EL DIA QUE VAIG ESTRENAR EL TELEFON MÒBIL

 

 

Avui al matí, a les set com sempre, sona el petit despertador que m’acompanya en tots els viatges que faig com a representant comercial d’una empresa per aquests mons de Deu, fins el dia fatídic per ell, que me’l oblidi a sobre la tauleta de nit de qualsevol hotel.

 

S’ha acostumat tant a mi i als mals tractes que l’hi dono, especialment quant m’avisa de que ja es hora de llevar-me, que estic convençut de que en el fons del fons del seu cor insensible de cristall de quars, inclús hem te una certa simpatia.

 

Una dutxa amb agua tèbia, una raspallada a les dents, unes gotes de colònia a la cara després d’afaitar-me, una mica de desodorant de la mateixa marca, neteja de sabates i pentinat amb la ratlla al mateix lloc de sempre, n’hi més amunt, n’hi mes avall.

 

Busco una camisa i una corbata diferent de la que portava ahir, però que facin conjunt, encara que no he sabut mai quina es la norma per escollir-la. A vegades penso que aquesta, junt amb el perquè posen l’etiqueta al coll de la camisa, al clatell i per dintre, que és on mes molesta, son algunes de les moltes coses que no arribaré a entendre mai, per mes voltes i voltes que hi doni.

 

Darrera i última consulta al mirall per comprovar si estic mes o menys presentable, i he fet bé, doncs hem quedava tort el nus de la corbata .  Últim repàs a l’habitació per tal de no oblidar-me de res, la bossa amb la roba, una petita ràdio portàtil Sony, l’agenda personal, el despertador, el sabó i la maquineta d’afaitar, un llibre, el telèfon mòbil, que precisament estreno en aquest viatge, un segell i una postal que vaig adquirir ahir al vespre, entre les moltes que hi havia en el vestíbul de l’hotel.

 

Aquest, el telèfon mòbil, es un nou estri, del que, n’estic segur, serà l’usurpador de l’ultima parcel·la de llibertat que encara hem quedava.  En certa manera, estic convençut de que acabaré odiant-lo tant o mes que el despertador, hem fa por que els dos es posin d’acord i que cada un, dintre de les seves funcions, facin els possibles per complicar-me encara mes l’existència. L’un i l’altre en el moment menys oportú, deixaran anar el seu gemec maliciós e implacable, però, que hi farem, diu que això es el progrés i que el mon camina, encara que moltes vegades cal preguntar-se, cap a on.

 

Tanco la porta de l’habitació, agafo els trastos i baixo l’escala, deixo la clau sobre el mostrador, pago la nota a una noia que hem somriu graciosament, m’acomiado i me’n vaig, hem descuido la factura, però, ella que ja se’n havia adonat, surt a portar-me-la abans de que jo baixi del cotxe.

 

-Gracias, muchas gracias bonita, hasta la próxima.-  L’hi dic i hem respon amb un amable  !Hasta luego!  tanco la finestreta del cotxe mentre miro discretament com es perd a través dels vidres emplomats de la porta, passadís enllà.

                                                                          

Aprofitant que vaig d’estrena de telèfon, abans d’iniciar la marxa penso fer una trucada a una client, i tinc la primera sorpresa del dia, m’he deixat el mòbil a l’habitació i en el seu lloc he agafat el comandament a distància del televisor, no res, una petita distracció que l’hi pot passar a qualsevol, torno l’hostal, hem disculpo, recullo l’estri i m’acomiado de nou.

 

Contacte, cop de clau, arrancada, intermitent i carretera enllà.  Son exactament les vuit i deu minuts del matí i estic disposat a menjar-me el mon, que es diu, com si avui fos el millor dels dies, amb il·lusió i ganes, amb el cervell fresc i clar, amb les idees precises i concretes, a sembrar optimisme amb les meves paraules i la meva actitud, buscant un punt positiu a totes les coses, per tal d’intentar trametre, si fos possible, aquest estat d’ànim al meu interlocutor, un estat d’ànim que moltes vegades, per no dir la majoria, n’estic jo tant o mes necessitat.

 

M’agrada ser puntual, i avui, com sempre, també ho seré, la primera impressió es la que val, cal donar d’entrada una bona imatge, una sensació de seriositat i sobre tot de seriós cal ser-ne, al cap i a la fi, jo soc en persona, la targeta de presentació vivent de la meva empresa, mes ben dit, de l’empresa a la que presto els meus serveis.

