TU, LA RÀDIO I NOSALTRES          

 

Guions i presentació: Mª Cinta Carrera / Josep Girbau

Control so i efectes especials: Joan Ferrer

Discografia: Pròpia

Sintonia: Tuyo es mi corazón,  Orquestra de Werner Miller

Lletra Arial: ell    Lletra cal·ligrafia: ella

Efectes especials: Clapoteig de l’aigua i campanes

 

 

PROGRAMA ESPECIAL  VENÈCIA

 

Sintonia: Tuyo es mi corazón, orquestra de Werner Miller

 

    Molt bona .tarda amics... Benvinguts una vegada més a TU, LA RÀDIO I NOSALTRES.

 

    Són poc més de les set de la tarda i aquesta és la sintonia que ens identifica.

 

    Un espai de ràdio que no vol ser res més que un enteniment i un esbarjo per tots vosaltres, els nostres fidels oients.

 

    Un programa d’aquells especials que fem de tant en tant amb els que us oferim la possibilitat de conèixer nous indrets i costums diferents.

 

    Un cop al mes, abandonem les parets d’aquest estudi, agafem els papers i l’esquema habitual del programa i fem tots junts un viatge imaginari... i ho fem per aquells indrets que ens agradaria conèixer o bé d’altres que ja coneixem.

 

    Són viatges a la ràdio... amb anècdotes, històries i músiques, sempre agradables i diferents.

 

    La setmana passada ja ho anunciàvem... si ens voleu acompanyar, avui canviarem d’aires.

 

    El nostre control de so, en Joan Ferrer, amb rem segur, serà el conductor de la góndola i ens portarà mitjançant les músiques més adients pels indrets més atractius i els canals més romàtics.

 

    Oblideu-vos doncs que sintonitzeu els 107 de la Freqüència Modulada ...                           Oblideu-vos també que esteu a la sintonia de ràdio Castellterçol...

 

    La Maria Cinta i un servidor contemplarem tot l’esplendor d’una ciutat única i d’alguna manera intentarem que participeu de la nostra petita aventura... així és que us convidem a tots plegats a una agradable experiència.

 

    Tanqueu els ulls i imagineu-vos tan sols que, en aquests moments, amb TU, LA RÀDIO I NOSALTRES... esteu passejant tranquil·lament per la romàntica ciutat de Venècia.

 

Difumina la sintonia i enllaça amb la banda sonora de la sèrie “La aventura de las plantas” que continua de fons.

 

    Una noia, primeta i elegant, passeja sola i deixa que una lleugera rebufada d’aire fresc l’acaroni en el moment just de creuar el petit pont d’un canal ... es veu alegre, contenta i sembla que somrigui per dins... Acabarà demostrant-ho quan en  arribar a la parada del “vaporetto”, el conductor li diu alguna cosa.

 

    Uns nens estan jugant a pilota a la franja estreta que hi ha entre l’aigua i les façanes de les cases.  Curiosament, la pilota no els cau mai al canal...  estranya habilitat... o potser que les pilotes de Venècia són diferents?... Qui sap.

 

    Des del pont de Rialto, preciosa vista sobre el canal... l’efecte òptic és increïble... degut al reflex de l’aigua en els finestrals de les cases; sembla talment com si la planta baixa i el primer pis estiguessin envaïdes per l’aigua i convertides en rutilants bassals.

 

Sobre la música de fons, sonen campanes, una mica de lluny.

 

    Sonen insistentment les campanes de Venècia... el dia és preciós i la plaça de Sant Marc està plena de gom a gom... el dia és clar, molt clar i els contorns dels palaus estan molt ben delimitats.  Amb aquesta nitidesa de l’atmosfera la visió és fantàstica.

 

    Poc a poc va remuntant el dia... el matí és esplèndid... la transparència de l’aire és total i el cel completament blau.  Tot plegat té una estranya sensació d’irrealitat.

