MIREPOIX, PAÍS CÀTAR

    

MIREPOIX, CIUTAT  MEDIEVAL, PAÍS CÀTAR (PAISATGES CONEGUTS)

 

Aquest es un recorregut que ens porta per terres del sud de França, concretament a la pintoresca població de Mirepoix, departament de l´Arièja (09) a uns 25 Km. al nord est de Foix que n’és la capital administrativa, per un camí molt més agrest i pintoresc que el que faríem si passéssim per la N-20 francesa direcció al túnel de Puymorens, Ax les Temes i Tarascón sur Arieja. Ens oblidarem doncs de la carretera nacional i ens endinsarem per rutes comarcals, de pobles petits a voltes mig oblidats entre les muntanyes, extenses valls, i prats de pastura.

 

         Per anar de Castellterçol a Puigcerdà podem fer-ho de dues maneres, l’una, passar pel túnel del Cadí que es el trajecte més ràpid i l’altre, per la collada de Tosses, el més pintoresc.

 

         Nosaltres, avui que afortunadament no tenim cap pressa, escollim la collada per la seva riquesa de paisatge, doncs a partir de Ribes de Freser la muntanya ens acompanyarà fins l’altra banda del Pirineu.

 

Si aquest viatge el  feu  a  la  primavera gaudireu de  la  panoràmica impressionant que us ofereixen els cims més alts emblanquinats encara per la neu, la verdor de l’herba i dels pins, arreu delicades flors boscanes de tots colors i dels torrents que baixen esverats des de les altures per trobar el curs d’un petit riu que rodola discretament entre els matolls.

 

A l’estiu en canvi, la neu que queda ja és molt poca, només alguna lleu pinzellada que es resisteix a desaparèixer a l’espera de les primeres emblanquinades de la tardor, amb l’exuberància del verd de l’herba i l’explosió de la flor de la ginesta a partir del mes de maig, el paisatge es converteix en un immens mantell brodat de groc daurat, que estimula l’imaginació del viatger.

 

A la tardor en canvi, la riquesa de les tonalitats cromàtiques es fantàstica i podeu trobar tots els matisos de color imaginables, com si la paleta màgica d’un pintor en un moment sublim d’inspiració volgués plasmar amb els seus colors tota la sensibilitat del pensament de l’artista.

 

Després de Puigcerdà, un cop passat un pont sobre el riu Segre, que neix en terres franceses a la Alta Cedanya, al poble de Llo i que fa de frontera dintre mateix del poble de Bourg Madamme, deixarem a l’esquerra la carretera N-20 que ens portaria a  La Tour de Carol  i  seguirem de dret, endinsant-nos cap a la Cerdanya Francesa.

 

De primer, trobarem el poble de Saillagouse,  el qual creuarem i després, a la dreta, a uns dos km. de la carretera, Er, situat al peu del Puigmal, on hi ha l’accés a les pistes d’esquí de la vessant francesa i també un suc de poma embotellat de molta qualitat que s’elabora a principis de tardor, com també ho fan a molts indrets del Capcir, Conflent, Vallespir i altres comarques de França.

 

Entre Saillgouse i Er, a la dreta de la carretera podem observar unes esplèndides pinedes, ramats de vaques i camps de conreu, més enllà entre muntanyes de considerable alçada, la façana francesa del Puigmal que retalla perfectament la seva silueta a l’horitzó.

 

Curiosament alguna d’aquestes pinedes està poblada d’un  tipus de pi de fulla caduca, varietat no gaire abundant, que també hem tingut ocasió de veure’ls als Alps, per les rodalies d´Insbruck,  al Tirol, Àustria.

 

Seguint la mateixa carretera N-116 trobem una cruïlla a l’esquerra que ens porta a Mont Louis, passant pel poble d’Odeillo, on podem visitar el Forn Solar i les seves instal·lacions.

 Horno solar de Odeillo (Pyrenées Orientales-France)

       Forn solar d´Odeillo, Cerdanya Francesa,  al costat mateix de Mont Llouis, en funcionament des de 1970

 

Després podem tornar enrere, o bé des de Mont Louis seguir cap al Coll de la Quillane, on retrobarem la carretera N-116 que va direcció a Perpinyà i que deixarem a la dreta per seguir per la  N-18 cap a l’estació d’esquí de Les Angles.

 

         Arribarem a un altiplà anomenat El ras de la Quillana (1.746 metres) voltat de muntanyes molt altes, a la dreta de la carretera veurem una pista que serveix per l’enlairament d’avions planejadors, avionetes i globus, que sobrevolen la Cerdanya Francesa com una atracció turística més.

 

Més enllà a l’esquerra, la zona urbanitzada dels Angles i per sobre, les pistes d’esquí; a dalt de tot hi ha un petit llac, on neix el riu Aude, que dona nom al departament (11) capital Carcassona, fins que troba el mar Mediterrà prop de Narbona, després d’haver fet un recorregut total de 223 Km.

 

Al peu de la muntanya, una vasta explanada plena de pins pinyers, on hi trobem instal·lades diferents atraccions per entretenir la quitxalla, taules per berenar, camins per passejar, un petit bar restaurant a tocar l’aigua i barquetes de lloguer.

 

Després, al peu de la carretera, un magnífic llac, on si tenim la sort de que no faci vent i l’aigua estigui tranquil·la, hi veurem reflectida tota l’estació d’esquí dels Angles, amb una nitidesa i coloració sorprenents.

 

El nom d’aquest llac, en part artificial perquè té una resclosa, és el mateix del poble que trobem a continuació, Matamala, al peu mateix del pic Bastard, situat  a  la  dreta  de la carretera i travessat per el riu Aude, que encara s’assembla més a un torrent de muntanya, que al riu força cabalós que serà després.

 

A pocs  quilòmetres, Formiguera, de 300  i pocs habitants, situada a la vall del Galbe i capital històrica del Capcir, famosa per la seva fauna i flora, a les valls que l’envolten s’hi practica l’esquí de fons.

 

      El llac de Matamala, al fons la zona urbanitzada  de  Les Angles i al darrera les pistes d’esquí.

 

L´indret mereix una parada, podem visitar l’església romànica consagrada l´any 873, contemplar les façanes de les cases construïdes amb pedra del país i gaudir de la frescor dels estius, com ho feien els reis de Mallorca en els segles XII i XIII, quan aquests paratges encara eren terres catalanes.

 

        Seguint la mateixa ruta deixarem a la dreta del riu els pobles de Villeneuve Real, Odeillo del Real i Puyvalador, i a l’esquerra de la carretera Rieutort, tots ells petits i pintorescos.