 

Ara que hi penso, resulta que no he esmorzat.. una corba, un altre, un hostal al costat mateix de la carretera, unes taules a fora, totes plenes de les fulles que han anat caient durant la nit de les branques d’uns arbres propers, doncs la tardor ja s’acosta i el color de les fulles axis ho insinua.  Un cafè amb llet i un croissant, el trobo bo, molt bo, en demano un altre.

 

Entre croissant i croissant, escric la postal, l’hi poso el segell i la rellegeixo per tercera vegada.

 

-Ben volguda Maria Carme, fa tot just cinc dies que no t’he vist i ja t’enyoro, tot el que veig en la solitud de la carretera hem recorda el teu somriure i el resplendor de la teva mirada.  ¿Saps una cosa? aquesta nit passada he somiat que tu estaves somiant amb mi.

 Una forta abraçada i petons, molts petons.

 

Al sortir de l’hostal, m’adono de que al costat mateix de on havia deixat el cotxe, hi ha una bústia de correus, com l’anell al dit, penso, a continuació deixo caure la postal amb delicadesa per la boca de la bústia, sento un soroll mort, apagat i sec quant arriba al fons,  tinc la sensació de que la meva postal restarà sola allà dins, fins que la mà amable del carter, la reculli i la faci arribar al seu destí, un destí una mica lluny d’aquí on espero que proporcioni un instant de felicitat a qui la rebi, diguem que un punt de llum en mig de la solitud d’aquella persona que tal vegada, m’estima.

 

Desprès, la seva missió s’haurà acabat, una vida ben efímera per cert, directament a la paperera o tal vegada arraconada junt a altes postals, possiblement amb alguna altre de meva, en les profunditats obscures d’un calaix abandonat d’un moble vell en qualsevol recó; o pot ser a sobre la tauleta de nit, en un lloc ben visible, que permeti mirar-la i rellegir-la de tant en tan, i eixís fer-me present sovint en els seus pensaments... qui sap.

 

La visita que faré aquest matí a un possible distribuïdor, es molt important, ja fa gaire be una any que en una fira de París vaig fer els primers contactes, segurament que a les hores encara no era el moment oportú, periòdicament l’hi he anat fen arribar informació del producte que vull vendre’ls-hi, he fet el seguiment necessari, m’he anat informant de les dades mes importants de la seva empresa i he arribat a la conclusió de que es el millor client i amb el millor perfil que puc aconseguir a la zona, ara hem consta que vol entrar seriosament en la distribució d’un producte com el que jo represento, se que ha fet algun contacte i penso que la competència ho te treballat, tant o mes que jo.

 

Però no es pot defallir, aquest matí ens reunirem i em passen pel cap coses que no se si les he escrit jo, o les he sentit o llegit en algun lloc, al cap i a la fi son molts els llibre dedicats al tema de la venda, n’hi ha de tots els estils, son molts el consells que s’han publicat amb la ploma sàvia de gent de gran experiència, però a l’hora la veritat, cada situació es diferent, en realitat cada ocasió es una incògnita, un misteri.

 

Penso amb allò de que es necessari vendre’s a un mateix, marcar un estil propi i personal, estudiar a fons el possible client mentre parla, compartir els seus criteris amb sinceritat, mai parlar malament de la competència i molt menys encara si ell n’és client, escoltar molt i parlar menys i quant ho fas, que sigui de forma concreta i sempre en sentit positiu.

 

Cal estar al cas de temes d’actualitat, esports, música, cinema, noticies de l’últim moment, etc. cal aprofitar la companyia de la ràdio en les llargues hores de solitud per les carreteres, t’informarà de moltes coses i t’ajudarà. Cal seguir la conversa del tipus que sigui i al nivell necessari, si l’interlocutor puja el llistó, cal estar preparat per seguir-lo, però sempre per sota del seu nivell, sempre prop, sempre a curta distància, però per sota, sempre un esglaó mes avall.

 

Veuràs amb satisfacció com arriba el gloriós moment en el que ell al no saber fins on pots arribar, abandona, inconscientment s’adona de que tu en pots saber mes i això el seu orgull, que també en té, no l’hi ho permet.