 

    Ens deixem portar per carrerons estrets i petits canals fins arribar a la llacuna... aquí la ciutat gairebé s’esvaeix, es ramifica...  Drassanes, cases excepcionalment altes, l’hospital en un antic palau... Que interessant ha de ser arribar o sortir d’aquí amb barca deixant darrera nostre una de les places més boniques del món.

 

Verde, versió instrumental de Orlando Riva (Tres minuts)

A continuació “Kitaro in person”de fons per acompanyar els textos.

 

    Venècia és un conjunt monumental... art per tot arreu... en l’arquitectura, a l’interior de les cases, a les cantonades dels palaus... tot té una olor característica i especial, perquè, tal com va dir Paul Valery:  l’art no és la flor, l’art és el perfum de la flor.  I és que Venècia és realment això, una meravellosa flor multicolor, formada per cent vint pètals, que són les illes que la conformen.

 

    Aquest és el veritable aspecte de la ciutat vista des de l’aire.  Si algun dia teniu l’oportunitat de visitar Venècia i la sobrevoleu amb avió, comprovareu que aquesta apreciació és certa; una grandiosa flor, unida a terra ferma amb la seva tija, un tronc de tres quilòmetres de llargada, per on passa la carretera i la via del tren, que uneixen aquesta ciutat endinsada en el mar Adriàtic amb la terra ferma de la península d’Itàlia.

 

    Però nosaltres, en aquesta hora, ens decidim a gaudir de lacollida i la grandiositat de la plaça de Sant Marc.  Busquem un lloc disponible i una taula enfront del Palau Ducal al costat mateix d’una orquestra que està tocant. El cambrer ens serveix un “capuccino”  i el sol ens toca a la cara de ple.

 

    Mentrestant, seguim gaudint de la música i de l’espectacle que representa trobar-nos envoltats per les notes d’una meravellosa melodia i de centenars de coloms, que volen esvalotats al costat nostre.

 

Es difumina “Kitaro in person” i entra la següent

Amor gitano per Jean Pier Chebrol i els seus violins màgics. (Quatre minuts)

A continuació Kitaro amb el tema Sun, de fons per acompanyar els textos.

 

    La góndola és tot un símbol de Venècia.  En realitat forma part de la mateixa personalitat de la ciutat. Quantes històries d’amor, possibles les unes, impossibles les altres, podria explicar-nos la pell negra d’una góndola si pogués parlar ?...

 

    Viure una història d’amor a Venècia i passejar pels canals estrets al voltant del Palau Ducal... contemplar des del mateix nivell de l’aigua tota la perspectiva d’una ciutat que amb el transcurs del temps ha esdevingut immortal... lliscar mansament per sota del pont dels Sospirs... apropar-nos als murs de la que havia estat presó en altres temps. Si observeu detingudament entre les ombres, encara us semblarà veure la silueta de Casanova com s’escapa altra vegada... perquè ell, com la ciutat, també és immortal.

 

    I així perdereu la noció del temps... i fareu d’aquells instants uns moments inoblidables... la perspectiva única que us ofereix la ciutat des de la góndola.... tots els palaus... tots els racons... la pau i el silenci... la tendresa d’una mirada... tot un pomell de sensacions inoblidables que us quedaran agafades al record amb la mateixa fermesa que la petxina s’aferra a la roca.

 

    I tot això passarà amb l’única companyia del gondoler... ell, darrera vostre... estàtic... impassible... barret de palla groga... un mocador de seda vermella al coll... jersei de ratlles i el rem a la mà, serà l’únic testimoni de les vostres paraules, les vostres mirades i dels vostres petons.  Però, no patiu, ell ha viscut igual que la seva góndola milers d’històries com la vostra ... una aventura que per vosaltres potser única a la vida i irrepetible, per ell és una més entre tantes ... encara que de tant en tant interrompi les vostres mirades i els vostres petons... amb una tendra i senzilla cançó.

 

Es difumina Kitaro i enllaça amb:

Torna a Sorrento per Lucho Dala. (quatre minuts)

A continuació: Obertura de “La alegres comadres de Windsor” versió orquestral, per acompanyar el text.

