EL SENYOR DIESTE I LA FÀBRICA DEL VAPOR                                                                                                                                                                                  Quant jo tenia escassament 11 anys, anava a l’escola amb el senyor Anguera. Una escola  particular  que  estava  situada  en  el  pati d’una casa del carrer de Vic de Castellterçol, on avui dia hi ha la impremta Cirera.                                                      Els dissabtes al matí, teníem classe de religió, amb un dibuix al·lusiu a l’evangeli del diumenge que el senyor mestre feia a la pissarra i que calia copiar a la llibreta fent ús dels llapis de colors.                                                                                      Al voltant de les onze, visita del senyor Rector, acompanyada d’un petit sermonet, que era l’avançament del que ens faria l’endemà a la missa del diumenge,  a la que assistíem sens falta nosaltres, acompanyats dels nostres pares, com a bons cristians que érem tots en aquella època.                                                                                  A la tarda dels dissabtes i els diumenges al matí, em tocava anar a la barberia del meu pare situada  al  costat mateix  de  l’església,  en un petit local propietat de la Parròquia,  on s’hi havien guardat cadires  i  trastos vells pertanyents a l’església i que el senyor rector, mossèn Jaume Homs va llogar-li al meu pare a canvi de pagar un petit import cada tres mesos.                                                                                Jo, de primer anava a remullar barbes  (ensabonar-les  amb la brotxa)  i el dia que vaig complir els 12 anys,  vaig  afaitar,  per  primera  vegada,  a un client que es va oferir de voluntari.                                                                                                      El valent va ser en  Ramon Morell,  de  cal  Llauner,  posteriorment representant a Castellterçol de les rentadores i assecadores de la marca Crolls.  No va passar res greu,  i  en va sortir completament il·lès i ben parat, tant,  que avui, agost del 2015, encara és viu, i que sigui per molts anys.                                                          Recordo que en aquella època d’escassetat, per no dir de misèria, jo recollia dels clients de la barberia algun cèntim de propina,  que amb el permís dels meus pares me’ls podia quedar i que eren els únics diners dels que disposava aquell xicotet de dotze anys,  cosa que altres ni això tenien,  pel  que  em  podia considerar una mica afortunat.                                                                                                                      D’aquesta manera el dissabte al vespre al sortir de la barberia amb algun cèntim a la butxaca,  al passar pel davant del cafè de Dalt,  al  carrer  de  José  Antonio,  ara carrer del Mig, entrava  a  comprar-me  un  gelat  de “corte” de la marca Frigo, que eren boníssims  i  que  la filla de la “Nati del Cafè” tenia la gentilesa de tallar-me’l d’una manera una mica mes generosa del normal.  De vegades substituïa el gelat per un  parell  de  pomes,  madures,  vermelles i brillants,  i és que al costat del cafè, hi havia cal Janet, una petita botiga que a més de bodega tenia una mica de tot  i també verdures i fruita.                                                                                                    Quan vaig complir 14 anys,  em  va  tocar  anar  a  treballar a la Fàbrica del Vapor (Tèxtil Roger-Dieste) amb un sou de 16 pessetes a la setmana, a la tintoreria, que és on  s’hi  tenyien  les madeixes del fil destinat a la secció dels teixits, on el meu pare també havia treballat de teixidor fins que es “va plantar per ell” muntant la barberia i on la meva mare, també teixidora, encara va treballar durant un temps.                 En aquella època, ha Castellterçol hi havia diverses fàbriques de teixits i filatura, que eren l’herència de les èpoques passades, en les que el poble fou molt important en aquest sector i havia tingut telers i petites fabriquetes a moltes cases.              Amb el temps molts fabricants petits van desaparèixer i altres es van fer més grans; quedaven, si no recordo malament, la filatura i teixits de la família Roger (a cal Jan)  cal Panxona, la fàbrica Nova, cal Baixares i ca l’Andreu, que feien tovalloles de ris i el Vapor, o sigui, Tèxtil Roger Dieste.                                                                      El nom de la fàbrica  del  Vapor venia de  Roger,  per part de la mestressa, parenta dels de cal Jan, i Dieste de part del marit d’aquesta senyora.                             Aquest senyor anomenat Joaquim Dieste Lores, era un “teòric” que és com aleshores s’anomenaven els entesos que sabien perforar uns cartrons plegables que, situats a la part  superior  del  teler  i   mitjançant  unes  agulles que anaven explorant els forats, aconseguien reproduir en el teixit el dibuix corresponent, a base d’anar intercanviant els  fils  de  diferents  colors  de  la  manera més convenient, segons el codi establert pels forats que havien fet prèviament als cartrons en qüestió.                                 Poc abans de la Guerra Civil espanyola,  aquest  tal  Dieste va venir a la fàbrica del Vapor  per qüestions  de  la  feina  esmentada  i  pel  que  es veu era molt espavilat i eficaç, tant, que va acabar casant-se amb la filla de l’amo.                                       