 

         A Puyvalador és on arribava la frontera catalana abans del tractat del Pirineus de l´any 1656, i encara són visibles les restes mig enderrocades d’un castell, des del qual es defensava la frontera contra les invasions dels veïns, els francesos del nord.

 

         Entre aquests pobles hi trobem també un altre llac artificial en el curs del riu,  aquest molt més petit que l’anterior que recull  les aigües d’un torrent.

 

         Després, seguint direcció a Quillan tenim dues opcions, les dues prou interessants però nosaltres preferim la de l’esquerra, més esquerpa, més salvatge, més natural, més autèntica, o sigui a Axat per Querigut.

 

         Poc després deixarem el departament dels Pyrénées Orientals (66) capital Perpinyà, per entrar durant uns Kilòmetres al departament de l´Arièja (09) capital Foix.

 

Fou a l´any 1.208 quan el castell de Quérigut aparegué documentat per primera vegada, alhora que esdevé propietat dels comtes de Foix.

         

         Va esser un dels refugis després del desastre de Montsegur, on moriren cremats a la foguera 220 càtars l´any 1.244 després de deu mesos de setge, encara que tots els que s’hi refugiaren, decidiren rendir-se al cap de poc temps.

A continuació, Le Pla, Artigues i Rouze, des don es veuen les restes d’un altre castell, el d´Usson, a l’altra banda del riu Aude que retrobem de nou i que fa frontera amb els departaments de Pyrénnés Orientals, el d´Aude, i l´Arieja.

 

       Interior de l'església romànica de Formiguera, capital de la comarca del Capcir, de 300 i pocs habitants

        

         Arribant a Rouze, tenim tres opcions, una seria la de seguir de dret i entrar al poble a través d’un antic pont; l’altra podria ser la de tombar a l’esquerra i per una carretera molt pintoresca arribar-nos fins Ax les Termes, o la de la dreta, que és la que seguirem i que ens portarà directament a Axat.

 

         Aquesta carretera és relativament nova, ja que antigament passava per dintre del poble de Rouze.  Si mirem cap a l’esquerra per sota del poble,  podrem admirar dues construccions de pedra  anomenades els Ponts  de Vauban què és per on passava l’antiga carretera, l’anomenada Ruta Reial.

 

         Fou després del Tractat dels Pirineus que Lluis XIV va fer construir els castells fortificats de Mont Louis, Perpinyà, Salses, Le Portús, Vilafraca de Conflent i Prats de Molló, per assegurar la defensa de la nova frontera amb Catalunya i era a través d´aquesta ruta que es comunicaven Carcassona i Mont Louis.

 

         El mariscal Vouban era el cap d’enginyers i supervisor de les obres dels castells i fortaleses que va fer construir el rei Llus XIV, càrreg com el que avui dia vindria a ser el de ministre d’obres publiques.

   

         Aquest recorregut fou utilitzat fins el 1890, data en què s’acabà la  construcció de la carretera N-118, es a partir d’aleshores que començà la decadència progressiva d´aquesta comarca anomenada de Donezan, (incorporada al departament de l´Arièja el 1.789)  ja que deixà de ser un lloc de pas important.

         Fins el 1.840, existien diferents forges per el tractament del ferro i la fabricació d’armes diverses, sota el control dels senyors del castell d´Usson.

 

 

   Vista parcial de Rouze., a l’esquerra podem anar a Ax les Terme, per una carretera molt pintoresca

 

         A continuació anirem baixant fins a trobar el nivell del riu, però això sí, a mida que anem avall podem contemplar l’esvelta silueta de les restes del castell d´Usson, molt ben situat a sobre d’una penya envoltada pel riu per donar més difícil accés a les invasions enemigues, tan freqüents a l’edat mitjana.

 

         A la dreta de la carretera, en el marge ombrívol amb la terra humida, unes violetes camperoles s’estenen entre la verdor de la molsa i de l’herba com si s’esforcessin per saludar el vianant i oferir-li el seu delicat perfum.

 

         El dia es magnífic, qualsevol insinuació de núvols ha quedat literalment esborrada del cel, l´atmosfera es clara i nítida i les muntanyes més distants semblen molt més properes del que són.

 

         Arribem al riu, que aquí ja té un cabal considerable; la carretera el va seguint, les roques, el bosc i les ombres ens acompanyen, el trànsit d’altres vehicles per la carretera es gaire bé inexistent.

 

         Trobem algunes centrals elèctriques que s’alimenten de l’aigua que baixa dels llacs d’alta muntanya a considerable altura i que les deixen anar de nou al riu, un balneari abandonat, per cert amb un rètol que indica que està en venda i que, per l’estat del cartell, tot rovellat i mal penjat, denota el temps que fa que hi està col·locat, un altre rètol indica l’existència dunes coves situades no gaire lluny, uns pescadors que intenten capturar alguna truita, paisatge humit i ombrívol, la carretera serpentejant segueix paral·lela al curs del riu que baixa alegre i espurnejat disfrutant encara de la seva joventut, entre els pocs raigs de sol que a través dels arbres l’hi arriben per acaronar-lo.

        Arribem de nou a la carretera que hem deixat abans quan hem decidit anar cap Axat per Querigut, al mateix temps que ens dóna la sensació de que les muntanyes del Pirineu estan decidides a abandonar-nos aviat.

 

Castillo de Usson - Monumento en Rouze

 

                       Castell d´Usson, vist des de la sortida del poble de Rouze;  el riu Aude passa pel peu de la roca.

         

         El congost format per la carretera i el riu es va eixamplant, però en canvi creuar-se amb algun altre vehicle és gairebé un esdeveniment, el viatger ja quasi no recorda que existeixen altres persones al món.

 

         Poc després trobem una agradable sorpresa: arribem a una gorja impressionant que l’aigua del riu ha anat obrint amb el seu treball pacient i silenciós a través de les roques calcàries en el decurs del temps.

 

         L’espectacle és difícil de descriure, és inevitable fer una parada per observar la considerable alçada de les parets de roca a cada banda de la carretera i del riu i per fer les fotografies corresponents, encara que l’objectiu de la màquina és incapaç de copsar la grandiositat de l’espectacle que se’l hi ofereix.

 

        Arribem a la conclusió que ha valgut la pena esperar uns quants milions d’anys a passar per aquí i poder així contemplar amb tota la seva magnitud aquesta meravella, prodigi de la natura.

 

        Tornem enrere  per viure de nou l’experiència d’una visió tan inusual; fem la volta en una petita esplanada que hi ha entre la carretera i el riu, trobem una "paradeta" en la que una dona, pagesa ella, intenta vendre productes de la terra com patates, mel, formatge i “paté” a algun dels pocs vianants que passen.

