UNA HISTÒRIA INOBLIDABLE

 

       Aeroport del Prat, Barcelona, dilluns dia tres de juny.  Són poc més de les quatre de la tarda, fa un dia clar i esplèndid, el vol de la companyia alemanya Lufthansa està anunciat per enlairar-se a dos quarts de cinc.  Els passatgers ja han facturat els equipatges i estan a punt de pujar a l’avió, un Airbús A310 que amb poc més de dues hores de vol els portarà directament a l’aeroport internacional Franz Josef Strauss de Munic. 

 

      Entre els 180 passatgers, n’hi ha un al que fa referència aquesta història.  Es tracta d’un cavaller d’uns quaranta i pocs anys, elegant i educat, que fa aquest viatge amb motiu de visitar la Fira Intersolar Europa, que és la més important del món en la seva especialitat, amb més de mil expositors procedents de quaranta països i seixanta mil visitants d’arreu, dedicada exclusivament a l’energia solar, tant tèrmica com fotovoltaica i a les seves aplicacions, i que es celebra cada any a la capital de Baviera els primers dies de juny.

 

      Però seguim amb el nostre personatge.  Fa anys, acabats els estudis va fer una estada al sud de França, sobretot per especialitzar-se en el camp de l’electrònica; va treballar un temps en aquest sector dedicat al disseny de circuits pels nous models d’aparells, en el laboratori d’una empresa important de Barcelona. Quan amb l’arribada massiva al mercat de productes orientals, primer del Japó i posteriorment de la Xina, i degut a la falta de competivitat de les empreses d’aquest país i també d’arreu de Europa, l’empresa on treballava va fer fallida, es va trobar al carrer i sense feina.  Va buscar un altre treball i va aconseguir un lloc en una empresa dedicada a l’energia solar, per altra banda un mercat en expansió, ja que les energies renovables sembla ser que seran les proveïdores, en bona part, de l’energia del futur.  Per aquesta nova feina li van servir els seus coneixements d’electrònica, ja que va estar destinat durant una bona temporada al disseny de les centraletes de control dels panells solars que fabricava l’empresa.

 

     Ara, tot just fa dos mesos, li han confiat un treball de tanta o més responsabilitat, l’han nomenat cap de compres.  Per tant és missió seva adquirir els millors materials i els components necessaris al millor preu possible per fabricar els productes.

 

      Aquesta és per tant la primera gestió important que fa en el seu nou càrrec: visitar aquesta fira a Munic, que de ben segur, serà una tasca molt intensa, ja que la mostra només dura tres dies i cal adquirir el màxim d’informació dels fabricants de components, fer negociacions per aconseguir bons preus de cost, observar l’evolució de les novetats que els competidors llencen al mercat i estar al dia de totes les tendències respecte als productes que fabriquen o que distribueixen.

 

       És un repte molt important per ell, i no pensa fallar, sinó tot al contrari.  Està disposat a donar el màxim de si mateix, com ho ha fet sempre, ja que és només amb molt d’esforç, serietat i constància que ha arribat al lloc on està.

 

       Un cop assegut a l’avió, mentre els motors ja comencen a brogir i l’aparell es situa a la pista, mira per la finestreta cap a l’exterior i comença a relaxar-se i a deixar de banda els nervis del primer moment, portat  per la responsabilitat d’assolir l’èxit amb aquesta nova resposabilitat que li han encomanat.  A més, se sent en el punt just de maduresa, equilibri personal i amb l’edat idònia per haver adquirit l’experiència necessària, per poder estar molt segur de si mateix i de les seves decisions; no en te cap dubte; tot anirà bé.

 

    L’avió s’enlaira i ell va deixant enrere aquell estat nerviós momentani i es va asserenant cada vedada més; se sent content del moment en què viu i orgullós d’haver-hi arribat; no li ha estat fàcil però ho ha aconseguit, això sí, sense fer cap mala passada a altres companys com algun altre ha fet; ell ho ha aconseguit d’una manera neta, només amb l’esforç personal, i d’això n’està satisfet, molt satisfet, i en aquest moment sent una certa eufòria, possiblement justificada. En definitiva, està content amb si mateix.  Pensa en el èxits professionals; tot plegat no li ha anat gens malament, i familiarment tampoc poc queixar-se: té una parella que l’estima i dos criatures, un nen de deu anys i una nena de set, viu a Barcelona en un pis del que dintre un parell d’anys n’haurà acabat de pagar l’hipoteca.

 

     A vegades voldria tenir una relació més apassionada amb la seva parella, no li importaria que dediqués menys temps a la casa per dedicar-li més sovint uns moments d’intimitat, però a això, pel que es veu, els anys de convivència no hi ajuden gens, poc a poc s’ha anat instal·lant en una situació més aviat monòtona i pensa que és normal i que també passa a la majoria dels mortals.  Algun amic seu també li ha confirmat, però ell té la sort de saber substituir aquesta mancança per la lectura, l’afecció a la música, tocar una mica el piano i la gran vocació que sent pel treball, al que hi està entregat del tot.     

 

     Mentre l’avió vola cap el destí, li venen a la memòria els jocs d’infantesa amb la resta de nens del barri, allà al carrer de casa seva en aquell poble tan petit on va néixer; els llargs dies d’escola, aquell esforçat mestre, les avorrides classes de matemàtiques i les divertides vacances d’estiu que li permetien anar a saltar i brincar pel bosc i nedar unes hores a la piscina... i la Festa Major i el Nadal, els estudis a la Universitat, aquells efímers amors d’adolescència, les primeres pràctiques laborals, aquell maleït servei militar i sobretot aquella estada de pràctiques al sud de França que tant el va marcar en aquell moment i en plena joventut.

 

    Sense ni adonar-se’n tot ha anat quedant enrere; és com si amb el pas del temps s’anés posant una capa de fum entre els records del passat i el present.  Pels records dolents, en canvi, el fum encara es més espès i molts ja queden perduts per sempre en la distància, perquè ell en el fons es optimista o, si més no, s’esforça per ser-ho i creu que això es bo per superar les dificultats i seguir avançant positivament pels camins incerts de la vida.

 

      En aquests instants, encara que d’allò ja fa molts anys, li torna a la memòria aquella estada juvenil a França de la que li quedà un record inesborrable, un record d’aquells que mai s’obliden i que en moments d’intimitat personal com aquest, quan deixa volar la imaginació per les regions més llunyanes i abandonades del pensament; en moments així, aquell record esdevé altra vegada molt, però molt present, tant que li sembla reviure, encara que sigui en somnis, un cop més, aquella bonica i inoblidable experiència.

 

    Submergit en aquests pensaments, i quan l’avió ja gairebé ha fet la meitat del recorregut, tanca els ulls, potser que per descansar durant la resta del viatge, i mig endormiscat, entre el somni i la realitat se li fa present, altra vegada, aquella tendra i ja llunyana història........ 

 

       Aquell vell banc de pedra, adossat al mur, prop del riu, estava trist i solitari, la nit havia estat molt plujosa i el dia no es presentava el que se’n podria dir precisament esplèndid. La poca gent que passava, protegida amb el paraigua, anava circulant per la vorera plena de bassals, al mateix temps que intentava protegir-se de les esquitxades dels pocs cotxes que circulaven.

 

   Tot just començava a aixecar-se el dia i, riu enllà, perdent-se entre la boira, apareixia la silueta d’uns pollancres, segurament no tan llunyans com aparentaven; el castell de la vila, carregat d’història, restava immòbil al cim d’aquella roca gegantina, allà al bell mig del poble, com un símbol impertorbable, com un vigilant solitari, com un record de temps passats i d’antigues derrotes i conquestes.