 

A partir d’aquell instant, ja hauràs guanyat alguna cosa, psicològicament la partida ja es decanta al teu favor, es moment just de treure la ploma estilogràfica i de començar una conversa distesa i amable, ell escoltarà mes atent les teves propostes i els teus arguments, es a les hores on el teu aplom i sang freda, professionalitat i experiència tenen de fer acte de presencia, es l’hora de posar tots els arguments sobre la taula, i es a partir d’ara, que si saps fer-ho, el vent ja començarà a bufar de cara.

 

Ha arribat el delicat moment d’actuar correctament, cap falla està permesa, es l’hora de modular encara mes be la teva veu, es l’instant d’infondre seguretat a les teves paraules, es el moment just de ser molt concret, es l’hora de demostrar que estàs convençut de que el teu producte es el millor del mercat i amb diferència, de que estàs enamorat de la feina que fas, de que defenses l’empresa amb tant o mes interès que si fos teva, en definitiva, es un moment irrepetible el que ten a les mans i si ara no l’aprofites, possiblement no en tornis a aconseguir un altre d’igual.

 

No t’oblidis mai però, portat per la teva incerta seguretat i per l’entusiasme, de tenir un comportament educat i senzill, sigues professional, però senzill, sigues sempre conscient de que son mes les coses que tens per aprendre que les que saps i que aquest personatge que ara tens assegut al teu davant, també podria ensenyar-te’n moltes.

 

De venedors com tu, avui mateix, intentaran veure’l mes de dos, de quatre o de vuit, ell sap que en el fons tots volen vendre, tota diran que porten el millor producte, que representen a l’empresa mes important del sector i que tots son completament iguals als seus ulls, a demés, ell te feina, molta feina, i no pot perdre gaire temps, almenys amb tu.  Es evident que aquí l’únic que es diferent es ell, es l’únic que es important, l’únic que pot decidir, l’únic que pot dir-te que si o que no, en definitiva l’únic que si que es únic, es ell.

 

De ben segur que estàs molt preparat, pots haver fet molts cursets sobre vendes, pots haver llegit molts llibres sobre temes comercials, inclús sobre conducta humana i filosofia, et poden haver rentat el cervell amb mil i una tècniques de màrqueting, tot pot ser bo i profitós, tot pot ser útil i interessant en un moment determinat, però tu, només tu, ets el responsable de les teves accions, també pot esser que mai ningú t’ho valori, que ningú et feliciti, al cap i a la fi es la teva feina, per això t’hi tenen a tu i no a un altre, però això si, nomes tu pots gaudir plenament de la sensació del teu èxit, si es que et capaç d’aconseguir-lo.

 

No et deixis portar tampoc per l’ambició de vendre molt, ves ràpit però no corris, treballa be i amb profunditat la gestió que tingui entre mans, que l’interés per vendre mes no et faci caure en la tentació de fer masses concessions, has de saber vendre el teu producte al seu preu i has de deixar clares les condicions de pagament, que es molt important.

 

El possible client et farà les seves propostes, t’apuntarà les condicions amb les que voldria treballar, sempre per sota de les que pensa que l’hi faràs en realitat, t’explicarà la vida i miracles de la competència, possiblement deixarà que vegis a prop seu catàlegs d’altres productes similars al teu, en definitiva, t’ha concedit una entrevista, però es per defensar els seus interessos fins a l’extrem, perquè aquesta es la seva obligació i o farà amb mes fermesa i amb mes insistència com mes important sigui la seva empresa.

 

Has de trobar sempre la frontera justa, el punt d’equilibri necessari, pensa que els negocis sempre son compartits, ell te de guanyar-se la vida, però, tu i la teva empresa també.  No creguis mai en convenciments rapits, un client que d’entrada  t’escolti a la primera possiblement no serà el millor client, en canvi, el que et costi mes, el que insisteixi en aconseguir les millors condicions, el que s’interessi molt pel producte, per la forma de pagament i pel servei, possiblement serà el que a la curta et doni les millors satisfaccions.