 

    Si durant el passeig amb góndola us acosteu cap al mig de la plaça marítima formada per l’aigua de la llacuna, entre el Palau Ducal i l’illa de Sant Georgio... si coincidiu amb el capvespre i us detureu per contemplar la posta de sol... aquesta pot ser una de les experiències més commovedores que Venècia pot deparar-vos.

 

    Demaneu-li al gondoler que per uns moments deixi de remar.. el silenci serà total... i la vostra plenitud d’esperit també.  L’única mesura que tindreu del pas del temps serà el clapoteig de l’aigua al costat de la góndola i la desaparició lenta del sol darrera les cúpules d’algun antic palau, mentre la llum del cavespre tenyeix la llacuna d’un vermell resplendent... gairebé irreal.

 

 

    Si en aquest moment ets incapaç de pronunciar cap paraula, perquè tampoc trobaries la més adient... se t’ha fet un nus a la gola i els ulls perden visibilitat... si mires a la teva parella i veus que dues petites perles l’i llisquen galtes avall... no temis... en aquests moments, ella, igual que tu, està veient Venècia tal com és i amb més claredat que en cap altre instant.

 

    Mentres tant, darrera vostre, el gondoler, estàtic, impassible, barret de palla groga, mocador de seda vermella al coll, jersei de ratlles i el rem a la mà.. és l’únic testimoni de les vostres paraules... de les vostres mirades... i dels vostres petons, segueix remant i cantant....

 

    I de fet, tant és que canti com que no... en una moments com aquests... tampoc el sentireu.

 

Es difumina “Las alegres comadres de Windsor” i entra la següent.

“O sole mio” versió poc coneguda de Nicola di Bari (Tres minuts i mig)

“L’orientale” pel conjunt de càmera Rondó Venecià de fons per acompanyar el text.

 

    Venècia no és una ciutat per veure-la de passada... és per assaborir-la i gaudir-la lentament, pam a pam.

 

    Cada racó, cada plaça i cada indret té alguna cosa especial.  Aquesta és una ciutat diferent de qualsevol altra... admirada per músics, poetes i artistes d’arreu i amb un sentit romàntic molt especial.

 

    Veure la ciutat només des de la perspectiva d’un viatge amb el “vaporetto” pel Gran Canal, passar per sota del pont de Rialto i dirigir-se cap a la plaça de Sant Marc i els seus voltants és una visió turística molt agradable, però alhora molt superficial.

 

    Venècia, altrament anomenada “La Reina de l’Adriàtic” mereix ser visitada amb calma i deteniment.

 

    Però si verdaderament voleu conèixer de debò aquesta meravellosa ciutat, cal endinsar-se passejant a peu per les places i els carrerons estrets, petits i serpentejants.

 

    Si ho feu així, a cada moment trobareu una nova sorpresa, un raconet idíl·lic i l’autèntic gust d’aquesta ciutat única al món.

 

    No tingueu cap por de deixar de banda els llocs més visitats pel turisme i aneu recorrent indrets desconeguts i també insòlits... Anireu descobrint l’autentica ciutat, la de la roba estesa a les finestres, la de les gàbies d’ocells al costat d’una torratxa de geranis, la dels barris més pobres i encaixonats... la de la gent que viu i treballa i que fa d’aquesta ciutat el seu mitjà de vida i de progrés.

 

    Només així, amb atenció i calma, àvids d’experiències i de noves sensacions, anireu descobrint l’abundància d’obres d’art, l’esplendor dels palaus, la delicadesa arquitectònica dels edificis i la amabilitat i franquesa de la seva gent.

 

    I si això ho feu no gaire tard, un matí de diumenge... quina meravella... gairebé ningú pels carrerons... la presència però dels que ahir la poblaven encara és latent. La gent és a dintre, no té l’obligació de sortir a una hora concreta i més aviat romanceja. El diumenge al matí, si feu un passeig més aviat d’hora, veureu Venècia tal com és realment.