 

     Els temps de glòria, quan Gastón Febius n’era el propietari i senyor, ja pertanyen a la història, però des d’aquell lloc, la boira tapava gran part dels murs del castell i del poble; només la part superior de les seves torres sobresortia per damunt de la boira, com si el bocí que se’n veia fos la resta de les èpoques d’esplendor  ja passades.

 

     El que jo estava fent mentre esperava l’arribada del primer autobús era un repàs de tots aquells records inesborrables, tan lligats a aquelles imatges i aquells paisatges, a aquells carrers i aquelles places, amb aquell riu, aquell castell i tants i tants indrets inoblidables.  

   

     Elie.... si, si, et deies Elie....  tot això va lligat al teu record.  Encara que el temps li vagi donant, a tot, aquell color sèpia de les velles fotografies, i la rancior dels anys s’esforci per esborrar-ho, hi ha records que a vegades esdevenen rejovenits i presents.

 

     Són somnis de joventut, aquelles il·lusions primeres, sensacions tendres i noves, que encara que no es fessin realitat, qui no les ha tingut?   ¿Qui no s’ha perdut, alguna vegada, en la immensitat d’una mirada?  ¿Qui no ha somiat a la llum de les estrelles?  ¿Qui no recorda la timidesa d’aquell primer petó?  És per tot això que encara que a vegades recorri de nou aquells carrers, els barris antics del poble, la Plaça de Saint Jaques, la rambla de Vilotte o la senyorial Rue Labistour; encara que m’assegui altra vegada a la terrassa del Cafè de la Gare o em pari a la barana de l’antic pont sobre el riu, mirant aquesta aigua cristal·lina i mansa que tantes vegades havíem contemplat junts, si al teu costat aquest riu em semblava transparent i tranquil, sense tu, esdevé furiós i rebel.

    

      Fa tant de temps...  i ho recordo com si fos ahir, acabàvem de celebrar una festa d’amics a la sala d’actes de l’institut.  Teníem la costum, un cop cada tres mesos de celebrar l’aniversari dels companys de classe, però bé, el que fa al cas és que acabada la festa, amb la meva amiga Nicole, vam baixar pel passeig empedrat i rodejat d’arbres que porta directament a la plaça, on vam passar pel quiosc a comprar unes postals, tal com ho fèiem altres vegades.  No va ser el primer cop que t’hi vaig veure, perquè tu també tenies la costum de comprar-les-hi.

 

     Aquell dia, però, distreta com sempre, vaig recollir les postals i em vaig descuidar els llibres a sobre del mostrador del quiosc.  ¿He dit descuidar-me?  Bé, tant se val, el que fa al cas és que la meva amiga i jo vam marxar carrer amunt i els llibres es quedaren allà... encara recordo com corries darrera nostre, per portar-me els llibres.  La meva amiga es va quedar a casa seva, i nosaltres, per primera vegada, tot dos sols, vam seguir passejant...  aquella va ser la primera vegada que ens parlàvem.

 

      Després, recordo, vam entrar a prendre alguna cosa al Cafè de la Gare, mentre sense ni adonar-nos-en naixia entre nosaltres una sincera amistat.  Després em vas acompanyar a l’institut on jo residia, i va ser precisament aquell vespre, abans d’anar-me’n a dormir, quan em vaig mirar al mirall i vaig adonar-me de lo malament que em quedaven aquelles trenes al cabell...  L’en demà al matí, sense les trenes, semblava una altra.

 

      Les trobades al vespre al Cafè de la Gare es convertiren molt aviat en un costum, tu aprofitaves per fer els deures de l’institut i jo prenia notes sobre aquelles noves tècniques que tant em seduïen.  El lloc era tranquil i acollidor, després la nostra conversa anava desgranant mil i un temes... l’escola, els amics, el futur, els projectes, sobretot els projectes; i és que ben mirat el lloc s’hi prestava: aquelles parets de pedra, aquelles taules de marbre cadascuna amb un fanalet encès a sobre... aquelles flors naturals...  Allà ens reuníem cada dia moltes parelles d’amics, ¿ho recordes?  Quantres il·lusions, quants projectes, però tu nomes tenies disset anys i jo dinou.  D’aquelles il·lusions i d’aquells projectes, ¿en queda alguna cosa? ¿En queda alguna cosa més, que el record?

    

    ¿ I aquella terrassa a l’aire lliure?  Que boniques que eren les estrelles quan les nits eren clares.  Jo no m’hi havia fixat mai amb les estrelles, estaven allà dalt i ja està.  Des d’aleshores son molt importants per mi, me les miro sovint i em sento petita al costat de la seva grandesa i és que a vegades ens cal sentir-nos petits, ¿no ho creus? Sí, me les miro sovint i m’interesso pel seu nom i si no el trobo, l’invento, sí, sí, l’invento, ¿o és que tu hi jo no ho havíem fet moltes vegades?  Hi ha moments que els parlo a soles, les miro be i em sembla que em contestin; tinc confiança en les estrelles, elles saben de tu i de mi tantes coses que no sap ningú...  Es per això que els confio els meus secrets i els demano coses i sempre, gairebé sempre, me les concedeixen.

 

     Recordo que eres molt aficionada al cinema, et sabies de memòria tots els títols de les pel·lícules que s’estrenaven...  el nom del artistes, el del director, l’argument...  ¿Com es deia aquella pel·lícula?  Ah sí....  ja me’n recordo, “A plein soleil” amb Alain Delon i Marie Laforet; recordo que la vam veure dues vegades, pot ser sí que era interessant.  Si hagués estat per tu, encara l’hauríem tornat a veure ¿Vols dir que valia tant la pena?  A mi en canvi, no m’interessava tant el cinema, el que mes m’agradava eren les sessions de ball que es feien a la sala del costat un cop acabada la pel·lícula... i aquelles músiques tan romàntiques....  Sigue’m sincera, ¿Vols dir que no t’interessava més tornar a veure  l’Alain Delon, que no pas la pel·lícula?

 

   Aquells passejos  amb barca els diumenges a la tarda... Anàvem remant poc a poc, fins que arribàvem al costat de les roques, des d’aquell lloc el paisatge ens oferia tota la seva bellesa.  ¿No ho has pas oblidat, veritat?  La barca quieta prop d’aquelles roques...... l’aigua mansa i tranqui-la, reflectint com un immens mirall els arbres multicolors de la tardor....... les teves paraules, la teva veu, la teva mirada, els teus petons... fins que, de sobte, una alenada de vent movia l’aigua i tot aquell paisatge reflectit es movia en tots els sentits i canviava de formes d’una manera fantasmagòrica; mes tard, altra vegada la calma, i la mateixa postal d’abans: al fons, el poble... teulades velles i empinades, xemeneies fumejant, carrers costeruts, roba estesa pels terrats i, per sobre de tot, el castell amb les seves torres imponents, espectacular i dominant, després el sol poc a poc sen anava a la posta i des d‘aquell lloc vèiem com s’amagava lentament per sobre de les teulades.  Quina meravella, s’hauria dit que tot el poble quedava envoltat pel foc.