 

La teva obligació, però, recordeu sempre, es la de defensar la teva empresa, protegir-la, fer-la créixer i sigues conscient de que darrera de la teva gestió hi ha una quantitat de gent mes anòmia que tu, amb una labor mes gris, mes monòtona, que treballa igual o mes que tu i que es la que fabrica els productes que tu vens, que també te una família, unes necessitats i unes il·lusions que es poden convertir en mes o menys realitat segons sigui la teva acció. Amb una mala gestió, de ben segur que tu t’hi jugues la feina, però també et jugues la dels demés, darrera teu hi ha altres persones, també amb problemes, amb una família, persones que depenen del que tu treballis i com treballis, del que facis o del que diguis i si no ho entens així, deixeu, fes un altre cosa, a lo millor aquest feina que estàs fent, no es per tu.

 

La reunió amb el nou possible distribuïdor es a les deu i comença be, després de mica en mica la situació es va fent mes difícil i complicada per mi, m’adono de que algú de la competència, sempre la maleïda competència, ha estat treballant el tema des de fa força temps i hem temo que les negociacions estan molt avançades, els preus també son un problema, jo vaig quelcom mes amunt en algun article, però faig notar que no es del tot cert si mirem la mitjana de conjunt, defenso l’argument de la qualitat, parlo del nostre eficaç servei de logística, apunto possibles promocions a l’hora de d’introduir el producte al clients, l’hi parlo del projecte de fer una publicitat conjunta per donar a conèixer la marca a la zona, demostracions als venedors i als seus millors clients, faig notar la quantitat de varietats que fabriquem, l’importància de la marca a nivell nacional, les nostres incipients exportacions, però el punt mort segueix i no aconsegueixo sortir-me’n, en canvi ell hem confirma el seu interès i la decisió que te presa per començar a treballar aviat amb una gama de productes com els que jo represento.

 

L’empresa es molt important, gran estructura, distribució a nivell regional, gran penetració de mercat, bona cartera de clients i una xifra de venda anual mes que envejable, equip de vendes jove i ben preparat, vehicles per fer  la distribució, espai i logística ben organitzada, en definitiva l’empresa mes important de la zona per representar els meus articles.

 

¿Per poc algú ja ho tindrà concretat i ben lligat?  ¿Però si fos així, perquè m’escolta tanta estona?  Va ser un moment terrible d’aquells que veus que tot el que has fet per arribar fins aquí se’t envà en orris, se’t està escapant de les mas com ho faria una pastilla de sabó.

 

Es una sensació complicada d’explicar, però que coneix molt be el que com jo està fent aquesta feina, es un moment difícil i la sortida airosa ho sol ser mes encara, però a partir d’aquell moment fatídic, vaig tenir sort, molta sort, si, si, molta sort i mai mes ben dit, vaig tenir sort de l’escopeta.

 

Efectivament, una escopeta degudament enfundada restava penjada en un de les parets del despatx, al seu costat hi havia perfectament emmarcades, varies fotografies d’escenes de caça i un barret semblant al de Indiana Jons que penjava de les banyes d’un animal dissecat, feréstec i sorrut.

 

En aquell moment sonà el telèfon, -Si, ¿Quién es? No, no, no me lo pases, bueno, si pasamelo por favor.-  Hem fa un gest de disculpa i comença una conversa llarga i que jo intento no escoltar fen el distret jugant amb la ploma estilogràfica que tinc a les mans, prenc varies notes a l’agenda, mes aviat ho faig veure, i repasso diverses informacions fent-me el absent.

 

Discretament continuo observant les fotografies de la paret, sovint tombo la vista en aquella direcció, la conversa continua i jo nomes estic desitjant veure com es pot aclarir aquella delicada situació.

 

De fet les caseries no son pas el meu fort, es a dir, no hi entenc res de res, nomes recordo haver anat de molt petit al bocs amb un meu oncle, el seu gos i una fura, amb la que caçàvem algun conill que estava tranquil·lament refugiat al cau i d’allà anava a parar directament a la cassola del diumenge.

 

Be, sembla que al final la trucada s’està acabant -Bueno chico, ya sabes, tu mismo, ven por aquí que hablaremos... Hata luego.-  De fet el meu interlocutor mentre telefonava, s’havia adonat perfectament del meu “interès” per les fotografies, l’escopeta i aquell animalot del que en penjava el barret, hem demana directament si soc afeccionat a la caça i a partir d’aquell moment, tot va anar canviant, diguem que tot va fer-se mes fàcil.