Jo el vaig conèixer,  anys després,  quan vaig anar a treballar a la fàbrica,  al voltant de l’any 1955. Vivia a Barcelona, al carrer de Ganduxer; tenia el despatx, magatzem i  vendes  al carrer  Ausiàs  March  nº  14  i  una  altra  fàbrica  a  la  cantonada de la Meridiana amb el carrer Aragó.                                                                                                   A la fàbrica de Castellterçol,  enviava cada setmana,  des del despatx de Barcelona, una persona de la seva confiança per controlar in situ les coses. Era aleshores un tal senyor Carmelo.  Ell  en  canvi,  acostumava  a  venir personalment un cop cada dos mesos,  anunciava la seva visita amb uns dies d’antelació i així s’assegurava que tot estigués  en ordre, endreçat i a punt de revista.   Altres vegades, però, es presentava sense dir res i així el personal estava desprevingut i  tothom anava mes de cul, en el bon sentit de la paraula.                                                                                       Anava sempre amb  un model de cotxe de luxe;  recordo  un  Alfa  Romeo  de  color vermell,  molt  popular  en  aquella  època  entre  la  gent  adinerada i amb xofer (el senyor Carbó) que al mateix temps li feia d’acompanyant durant la visita a fàbrica. També  es  cuidava  de  portar-li la cartera dels papers.  Anava al seu costat, atent i disciplinat, però sempre un pas darrera d’ell. Quant es parava a parlar amb algú, el xofer, discret i ben ensinistrat, es retirava uns passos enllà.                                      El senyor Dieste era una persona molt elegant, sempre anava ben vestit i impecable, un gran relacions públiques,  un artista  i  amb un do de gents extraordinari. Jo, en el meu record,  físicament,  el relaciono amb en Frank Sinatra, sobretot, amb la imatge dels últims anys.                                                                                                   Totes  les  teixidores  n’estaven  molt  i  com  que quan visitava la fàbrica, teler per teler, les saludava cordialment,  els  preguntava pels fills,  els recordava lo maques que eren  i  a voltes els feia una carícia a la galta, l’entusiasme era molt generalitzat entre el personal femení de la fàbrica.                                                                        A la part masculina,  en  canvi,  acostumava  a  reunir-la  al  despatx  per  seccions, manyans, contramestres, teixidors, els de la secció dels acabats i els encarregats.  Escoltava atentament les seves queixes,  respecte a la feina i sobretot a la desitjada millora del sou,  que  pel  personal  això era  segurament el més important.  Després d’escoltar-los  amb  atenció  els  explicava  les  dificultats  que  tenia  per vendre la producció  al  mercat,  que  la competència dels fabricants de València,  sobretot els l’Alcoy, era ferotge,  que sentia la mateixa responsabilitat per les seves famílies que ells mateixos, que el que mes el preocupava era lluitar per mantenir els seus llocs de treball.                                                                                                                   Quan ja semblava que la petició d’augment de sou  era  impossible,  els  assegurava que  a  pesar de tot ho estudiaria amb atenció amb els seus col·laboradors,  però que no els podia garantir res de moment.  Al  cap  de poc,  arribava al sobre setmanal de cada treballador, una petita millora, menys del que s’esperava, però sempre agraïda pel personal.                                                                                                              El senyor Dieste era un home molt educat  i  culte, era una gran aficionat als cotxes, la  música  i  a  escoltar  la ràdio,  especialment  les  emissores  estrangeres  d’ona curta,  gràcies a les quals en aquest país podíem saber el que passava pel mon,  i és que amb “el parte”  de Radio Nacional de España  no  ens assabentàvem de gran cosa.                                                                                                                          Va construir una casa nova a Castellterçol,  al carrer de  Sant Joan,  on hi venia uns dies a l’estiu,  en  un  lloc que antigament hi havia una fàbrica d’alfombres propietat del seu sogre, amb un arc molt gran a l’entrada,  pàrquing a la part de baix, un pis de luxe  a  la  part  superior  i al costat un altre de mes petit destinat al servei domèstic, perquè tenia cuinera i un parell de “minyones”.                                                         A la part central del seu pis,  hi havia el saló  i  sala de musica.   Un espai d’uns 20 metres de llarg per uns 10 d’ample.  Allà hi tenia un equip de música format per un giradiscs anglès  de  la  marca  Garrard amb càpsula magnètica, un amplificador de vàlvules,  estereofònic  de  12  +  12 w.  americà  i  dos  bafles  de la marca Fisher, acompanyats d’una  altra parella d’altaveus amb la caixa molt més gran de la marca Universiti,  situats  a  l’altre  extrem  del  saló.   No cal dir que tenint en compte que estem parlant  de  la  dècada  dels  anys  60  del segle passat,  aquell conjunt sonava de meravella.                                                                                                                 