        Ella, amb el seu senzill punt de venda i amb la pacient espera, és la mostra vivent de la recessió econòmica d’aquest racó de món, apartat del turisme de la zona de les pistes d’esquí dels Angles, que hem deixat enrere i de l’influencia de pobles més grans que trobarem uns kilòmetres més enllà, com per exemple, Quillan.

                                        

 

El riu Aude, ja mes cabalós, la carretera i el pas estret, poc abans d’arribar a Axat, direcció a Quillàn.

 

         Axat, a continuació no és gaire gran encara que ho sembla, després dels pobles tan petits pels que hem anat passat.  La carretera travessa la població i poc després es troba un encreuament: a la dreta, a uns 70 Km. Perpinyá, i a l’esquerra Quillán.

 

         Nosaltres ens dirigim direcció a Quillan i el riu també.   Encara trobarem uns kms. de pas estret entre les roques, la carretera, la via del tren i el riu però res a veure amb la gorja que hem deixat enrere.

 

         Quillan és una ciutat petitona però senyoreja, està situada en una esplèndida vall voltada de muntanyes suaus dominades per la verdor de l’herba i per les flors silvestres a la primavera.  L’enfilem per un ample passeig on al final podem triar entre seguir de dret o anar cap Limoux i Carcassona, però com que el nostre destí es Mirepoix, ho fem cap a l’esquera per on indica Lavelanet.

 

         A continuació la carretera s’enfila amb certa rapidesa,  està  molt millor que les que hem transitat fins ara i anem pujant de nou a la muntanya.  La vista que es veu a mida que anem amunt es d’una espectacularitat considerable, d’un cop d’ull es domina tota la vall, verda, acollidora, lluminosa,  transparent i d’amples horitzons.  

    

         Un cop arribats a l’altiplà, a l’esquerra cap al sud no gaire lluny, els pics rígids i imponents del Pirineu, a la dreta, cap el nord la vasta explanada que és la que domina en general els paisatges de França, amb l’excepció del Massís Central i dels Alps a la frontera amb Suïssa i Alemanya.

         La carretera a partir d’aquí, encara que amb alguna corba no molt pronunciada, transcorre per una  zona de petits turons, suaus i ondulats, masies escampades entre amples terres de conreu i més pobles petits i pintorescos.

 

         A pocs kilòmetres a la dreta el castell de Puigvert i una desviació cap a Mirepoix, que deixem per continuar fins a Lavelanet, si seguíssim de dret, molt aviat a l’esquerra trobaríem una cruïlla que porta a Montferrer i al castell de Montsegur, a la dreta, un tros més enllà, el de Rocafixada  i enfront, no gaire lluny, el poble de Tarascón Sur Arieja.

     

         Arribem al poble de l´Avelanet, capital de les terres d´Olmes i tercer en importància de l´Arièja, el nom del qual  deriva d’avellana, fruit sec que figura en el seu escut.  Trobem una rotonda, tombem a la dreta direcció nord i de nou un rètol que indica Mirepoix, el nostre destí.

 

         Mirepoix, quan s’hi arriba per primera vegada és un poble que sorprèn, no es pas molt gran, (Cinc mil habitants) però el seu atractiu radica sobretot en la magnífica plaça porxada, tota de fusta, del segle XII, ben conservada i cuidada, una de les mes boniques de França, l’església que en certes èpoques ha tingut la categoria de catedral i el mercat dels dilluns.

 

             

     Racó de la plaça porxada en un dia de mercat  (tot l´any, cada dilluns encara que sigui festa)

         La plaça amb  “les maisons à colombages”  les façanes pintades de colors terrosos i la tonalitat de les teulades, donen a aquest ampli espai una atmosfera típicament francesa.

 

         A França tot s’assembla molt, Mirepoix però, respira assossegament i molta calma, amb la tranquil·litat que l’hi donen els anys d’història i el paisatge de pagès on està situat.

 

          Però no tot acaba aquí, la ciutat té una vitalitat extraordinària i encara que sigui Foix la capital del departament de l´Arièja, hi ha hagut des de sempre una gran rivalitat, tant en l’aspecte econòmic, comercial, de lleure o turístic.

 

         És cert però, que la situació de Foix amb el seu castell ben conservat i encimbellat a dalt d’una magnifica roca, en mig de la confluència dels rius Arièja i Arget, és d’una bellesa extraordinària, però en canvi el que ho coneix des de fa anys s’adona de que ben just han mantingut el que tenien o inclús estan en recessió.

         Mirepoix, en canvi, més aviat diríem que ha progressat, i encara que submergida en l’ensopiment general que domina França, sobre tot al sud, s’hi desenvolupen una quantitat d’activitats que per un motiu o altre fan que sigui un poble molt concorregut i vital.

 

         Aquí se celebren periòdicament esdeveniments com el Saló del llibre, sobre tot d’història local, tardes de cabaret i de teatre a la sala Paul Dardier, concerts a la Catedral,  festivals de jazz,  festa dels forasters, fira del cavall, i tardes de circ.  

       

                                                Un altre detall de la plaça porxada de Mirepoix,

 

          Però també s’hi fan concerts d’orgue, la setmana commemorativa de l’agermanament amb Palafrugell, fires de brocanters, rallis de canoes pel riu Hers,  festa de l’escultura i la pintura, concerts internacionals de corals, mercats nocturns a la plaça, festes medievals, curses de bicicletes i de cars, festes de barri, festival de música de muntanya, festival de marionetes, festa major de Sant Maurici, festa de la poma, exposicions de postals antigues i de segells, entre d’altres.

 

         La vila es va construir inicialment a la riba dreta del riu Hers al peu del castell de Terride i a l´any 1.289 unes inundacions la va destruir;  només el castell se’n va salvar, ben aviat Guy de Lèvis la va fer reconstruir a la a la riba esquerra de l´Hers, amb carrers tallats en angle recte i una plaça central, on actualment cada dilluns, durant tot l’any, s’hi celebra tant si plou com si neva, el mercat setmanal.

 

         Les cases amb entramats de fusta de la plaça central o plaça dels coberts,  sobresurten sobre pilars de fusta i formen una galeria coberta, ornamentada en alguns llocs amb escultures.  La Casa dels Consols n’és la més bella expressió, damunt la biga principal hi reposen peces de fusta o sotabancs esculpits pels extrems.

         Damunt dels sotabancs hi descansen les bigues només esculpides pel costat de la plaça, totes aquestes estructures deixen al descobert obres originals, dones amb còfia, caps barbuts, homes amb corona, tortugues, senglars i óssos.

 

         Vestigi de la vila fortificada que fou son part de la muralla i la Porta d´Avall, l’única que es conserva de les quatre que hi havia originàriament, està declarada monument històric i data del segle XIV.