 

     Aquell dia, després de contemplar junts una vegada més aquell espectacle, vam tornar poc a poc cap el poble pel camí vell; mes tristos que altres vegades, vam fer el camí sense quasi dir-nos res, una tristesa desconeguda ens dominava; fèiem el camí junts, molt junts, però els nostres pensaments estaven adolorits per la mateixa idea. Vam decidir anar a ballar al mateix lloc de sempre per apartar la tristesa.  Tota aquella bonica història, sense ni adonar-nos-en, s’estava acabant.  Jo fent un esforç, vaig intentar alegrar la cara; doncs sens dubte, aquell vespre volia ser per tu la més bonica del ball.

 

   Ja ho veus, fa un no res que ens vam conèixer i ja falta poc per separar-nos.   Quin vals mes bonic....Oi?

 

   Sí, sí que n’és de bonic... ballem-lo?

 

    Sembla estrany, ballant al so d’aquesta música, sento sensacions de tristesa i d’alegria al mateix temps, alegria per haver-te conegut i tristesa per separar-nos.

 

    No hi pensis ara; vivim el present encara que se’ns escapi, Elie... sigues alegre com sempre, no hi cap en tu la tristor, ¿recordes que ens havíem promès ser bons amics i prou des del principi?

 

    Sí, sí, es clar, és veritat...

 

    Plores?  Tanca els ulls i no ploris, tanca els ulls com si aquest moment no tingués fi. Com si el temps no existís per nosaltres, com si aquesta nit fos eterna, com si tot fos un somni; vivim el moment, no pensis en demà, fem com si el món s’acabés en aquest instant.

 

                      En la serena quietud d’aquest vespre,

                      que se n’obre de fina i tendra l’esperança,

                      el meu cor murmura dolçament un somni

                      i només sento el consol de les teves paraules.

 

                      Oblidem que hi ha estels, flors i arbredes

                      fins i tot oblidem-nos de caminar en silenci

                      i escoltem la pau d’aquesta hora tan pura.

 

                      Gairebé sobren les paraules,

                      no vull recordar aquest instant amb tristesa,

                      sinó més aviat amb esperança,

                      ballem aquest últim vals en silenci,

                      perquè els silencis també parlen.

 

    L’arribada de l’autobús no es va fer esperar, faltaven pocs minuts per l’hora en punt i ja apuntava a través de la boira.  Va ser un moment d’indecisió, ràpid com un llampec, un moment d’aquells que et passen infinitat de coses per la ment; havia d’arribar aquell moment i no podia ser d’altra manera, tot allò havia estat un somni, un somni molt bonic, però només un somni.

 

    Vaig pujar a l’autobús, vaig asseurem al darrera; els vidres estaven completament entelats per la humitat.  Recordo que mentre el vehicle començava a arrencar, vaig passar la mà pel vidre per poder fer una última mirada a aquells paisatges i aquell escenari dels meus records dels últims temps.  Quasi no es veia res, les cases del costat de la carretera, el campanar de l’església, els arbres de la Rambla de Vilotte, continuava plovisquejant i la boira no s’havia aixecat n’hi poc ni molt; vaig tombar la mirada cap al castell, res, ni les torres es veien, semblava com si la inclemència del temps s’esforcés per augmentar la meva tristesa.  Aquell últim vals del dia abans al vespre, havia estat la nostra separació definitiva, tu vas marxar amb l’últim tren poc després i jo no tenia cap altra cosa al cap.

 

     El vehicle va arrencar pausadament, no es veia ningú per enlloc.  Recordo només que al passar davant del pont vell vaig veure la figura d’una noia amb un paraigua, que baixava corrent just en aquell lloc que junts havíem contemplat el riu tantes vegades¸ de sobte el cor em va fer un salt  ¿una noia, en aquell lloc, en aquella hora?  Va ser una visió ràpida que va desaparèixer sense saber com, perduda entre la boira, després dels anys ja no podria assegurar si era realitat o només una visió de la meva imaginació  ¿I si hi era?  ¿Qui podia ser?..... però es clar que hi era, com ho recordo de nou... ¡ es clar que hi era !

 

     Sembla ahir i ja ho veus, com han canviat les coses des d‘aleshores i com devem haver canviat nosaltres; com deus ser tu ¿recordes?  “Sempre mes alt, sempre més lluny.”  Es aquella frase que tenies escrita a la primera pàgina de tots els teus llibres...... ¿I dels teus projectes?  ¿Has tingut sort?  Jo no puc queixar-me, volia ser periodista, acabats els estudis vaig participar algun temps en una revista, després vaig estar de corresponsal a la Bretanya i ara encara col·laboro en un diari regional, on tinc una columna setmanal...  estic contenta.    

 

     No fa gaire vaig tornar per aquells paratges, saps?  Vaig recórrer de nou aquells llocs coneguts i entranyables; a vegades em semblava veure’t. Era una il·lusió, es clar, doncs desprès de tants anys, ¿tu creus que ens coneixeríem? 

 

    ¿Saps un secret?  Aquell dia al vespre se’m va escapar l’últim tren i em vaig quedar a passar la nit a casa de la meva amiga Nicole, aquella que no t’era gens simpàtica.  Vaig passar tota la nit a casa seva, no és que dormís gaire; va ploure tota la nit i l’endemà vaig voler acostar-me a la parada de l‘autobús.

 

    Hi havia molta boira, quasi no es veia rés, les cases del costat de la carretera, el campanar de l’església, els arbres de la rambla de Vilotte.  Vaig dirigir la mirada cap el castell; res, ni les torres es veien, tot estava trist i solitari...  Pensava veure’t per ultima vegada, però vaig fer tard, què hi farem....  fem tard tantes vegades a tantes coses...

 

     Passa la vida abandonant la joia i floreixen les flors al costat nostre, però el cor insensible mai no abasta el delicat perfum que exhalen.

 

 

                                Vila humida de prats i de comelles,

                                de pins, de pollancres i d’albons,

                                lleganys de boira, fines penjarelles,

                                de les muntanyes pàl·lides del fons.

 

                                Vila humida on vaig veure florir tot d’una              

                                entre garrigues i gleves de rovell,              

                                el paller d’or de la masia bruna

                                i els teuladí del campanar vermell.

 

                                Temps era temps que en la dolçor somorta

                                d’aquesta vila d’aigua i pietat,

                                passejava la meva ànima retorta

                                i s’adormia el meu cor enamorat.

 

                                Ara ja no sento aquella lleu fatiga,

                                ni tinc als ulls la forta lluïssor,

                                ara ja no hi és aquella dolça amiga

                                bonica com una estrella de tardor.

 

                                Adéu-siau, vila engalanada,

                                amb flors d’amor que recollí un atzar,

                                ara sou tota buida i despullada,

                                ara ja no m’impressioneu tant.

 

                                I el meu cor dolorit descuida

                                dins de l’herba l’ànima que mor,

                                ara sou com una entranya buida

                                on només s’hi passeja l’ombra del record.

 

    Señores pasajeros, estamos llegando a nuestro destino, dentro de unos minutos aterrizaremos en el aeropuerto internacional de Munic.  Permanezcan en sus asientos con los cinturones abrochados.  Las previsiones climatológicas indican un día despejado y una temperatura de veinticuatro grados.  De parte del comandante y de toda la tripulación les deseamos una agradable estancia en la ciudad y esperamos encontrarnos nuevamente a bordo en una próxima ocasión.

 

    La veu de l‘hostessa l’ha despertat, s’ha acabat el somni i tot torna a la realitat.  Per la finestreta de l’avió ja es veuen amb detall les teulades de les cases i els vehicles que circulen per les autopistes.

