.

1947     -   Independència de l’India, el Pakistan i el Líban.

             -   Inici de l’aplicació del carbono 14 per saber l’edat dels elements.

             -   Aplicació del Plan Marsall pel desenvolupament i reconstrucció d’Europa.

             -   Partició de Palestina.

1948     -   14 de Maig, creació de l’estat d’Israel.

             -    S’inventa el transistor. Els físics Walter Houser Brattain, John Bardeen i Wiliam  Bradford

                  Shockley  desenvolupen un element semiconductor capaç d’amplificar corrents elèctriques, i  

                  que en el futur substituiria de les vàlvules electròniques. Per aquest motiu, reberen el premi

                  Nobel de física l’any 1956.

              -   Declaració universal dels drets humans.

              -   Publicació de la teoria del Big – Bang, sobre la formació de l’univers.

              -   Bloqueig de la ciutat de Berlín,

1949      -   4 d’abril, fundació de l’OTAN.

              -   1 d’octubre, establiment de  República Popular de Xina.

1950      -   Comença la guerra de Corea.

1951      -  Els enginyers William Manchly i John Presper Ackent desenvolupen l’Univac, considerat el

                 Primer Ordinador electrònic digital d’us comercial.

1952     -   Apareix la vacuna contra la poliomielitis.

             -  1 de Novembre,  els E.E. U.U. proven la primera bomba d’hidrogen.  

1953     -   Descripció de l’estructura del A.D.N.

                 Hilary  acompanyat del xerpa Tenzing Norway, arriben per primera vegada al cim de l’Everest  

                 situat a la serralada del Himalaya. Sempre quedarà el dubte, de si un tal Mallory, anglès, que

                 va mori en una expedició anterior, havia arribat o no al cim i si havia mort de pujada o de

                 baixada un cop conquerit el cim.

              -  El juliol acaba la guerra de Corea.

1954      -  Primer trasplantament de ronyó.

              -  Des del 1954 al 1962, França està en guerra amb Argélia.

1956      -  Crisis del Canal de Suez.

1957      -  Comença la construcció de la ciutat de Basilea.

              -  25 de Març, firma del tractat de Roma i neix la Comunitat  Econòmica Europea.

              -  4 d’Octubre, Rússia posa en òrbita i amb motiu de l’any Geofísic Internacional, davant  

                 l’admiració de tot el món, l’Esputnik I, primer satèl·lit artificial de la Terra.       

1958      -  Es crea el primer marca passos de l’historia.

              -  Juliol, descobriment dels cinturons d’asteroides, Van Alenn

              -  29 de Juliol, fundació de la N.A.S.A.

              -  2 d’octubre, independència de Guinea.

1959      -  La sonda soviètica Lluna II arriba a la lluna.

1960      - Fundació de la OPEP (Organització de països productors de petroli)

              - S’inventa el Laser.

              - Me’n vaig una temporada al sud de França, a Foix, capital del departament de l’Arieja

1961     -  12 d’abril, Yuri Gagarin, dona una volta sencera  a la terra i es el primer home enviat a l’espai.

             -  25 de Maig, el president Kennedy, pronuncia un discurs en el que diu:

                Crec que aquest país està preparat per enviar i fer-lo tornar viu, un home

                a la  Lluna, abans de que s’acabi aquesta dècada.

             -  Comença la construcció del mur de Berlín.

1962     -  Crisis dels míssils a Cuba.

              - 11 d’octubre, comença a Roma el Concili Vaticà II.

1963     -  23 de Novembre, a Dallas, es assassinat el president John F. Kennedy.

1964     -  Creació de la figura de Mafalda.

             -  Es posa en marxa el llenguatge “Basic” per la programació d’ordinadors.

1965     -  Alexei Leonof, cosmonauta rus de la càpsula Voskhod II, que va donar 17 voltes a  la Terra,  fa

                el 1er. passeig per l’ espai

             -  Implicació dels E.E.U.U. a la guerra del Vietnam.

1966     -  Començament la revolució cultural xinesa, fins el 1976.

1967     -  El doctor Barnart, fa el primer trasplantament de cor de l’historia.

1968     -  Des del Gener fins a l’Agost, primavera de Praga”

             -  Es signa entre E.E.U.U i Rússia un tractat de no proliferació d’armes nuclears.

1969    -  Apareix la ret Apanet, considerada com l’incipient inici de l’internet.

             -  Sony, posa al mercat els primers vídeos domèstics del sistema Betamax.

             -  Els Beatles, graben el seu gran èxit  Let it Be.

             -  23 de Juliol,  Apolo XI,  Neil Armstrong i Edwin Aldrin, arriben a la  Lluna, m’entres Colins

                espera la seva  tornada a l’orbita d’aparcament.  Armstrong, des de la superfície, pronuncia una

                frase  històrica:  

                Aquest es un petit pas per l’home,  però una gran pas per l’humanitat.  