 

         La primera pedra de la catedral es va posar el 1.298, i va ser elevada al rang de bisbat el 1.317 pel Papa Joan XXII.  Entre el 1.327 i el 1.506, es van realitzar diverses obres d’ampliació.

 

 

    Detall dels sotabancs esculpits a la façana de la  Casa  dels  Cónsols, a la plaça del mercat

         És la segona d´Europa per l’amplada de la seva nau central (22 metres) i cal destacar el campanar que s’eleva fins a 63 metres, el pòrtic gòtic, un Crist policromat del segle XIV, un retaule de Larivière Vésontius, claus de volta i una reproducció del laberint de la capella de Santa Àgata, que data de l’any 1.537.

 

         El nom actual de Mirepoix correspon a un afrancesament de l’occità Mirapech, que en occità i en patuès  (variant de l’occità, que com aquest es va perdent)  vol dir que mira la muntanya.

   

         Gastronòmicament dominen sobretot les especialitats que fan referència a la cuina de l’ànec, com el confit,  el cassolet, el magret curat o bé a la brasa i una amanida tèbia molt popular a l´Arièja en la que s’hi barregen amb l’enciam, llardons i trossos de pedrer d’ànec.

 

         L´importància de l’ànec en aquestes contrades s’aprecia molt bé en el tradicional mercat dels dilluns, on hi ha diverses parades de pagesos de la comarca, que van a vendre les seves elaboracions artesanes de foie, confit i formatges, junt amb els demés productes de la terra i de collita pròpia.

         Podriem assegurar sense por a equivocar-nos, que el mateix que nosaltres hem fet amb el porc aprofitant-lo al màxim, els francesos ho  han fet amb l’ànec, d’aquí la diversitat de productes que se’n deriven i que es troben al mercat.

                      

         Mirepoix es pot utilitzar com a base d’operacions per visitar la comarca, els paisatges que l’envolten son una meravella i cal reconèixer que és un lloc privilegiat per fer petits recorreguts i excursions de curta durada a llocs prou interessants.

                    

         Camón es una petita vila fortificada construïda entorn d’una antiga abadia benedictina, fundada per Carlemany el 778, annexa de l’abadia de Lagrasse a finals del segle X, després de dues destruccions als segles XIII i XV, la vila fou fortificada i va viure un desenvolupament econòmic i demogràfic considerable, avui dia l’abadia ha estat transformada en un luxós parador per turistes de bona posició econòmica.

               

         Entre els elements indispensables que cal visitar es poden esmentar l’abadia, les muralles, l’església i el seu tresor, la casa gran i la dels símbols, o fins i tot, a les afores, en un lloc de pas no gaire lluny del poble, una creu de camí del segle XIII, de l’època dels Templers.

                   

         Camón  té a més un patrimoni únic a la comarca,  compost per més de cent cabanes de vinya que servien d’abric o d’hàbitat temporal i que, avui dia, són objecte d’un programa de restauració i preservació.

 

         La Bélesta sur l´Hers és el cap d’una antiga baronia i actualment una deliciosa vila d’estiueig que té el seu principal atractiu en els esplèndids boscos d’avets que l’envolten, la proximitat del castell de Montsegur i la font intermitent de Fontestorbes, fan que sigui una vila molt concorreguda pel turisme.

 

         Es interessant de visitar la cascada de Roquefort i les gorges de Péreille i de la Frau, el llac de Montibel i la font intermitent de  Fontestorbes, que segons l’època de l´any, de cop i volta l’abundant cabal d’aigua que surt d’un gran forat de la roca queda reduït a no res, en cicles repetitius cada trenta minuts.  El fenomen només es produeix  segons el cabal d’aigua que baixa per el riu Hers.

 

         Situat damunt del petit poble de Vals, trobem un Santuari tallat a la mateixa roca, església rupestre curiosa i original, que al mateix temps és l’església parroquial del poble.  La torre campanar que domina la vall de l´Hers sembla convidar el pelegrí i al turista a aturar-se. Pujant per l’escala que travessa la roca, podem  admirar les formes dels diferents estils (Carolingi, romànic) i les pintures romàniques que amb el curs del temps han donat renom a aquest lloc tan singular.

  

         Però també s’hi fan concerts d’orgue, la setmana commemorativa de l’agermanament amb Palafrugell, fires de brocanters, rallis de canoes pel riu Hers,  festa de l’escultura i la pintura, concerts internacionals de corals, mercats nocturns a la plaça, festes medievals, curses de bicicletes i de cars, festes de barri, festival de música de muntanya, festival de marionetes, festa major de Sant Maurici, festa de la poma, exposicions de postals antigues i de segells, entre d’altres.

 

         Aprofiteu si es que en teniu l’ocasió de visitar Mirepoix, Foix i aquesta zona en general, gaudireu de paisatges idíl·lics, de pobles poc evolucionats amb el pas del temps, del castells de la ruta dels Càtars i trobareu una regió de França no massa canviada des dels anys seixanta del segle passat, però això si, que conserva tot el seu sabor i tradicions.

         Si  teniu la sort de poder fer una visita durant la tardor per aquestes contrades, durant el viatge i l’estada, podreu gaudir de l’espectacularitat del paisatge, de les fulles dels arbres amb una exuberància de colors senzillament impressionant i d’unes postes de sol impossibles d’oblidar.

 

         Es l’hora de passejar tranquil·lament intentant recuperar aquella pau interior de la que moltes vegades n’estem faltats, de mirar cap amunt per contemplar el resplendor de les estrelles en les nits clares i pures del cel d´Occitània, sobretot per sentir-nos petits, insignificants davant tanta immensitat, per fer un recorregut per les regions abandonades de la vida i el pensament i per adonar-nos en definitiva de tal com som i també per comprovar que sense nosaltres el món seguiria exactament igual, o tal vegada millor… qui sap.

 

Artiga de Lin, Valle de Aran, Pirineos, Lleida, Catalunya, España

          

        Un racó qualsevol, al costat de la carretera que va des de Fontetorbes al castell de Montsegur

 

         També  és  el  moment  d’escoltar  els  silencis  de  la natura, trencats només pel cant dels ocells, el raig de l’aigua d’un torrent o bé per l’impacta contra el terra de les castanyes ja madures que cauen sense pressa, m’entres  les  fulles dels arbres,  tenyides de totes  les  tonalitats  cromàtiques possibles, acabat ja el cicle vital abandonen el seu lloc a les branques resistint-se a morir i poc a poc cauen adormides al terra acaronades  per l’aire fresc del Pirineu.

 

 

COM ES VIVIA A FINALS DEL SEGLE XII,   A CATALUNYA  I  EL LLENGUADOC

 

         En aquesta època l’home medieval d’aquests territoris, vivia en el camp i  tenia, es clar, una llar i una casa on aixoplugar-se.  Aquesta casa era com una gran habitació on es vivia, es treballava, es rebia la gent, es cuinava, es menjava i es dormia.