 

     L’avió va perdent alçada per moments, un soroll a les orelles degut al canvi de pressió fa acte de presència, l’aparell  ja es troba a sobre mateix de la pista; uns segons més i el soroll de les rodes en contacte amb el terra indiquen clarament que amb dues hores i vuit minuts de vol des de Barcelona, l’avió ha aterrat al aeroport  Franz Josef Satrauss de Munic.

 

    L’aeroport es troba a uns 28 quilòmetres del centre de la ciutat i es considera un dels més importants d’Europa i el segon d’Alemanya després de Frankfurt, amb un moviment de mes de trenta milions de passatgers l’any.  El nostre protagonista, un cop recollit l’equipatge, agafa un taxi i es trasllada a l’hotel que ja tenia  reservat, el Platz Munchen, un quatre estrelles situat al costat mateix de la Hofbräuhaus, la cerveseria més famosa d’Alemanya, a quatre passes de la Marien Plaz, del Teatre Nacional de l’Opera de Baviera i de la Maximilian Strasse, el carrer comercial més important de la ciutat.

 

    Són les set trenta minuts, el taxi aparca davant mateix de l’hotel; presentació, recollida de claus, un mosso li porta l’equipatge i l’acompanya a l’habitació 214, segona planta. Organitza les seves pertinences, mira a l’ordinador portàtil el correu electrònic, contesta dues trucades que troba registrades al mòbil i marca el número de casa seva...

 

    Hola Mercè, sóc jo, acabo d’arribar...... sí, sí ...... el viatge molt bé i l’hotel també,  ¿Com estàs?   ¿I els nens?......  sí, sí,  ja m’he instal·lat, aniré a descansar aviat perquè a partir de demà de ben segur que tindré uns dies complicats; ja et trucaré cada vespre...... sí...sí...... no, no pateixis..... et trobaré a faltar......... molts petons i una abraçada....... i jo també, ja ho saps que sí, jo també...... fins demà, adéu... adéu.

 

    Dimarts, dimecres, dijous, han estat tres dies esgotadors.  Son les quatre de la tarda i a les sis la fira es donarà per acabada. Ha estat una visita profitosa, molta la informació recollida i quantitat els contactes amb proveïdors i algun que altre possible client.  Per tant s’han complert els objectius prioritaris de la visita; només queda un detall, recollir uns catàlegs, mostres i informacions tècniques d’un fabricant francès que, com que pesaven massa i ocupaven molt, van quedar que recolliria a l’oficina de la Cambra de Comerç Francesa de la mateixa fira i que ell, per comoditat, s’emportaria a última hora.  Per tant es disposa a fer-ho i amb això deixarà per acabades totes les  gestions a la fira Intersolar Europea de Munic.

 

    S’acosta a l‘oficina en qüestió, entrega la targeta acreditativa per recollir l’encàrrec a la senyoreta que hi ha al mostrador; ella la mira, fa una comprovació amb l’ordinador i l’invita a entrar en un petit despatx.  

  

    Li prega que esperi uns moments i que immediatament serà atès per la senyora Elie......

 

    Elie......?  Elie......?  No, no pot ser.......  no és possible.......  de senyores Elie segur que n’hi ha moltes en aquest país.........  però com pot ser que ara em vinguin al cap aquestes tonteries....... no pot ser de cap manera....... ja fa molts anys ........  i el món ha donat moltes voltes......  no sé com m’ha pogut venir al cervell tal cosa....... no, no és possible......  ¡és impossible! 

 

     Tota la seguretat i equilibri emocional de què presumia amb ell mateix a l’avió durant el vol d’anada, se n’ha anat per terra.  Han passat poc més de cinc minuts i l’espera es fa llarga, inacabable.  Des del despatx del costat s’escolta una veu femenina que atén el telèfon.  Parla un alemany correcte, i és normal, perquè estem a Munic.  Té la sensació que els segons es converteixen en minuts, els minuts en hores i, per fi, s’acaba la trucada. Veu una ombra que s’acosta a traves del vidre i algú que obre la porta.

   

     Entra una senyora, d’estatura mitjana, morena i elegant, aparenta de trenta-cinc a quaranta anys, amb uns papers i un bolígraf a la mà i amb tota la simpatia d’una bona relacions públiques, mentre posa uns documents sobre la taula amablement li diu:

 

    Senyor Xavier...?  Hola, bona tarda, el meu nom és Elie...  efectivament tenim un paquet per vostè; ara l’i entregarem, per favor, signi aquí. 

    

    Mentre signa el document, ella amablement continua:

 

    Què tal, li ha estat profitosa la seva visita a la fira...?  Perdoni la meva indiscreció, vostè deu ser espanyol veritat....?  

 

     Bé, en realitat jo sóc català, visc i treballo a Barcelona.

 

     Gira la mirada cap a ella, es miren profundament als ulls i els dos es queden sense paraules.  Ja no en tenen cap dubte, ella se l’hi llença al coll amb una abraçada i ell l’agafa per la cintura......  

 

     Una llàgrima esquiva els regalima per la galta... un petó i un altre buscant els llavis... mentrestant el telèfon sona insistentment però ningú no l’agafa.

 

    Poc a poc recuperen una certa calma, uns petons més i decideixen afrontar aquesta situació inesperada. Es una casualitat o una inoportuna jugada del destí?  Qui sap, però tots dos s’adonen que aquest moment pot ser irrepetible i cal viure’l amb totes les conseqüències.

 

    S’acomiaden; ella va a l‘hotel, i ell al seu. Això sí, han quedat, com no podia ser d’altra manera, per trobar-se i sopar junts.  Serà al restaurant Ralhauskeller de la BanhofStrasse, un dels de més prestigi de Munic.

 

    Quarts de nou; ell s’espera impacient davant la porta. Una pluja menuda però insistent cau sobre  la ciutat; han quedat a dos quarts i falten pocs minuts.  Puntualment arriba un taxi, para davant mateix del restaurant i en baixa una senyora, d’estatura mitjana, morena, el cabell recollit, amb un elegant vestit negre i un discret collaret de perles al coll; està guapíssima i és ella, naturalment que és ella.

 

     Ell ja ha reservat la taula, en un lloc molt acollidor, al costat mateix d’una finestra amb vidres emplomats de colors que dóna directament al carrer des d‘on es pot gaudir del brogit de la ciutat si es mira cap en fora, i de la intimitat que es respira a l‘interior.

 

     La decoració del local, típica d’Alemanya, amb el més pur estil bavarès; un ram de flors, poqueta llum i una espelma encesa creen l’ambient just i necessari.  

 

     El cambrer els  ofereix la carta, ella tradueix i demanen una “Tages soupe” un “roast beef” i per beure, naturalment “eine Bier” i, de postres, un gelat especial típic de Baviera.

 

     Elie..... Què et sembla aquest lloc?..... Després de tants anys..... te n’adones....  jo encara no m’ho acabo de creure, perquè això que ens passa, deu ser veritat oi?..... Dóna’m la mà per assegurar-me que és veritat.... trobar-nos altre vegada junts després de tant de temps així i per casualitat..... Sembla que no pugui ser.......  Elie....... explica’m.......  explica’m coses.

 

     Xavier, t’ho has de creure, jo sempre havia tingut en el pressentiment que això passaria; era una il·lusió, es clar, però, jo crec molt en les jugades que a voltes ens reserva el destí, i en aquests moments, t’ho asseguro......  l’i estic molt agraïda.