 

    Aquestes façanes acolorides amb ocres, grocs, vermells i rosats... la pau dels carrers... el sol que escalfa o la pluja que cau... que tant li fa, el més important, és la tranquil·litat que us envolta.

 

    I comprovareu com us plau passejar i passejar, i si el dia es lluminós i assolellat us adonareu del preciós colorit de les façanes i de l’entorn. La ciutat, així, amb sol i colors calents es fa tant apetitosa i agradable com una bona companyia.

 

    I veureu com el mar i la llacuna gairebé no respiren i quan ho fan, és com si ho fessin a càmera lenta.  Les petites onades s’alcen lentes i es pot seguir tot el seu moviment...  és com un d’aquells moments sostrets al temps dels que en queda un record inoblidable.

 

    Gaudireu dels carres estrets, racons deliciosos, barris encaixonats, tant que un veí des de la finestra de casa seva podria donar la mà al veí de davant.

 

    I veureu com us fascinen i atrauen aquest indrets, que no tenen res a veure, absolutament res a veure amb la Venècia dels turistes.

 

    Verdader plaer de ficar-se a tot arreu... qualsevol carreró... qualsevol pont... qualsevol canal... qualsevol racó.

 

Rondó Venecià enllaça amb Albano

La Mañana per Albano (Quatre minuts)

Segueix Mike  Oldfielt amb “última copa” instrumental com a cortina que dóna pas al carnaval.

Segueix la banda sonora de la sèrie “La ruta de la seda” de fons per acompanyar el text.

 

    La seda de les disfresses brilla des de primera hora del matí, a través de la boira hivernal que envolta la ciutat dels canals.

 

    El rostre amagat amb la màscara de porcellana blanca... el vestit podria ser el de més actualitat fa tres o quatre generacions... una delicada rosa a la mà... alegria i sentiments alhora al cor de la gent

 

    Si observeu detingudament el vostre entorn, veureu com Casanova s’escapa esverat per una cantonada, camí d’alguna cita important.

 

    Arlequí s’encara impertinent amb els vianants, oblidant-se per uns instants que la seva obligació és la d’ajudar el seu amo a fer la conquesta d’aquella noia esquiva de la que n’està bojament enamorat.

 

    I així veureu com desfilen davant vostre els grans personatges de “La Comèdia de l’Art”... Pantelone... Colombina... la bruixa Brighella o el capità Spavento.... i també mosqueters, eclesiàstics, guerrers i tota mena de personatges que han anat perfilant al llarg del temps la personalitat i l’elegància d’aquesta ciutat immortal.

 

    No cal dir-ho,...  Estem en ple carnaval de Venècia...  Quan la ciutat interromp la seva agonia, amb un esclat de vitalitat, que és alhora nostàlgia de l’esplendor perduda entre les pàgines arrugades dels antics llibres d’història.

 

    Tot plegat és una gran evocació teatral del seu passat, una evocació que respira la nostàlgia d’altres èpoques i al fons de tot d’aquesta magistral representació, un escenari únic... espectacular... amb els decorats més fabulosos del món.

 

Es difumina “La ruta de la seda” i entra:

“Cosmos” de Vangelis

 

    El viatger que arriba a Venècia per primera vegada i coincideix amb les festes del carnaval, el que menys pot pensar és que es troba en una ciutat del nostre temps, sinó tot el contrari.  Tindrà la impressió d’estar en un lloc en què el temps s’ha parat i que tot ha quedat inalterable, segle darrere segle.

 

     I és que Venècia durant els dies del carnaval, es bolca en un intent de burlar el present i ressuscitar vells fantasmes del passat, actualitzar antigues llegendes i escorcollar els racons més ancestrals de la seva història, quant la màscara i la disfressa eren símbols de llibertat.