 

         I això era vàlid per a tots els estaments socials: senyors, clergues i pagesos.  A l’entorn hi havia el graner, l’estable i la cort dels animals.

   

 

Castillo de Montsegur

                            Castell de  Montsegur, símbol del moviment càtar, carregat d’història i de llegendes

   

         A la ciutat, al burg, els seus habitants també vivien de la mateixa manera, quant la família creixia, pel matrimoni d’un fill es feia una altra habitació que regulava un altra vida familiar, amb el mateix model.

 

         A ciutat aquesta habitació vivenda es farà a sobre, es creixerà verticalment, al camp, s’expandirà horitzontalment.  Fins i tot els reis de França, sempre tant tocats i posats, mantindran aquesta peça única, en la que menjaven, i rebien a la gent en aquesta cambra dormitori en la que els cavallers dormien als seus peus.

 

         El mobiliari de la cambra habitatge era molt simple: un llit i una arca; el llit força gran, on dormien de dues a sis persones, pels pobres el llit era una simple caixa de fusta plena de pellofes d’espiga de blat de moro i sacs plens de palla que servien de coixins.

 

         Els rics tenien una màrfega, a sobre uns matalassos plens de ploma d’aviram, la gent dormia vestida l´hivern i nua a l’estiu,  L’arca feia el doble servei: d’armari i de seient.

 

         La taula era precisament això, una post, una peça de fusta, que es col·locava sobre uns rústics cavallets, es a dir, es parava quan s’havia de fer servir i es desparava quant ja no era necessària.

         El seient natural a l’entorn de la taula era l’arca, que a vegades es completava amb bancs de fusta.

  

         Els vestits eren molt primaris, les dones s’ho arranjaven tot a base de bruses llargues que arribaven fins al turmell, si feia fred anaven col·leccionant  bruses una sobre l’altre i no portaven roba interior de cap mena.

 

         Els homes portaven calçons i a sobre pantalons, també utilitzaven les bruses, com les dones però mes curtes. Si tenien la sort de tenir un abric, aquest tenia la mateixa configuració que l’hàbit del monjo, amb caputxa i tot, en realitat es ben bé al revés: són els monjos mendicants, que utilitzen  l’abric medieval i aquest es converteix en hàbit.

 

         L’alimentació estava basada en el pa, els pèsols i les faves, carn de bé, vedella, bou, ous, aviram i caça i a les muntanyes, castanyes i fruites silvestres.  L’all dominava per sobre de totes les espècies.  N’hi les patates n’hi els tomàquets existien, doncs es portaren a Europa a partir del descobriment del continent Americà, per Cristobal Colóm l´any 1492.  Fruites, només les del país i durant la temporada.

 

         A la Quaresma, el peix substituïa la carn, peix fresc, salat, fumat, o assecat.  La beguda general era el vi, però a Besiers, en aquella època ja es començava a destil·lar aigua ardent, també molt apreciad per la població.

 

         El menjar es presentava sovint en forma d’escudella i s’utilitzaven culleres i ganivets, però no hi havia ni forquilles ni tovallons, ni plats.  Les estovalles només sortien per festa gran i eren llargues i amples, penjaven fins a terra i servien també per a netejar-se les mans.

 

         En els grans tiberis de carn, aquesta era servida a sobre de llesques de pa, llargues i amples que regalimaven el suc del rostit del qual estaven amarades.

 

          I amb això, hem donat una breu pinzellada de com es vivia, es vestia i es menjava en una època determinada al voltants dels anys 1.100 / 1.300, que en realitat tampoc fa tant, la supervivència depenia moltes vegades del senyor del territori o bé del poder de l’església.

 

         Però al mateix temps, i en aquella època al Llenguadoc es produí un altre fenomen, en part religiós i en part polític, a considerar.  

 

 

 

EL  MOVIMENT  CATAR

 

         I per acabar podríem fer una breu referència als Càtars, important fenomen religiós  que va proliferar al nord d´Itàlia, especialment a la Llombardia, també al nord de Catalunya i Morella, el sud d´Alemanya i en algun altre indret d´Europa, però sobretot al Llanguedoc.

 

         Al voltant de l´any mil, aparegueren nombroses tendències religioses entre la població cristiana, però l’església de Roma,  presonera de  les seves lluites internes, ni se’n adonava i això portava un mal estar profund a la societat occidental de l’època, mentre l’església tradicional s’ocupava més pel poder i pels diners que per les Sagrades Escriptures.

 

         Aquests moviments espirituals, cada vegada més extensos, feriren greument el Cristianisme d’occident i a la mateixa església oficial.

         Aquest fenomen fou especialment important al sud de França, sobretot al Llenguadoc, on sorgiren gran quantitat de predicadors, paisans o nobles, homes i dones, clergues convertits i laics, que prenien la paraula arreu del país per recordar els principis del missatge de Crist.


 

        Església rupestre de Vals, construïda en el bell mig d’una roca, bona part es troba a l’interior.

 

         Ells seguien els camins plens de pols dirigint la seva prèdica a tothom qui volgués escoltar-la, a les places de les ciutats, als mercats de les viles, davant les assemblees dels nobles, aprofitant-se de l’immobilisme de l´esglesia Catòlica.

               

         Un d’aquest moviments, potser que el més important, fou el dels Bons Homes, els Perfectes, els  Albigesos,  en definitiva,  els Càtars.

 

         Nosaltres som cristians, clamaven alt i fort aquests homes i dones que anaven de dos en dos pels camins plens de pols, mostrant arreu els evangelis, com si d’una bandera es tractés.

 

         Cristians, perquè ells sí que parlaven de Crist i vivien seguint el seu exemple i els textos sagrats refusant tota violència i predicant el seu missatge de pau, trametent al poble la paraula de les Sagrades Escriptures i dels Evangelis, amb un idioma vulgar i entenedor, comprensible per tothom, que era el mateix que parlava el poble.

 

         Ells eren cristians, per la força de la seva fe i l’exemplaritat de les seves vides,  més als ulls de l’església oficial eren un destorb i esdevingueren heretges.

         No acceptaven les qüestions de dogma, ni tampoc admetien que fos Déu el creador del món, on regna el dolor, la violència i la lluita constant entre el homes.  En tenien prou amb els manaments de la Llei de Déu i no acceptaven els de l’església. El seu llibre sant era el Nou Testament, la seva pregària el Parenostre, l’envia’t de Déu, autor de la revelació, és Crist i només ell.  El catarisme és, doncs, un cristianisme, mai no va pretendre ser una altra cosa.  Segons la doctrina càtar, era impossible que un Déu bo i misericordiós fos el creador d’un món tant imperfecte, per tant, el món només podia esser obra del diable.