 

De fet tampoc hem va ser necessari tenir coneixement de petites n’hi grans caseries, aquell senyor seriós, distant, aparentment invulnerable, defensor aferrim del seu castell i dels seus interessos i amb un poblat bigoti, obre el segon calaix de la taula del seu despatx i en treu una pipa i un paquet de tabac Amsterdamer, a continuació hem pregunta si la olor del tabac de pipa hem molest i naturalment l’hi dic que no.

 

Jo no fumo, però l’hi estic dient la veritat i no se per què la flaire del tabac de pipa hem porta a la memòria les meves lectures juvenils de les novel·les de Emili Salgari o Jules Verne, com ara Viatge al centre de la Terra o Un Capità de quinze anys.

 

Amb una cerimònia lenta i aparentment meditada, d’una manera i un estil que denota perfectament que no es la primera vegada, aquell senyor bigotut i barba serrat va carregant amb parsimònia la pipa, mestre el silenci per part d’ell i meva, envaeix l’estança i es va fent llarg, tens, pesat, espès i incert, la meva ploma estilogràfica nerviosa també, es va desplaçant poc a poc d’una mà cap a l’altre, tornant finalment on estava al inici del seu viatge itinerant entre els dits de ambdues mans.

 

Aquell home, d’uns cinquanta i pocs anys, però ben portats, amb cos d’atleta i esperit aventurer, a partir del moment que va encendre la pipa i va deixar anar la primera alenada de fum, es va anar transformant poc a poc, com ho feia, amb perdó, el gos del meu oncle al detectar la presencia d’un conill.  Va alegrar l’expressió, va disculpar-se de la llarga espera degut a la trucada telefònica que va rebre i va començar a explicar-me prou bé les seves aventures de cacera en terres de l’Africa Central.

 

L’àlbum de fotografies que treu del mateix calaix on guardava la pipa i que hem mostra, acrediten prou be i de sobres totes les coses que m’està explicant...  un dia...  una vegada...  un perill...  en definitiva, una aventura i moltes ganes d’explicar-la, com passa a la majoria de mortals, perquè la incomunicació i la soledat personal, les ganes de que algú ens escolti es una necessitat humana molt arrelada, doncs, -ho paradoxa-, com mes telèfons mòbils tenim, mes incomunicats ens trobem els uns dels altres.  Tot el que m’està explicant es prou interessant i l’entusiasme que hi posa demostra sobradament quina es la gran afecció de la seva vida.

 

Escolto molt, parlo poc, m’interesso amb sinceritat per tot el que m’explica i m’adono de que això de les caceres es quelcom molt interessant, sobre tot per el que, com ell, ha tingut la sort de practicar-les en terres africanes, de fet la seva experiència en caceres i les meves amb el meu oncle, s’assemblen com una gallina i un lloro.

 

De veritat que el tema hem resulta molt interessant, però la meva labor continua sent la mateixa, vendre-l’hi productes de la meva empresa i aconseguir un bon distribuïdor a la zona.  La llarga conversa, sobre tot per les moltes explicacions per part d’ell i la meva sincera atenció per el que m’explica, ha anat creant poc a poc una nova situació, diguem-ne de mes confiança, jo soc la persona que l’escolta i comparteix amb interès les seves paraules i la seva principal afecció.

 

Ha partir de les hores tot va sent mes fàcil, van sortint a sobre de la taula, en aquest cas del primer calaix de l’escriptori, infinitat de catàlegs, fulletons i llistes de preus dels meus competidors, a continuació parlem d’enviar unes mostres, de fer una demostració al seu equip de vendes per explicar-los-hi les característiques pròpies d’aquell nou producte, parlem de fer junts una prospecció de mercat, etc. etc. concretem les bases per fer una bona distribució, inclòs objectius de treball en conjunt. Tot apunta que a curt plaç, la meva empresa  pot assolir una bona cota de mercat a les províncies de Logroño i Burgos.

 

Acomiadament cordial, m’acompanya al cotxe que tinc aparcat en el mateix pati de l’empresa, hem recomana que faci una volta per la ciutat, mestre ell farà unes trucades pendents i quedem per trobar-nos desprès aquí mateix per anar a dinar junts, 

 

Tot molt be, l’àpat perfecte, menjars típics de la regió, tal com a mi m’agrada, doncs la gastronomia també es un bon mitjà per conèixer la gent i les seves costums.  Duran el dinar tornem a les caçaries per Tanzània, un mon completament nou i desconegut per mi i eixís m’assabento de moltes coses que n’hi havia imaginat mai.