 

    A tot això cal afegir també la gran sensibilitat estètica dels venecians, el gust per la bellesa i l’art de que sempre han esta envoltats per comprendre el seu carnaval, que ben mirat, no és altra cosa que l’exhibició dels vestits més bonics guardats al llarg del temps i la programació del seus actes, la que més es pot acostar a aquelles que fa segles reflectien tota l’esplendor d’una ciutat que ara els seus habitants, aspiren a conquerir, altra vegada.

 

    Primera hora del matí, lentament es va aixecant la boira baixa... només queda la humitat que la nit ha deixat caure per les teulades, els carrers i les places.  En aquesta hora, l’aigua dels canals resta quieta i tranquil·la...  Les góndoles encara dormen, les unes al costat de les altres, esperant que alguna parella d’enamorats les rescati del seu son i les porti de nou... canal enllà.

 

    Pels carrers estrets al voltant de la plaça de Sant Marc... tot just traspuen els primers rajos de sol, entre tímids i atrevits.

 

    Asseguda en un banc, una noia, pensativa, mira fixament l’aigua del canal, mentre deixa que el vent l’acaroni.

 

    Un “ vaporetto” puja mandrós pel Gran Canal i en aquests moments passa per sota del pont de Rialto.

 

    Algú obre una finestra i mira cap al carrer, amb la tovallola encara a la mà.

 

    Una olor de cafè acabat de fer, arriba de no se sap ben bé on.

 

    Un nou dia carregat d’il·lusions i d’esperances... neix sobre  Venècia.

 

“Cosmos” es difumina i entra:

Obertura de la banda sonora de la pel·lícula “La misión” per acompanya el text.

 

    A mig matí, el ritme de la ciutat ja ha recuperat tot l’ambient festiu.  Els carrers s’han omplert de gent, en gran part forans, que han vingut per gaudir de l’espectacle del carnaval. Les góndoles i els “vaporettos” que circulen per l’aigua van engalanats amb banderoles i flors seguint el ritme de la festa.  La majoria de les persones que passegen van disfressats de diferents personatges.

 

    En la majoria dels carrers i de les places s’estan celebrant, o bé concursos de disfresses o gresques organitzades per la mateixa gent de les barriades.

 

    Però en el centre neuràlgic, on podríem dir que la festa és més oficial, és a la plaça de Sant Marc, aquí durant tot el dia es fan representacions i espectacles al·legòrics al carnaval, gresca generalitzada on hi participa tothom, tant els venecians com els forans, tots es troben immersos en l’espectacle de masses que es desenvolupa arreu de la ciutat.

 

    A mida que el dia va avançant, la festa es converteix en una representació cada vegada més seriosa.  És a la caiguda de la tarda quan es veuen passejar els personatges més representatius.

 

    Si observem els vestits de la gent, la majoria d’època, ens adonarem del gran valor estètic i tradicional d’aquestes vestidures.

 

    Tot plegat ens dóna una perfecta visió de l’elegància i esplendor de la Venècia de temps passats.

 

    Més tard, quan la tarda es va convertint en nit, a més de l´elegància dels vestits, comencen a aparèixer per tot arreu, personatges històrics, reis, governadors, jutges, mosqueters, pirates i bandolers, que passegen pels carrers, tal com ho haurien fet en plena edat mitjana. Tothom, lentament es va acostant cap a la plaça de Sant Marc, on comencen a sonar les músiques més adients, per celebrar-hi un ball de multituds.

 

“La Misión” es difumina i entra:

Vals, Voces de primavera.

Repeteix “La aventura de las plantas” de fons.

 

    I d’aquesta manera hom diria que tota la ciutat ha fet un salt enrere en el temps i balla d’alegria per celebrar-ho.

 

    Mentrestant, a tots els recons s’han anat omplint de parelles, vestides de la manera més elegant i amb una màscara de porcellana, que, adoptant les postures més inversemblants, resten estàtiques i inamovibles, talment com si fossin de cera, a l’espera d’algun fotògraf.

 

    Amb la  resplendor del flaix, van canviant de posició, agafant altres postures, si pot ser, més interessants encara.