1971     -  La sonda americana, Mariner IX, entra a la orbita de Mart

             -  Abril, col·locació en òrbita terrestre de la primera estació espacial.

             -  Creació del primer microprocessador integrat.

1973     -  Es desenvolupa el protocol  per  Internet.

             -  Una sonda Pioner, nord-americana, arriba Júpiter.

1974     -  Es descobreix que el gas CFC es un destructor de la capa d’ozó de l’atmosfera.

            -   25 d’abril, Revolució dels Clavells a Portugal.

1975    -   Arriba al mercat del primer ordinador personal, Altair 8.800 de 8 bits i 256 bytes de memòria.

               (actualment, son  milions de vegades mes potents)

            -  20 de novembre, mort el General Franco.

1976    -  Fidel Castro assumeix la presidència de Cuba.

1977    -  Apple posa al mercat el Apple II, tota una revolució tecnològica en el seu temps.

1978    -  25 de juliol, s’anuncia la fecundació In Vitro.

            -  16 d’octubre, Juan Pau II, es elegit Papa.

1979    -  Els laboratoris Philips a Eindowen, Holanda, presenten el disc compacte (C.D.)

            -  La sonda espacial nord-americana “Pioner” arriba al planeta Saturn.

1981    -  Queda enllestida la llançadora espacial Columbia, vehicle espacial reutilitzable. 

1989    -  Enderrocament del Mur de Berlín.

1990    -   11 de Març, E.E.U.U. col·loca en orbita el telescopi Hubble.

            -   3 d’octubre, s’acorda la  reunificació d’Alemanya.

            -   11 de Novembre, independència de Lituania.

1991    -   Esclata la Guerra del Golf Pèrsic.

            -   26 de desembre, L’ URS. deixa d’existir.

            -   Esclata la Guerra a l’antiga Iugoslàvia, que dura fins el 1995.

 1992   -   Es signa el tractat de Mastricht.

 1993   -  Tony Morrison reb el Nobel de Literatura.

 1994   -  10 de Maig, Nelson Mandela assoleix el poder a Sud Africa.

            -  Matança de Tutsis a Ruanda.

1995    -  Pel novembre es posa en òrbita un satèl·lit europeu per l’observació de la Terra. 

            -  Cientifics suissos, del observatori de Ginebra, descobreixen un planeta d’una  massa

               comparable a la de Júpiter, a l’entorn de l’estrella A51 Pegasi,  similar al sol i està situada a 45

               anys llum de la Terra.

1996    -  A partir de Anglaterra, es propaga la enfermetat de les “vaques boges”.

 1997   -  27 de Febrer, cientifics britànics aconsegueixen clonar una ovella.

            -  1 de Juliol Hong Kong deixa de ser colònia britànica i passa a ser territori xinés.

            -  4 de Juliol la nau nord-americana Mars Pothfinder, arriba al planeta Mart.

            -  Desembre, es signa el protocol de Kioto, per preservació del medi ambient.

1998    -  Octubre, arrest del dictador xilè August Pinochet.

            -  6 de desembre, comença l’assemblatge de l’estació espacial internacional.

 1999   -   Macoco, ultima colònia portuguesa passa a ser territori xinés.

            -   Introducció de l’Euro.

 2000   -   Comença un nou mil·lenni i no passa res.  Cap de les profecies catastrofistes  que acompanyen

                a un fet  com aquest es va complir. Les coses seguiren tant malament com sempre  o  tal

                vegada pitjor,  inclús el rumor  generalitzat de tots els ordinadors del món  quedarien 

                inservibles  perquè  no  estaven  previstos per un canvi de mil·lenni, va resultar completament

                fals.   Els ordinadors a les vint i quatre hores del dia 31 de desembre del 1999,  a les dotze de

                la nit,  es  col·locaren  sense problemes directament a les cero hores del dia 1 de Gener.

 

 

 

          Segona Guerra Mundial:  12 de Setembre del 1939 al Setembre del 1945.

 

         Va afectar 1.700 milions de persones de 61 països.

 

         55 milions de morts dels que cinc milions eren jueus, 110 milions de soldats mobilitzats.

 

         Judici de Nuremberg de novembre de 1945 a Octubre de 1946, resultat  22 executats.

 

         L’any 1944, Alemanya va llençar unes 4.300  V-2  (precursora dels coets  espacials) sobre

         Anglaterra i   altres punts d’Europa.

 

         La Guerra Civil Espanyola:  18 de Juliol del 1936, 1 d’Abril del 1939.

 

         Es calculen uns 540.000 morts, entre els dos bàndols.

 

         L’arribada a la Lluna, es creu que la van veure 20 milions de persones en directe,  jo també.

 

 

 

          CURIOSITAT:

 

          Començament de la Guerra Civil      18        07        36

          Primer dia oficial de pau ...........        02        04        39

          Suma .........................................        20        11        75     Dia oficial de la mort del “Caudillo”