 

Al final de l’àpat un brindis per l’èxit i perquè aquest moment sigui el començament d’uns bons negocis compartits.  El brindis, per cert, amb un bon vi de Rioja, reserva especial Ramon Bilbao del 1982, impossible pagar el dinar, ja ho havia fet ell.

 

Son aproximadament les quatre de la tarda, Logroño ja queda uns kilòmetres enrere, me’n vaig satisfet, tinc l’impressió d’haver fet la feina ben feta, no cal córrer, encara que tinc molta carretera per endavant, la meva intenció es anar a fer nit a Torrelavega, doncs la propera visita la tinc concertada per demà matí a les onze.

 

Continuo per la carretera N-120, entre vinyes i mes vinyes, el raïm ja està força madur i en alguns indrets ja el comencen a collir, les fulles dels ceps van trencant de color i dintre de pocs dies, la verema serà la màxima activitat en aquestes explanades, s’escamparà arreu l’olor del most, mentre el suc del raïm anirà rajant com a resultat de l’esforç de tot una any dels homes i de les dones d’aquesta terra.

 

Segueixo per terrenys planers, continuen les vinyes, a la meva dreta, Haro, capital de la Rioja Alta i veïna permanent del riu Ebre, albiro les restes del castell de Velasco i els vestigis del recinte emmurallat on destaca l’església de Sant Tomàs, del segle XVI.

 

Segueixo cap el Nord, direcció a Burgos, però hem sembla millor agafar un altre ruta que hem portarà al peu mateix del port de l’Escudo, a les portes de Cantàbria, per un camí mes dret, tal com he vist en el mapa.

 

 M’adono de que hi ha poc trànsit, la carretera es força estreta i sinuosa, estic comprovant però, que el trajecte encara que mes directe, hem portarà més temps per fer-lo, però es igual, no hem fa cap falta córrer, tant mes arribar a les vuit com les nou, ja tinc reservada l’habitació de l’hotel i fins demà al matí a les onze hi ha temps per moltes coses, a mes, aquestes carreteres poc transitades, aïllades del brogit i de les preses m’agraden perquè sembla que el temps passi mes a poc a poc i la tranquil·litat es gaire be absoluta, la natura està menys manipulada, tot es el que es per si mateix, tot es mes autèntic i això m’estimula els sentiments, la natura es mes ella mateixa, i jo també.

 

De tant en tant hem ve a la memòria la reunió d’aquest matí, es com si hagués caçat al caçador, tot plegat una experiència mes, hem sento satisfet.

 

S’han acabat les planúries de ceps, les vinyes i les valls, estic arribant a les muntanyes que fa poc encara veia molt lluny, aquesta zona està poblada de pins, als costat de la carretera uns castanyers bords deixen caure el seu fruit escampat per les voreres , terreny completament muntanyós, i algun prat de pastura.

 

Petites masies escampades pel paisatge, la majoria abandonades, algun que altre poble molt petit, trist i solitari, ambient cada vegada mes pagès, mes hostil, mes inhòspit, mes abandonat.

 

Veig una parella a la vora de la carretera, estan molt separats l’un de l’altre, dona l’impressió de que esperen algú, m’hi vaig acostant, ara ho entenc, son una parella de la Guàrdia Civil que acaben “d’atendre” un motorista.

 

No corro, els meus ulls van escodrinyant superficialment el paisatge, en certa manera el meu estat d’ànim es va identificant amb tot el que veig mestre hem pregunto quin deu ser el mitjà de vida del pocs pobladors que encara resten per aquestes terres.

 

Masies que podrien haver estat esplendoroses en altres temps, esdevenen gairebé en runes, les esglésies i les ermites en canvi, s’aguanten dretes i altives, com autèntics monuments a un passat històric on l’oració i la confiança amb Deu, la conformitat i la resignació, eren el camí únic i necessari per assolir aquell estat de felicitat de l’altre mon, impossible d’aconseguir en aquest, n’hi llavors n’hi ara.

 

Continua el paisatge cada vegada mes tranquil i solitari, mentre que al arribar a una corba molt pronunciada, afluixo la marxa encara mes al trobar una dona amb el seu remat que travessa la carretera, geperuda ella, pell arrugada, vestida de gris, jersei negre, paraigües a la mà i sarró a l’espatlla, aparentment d’avançada edat, encara que camina amb lleugeresa i que vigila les ovelles mentre acaben de travessar, mestre hem saluda aixecant el braç, amb l’única companyia amable i fidel del gos de tura.