 

     L’orquestra queda silenciosa i amb poc més de mitja hora, pràcticament no queda ningú per enlloc.

 

    Nosaltres també deixem la plaça i tot passejant ens acostem a la llacuna... Ja es veu molt poca gent... més que gent, el que es veuen són ombres més o menys difuminades, que es desplacen d’un costat cap a l’altre atriboladament, com si fossin els fantasmes del passat que volen apoderar-se altra vegada del seus dominis. Els llums de les places i dels carrers s’han anat apagant i només resten uns petits punts il·luminats i molt escassos.

 

    En el pòrtic de l’església de Sant Marc, encara es belluga alguna ombra amb parsimònia i lentitud indicant que la vida a Venècia encara existeix. Són el últims personatges del carnaval, que no es resigna a morir.

 

    Mentre anem passejant pels carrers encaixonats i de cases velles, el silenci cada vegada és més intens i dramàtic.  Només de tant en tant una suau musica a través d’algun portal ens recorda que la festa segueix a l’interior d’algun palau i que seguirà, de ben segur, fins avançada la matinada.  És el darrer dia del carnaval i cal aprofitar-lo fins a l’últim instant.

 

    Els carrers agafen un aire misteriós i expectant, s’apaguen al nostre pas els últims llums de neó dels pocs locals públics que encara resten oberts, la fosca és cada vegada més intensa i així, passejant amb calma, arribem a la vora de la llacuna...  el silenci és total... la mar gairebé no respira i quan ho fa és com si ho fes amb càmera lenta.

 

“La aventura de las plantas” dona pas a:

Funiculí, Funiculà per Andrea Bocelli i continua amb:

“Tristesse” de Chopin (piano) per acompanyar el text.

 

    Quina tranquil·litat d’esperit es respira en aquesta hora de vespre... T’hi has fixat?... ens hem apartat tant de la gent que gairebé no es veu ningú per enlloc... que saps si és molt tard?...

 

    No ho crec, quan passàvem per sota de la torre del rellotge.... tocaven hores...  deuen ser les dotze, més o menys.... a veure....sí, sí, mira.... són poc més de les dotze.

 

    Tanta gent que hi havia i tothom ha anat marxant cap aquella punta de  l’andana.... Des d´allà el castell de focs es deu veure molt millor.... ja deu faltar poc perquè el comencin.... El fan allà davant, en aquella illa oi?

 

    Crec que sí, em sembla que ho he vist anunciat en algun lloc. És l’illa de Sant Gioorjo... que n’és de bonica des d’aquí... amb aquesta il·luminació vermellosa de l’església... veus com es reflecteix a l’aigua de la llacuna?... quina meravella.

 

    És preciós... sembla una postal...  és una postal !   Hi ha moments que m’agrada tornar a certes regions abandonades de la vida i del pensament... i això, trobo que Venècia m’ho permet...  I tant si m’ho permet !  Tu coneixies Venècia?  Hi havies estat alguna vegada?

 

    Si, però molt de passada; estar-hi, els que se’n diu estar-hi, així, d’aquesta manera, gaudint dels carrers... dels racons... de l’ambient.... passejant tranquil·lament sense presses... aquesta és la primera vegada... però m’agradaria tornar... aquesta no és una ciutat normal... és tot un món... un món irreal i de somni...i està ple de sorpreses... agradables sorpreses.

 

    A mi, de veritat, no m’ha decebut  gens... tot al contrari... el que havia llegit, el que m’havien explicat i el que sabia per pel·lícules i reportatges, queda molt enrere respecte a la impressió que m’emporto.

 

Es difumina “Tristesse” de Chopin i entra:

Concert nº 21 per piano de Mozart, per acompanyar el text.

 

    Cinta... Hi ha moments a la vida que és interessant anar contra corrent... veus?... si haguéssim fet com tothom, ara estaríem allà baix enmig de tota la gent... aquí en canvi... passejant tranquil·lament pel costat de l’aigua... que bé oi?... Cinta... que tens fred?