 

     Elie...  Quan et vaig conèixer aquella vegada, eres un pou d’il·lusions, simpàtica, intel·ligent i bonica, molt bonica; encara recordo com si fos ara aquell dia que et vas tallar les trenes.  ¿Saps una cosa?  Encara guardo un bocí dels teus cabells entre les pàgines d’un dels meus llibres i t’asseguro que  has canviat molt poc des d’aleshores.  Ara, mirant-te de la vora després dels anys, m’adono que estàs més preciosa que mai.

 

     ¿De veritat que ho creus així?  T’ho sembla, ja ho crec que he canviat....  Els anys no passen en va per ningú.

 

    Deixa’m que et miri els ulls.....  Quan t’he vist, el cor m’ha fet un salt, m’ha vingut al cap aquella tendra aventura de joventut..... no m’ho puc creure.  Ha estat en el moment que m’has dit les primeres paraules que t’he reconegut i et puc jurar que estàs meravellosa... El teu somriure i el teus ulls, amb aquesta mirada serena que he enyorat durant tants anys...  t’asseguro que encara estàs més encantadora que quan ens vam fer aquell últim petó per acomiadar-nos, ¿te’n recordes?

 

     I tant que me’n recordo... recordo l’últim i els altres també, mai no els oblidaré....... en saps tant de fer petons....  Xavier......saps què penso?  Penso que tu tampoc has canviat gaire; ets tan romàntic com aleshores; però exageres,  vols dir que em dius la veritat?

 

     Explica’m coses, Elie, ets feliç?.....  Durant aquest anys has estat sempre present en els meus pensaments, i m’havia cregut que no et veuria mai més, però això sí, constantment he desitjat que fossis feliç.   Cada vegada que em ve el teu record al pensament sento una alenada d’aire pur i fresc que m’arriba de lluny i em recomforta.  Amb els anys m’he adonat que havia perdut el que mes estimava, però érem joves, massa joves,  ¿què sabíem de la vida i del futur ?   Jo em trobava en un país estrany, en el que hi era només de pas i per una curta temporada; no teníem cap experiència, vam creure que cadascun de nosaltres havia de seguir el seu camí i que no érem ningú per canviar-lo. Quin error. Elie......digue’m la veritat... Vull saber-ho, necessito saber-ho...  Ets feliç?

 

     Xavier...  És molt difícil fer un repàs de la vida en un moment; passen tantes coses...  sí, penso que sí que sóc feliç; tinc una família, una filla i un marit, he aconseguit menys del que m’havia imaginat i he lluitat molt per aconseguir el que tinc.  Al meu voltant veig molta gent a la que li ha anat pitjor.  No n’estic ben segura, però penso que sí, que dintre el que és possible, sóc una dona feliç...... i tu?

 

     Han passat vint-i-quatre anys des d’aleshores, tu en tenies disset i jo dinou. Ja ho veus, ja hem deixat els quaranta enrere, en un instant tu ja en tens quaranta un i jo quaranta tres, i tot ha anat tant despresa..... poc a poc es van perdent aquelles il·lusions tendres i juvenils, es veuen les coses d’una altra  perspectiva, potser que més com son en realitat  i així es va perdent aquella passió de joventut.  T’ho agafes tot amb més calma i la visió de la vida va canviant i, a canvi de pocs èxits i molts fracassos, anem aprenent allò que en diem experiència......  Mirat d’aquesta manera també jo dec ser feliç; tinc una família, un treball, alguna afició. Es una espècie de felicitat que he anat fent a la meva mida, i si això és la felicitat, diguem que sí, també jo dec ser feliç........  ¿Però, Elie... explica’m, que vas fer a partir del moment en que ens vam separar?

 

     De primer, vaig acabar la carrera de relacions públiques i periodisme i vaig tornar a Lió a casa dels meus pares. Ja t’ho havia explicat, ho recordes?  El meu pare, un emigrant català exiliat de la guerra civil espanyola, i la meva mare, alemanya de naixement.  Al cap de poc temps vaig trobar un treball en el departament de selecció de personal d’una empresa de perfums, vaig conèixer un xicot que acabava la carrera de pilot, m’hi vaig casar i ens vam traslladar a viure a les afores de Paris.  Ell va començar a treballar en una companyia de transport aeri de mercaderies i jo a participar en un diari comarcal on encara hi tinc una columna setmanal i a la Cambra Comerç de França, en el departament de relacions amb l’exterior, gràcies als meus coneixements de català i d’espanyol per part de pare, d‘alemany per part de mare i de francès, per haver nascut i fet els estudis a França.  Ara, el meu marit és pilot d‘Air France, fa vols intercontinentals i això fa que estigui cada setmana quatre o cinc dies fora de casa; avui mateix m’ha trucat des de Singapur, no torna a Paris fins demà passat a la tarda.  ¿I tu?  Explica-m’ho,  ¿Com t’han anat les coses?  ¿Has tingut sort?

 

      També vaig acabar la carrera d’electrònica i vaig treballar una temporada en el laboratori d’una empresa.  Va fer fallida i després vaig tenir l’oportunitat d’entrar en una altra que es dedica a les energies alternatives; encara hi treballo i des de fa un parell de mesos m’han nombrat cap de compres.  Aquesta feina m’obligarà a desplaçar-me sovint pel país i també a alguna  fira a l’estranger; és precisament per això que he vingut aquí, per visitar la Fira Internacional que s’ha celebrat aquests dies  ¿ i tu, per què has vingut?

 

      M’hi ha enviat la Cambra de Comerç per fer d’intèrpret de francès, alemany, català o espanyol als visitants del pavelló d’expositors francesos de la fira...... Xavier... Mira.... mira per la finestra cap a fora......... Xavier, veus la gent com corre i va amb paraigua.......... ¡ continua plovent !

 

      Elie...... el teu hotel està una mica allunyat del centre, no tenim a mà cap paraigua, t’acompanyaré........ Ja veuràs com serà un passeig molt romàntic...... ¿T’ho imagines?..... Tots dos acostadets l’un amb l’altre, passejant tranquil·lament sota la pluja, pels carrers mig solitaris d’aquesta ciutat, en aquesta hora de vespre....

 

      Que bé que m’ho expliques...... ja m’hi trobo, i tant que sí....... Bé, ja hem acabat de sopar i la majoria de la gent  també, el local aviat quedarà buit i ja veuràs com aniran per tancar...  Alguna cosa haurem de decidir, ara encara plou més que abans,  ¿Què creus que podem fer ?

 

      Doncs m’ha passat una altra idea pel cap, si et dic la veritat ...... Bé no, no t’ho dic.

 

      Doncs..... si la idea és bona......  per què no me la dius?

 

       Mira, pensava...... pensava que jo tinc el meu hotel a quatre passes d’aquí. Si vols ens hi podem arribar en un no res i ens hi refugiarem una estona, potser para de ploure i desprès ja veurem........ Elie....  ¿què et sembla?

 

     Abandonen el restaurant sota la intensa pluja, agafadets l’un amb l’altre, travessen el carrer, es mullen però ni se n’adonen; caminen els escassos cinc-cents metres que els separen del hotel.  Pel camí, ell  se li acosta més i li diu baixet a cau d’orella:

 

     Elie...  T’adones que aquests moments que vivim són irrepetibles...... Es el destí que ens ha preparat una sorpresa, i nosaltres no hi tenim res a veure...... No creus que a vegades és millor no portar la contraria al destí?...... T’agradaria que....

 

      Xavier...... mirat així.... pot ser que tinguis raó..... T’asseguro que jo no he fet mai el que penso que tu estàs a punt d’insinuar-me........ però, digue’m, digue’m sincerament què es el que vols dir.