 

A mida que vaig avançant kilòmetres, el bosc està cada vegada mes atapeït, veig com les roques de la muntanya semblen prendre figura humana, pedra forta en la solitud, abrupta, salvatge, com una mar petrificada amb aires de misteri, el sol s’ha anat esvaint tapat per les boires i el cel s’està enfosquint per moments i amenaça turmenta.

 

Gairebé no he trobat a ningú en tot el camí, pot esser que dos o tres cotxes mal comptats, la seva presencia per tant sorprèn, dona l’impressió de trobar-se quasi bé sol en aquest planeta.

 

El bocs cada vegada es mes profund i hi ha moments que sembla que es vulgui menjar la carretera, encara mes sinuosa i mes estreta.  M’adono de que hem vaig enfilant per un port de muntanya i comença a bufar el vent de valent, les branques dels arbres es belluguen amb molta intensitat, s’acosten com si vinguessin a saludar-me i amb el seu ramatge tapen gran part de la poca llum que resta d’aquest cel emboirar i una pluja menuda però insistent comença a caure, a mida que hem vaig enfilant.

 

Una lleu boira baixa fa acte de presència, ràpidament se’n hi posa molta mes, no veig amb claredat a mes de seixanta o setanta metres, llampega, trona i continua plovent sense aturall, noto un soroll a les orelles que m’indica que m’estic enfilant molt, continuo pujant, la llum del dia va perdent intensitat per moments, tot just son escassament les cinc de la tarda i ja sembla que es faci de nit, amb tot plegat, no es que tingui por, no, no, res d’això, però si que qualsevol que es trobés en aquesta mateixa situació, l’hi faria un cert respecte, i a mi també.

 

M’agradaria en aquest moment no anar tant sol per aquests paratges, la visibilitat es molt escassa i la carretera segueix enfilant-se, el soroll del motor es fa mes present, sembla que inclús el cotxe es pregunti per on camina.

 

La ràdio, aquesta gran companyia, ja fa estona que no sintonitza cap emissora, com a màxim un soroll indefinit gairebé imperceptible, se’m acut alegrar la situació amb l’ajuda d’un disc compacte.

 

Ara amb la música ja tot comença a ser diferent, tot ha canviat, gracies a la cançó que acaba d’interpretar la Paloma san Basilio per a mi sol i només per mi i hem sento mes acompanyat, a continuació ho fan també, Joan Manel Serrat, Joaquim Sabina i altres.

 

La musica fa miracles, m’alegra, m’aclareix el cervell i m’alleugera les neurones, ja no tinc la sensació de estar tant sol, ja no enyoro cap mirada, hem sento be amb mi mateix, el paisatge ja no em sembla tant inhòspit, tant trist, tant solitari, tot esdevé diferent.

 

La boira baixa es va amainat, el vent ja ha quedat enrere fa estona, el temps sembla que s’aclareixi, el cel es va estripant, ja començo a veure les muntanyes de mes a la vora, he deixat els boscos frondosos i van apareixent davant meu els cims pelat i verds sembrats d’herba, clapejats per uns matolls de flors grogues semblants a la ginesta i d’altres de mes petites d’una tonalitat vermellosa.

 

Estem arribant a la tardor i la natura sembla esforçar-se per anunciar que després del cru hivern naixerà la primavera amb un nou esclat de vida, encara que l’herba tant tendra com era fins ara, vagi agafant a mida que m’enfilo un to groguenc i amarronat com els diaris vells arraconats en les intimitats d’algun armari i amb el contrast del color gris de les roques, la terra del camins i el negre d’algun arbre calcinat pels llamps, van desgranant un meravellós espectacle de tonalitats cromàtiques diferents.

 

La musica continua sonant, ja res es el mateix, tot ha anat canviant, ja quasi no plou, amb dues o tres corbes mes arribaré al cim, mentre contemplo a l’altre banda de la carena una lleugera pinzellada blanca de la primera neu de la temporada.