 

    No, no gaire... bé, potser sí... una mica sí que en tinc.

 

    A veure?........  I ara?......  estàs millor ara?

 

    Si, estic millor..... molt millor......  Però si que tarden.... oi que tarden a començar el castell de focs?

 

    No hi ha cap pressa... s’està tan bé aquí...... M’agrada........ m’agrada passejar tranquil·lament en aquesta hora de vespre, poc a poc, per Venècia....... Fixat, quasi lluna plena......  la soledat d’aquests carrers, l’aigua quieta dels canals, el lleu clapoteig de la llacuna...... el moviment de les góndoles amarrades esperant un nou dia...... són moments d’aquells sostrets al temps en qué un coincideix amb si mateix......  de veritat......  m’agrada......  m’agrada Venècia.

 

Esclata el castell de focs:   Musica:  Equinoxe per Jean Michel Jaar  que comença simulant una explosió.

A continuació: Que triste c’est Venise, de Charles Aznavour (Versió en francès)      

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escribir comentario

Comentarios: 25
  • #1

    Martí Casanoves (miércoles, 10 julio 2013 14:37)

    Trobo molt interessant la teua pàgina web.

  • #2

    Maria de Bagà (jueves, 21 noviembre 2013 18:09)

    Hola, m'han agradat molt les seves experiències! Espero amb ànsia els propers textos.

    Salutacions des de Bagà, Josep.

  • #3

    Joan de Monistrol (martes, 28 enero 2014 17:57)

    Impresionant! Volem més textos! :)

  • #4

    Maria de La Garriga (lunes, 28 abril 2014 15:02)

    M'agraden les històries i la manera d'explicarles

  • #5

    Isaac de Cornellà (lunes, 05 mayo 2014 18:27)

    Josep, m'ha agradat molt el text una Història d'amor i de Guerra! MERAVELLÓS!!!!!

  • #6

    Ferran de Camprodon (martes, 20 mayo 2014 21:15)

    Llegeixes el text de Foix i Mirepoix i et transportes a aquestes meravelloses poblacions, Us el recomano!!

    Josep, m'ha agradat molt els tocs d'ironia que poses en el text, i donen quelcom que et ve de gust continuar llegint. Bona feina i felicitats.

  • #7

    Joan de Monsitrol (lunes, 07 julio 2014 13:43)

    Bon dia Josep! Ja torno a ser jo!! Les seves lectures són vicioses :D

    M'ha agradat molt com heu acabt el text d'amor per correspondència. Sou un molt bon escriptor! Heu publicat algún llibre?

  • #8

    Aurora, verges (miércoles, 17 septiembre 2014 19:06)

    UNA HISTÒRIA INOBLIDABLE
    El millor títol per aquesta gran historia que he hagut de llegir -la unes quantes vegades per empesarme-la. Genial es una historia tal i com dius inoblidable

  • #9

    Martí barcelona (domingo, 05 octubre 2014 14:36)

    vaig entrar a la teva pàgina fa temps i la vaig ignorar avui he tornat a entrar-hi i apart de que he vist molts textos nous he vist que tenen força qualitat

    FELICTATS!

  • #10

    Isabel de Lleida (martes, 23 diciembre 2014 17:46)

    Josep, he llegit tots els teus Textos, m'han agradat i estan molt ben escrits.
    Aquesta Història Inoblidable, m'ha fet plorar, però no hem sap greu. Es un relat meravellós, ben escrit, rodó, amb passió, sentiments i amb molta sensibilitat. Sincerament et felicito.

  • #11

    Joan Granolllers (martes, 27 enero 2015 19:52)

    Josep, el relat una hisòria inoblidable m'ha sorprès molt, estic totalment d'acord amb els comentaris anteriors!! Segur que anar a fer un cafè amb vosté, el gust d'aquest seria (tal i com diu el seu relat) inoblidable

  • #12

    Montse de Castellterçol (miércoles, 04 febrero 2015 18:10)

    Josep, t'haig de dir que he quedat realment sorpresa de com escrius i sobretot de la capacitat descriptiva que ni t'imagines que tens. T'animo a seguir escribint històries tan boniques com aquesta. Castellterçol és un poble d'artistes i pel que veig de bons escriptors: tu n'ets un! Per molts anys puguis anar escrivint i nosaltres ho poguem llegir!