 

      Elie.... acostat i..... mira’m als ulls.... el que et vull dir..... i tu ho saps, és que no podem depreciar de cap manera aquestes poques hores que ens queden per estar junts.  No sabem si tornarem a veure’ns mai més, segurament ens en penediríem per sempre, no creus?.........

 

     Elie....no dius res?........   Perdona’m, de cap manera et volia ofendre ni fer-te cap mal i molt menys que et quedés un mal record d’aquesta trobada,  Elie.....  em perdones?....... Per favor, no estiguis callada, diguem alguna cosa.....  Elie......em perdones?

 

      Xavier....  Estava pensant...... t’entenc, jo sóc dona...... i sento el mateix  que tu....... Tot el que ens està passant, no ho podíem ni imaginar tot just ara fa unes hores.....  Es un somni i no em vull despertar de cap manera i menys si és el destí el que ho vol.........   A més, penso..... que ara ja no som tan joves com aleshores......  Si ho féssim d’altra manera no ens ho podriem perdonar mai......  seria un altre error....... Xavier, no em sap gens de greu que em parlis amb  la sinceritat amb la què ho estàs fent, tot el contrari, lluny d’enfadar-me, t’ho pots ben creure.......comparteixo els teus pensaments i m'estic oblidant de tot.... t'asseguro que només desitjo compartir amb tu el poc temps que ens queda per estar junts. 

    

     Sense ni adonar-se’n arriben a l’hotel.  Una abraçada més sota la pluja, les claus, l’ascensor, més petons, segon pis, cambra 214,  tanquen la porta i la resta del que pugui passar s’escapa de la intenció d’aquest text.  Per altra banda és fàcil d’imaginar, però no tant d’explicar; de totes maneres hi ha una cosa que sí que es certa, a les tres de la nit..... continuava plovent.

 

     Divendres, les nou del matí.  Com aquella altra vegada, havia plogut quasi tota la nit i el dia no es presentava d’allò que podriem dir-ne precisament esplèndid.  El taxi els acaba de deixar a l‘aeroport de Munic; l’avió destinació a París està anunciat per les nou trenta i el de Barcelona poc després, a les deu.  Com si res, tot ha passat, han estat unes hores intenses, viscudes com mai cap dels dos s’havia imaginat.

 

     Tot s’ha acabat, però rés no tornarà a ser com abans.  S’acomiaden amb més petons, abraçades i llàgrimes, moltes llàgrimes.  No troben cap paraula per dir, tampoc els cal; amb els sentiments a flor de pell n’hi ha prou. Un últim petó i ella marxa corrent cap al seu avió, mentre es perd entre la gent.

 

     Ell intenta sobreposar-se i recuperar aquella serenitat de la què tan segur estava.  Per la megafonia anuncien:  “Pasajeros del vuelo 504 de  Lufhansa, destino Barcelona, por favor pasen a la puerta de embarque.”

 

     Arrossegant la maleta, avança lent, pensatiu i desconcertat entre la multitud.  De sobte s’adona que algú que ve corrent pel seu darrera se l‘hi acosta, es tomba i l’hi deixen un sobre a les mans.  Es ella, que altra vegada marxa corrent, en el precís instant que anuncien per segon cop que els passatgers destí Barcelona passin ràpidament cap a la porta d’embarcament.

 

    A partir d’ara tota aquesta història anirà quedant enrere, s’anirà allunyant del present cap al passat a velocitat de vertigen, de la mateixa manera que aquella altre vegada. A voltes quedarà el dubte de si efectivament va ser una realitat; altres vegades es farà tan present com si es visqués en aquell precís instant.

 

    Ja està assegut en el seient de l’avió, amb el cervell fet un garbuix, haurà de fer un verdader esforç per recobrar la normalitat i la serenor de que presumia amb ell mateix durant el viatge d’anada.

 

      Però hi ha un últim detall: encara no ha obert el sobre que ella li ha deixat a les mans i es disposa a fer-ho.  A dintre, una fotografia i una nota al darrera. La llegeix, s’emociona, se li escapen unes llàgrimes que intenta dissimular en el moment just en què l’hostessa li pregunta si vol prendre alguna cosa.

 

    L’avió s’enlaira, Munic ja es va perdent en la distància, cada vegada més lluny, com també ja comença a quedar-hi aquesta història.  Només té al cap les últimes vivències. Dues hores de vol i l’aparell arriba a destí; altra vegada a l’aeroport del Prat de Barcelona, el soroll de les rodes en fer contacte amb la pista indiquen clarament que l’aparell ha tocat terra. Res serà com abans de començar aquest viatge, però cal sobre posar-se i afrontar altre vegada la vida quotidiana.

 

     La seva muller l’espera a l’aeroport.  No està acostumada a que faci viatges de varis dies fora de casa, s’abracen, l’hi diu que l’ha trobat molt a faltar, que desitjava veure’l, que ha comprovat que no sap viure en la seva absència i que l’estima; li diu que fa cara de cansat, però, ja ho entén, el cansament es una de les conseqüències habituals de les fires.

 

     Als voltants de mig dia arriben a casa; el dinar ja quasi està preparat i els fills a punt d’arribar del col·legi.  A la taula troba preparada una petita sorpresa; unes flors i de postres, un púding  amb ametlles i nous, aquell que a ell tant li agrada.

 

    Dilluns, a l’hora de sempre, altra vegada a la feina. Reunions, pressupostos, trucades de telèfon.  Torna a la vida normal, la de sempre, a la que està acostumat i en certa manera resignat; aquella felicitat quotidiana, aquell anar fent de cada dia, però en el fons, alguna cosa serà diferent, ho reconeix. Ja no pot ser d’altra manera.

 

    El primer que fa en arribar al treball és col·locar aquella fotografia entre les pàgines d’un llibre que té ben guardat i tancat amb clau en fons d’un calaix de la taula del despatx, junt amb una agenda, un diari personal, un bloc de notes, i un petit sobre de paper de cel·lofana amb uns retalls de cabell. 

 

     Pensa que quan tingui moments baixos o estigui preocupat per alguna cosa, mirar altra vegada la fotografia li portarà el toc d’il·lusió necessari per tirar endavant  i que serà el testimoni que aquella historia va ser real com la vida mateixa i no un somni, encara que a voltes li pugui semblar.

 

     Segona quinzena de desembre. A la centraleta telefònica de l’empresa Tecsoler S.L. de Barcelona, arriba una trucada procedent de França i una veu femenina pregunta pel responsable de compres.  La senyoreta que atén el telèfon passa la trucada directament al despatx del responsable.

 

     ¿Xavier?..... Sóc l’Elie..... ¿.....................?  ¿Perdoni, vostè no és el senyor Xavier?

 

      No, no, però si vostè pregunta pel responsable de compres, aquest sí que sóc jo. El meu nom és Gerard.  Digui’m, ¿en què la puc servir ?

 

      Va insistir que la disculpés, em va explicar que trucava directament a l’empresa perquè feia dies que el Sr. Xavier no li contestava al mòbil ni atenia cap missatge, que ho trobava molt estrany, que eren vells amics, que trucava per felicitar-lo per les properes festes de Nadal i que estava preocupada què no li hagués passat alguna cosa.