 

         Cadascun d’ells havia de portar una vida  “perfecte”  per escapar-se de les immundícies d’aquest món i guanyar-se el paradís, per esser un autèntic creient de la nova religió calia fer tres genuflexions davant d’un  “perfecte”,  acte anomenat memoràndum, per assolir la vida eterna s’havia de rebre unes hores abans de la mort el consolamentum,  que era una espècie d’extremunció, que perdonava tots els pecats, deixava lànima neta i obria de bat a bat les portes de l’altre món. 

 

         Segons vells escrits, els càtars refusaven tot aliment a base de carn,  menjaven molta fruita i molt pa i quan algun creient els en donava, una mica de peix. Portaven vestidures molt senzilles de roba de color negre i quan  la persecució fou més intensa, es vestiren com la resta de la gent.

 

         Ben acollits per un poble ple de dubtes, ells no predicaven pas cap idea revolucionària, però rebutjaven les esglésies de “pedra i de fusta” i també el símbol de la creu, la seva forma d’interpretar els evangelis els feia rebutjar el matrimoni.

 

         Però la interpretació que els Càtars van fer de les Santes Escriptures era incompatible amb l’ortodòxia romana.  No creien en el baptisme d’aigua n’hi en l’eucaristia, el símbol de la creu  i  tots els sagraments i manaments de l’església Catòlica.

 

         El seu cristianisme era sense passió redemptora, sens judici final, sense resurrecció, la seva teologia i la seva moral es recolzaven sobre fonaments dogmàtics en completa oposició amb el catolicisme.

 

         Per totes aquestes qüestions i d’altres despertaren les ires de Roma i per això  foren declarats heretges i perseguits fins a l’extermini total.

 

         Mirepoix, en aquella època va tenir molt de protagonisme, ja que fou a l´any 1.206 en què a la plaça, va haver-hi una assemblea en la que es reuniren uns 600 càtars per parlar del seu futur i dels problemes amb Roma, sota el pontificat del papa Inocenci III.  (1.198 – 1.227)

 

         Des del gran senyor al petit pagès, totes les classes socials del Midi, varen ser atretes per aquesta nova religió, que s’encarà frontalment als abusos de l’església de Roma.

  

         Inclús els comtes de Toulouse, la dinastia dels Ramon, amos i senyors de les terres del Llenguadoc i els seus aliats com els comtes de Foix, coneguts per la seva tolerància, esdevingueren protectors del Càtars.

 

         Aquesta actitud fou combatuda pel Papat i a principis del segle XIII, el papa Innocènci III, organitzà una Croada en contra dels Càtars.

 

         Amb aquesta Croada, la primera en terres cristianes, s’enfronten un exèrcit croat catòlic del nord, a les ordres del sanguinari Simó de Montfort, en contra dels senyors meridionals.

         Tot un món es va enfonsar i amb ell personatges tan rellevants com Pere I el Catòlic, el rei català derrotat i mort a la batalla de Muret el 13 de setembre del 1.213, on s’esfondraren les esperances d’expansió cap al nord de la Corona Catalana Aragonesa, en la línia de Bordeus,Tolosa i Montpeller.

 

         Sobre els camps erms dels Tolosa, dels Trencavell,  dels Foix  i  els seus vassalls, el senyor de l´illa de França, el rei francès, hi faria un passeig triomfal. Poc després, ja definitivament el Llenguadoc seria una part més del Regne de França.

       

         Tot plegat fou una conquesta territorial en nom de la religió, on el Midi va ser vençut amb violents combats.

 

         El tractat de pau de Meaux, de 1.229 no va pas esser acceptat per tots,  tant el poble senzill com els senyors desposseïts de les seves terres no hi estigueren d’acord i continuaren lluitant amb gran esperit de resistència.

 

         Mentre tant, el tribunal de la Inquisició continuava a la recerca “d’heretges” per jutjar-los i condemnar-los, foren molts els càtars que es refugiaren en llocs inaccessibles i en castells més o menys aïllats, com els de Puylaurens,  Peyrepertuse o Queribús.  També el castell de Montsegur, restaurat per Raymond de Péreille, senyor de Rocafixada, a petició dels càtars, que des del el seu lloc gairebé inaccessible, com si d’un verdader niu d’àguiles es tractés,  es convertí en un autèntic refugi.

 

         El papat repeteix una nova croada contra els càtars, aquesta vegada amb l’ajuda del rei de França.  Montsegur va esser assetjat des del maig de 1.243 fins el març de 1.244 en que la fortalesa es va rendir.

 

 

           Mapa en el que figura la situació dels principals castell càtars i bona part de la ruta descrita en el text

 

         El 13 de maig de 1.242, es presentà una tropa de sis mil homes, comandats per l’arquebisbe de Narbona, en representació del papat i el senescal de Carcassona, començaren l’assetjament de la fortalesa on s’havien refugiat cinc-cents càtars, mentre esperaven una ajuda exterior que mai va arribar.

 

          Durant el temps que durà l’assajament per part de rei francès, la defensa del castell de Montsegur fou dirigida per Ramon de Perella i el seu cosí, Pere Roger de Mirepoix.  

 

         Una gran part dels assetjats no acceptaren la seva sort i preferiren morir cremats a la foguera, tràgica decisió que van prendre per evitar caure ens mans dels inquisidors de la croada catòlica.

 

         Des de dalt de les muralles del castell, es llençaren directament al foc que cremava a sota on moriren cremats.

 

         En aquell lloc, just per sota de les muralles del castell, anomenat “pla dels cremats” avui dia hi ha un monòlit de pedra en record de les víctimes, defensors d’una visió diferent i mes pura del cristianisme i dels evangelis que la que predicava l’església Catòlica oficial, des de Roma i que per això foren exterminats.

                  

         Aquest fou el cop de mort que rebé el moviment càtar, però amb aquest fet entraren per la porta gran de l’historia i per sempre més a la llegenda.

 

         Montsegur i les restes de la muralla de l’antic castell, al cim de tot d’aquell pic de roca, resten nus com un esquelet de pedra, que resisteix el pas del temps,  encimellat  a  1.204  metres  d´alçada,  amb una vista impressionant del Pirineu  i de la plana del Llaguadoc, resten avui dia com un testimoni i símbol permanent de la resistència càtara i el seu combat contra els abusos de l’església de Roma i el cant de llibertat de tot un poble.

 

                                                                                Josep Girbau Parareda.  

 

Castellterçol,  tardor del 2010, set cents seixanta sis anys desprès del desastre de Montsegur.