Tot això estava completat amb un parell d’aparells de radio, un Hallicrafters SX-88 i un National NC-183D de fabricació nord-americana.                                     Aparells  de  tipus  professional,  amb  caixa  metàl·lica,  més  semblants  a  aparells destinats  a  l’exèrcit  que  no  ràdios  domèstiques.  Pesants, voluminosos, carregats de vàlvules  i  de tecnologia punta del moment,  això sí,  capaços de sintonitzar totes les bandes  de  freqüències  hagudes  i  per haver,  amb una sensibilitat i selectivitat extraordinàries.                                                                                                   Aquest  aparells  havien  estat  importats  directament  dels  Estats  Units  a traves de Electrodomèstics  Vidosa,  una  botiga  súper  acreditada  del  carrer  de  Balmes de Barcelona,  que  segurament  era  l’únic  lloc  on,  per  encàrrec,  es  podien adquirir aquest tipus d’aparells.                                                                                         Total,  com  que  jo  estava  molt  interessat  per  la tècnica  i  la meva il·lusió era la d’aprendre  a  reparar  i  muntar  aparells  de  ràdio,  i  el  senyor Dieste ho sabia, a vegades,  de  tant  en  tant,  em convidava a anar a casa seva i em deixava manipular, això sí, amb  molta  cura,  algun d’aquells aparells, encara que el meu preferit era el Hallicrafters.                                                                                                             Ell gaudia explicant-me’n el funcionament i m’ensenyava a sintonitzar emissores de ves a saber quina part del món.  Al veure que a mi m’agradava tant el Hallicrafters, alguna vegada m’havia dit  i  assegurat  que aquell aparell,  amb els anys seria meu, perquè així ho posaria en el seu testament.                                                                   I el temps va anar passant,  jo  vaig  plegar  de  la fabrica del Vapor,  me’n vaig anar una temporada a França a estudiar ràdio i televisió, vaig fer el maleït servei militar i al  tornar,  vaig  muntar  una  botiga  i  un  taller  a Castellterçol, on vam començar a fabricar aparells de ràdio i televisors en B/N.                                                 Mentrestant,  el  senyor Dieste ja no venia gaire pel poble,  i  la casa l’ocupaven els seus fills  per passar les vacances a l’estiu,  i per tant ens veiem molt poc.   De totes maneres encara guardo,  junt amb els meus records mes entranyables, una carta seva que em va enviar durant la meva estada  a  França,  en resposta  a  una altra que jo li havia fet, explicant-li detalls de la meva estada i experiències.                                 A la dècada dels 80 del segle passat,  les coses van començar a anar malament per a la industria  tèxtil  d’aquest  país, i grans fortunes s’enfonsaren. Per l’empresa Tèxtil Roger Dieste,  no  va  ser  diferent.   El senyor Dieste,  ja força gran, va emmalaltir i morir poc després, sense arribar a veure del tot com se n’anava per terra l’imperi al que ell tant havia col·laborat a fer-lo créixer.                                                               Sigui com vulgui,  després  de  la  seva mort ningú no hem va parlar de què en el seu testament hagués deixat res per a mi  i  menys encara cap aparell de ràdio. La veritat es  que mai més me’n vaig preocupar i tot va caure a l'oblit.                                       La casa de Castellterçol,  a  partir  de  la  seva mort,  va quedar molt abandonada; la part del pis del servei es va llogar,  la  fabrica  de  Barcelona  es  va convertir en un bloc de pisos i la del Vapor, es va tancar. Així va arribar l’any 2000, els hereus van decidir  vendre  la  casa de Castellterçol i acomiadar a l’inquilí del pis,  un enginyer acústic, el qual es dedicava a la reparació i construcció d’altaveus i que segurament per aquest motiu havíem fet una bona amistat.                                                            Un dia aquell xicot em va dir que hi aniria un drapaire a treure els trastos de la casa a fi de deixar-la neta i a punt per vendre-la, però que allà en un racó de les golfes, hi havia uns aparells de radio abandonats, que possiblement anirien a les escombraries i que potser a mi m’agradaria tenir-los.                                                   Efectivament,  el  National  i  el  Hallicrafters,  quasi quaranta anys després, estaven allà esperant que algú els despertés del seu son.                                           Casualitats  de  la  vida,  avui  continuen  funcionant  perfectament,  i  ocupen un lloc preferent a casa meva.                                                                                                El senyor Dieste,  no cal dir-ho,  a mes de ser un artista,  era home de paraula,  amb una  mica  de  retard,  sí,  és  veritat,  però va complir com un senyor de veritat  amb la seva promesa.                                                                                                                                     Per ell,  el meu record  i  agraïment més profund,  per haver marcat positivament una etapa de la meva vida  i  segur que des de d’allà dalt,  esta content que jo, avui, pugi escriure un final feliç per aquesta història.                                                                                                                   Josep Girbau Parareda    Castellterçol,  Estiu del 2015