  • #13

    Pau de Caldes (sábado, 16 mayo 2015 16:14)

    Avui m'he despertat amb ganes de llegir alguna historieta, he trobat la teva pàgina web i sent franc t'he de dir que la salsa que poses en els textos m'agrada molt. Continuaré llegint més històries!!

    Pau

  • #14

    Carles de Tortosa (domingo, 09 agosto 2015 12:21)

    Acabo de llegir els texts de Foix i de Mirepoix. Volia anar de vacances pel setembre uns dies al sud de França i ja tinc clar on aniré. Aquesta lectura m'ha convençut. La resta molt bé i Una Història Inoblidable, senzillament formidable. Moltes felicitats, no deixis d'escriure.

  • #15

    arc iris , dimats, septembre 2015. (martes, 15 septiembre 2015 23:07)


    He trubat la pagina web i m,ha encantat
    Felicitats, no deixis d´ëscriure.

  • #16

    Maria de Bagà (viernes, 02 octubre 2015 18:36)

    Hola Josep,
    després d'un temps sense entrar a la seva pàgina web, veig que heu continuat escribint. Aquell dia que vaig trobar la seva pàgina web ha marcat un abans i un després de la meva vida. Moltes gràcies per compartir.ho amb nosaltres!

  • #17

    carlos morant (viernes, 12 febrero 2016 10:29)

    He llegit, per sobre, algunes de les coses molt interessants d'aquesta pàgina.Però m'he parat a llegir en detall, dues vegades, alló referent al Sr. Dieste.
    Recordo perfectament el gran saló i els meravellosos aparells de música, que a mi, que soc aficionat a quests temes, em semblaven d'un altre mon.
    Amb l'Alfred Dieste haviem passat molt bones estones escoltant música amb aquells aparells.
    Molt bons records.
    Grácies, Josep

  • #18

    Natàlia de Camprodon (lunes, 14 marzo 2016 18:04)

    Buscant informació del moianès per una pàgina web he trobat la seva pàgina web! Veig que heu escrit molt, i encara no he tingut el plaer de poder-ho llegir tot però realment i des del meu cor us felicito. Bona feina!!!

  • #19

    arc iris (miércoles, 16 marzo 2016 23:04)

    Aquestas emisions de "radioi
    "et transportan a aquells anys i aquells llocs on sen tan llunyants es fan tan propers, Gracies per interpretar-los per nosaltres.

  • #20

    Joel barcelona (martes, 05 abril 2016 19:14)

    No hi han paraules... Moltíssimes felicitats!

  • #21

    Santi, La Garriga (miércoles, 13 abril 2016 13:00)

    Estic llegint el que has publicat en aquesta pàgina Web i de veritat que ho trobo molt interessant. Faig meus el comentaris anteriors i també et felicito.

  • #22

    Àlex (martes, 10 mayo 2016 10:02)

    Sr Girbau!!
    He donat un cop d´ull a la web.Esta molt bé! Felicitats i endavant
    Àlex (Sant Feliu de Codines)

  • #23

    arc iris (sábado, 02 julio 2016 20:27)


    Realment llegi aquestas paraulas sobre Venecia es com ...turnar a sumiar i poder sentirte alla.
    Es reviure un somni.
    Felicitats.




    ...

  • #24

    Rosita de Tortosa (martes, 25 julio 2017 17:23)

    M'agrada com escrius- No ho deixis per favor.

  • #25

    Manel sw Balaguer (viernes, 04 agosto 2017 12:21)

    M'han agradat els teus textos.Una història inoblidable, molt ben resolta. Se'n podria fer una bona pelicula. Te tots els ingredients necessaris.