 

 

 

 

 

Monòlit de pedra, situat al pla dels cremats                    Vista aèria actual, de les runes del castell de Montsegur

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   Monòlit, al “pla dels cremats” record al que hi moriren          Vista aèria actual de les runes del castell Montsegur

 

 

 

 

 

 

 

Cátars, Perfectes, Albigesos i Bons Homes vol dir el mateix. (Càtar, del grec, perfecte)

 

          Bibliografia sobre càtars:   Anne Brenon, Michel Roquebert, Yves Rouquette, Jean Duvernoy,  i també molt interessant  -Els Càtars- de Jesús Mentre i Godés, d’edicions 62 i d’altres.

                     

 

          Simó de Montfort.-  ( ¿1150 - Tolosa 1218)  Noble Normand, vassall del rei de França, que ja s’havia distingit durant la IV croada a Terra Santa (1199).   Considerat un bon guerrer, dur, sanguinari, però posseïdor de grans qualitats militars, es vinculà a la croada contra els càtars, i fou nomenat cap, el 1209.   La primera acció que va fer com a cap de les croades fou el saqueig  i  la destrucció de Besiers, va assassinar  la majoria de la població, creients, “heretges” dones i nens, el saqueig de Narbona i la presa de Carcassona , amb una crueltat inusitada.

 

          A Besiers, li preguntà el seu lloctinent ¿Com podem saber senyor quins són el heretges? I ell contestà: Mateu-los a tots, Déu ja triarà els seus.  Derrotà a Pere I de Catalunya, que morí, i a Ramon VI de Tolosa i als seus aliats, entre els que hi havia el comte de Foix, a la batalla de Muret (1213)  on  s’acabaren  els  somnis  d’expansió de la corona d´Aragó i Catalunya de cara a  la conquesta dels territoris del sud de França.

 

          Simó de Montfort rebé els vescomtats de Bessiers i Carcassona, viles vassalles de la Corona d´Aragó i una bona part del Llenguadoc.  El 1.212 dominava gran part del territori i el desembre reuní l’assemblea a Pamiers per establir un nou estatut jurídic, sorgit de la creuada.   Simó de Montfort,  rebé  el  1.216, la investidura de Comte de Tolosa,  que definitivament el convertí en senyor del Llenguadoc i jurà fidelitat al rei de França.    Montfort moria el 25 de juny de 1218 durant el setge de Tolosa, d’una pedrada que l’hi destrossà el crani intentant recuperar la ciutat, que se li havia revoltat.

 

          Pere I de Catalunya i Aragó, el Catòlic.- ( ¿1174 - Muret 1213 ) Comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Cerdanya i Pallars Jussà, rei d´Aragó i comte de Ribagorça, comte del Rosselló, senyor de Montpeller.

 

          Era fill d´Alfons I, i de Sansa de Castella, valent i generós, fou un polític imprudent i un mal administrador.   El 1204  es casà amb  Maria de Montpeller  i  n’obtingué els drets sobre aquesta ciutat, es féu coronar pel papa Inocenci III. Va participar amb èxit a la batalla de Las Navas de Tolosa, al final de la reconquesta.

 

          Arran de les croades conduïdes per Simó de Montfort en contra dels càtars i en contra també de la voluntat de Roma, hagué d’intervenir a Occitània defensant els seus vassalls, els comtes de Carcassona, de Tolosa i de Foix.

 

          Assetjà a les tropes de Simó de Montfort a Muret, un petit poble prop de Tolosa, fou mort en combat (1.213) i el seu exèrcit derrotat. Aquesta desfeta fou la fi dels intents d’expansió occitana de Catalunya i Aragó.    Les seves restes dencansen al priorat d´Hospitaleres de Sijena, fundat el 1188 per la seva mare.                                  

         

          Inocenci III.-   (Anagni 1160 – Perusa 1216)  Papa, teòleg i jurista, autor d’algunes obres teològiques i ascètiques.  Defensà la supremacia del poder papal damunt l`ordre polític i  religiós i marcà el zenit del prestigi papal.  Intervingué en tots els afers polítics de la seva època.  com la coronació del tsar de Bulgària i posterior excomunió, entronització d´Otó de Brunvic, submissió de Joan Sense Terra, coronació de Pere I de Catalunya i Aragó etc.

 

          Predicà la IV creuada i promogué la campanya en contra dels càtars, primeres creuades en terres cristianes i  convocà  el Concili de Laterà  IV  (1.215)  que significà el triomf dels seus ideals i l’apogeu de la teocràcia papal.  Durant el seu pontificat, l´esglesia de Roma assolí el màxim poder, fent realitat, en part, la seva teoria que el poder  “terrenal”  ha d’estar sempre sotmès al poder “espiritual.”  

 

 

Tableau chronologique:

 

Vers 1000    Premiers phénomènes d´hérésie dans toute l´Europe

1073            Réforme grégorienne.

1115            Premiers búchers d´hérétiques en Toulousain.

1145            Mission de Bernard de Clairvaux à Toulouse et Albi.

1194                    Raimond VI devient Comte de Toulouse.

1198            Pontificat de Innocent III.

1206                    Assemblée de 600 cathares a Mirepoix.

1207                    Colloque contradictoire entre cathares et catholiques a Pamiers.

1208                    Meurtre de Pierre de Castelnau, légat du Pape, et excommunication de Raimon VI.

1209                    Croisade, prise et mise à sac de Béziers.

1210                    Première expédition de Simon de Montfort en Ariège.

1211                    Prise de Minerve et de Termes, ravages autour de Foix, perpétrés par des croisés.

1212                    Prise de Lavaur, destruction de Varilhes, Roquefixade et des faubourgs de Foix.

1213                    Prise de Lavelanet et expédition croisée dans le Couserans.

1214                    Bataille de Muret et défaite des méridionaux.

1216                    Reconquête de ses états par Raimond VI.

1217                    Mort de Simon de Montfort.

1223            Mort de Philippe Auguste.

1226                    Deuxième croisade, Règne de Louis IX, roi de France.

1227                    Mort d´Innocent III.

1229                    Traité de Meaux, soumission de Raimond VI et de Raimond Roger de Foix.

1232                    Montségur devient le siège de l´Eglise Cathare.

1233                    Création de l´inquisition à Toulouse.

1242                    Masaque des inquisiteurs a Avignonet.

1243                    Révolte de Raimond VII, et signe la paix de Lorris.

1244                    Capitulation de Montségur, apres10 mois de siège.

1255            Réndition du château de Quéribus.

1271            La couronne de France prend possession du Comté de Toulouse.

1296/1310   Dernière tentative de relance du Catharisme en Haute Ariège par les frères Autier.

1318/1325   L´évêque de Pamiers, Jacques Fournier, traque les derniers cathares.