 

      Vaig ser jo el que va haver d’afrontar el trist moment i comunicar-li la crua i nua realitat.   Es va crear una situació de les més difícils i delicades que he viscut en la vida. Quan li vaig explicar, ella no s’ho podia creure de cap manera, es pensava que l’enganyava, estava completament desolada a l’altra banda del telèfon, i al final tot i sense conèixer-nos de rés, vam acabar tots dos plorant.

 

     Al penjar el telèfon, em va costar d’assimilar la situació, però a vegades les coses son tant dures i reals que semblen impossibles;  Immediatament em vaig preguntar:  ¿Una senyora des de França?  ¿Una vella amiga?  ¿Qui deu ser?  Es clar, però, que a mi no m’importa, senzillament era una curiositat.

 

    M’explicaré.  Jo, vaig ocupar aquest lloc de treball, a partir del dos de novembre passat, gràcies a un anunci que vaig trobar al diari.  Va ser poc després d’ocupar aquest càrrec, que em vaig assabentar de la dissortada sort del meu antecessor.

 

    Es veu que mentre anava a fer una visita a un proveïdor de l’empresa a la  Rioja, poc abans d’arribar a Logroño, en una corba molt pronunciada va tenir la desgràcia que un tràiler amb plena càrrega se’l hi tirés al sobre.  El BMV que conduïa va precipitar-se per un barranc, va donar diverses voltes de campana i va anar a parar directament al riu Ebre. El conductor del camió va donar positiu en la prova d’alcoholèmia i va resultar ferit lleu; en Xavier, en canvi, no va tenir tanta sort i va resultar mort a l’instant.

 

    Primera quinzena de gener. Ja han passat les festes de Nadal i de Cap d’any; el personal de l’empresa ja va assimilant amb resignació la pèrdua d’en Xavier, al mateix temps que jo, al estar ocupant el seu lloc, intento esbrinar com era el seu sistema de treball, el motiu del seus èxits i quina era la seva personalitat perquè fos una persona tan apreciada per tothom.  Això sí, ho faig amb molta prudència i respecte.

 

     Ja he anat col·locant a la meva manera totes les coses del despatx. Em queda només intentar obrir aquell calaix de la taula que està tancat amb clau, i com que jo no he trobat la manera de fer-ho, cerco l’ajuda de l‘operari de manteniment de l’empresa. Res, molt fàcil, en un moment ho té solucionat.  A dins hi ha una clau que a partir d’ara hem permetrà obrir-lo i tancar-lo cada vegada que calgui.

 

     Quan tinc un moment, em dedico a revisar el contingut del calaix, que per altra banda pel sol fet d’estar tancat amb clau ja em feia sospitar que i guardava algun document mes o menys important.  Una agenda, un diari personal, un bloc, un llibre amb una nota a la primera pàgina: “Sempre més alt, sempre més lluny.” un sobre de paper de cel·lofana amb uns retalls de cabell a dins, i la fotografia en blanc i negre d’una senyora, morena, que aparenta uns quaranta anys, de mirada serena i profunda i el cabell recollit, amb un petit collaret de perles al coll, somrient i feliç.  Al darrera de la fotografia, una nota:

 

                    Si mai penses oblidar-me, abans oblida’t de pensar. 

                                    T’estimaré sempre.   Elie

 

    Elie...?  Hem ve a la memòria la trucada telefònica que vaig rebre des de França abans de Nadal.  Ja no tinc cap dubte; era  la senyora de la fotografia, segur.

 

     Després, poc a poc, els últims temps he continuat revisant el contingut de l’agenda, del bloc de notes i sobretot aquell diari personal. Moltes de les seves anotacions les he aplicat a la meva conducta diària de treball, tant en la manera de tractar el personal de l’empresa com els proveïdors o els clients.

 

     En certa manera tot el que he anat descobrint d’ell, m’ha servit per enriquir la meva personalitat.  He anat aprenent moltes coses que no havia ni pensat ni previst mai, sobre relacions humanes i mètodes de treball.

 

     En Xavier, a través de les seves anotacions, encara que absent per sempre, està col·laborant a que jo, procedent d’un altre sector, me’n surti relativament bé amb aquesta nova tasca a la que estic dedicat professionalment. Sento una admiració profunda per la seva manera de ser i per com feia les coses.  Sense haver-lo arribat a conèixer, he aprés molt d’ell, sense ser-hi m’ha ajudat i en molts casos he pensat que el seu esperit, com ho faria l’àngel de la guarda, m’estava protegint i orientant en les meves decisions.

 

     Dotze d’octubre. El mes que ve ja farà un any que treballo en aquesta empresa i avui precisament és l’aniversari de l’enterrament d’en Xavier.  Per tant sento l’obligació moral d’acostar-me al cementiri per dedicar-li un record i una senzilla oració en mostra del meu agraïment.

 

    Són les deu del matí; deixo llestes unes trucades, em desplaço cap aquell poble tan petit on va neixer i va ser enterrat avui fa just un any.  La pena m’envaeix, el meu estat d’ànim està per terra; el dia es rúfol, molt rúfol i cauen gotes.  Es com si del cel se’n desprengués alguna llàgrima per acompanyar la tristesa del moment.  Amb la solitud que m’acompanya, aparco el cotxe i m’acosto al cementiri, als afores del poble, amb l’única companyia d’uns xiprers a cada banda del camí.    

 

   Arribo al cementiri, al cim d’un turó, petit, però ben cuidat. Obro la porta, es desprèn un lacònic gemec, el cant d’uns ocells amagats no sé on sembla donar-me una patètica benvinguda.

 

    Miro les tombes, la trobo. Xavier Folch i Plans, (1971-2013) descansi en pau.  Un ram de flors tendres acabades de collir penja de la làpida, un llaç i una petita frase:  la teva esposa Mercè i els teus fills Xavier i Anna et recordarem per sempre, mai seràs oblidat pels que més t’estimem.

 

    Em quedo uns moments meditant en front de la tomba; intento resar un parenostre amb tota la bona voluntat,  però quasi no me’n recordo i li murmuro amb veu baixa: Xavier....  he vingut per agrair-te tot el que has fet per mi, i l’ajuda que m’has prestat, sense ni tu saber-ho, ni haver-ho pogut veure. Però, això sí, siguis on siguis, vull que sàpigues que t’estaré sempre agraït.

   

     Deixo que passin uns minuts en silenci i amb l’emoció continguda i el cor encongit, abandono el cementiri per tornar cap al cotxe i emprendre de nou la vida quotidiana.  No podem fer-hi res. A voltes el destí es així de cruel; sento una pena immensa però res puc fer per canviar les coses, perquè les coses no son mai com nosaltres voldríem que fossin. Les coses sempre son com són.

 

     Abans de passar el llindar de la porta de ferro, sento unes  trepitjades  al terra com si a l’altra banda del mur, algú s’acostés.  En el moment de creuar la porta em topo amb una senyora que entra amb un ram de roses vermelles a les mans.  És morena, d’estatura mitjana, cabell recollit, vestit negre, amb un discret collaret de perles al coll, que entra sola i plorant.  Quedo sorprès, molt sorprès.  Es ella.  Discretament m’espero a fora, i miro a través de la reixa  com  s’acosta a la tomba,  deixa el ram de flors i s’agenolla a l’herba del terra. Des de aquí sento com està plorant.

 

     Contemplo l’escena des de fora. Ella segueix agenollada; jo, desconcertat i confús i amb l’emoció continguda, segueixo submergit en el meus pensaments.  No sé què fer, però poc a poc torno camí avall cap al poble, en el moment just que el cel ja s’està estripant.  Tombo la mirada cap enrere, no veig a ningú per enlloc, només un tímid raig de sol que  il·lumina els murs del cementiri.