 

De sobte davant meu, apareix una vall no molt gran, recollida, per on transcorre la carretera serpentejant al costat d’un rierol, als rajos del sol, tímidament, fan de nou acte de presencia i traspuen porucs a traves de les boires que s’han anat esparracant i formen una enlluernadora cortina de llum i de colors que inunden i abracen tota la vall, es un paisatge recollit, íntim, espiritual, contemplatiu, silenciós, es un pur encís pels ulls i l’esperit.

 

Encara una mica lluny, a l’esquerra, albiro l’altre carretera que ve de Burgos, la que he deixat abans i a la que tornaré de nou dintre poc.  Davant, cap a l’esquerra, perdut en la llunyania, el poble de Reïnosa, a la capçalera del riu Ebre, que anirà creixent duran el recorregut fins arribar al seu destí, diguem-ne que a la seva mort, en terres catalanes.

 

A la dreta un altre cim i la carretera que s’hi enfila, segueixo enllà, i poc després vaig baixant fins el costat de l’aigua, STOP, tombo a la dreta i m’enfilo amunt altre vegada, la carretera en aquest cas està molt millor, n’hi s’assembla, ja trobo la presencia d’altres cotxes, ja no estic tant sol al mon, un rètol i llegeixo: Al Puerto del Escudo 6 kilòmetres, en el compact disc, que continua sonant, Boix per tu de Sau, una cançó que sempre que l’escolto he posa pell de gallina, perdó, mes ben dit, pell de pollastre.

 

Arribo al cim, Puerto del escudo, 1.011 metres, segueixo endavant, el paisatge es totalment diferent, tornen els verds intensos, els arbres recuperen el seu lloc i els seus dominis a les muntanyes.

 

 A les primeres corbes apareix una altre vall, molt mes gran, molt mes poblada, completament il·luminada pel sol de mitja tarda, qualsevol indici de boira ha quedat completament esborrat del cel, la transparència de l’atmosfera es impressionant, d’alguna masia en plena muntanya veig fumejar la xemeneia, senyal de vida, sembla que de nou hagi arribat a la civilització, acabo d’entrar a terres de Cantàbria.

 

Baixo el vidre de la finestreta del cotxe, una alenada d’aire pur i frec m’acaricia la cara, respiro a fons, dues o tres vegades, això hem desvetlla, l’aire es nítid, pur i transparent, amb tot el sabor de la mar Cantàbrica.

 

 Miro l’hora, no es tard, la panoràmica hem sedueix, m’impressiona, m’aclapara, la meva mirada es desplega i es perd vers l’espectacle imponent del  paisatge, fins que es perd en l’horitzó.

 

M’acosto al costat de la carretera, paro el motor, baixo del cotxe, passejo unes passes, observo el paisatge, reconec l’olor de la terra mullada, hem deixo portar pels sentiments mes personals i profunds, obro l’agenda i en les pàgines per a notes, aquelles que tinc reservades per moments molt especials, escric:

 

                              Digueu-me on puc deixar els ulls

                              el dia que me’n vagi,

                              perquè quant torni

                              si es que torno,

                              puguin mostrar-me

                              les meravelles que mai he vist

                              i que tant m’hauria agradat veure.

 

Passejo uns minuts mes, observo meravellat l’equilibri perfecte i natural de l’entorn que m’envolta, hem sento una peça insignificant, completament innecessària, en el puzle immens que es aquest planeta, en el bell mig de tanta meravella.

 

Son moments d’aquell sostrets al temps, d’aquells que m’agrada tornar a certes regions abandonades de la vida i del pensament per coincidir amb mi mateix, si es que això, alguna vegada a la vida es possible.

 

Avui hem sento be, tranquil i suficientment inspirat, quant m’hagi instal·lat i després de fer un bon  sopar, però lleuger, m’asseuré tranquil·lament a l’habitació de l’hotel i intentaré escriure alguna cosa, sobre tot el que he fet i pensat en el dia d’avui per aquestes carreteres de Deu, experiències personals o quelcom per l’estil; això d’escriure ja ho he intentat altres vegades però mai me’n surto, però avui ho tornaré a provar, doncs penso que  es una de les  coses que m’agradaria saber fer i que possiblement mai ho aconsegueixi.

 

Mentre tant, aquella postal, la que he tirat a la bústia aquest matí amb tota il·lusió del mon, anirà fent el seu recorregut, el seu camí... i jo també.

 

                                                                                             J.G.P.  Maig del 2.014