 1321           Guillaume Balibaste, dernier Parfait languedocien connu, brùlé a Villrouge Termenes.

 

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 V

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escribir comentario

Comentarios: 0

Escribir comentario

Comentarios: 23
  • #1

    Martí Casanoves (miércoles, 10 julio 2013 14:37)

    Trobo molt interessant la teua pàgina web.

  • #2

    Maria de Bagà (jueves, 21 noviembre 2013 18:09)

    Hola, m'han agradat molt les seves experiències! Espero amb ànsia els propers textos.

    Salutacions des de Bagà, Josep.

  • #3

    Joan de Monistrol (martes, 28 enero 2014 17:57)

    Impresionant! Volem més textos! :)

  • #4

    Maria de La Garriga (lunes, 28 abril 2014 15:02)

    M'agraden les històries i la manera d'explicarles

  • #5

    Isaac de Cornellà (lunes, 05 mayo 2014 18:27)

    Josep, m'ha agradat molt el text una Història d'amor i de Guerra! MERAVELLÓS!!!!!

  • #6

    Ferran de Camprodon (martes, 20 mayo 2014 21:15)

    Llegeixes el text de Foix i Mirepoix i et transportes a aquestes meravelloses poblacions, Us el recomano!!

    Josep, m'ha agradat molt els tocs d'ironia que poses en el text, i donen quelcom que et ve de gust continuar llegint. Bona feina i felicitats.

  • #7

    Joan de Monsitrol (lunes, 07 julio 2014 13:43)

    Bon dia Josep! Ja torno a ser jo!! Les seves lectures són vicioses :D

    M'ha agradat molt com heu acabt el text d'amor per correspondència. Sou un molt bon escriptor! Heu publicat algún llibre?

  • #8

    Aurora, verges (miércoles, 17 septiembre 2014 19:06)

    UNA HISTÒRIA INOBLIDABLE
    El millor títol per aquesta gran historia que he hagut de llegir -la unes quantes vegades per empesarme-la. Genial es una historia tal i com dius inoblidable

  • #9

    Martí barcelona (domingo, 05 octubre 2014 14:36)

    vaig entrar a la teva pàgina fa temps i la vaig ignorar avui he tornat a entrar-hi i apart de que he vist molts textos nous he vist que tenen força qualitat

    FELICTATS!

  • #10

    Isabel de Lleida (martes, 23 diciembre 2014 17:46)

    Josep, he llegit tots els teus Textos, m'han agradat i estan molt ben escrits.
    Aquesta Història Inoblidable, m'ha fet plorar, però no hem sap greu. Es un relat meravellós, ben escrit, rodó, amb passió, sentiments i amb molta sensibilitat. Sincerament et felicito.

  • #11

    Joan Granolllers (martes, 27 enero 2015 19:52)

    Josep, el relat una hisòria inoblidable m'ha sorprès molt, estic totalment d'acord amb els comentaris anteriors!! Segur que anar a fer un cafè amb vosté, el gust d'aquest seria (tal i com diu el seu relat) inoblidable

  • #12

    Montse de Castellterçol (miércoles, 04 febrero 2015 18:10)

    Josep, t'haig de dir que he quedat realment sorpresa de com escrius i sobretot de la capacitat descriptiva que ni t'imagines que tens. T'animo a seguir escribint històries tan boniques com aquesta. Castellterçol és un poble d'artistes i pel que veig de bons escriptors: tu n'ets un! Per molts anys puguis anar escrivint i nosaltres ho poguem llegir!

  • #13

    Pau de Caldes (sábado, 16 mayo 2015 16:14)

    Avui m'he despertat amb ganes de llegir alguna historieta, he trobat la teva pàgina web i sent franc t'he de dir que la salsa que poses en els textos m'agrada molt. Continuaré llegint més històries!!

    Pau

  • #14

    Carles de Tortosa (domingo, 09 agosto 2015 12:21)

    Acabo de llegir els texts de Foix i de Mirepoix. Volia anar de vacances pel setembre uns dies al sud de França i ja tinc clar on aniré. Aquesta lectura m'ha convençut. La resta molt bé i Una Història Inoblidable, senzillament formidable. Moltes felicitats, no deixis d'escriure.

  • #15

    arc iris , dimats, septembre 2015. (martes, 15 septiembre 2015 23:07)


    He trubat la pagina web i m,ha encantat
    Felicitats, no deixis d´ëscriure.

  • #16

    Maria de Bagà (viernes, 02 octubre 2015 18:36)

    Hola Josep,
    després d'un temps sense entrar a la seva pàgina web, veig que heu continuat escribint. Aquell dia que vaig trobar la seva pàgina web ha marcat un abans i un després de la meva vida. Moltes gràcies per compartir.ho amb nosaltres!

  • #17

    carlos morant (viernes, 12 febrero 2016 10:29)

    He llegit, per sobre, algunes de les coses molt interessants d'aquesta pàgina.Però m'he parat a llegir en detall, dues vegades, alló referent al Sr. Dieste.
    Recordo perfectament el gran saló i els meravellosos aparells de música, que a mi, que soc aficionat a quests temes, em semblaven d'un altre mon.
    Amb l'Alfred Dieste haviem passat molt bones estones escoltant música amb aquells aparells.
    Molt bons records.
    Grácies, Josep

  • #18

    Natàlia de Camprodon (lunes, 14 marzo 2016 18:04)

    Buscant informació del moianès per una pàgina web he trobat la seva pàgina web! Veig que heu escrit molt, i encara no he tingut el plaer de poder-ho llegir tot però realment i des del meu cor us felicito. Bona feina!!!

  • #19

    arc iris (miércoles, 16 marzo 2016 23:04)

    Aquestas emisions de "radioi
    "et transportan a aquells anys i aquells llocs on sen tan llunyants es fan tan propers, Gracies per interpretar-los per nosaltres.

  • #20

    Joel barcelona (martes, 05 abril 2016 19:14)

    No hi han paraules... Moltíssimes felicitats!

  • #21

    Santi, La Garriga (miércoles, 13 abril 2016 13:00)

    Estic llegint el que has publicat en aquesta pàgina Web i de veritat que ho trobo molt interessant. Faig meus el comentaris anteriors i també et felicito.

  • #22

    Àlex (martes, 10 mayo 2016 10:02)

    Sr Girbau!!
    He donat un cop d´ull a la web.Esta molt bé! Felicitats i endavant
    Àlex (Sant Feliu de Codines)

  • #23

    arc iris (sábado, 02 julio 2016 20:27)


    Realment llegi aquestas paraulas sobre Venecia es com ...turnar a sumiar i poder sentirte alla.
    Es reviure un somni.
    Felicitats.




    ...