 

     És aleshores, que pensatiu i desorientat, amb tota la tristesa del món, torno cap a la realitat de cada dia i mitjançant tota la informació que he recollit del Xavier, les seves notes i sobretot aquell diari personal que vaig trobar al fons del calaix del seu despatx, decideixo escriure  aquesta història.

                                                                                     Josep Girbau Parareda        Estiu de 2.014

 

   No voldria que els amables lectors que hagin tingut la paciència de llegir tot aquest text, els quedi cap mal sabor, pel final trist d’aquesta història.  Els he de dir que la primera part està inspirada en una experiència viscuda (Llegiu el Text, Foix, ciutat Comtal) i que la segona i la tercera són totalment inventades.  Els dos fragments poètics, encara que una mica modificats per adaptar-los a la història, són d’en Josep Mª de Segarra, a qui demano que des d’allà dalt, em perdoni per haver-los retocat...  vull dir espatllat. 

    

Escribir comentario

Comentarios: 23
  • #1

    Martí Casanoves (miércoles, 10 julio 2013 14:37)

    Trobo molt interessant la teua pàgina web.

  • #2

    Maria de Bagà (jueves, 21 noviembre 2013 18:09)

    Hola, m'han agradat molt les seves experiències! Espero amb ànsia els propers textos.

    Salutacions des de Bagà, Josep.

  • #3

    Joan de Monistrol (martes, 28 enero 2014 17:57)

    Impresionant! Volem més textos! :)

  • #4

    Maria de La Garriga (lunes, 28 abril 2014 15:02)

    M'agraden les històries i la manera d'explicarles

  • #5

    Isaac de Cornellà (lunes, 05 mayo 2014 18:27)

    Josep, m'ha agradat molt el text una Història d'amor i de Guerra! MERAVELLÓS!!!!!

  • #6

    Ferran de Camprodon (martes, 20 mayo 2014 21:15)

    Llegeixes el text de Foix i Mirepoix i et transportes a aquestes meravelloses poblacions, Us el recomano!!

    Josep, m'ha agradat molt els tocs d'ironia que poses en el text, i donen quelcom que et ve de gust continuar llegint. Bona feina i felicitats.

  • #7

    Joan de Monsitrol (lunes, 07 julio 2014 13:43)

    Bon dia Josep! Ja torno a ser jo!! Les seves lectures són vicioses :D

    M'ha agradat molt com heu acabt el text d'amor per correspondència. Sou un molt bon escriptor! Heu publicat algún llibre?

  • #8

    Aurora, verges (miércoles, 17 septiembre 2014 19:06)

    UNA HISTÒRIA INOBLIDABLE
    El millor títol per aquesta gran historia que he hagut de llegir -la unes quantes vegades per empesarme-la. Genial es una historia tal i com dius inoblidable

  • #9

    Martí barcelona (domingo, 05 octubre 2014 14:36)

    vaig entrar a la teva pàgina fa temps i la vaig ignorar avui he tornat a entrar-hi i apart de que he vist molts textos nous he vist que tenen força qualitat

    FELICTATS!

  • #10

    Isabel de Lleida (martes, 23 diciembre 2014 17:46)

    Josep, he llegit tots els teus Textos, m'han agradat i estan molt ben escrits.
    Aquesta Història Inoblidable, m'ha fet plorar, però no hem sap greu. Es un relat meravellós, ben escrit, rodó, amb passió, sentiments i amb molta sensibilitat. Sincerament et felicito.

  • #11

    Joan Granolllers (martes, 27 enero 2015 19:52)

    Josep, el relat una hisòria inoblidable m'ha sorprès molt, estic totalment d'acord amb els comentaris anteriors!! Segur que anar a fer un cafè amb vosté, el gust d'aquest seria (tal i com diu el seu relat) inoblidable

  • #12

    Montse de Castellterçol (miércoles, 04 febrero 2015 18:10)

    Josep, t'haig de dir que he quedat realment sorpresa de com escrius i sobretot de la capacitat descriptiva que ni t'imagines que tens. T'animo a seguir escribint històries tan boniques com aquesta. Castellterçol és un poble d'artistes i pel que veig de bons escriptors: tu n'ets un! Per molts anys puguis anar escrivint i nosaltres ho poguem llegir!

  • #13

    Pau de Caldes (sábado, 16 mayo 2015 16:14)

    Avui m'he despertat amb ganes de llegir alguna historieta, he trobat la teva pàgina web i sent franc t'he de dir que la salsa que poses en els textos m'agrada molt. Continuaré llegint més històries!!

    Pau

  • #14

    Carles de Tortosa (domingo, 09 agosto 2015 12:21)

    Acabo de llegir els texts de Foix i de Mirepoix. Volia anar de vacances pel setembre uns dies al sud de França i ja tinc clar on aniré. Aquesta lectura m'ha convençut. La resta molt bé i Una Història Inoblidable, senzillament formidable. Moltes felicitats, no deixis d'escriure.

  • #15

    arc iris , dimats, septembre 2015. (martes, 15 septiembre 2015 23:07)


    He trubat la pagina web i m,ha encantat
    Felicitats, no deixis d´ëscriure.

  • #16

    Maria de Bagà (viernes, 02 octubre 2015 18:36)

    Hola Josep,
    després d'un temps sense entrar a la seva pàgina web, veig que heu continuat escribint. Aquell dia que vaig trobar la seva pàgina web ha marcat un abans i un després de la meva vida. Moltes gràcies per compartir.ho amb nosaltres!

  • #17

    carlos morant (viernes, 12 febrero 2016 10:29)

    He llegit, per sobre, algunes de les coses molt interessants d'aquesta pàgina.Però m'he parat a llegir en detall, dues vegades, alló referent al Sr. Dieste.
    Recordo perfectament el gran saló i els meravellosos aparells de música, que a mi, que soc aficionat a quests temes, em semblaven d'un altre mon.
    Amb l'Alfred Dieste haviem passat molt bones estones escoltant música amb aquells aparells.
    Molt bons records.
    Grácies, Josep

  • #18

    Natàlia de Camprodon (lunes, 14 marzo 2016 18:04)

    Buscant informació del moianès per una pàgina web he trobat la seva pàgina web! Veig que heu escrit molt, i encara no he tingut el plaer de poder-ho llegir tot però realment i des del meu cor us felicito. Bona feina!!!

  • #19

    arc iris (miércoles, 16 marzo 2016 23:04)

    Aquestas emisions de "radioi
    "et transportan a aquells anys i aquells llocs on sen tan llunyants es fan tan propers, Gracies per interpretar-los per nosaltres.

  • #20

    Joel barcelona (martes, 05 abril 2016 19:14)

    No hi han paraules... Moltíssimes felicitats!

  • #21

    Santi, La Garriga (miércoles, 13 abril 2016 13:00)

    Estic llegint el que has publicat en aquesta pàgina Web i de veritat que ho trobo molt interessant. Faig meus el comentaris anteriors i també et felicito.

  • #22

    Àlex (martes, 10 mayo 2016 10:02)

    Sr Girbau!!
    He donat un cop d´ull a la web.Esta molt bé! Felicitats i endavant
    Àlex (Sant Feliu de Codines)

  • #23

    arc iris (sábado, 02 julio 2016 20:27)


    Realment llegi aquestas paraulas sobre Venecia es com ...turnar a sumiar i poder sentirte alla.
    Es reviure un somni.
    Felicitats.




    ...