PAISATGES CONEGUTS: 

 

 De Castellterçol al mar del Nord, (França, Alemanya i Holanda)

 

El principal motiu pel que fèiem viatges cap Alemanya, Holanda, Itàlia, o algun altre país d’Europa, era principalment per qüestions professionals, ja fos per visitar una fira o be per anar a la central de l’empresa Philips a Eindoven, sempre amb la finalitat d’estar al dia de les ultimes tecnologies relacionades amb la televisió i l’electrònica en general, i així poder aplicar les darreres novetats als televisors que dissenyàvem i fabricàvem a Castellterçol amb la marca SONBER, fins que ha partir dels anys noranta del segle passat l’invasió de productes japonesos va fer que no fóssim competitius, ni nosaltres, ni cap dels fabricants d’aquest país, i com la resta, malauradament, tinguérem de plegar.

 

 Així caigueren marques punteres, com Lavis, Iberia, Inter, Invicta, Vanguard, Telefunken, Zenith i darrera seu totes les altres, ja que a més a més de la competència en el preu de venda i de la varietat de models que aparegueren en el mercat, ens vam quedar sense proveïdors de components.

 

Nosaltres importàvem els mobles pels televisors d’Itàlia quan van anar desapareixent els fabricats d’aquí, perquè, n’hi ells, n’hi nosaltres, podíem fer front a la inversió de diners que representava el modelatge per fer els nous tipus amb plàstic per substituir els clàssics de fusta, ja que al arribar els televisors de color, els mobles de fusta, van anar desapareixent del mercat.

 

Aquests desplaçaments els fèiem amb cotxe, el primer dia anàvem a fer nit força lluny, moltes vegades a prop de Freiburg, a uns 25 kilòmetres passada la frontera Franco Alemanya.  El segon dia arribàvem perfectament als voltants de Colònia, Hannover o Holanda, érem joves i tampoc ens venia de dos cent kilòmetres de mes o de menys.

 

Això no vol dir que al mateix temps no aprofitéssim aquests recorreguts per fer petites escapades a diferents indrets, per conèixer una mica les ciutats, el país, les costums de cada lloc i desconnectar el cervell de la labor quotidiana de cada dia.

 

Per tant, aquestes ratlles volen ser només un petit resum, mes que res, com a complement de les fotografies d’aquells viatges.

 

Algun d’aquests desplaçaments, els vam fer amb el matrimoni Casses de Santpedor, fabricants d’estufes, els Loràn de Tivissa, distribuïdors dels televisors que fabricàvem nosaltres, la Mª Àngels Font i el Pere Carrera, que treballava al taller i repartia el televisors al clients, el Joan Ferrer, que ens ajudava a dissenyar i dibuixar els circuits impresos, d’altres nosaltres sols i algun exclusivament de vacances, acompanyats dels nostres fills, quant tenien deu i dotze anys i amb la Consol de cal Cinc Hores, que els hi feia classes de recuperació.

 

Sortíem de Castellterçol, de bon matí, preníem un segon cafè amb llet i un croissant en algun parador de l’autopista prop de Narbona, mes que res per no agafar son pel camí, estirar les cames i respirar l’aire fresc, que a  primera hora arribava puntual des del proper mar Mediterrà.

 

Abans, a punta de dia, des de l’autopista ja havíem vist el far del cap d’Agde, moltes vegades coincidint amb una espectacular sortida del sol per sobre del mar.

 

 A Béziers, creuàvem el Canal del Midí, dissenyat pel francès Pier Paul Riquet i basat en un projecte del seu pare, que comunica el mar Mediterrà amb Toulouse per un canal artificial i Toulouse amb el mar Atlàntic seguint el curs del riu Garona.

 

El Canal de Midí fou inaugurat el 1.681, un any després de la mort de Riquet, que per cert era fill de Beziers, les obres duraren quinze anys i van treballar-hi uns 15.000 obrers.

 

La competència del tren i el transport per carretera, anaren minvant el transit de vaixells pel canal, es per això que a partir de l’any 1.970 s’explota només amb finalitats turístiques, circulant-t’hi una cinquena part del turisme fluvial francès.

 

Canal de Midi, Francia

 El Canal del Midi,  en un tram de les afores de la ciutat de Beziers  (70.000 h. Departament de Hérault)

 

Sens dubte el Canal de Midi és el canal navegable més antic d’Europa i el 1.996 fou declarat patrimoni de l’humanitat per l’Unesco.

 

 A continuació Montpeller i Nimes, una zona que sol ser molt afectada pel vent, el Mistral, i que a voltes crea verdaders problemes en el trànsit rodat.  Una vegada de baixada cap a casa, tinguérem de fer nit a Narbona, a l’hotel Central, que per cert no recomanem, degut a que el vent era tant fort que arrancava els rètols de l’autopista i tombava camions.

 

A Orange, trobem el riu Roine, que te el seu origen als Alps Suissos, a dos mil cent metres d’alçada, alimenta amb les seves aigües el llac Leman, a la ciutat de Ginebra, i desemboca en el Mediterrà en el parc nacional de la Camarge, després de creuar Arles i Avignon, la cuitat dels papes.

 

Desprès Montélimar, i si poc abans d’arribar a Valence,  deixem l’autopista i fem uns kilòmetres direcció a Grenoble, trobarem Pont en Royans, on podrem visitar el poble, el museu de l’aigua i les coves de la Choranche.

 

Pont en Royans te uns 900 i pocs habitants, està situat per sobre d’unes roques en un pas estret format pel riu Bourne, afluent del Isère, que al mateix temps ho és del Roine, situat en una zona pre-alpina de muntanyes suaus, que es troben entre 180 i 780 metres per sobre del nivell del mar.

 

Pertany al districte de Grenoble, departament d’Isère, a la regió Rhône-Alpes i es la porta d’entrada al Parc Natural Regional de Vercors.

 

L’origen del poble i també el seu nom es deuen a un antic pont que es va construir per passar d’una banda a l’altre del riu, al costat del qual sorgiren les primeres cases, la majoria construïdes a la vora mateix del barranc i que actualment són una important atracció pels visitants.

 

La panoràmica, contemplada a distància, recorda en certa manera les cases encantades de Conca.

 

També cal ressaltar que aquest poble fou un dels tres primers de França on s’instal·là el corrent elèctric i una de les curiositats que cal visitar es el bar museu, on hi han unes 1.500 ampolles diferents d’aigua embotellada, procedents de qualsevol indret del món.  

 File:Pont en Royans.JPG

       Pont en Royans i les cases penjades sobre el riu Bourne, afluent del Isère, alhora afluent del Roine.

 

Al arribar al poble, entre la carretera i el riu, hi ha un petit parc i una cova que per el seu tamany no es visitable, però a la sortida, direcció a Grenoble, a uns cinc kilòmetres n’hi ha un altre, enorme, anomenada de la Choranche, el mateix nom d’un petit nucli urbà situat a les proximitats.

 

Aquesta té accés per una entrada artificial excavada a la roca i l’entrada natural es la boca per on surt l’aigua procedent de l’interior.

 

              Una de les sales mes espectaculars i llac interior de la cova de la Choranche, a pocs metres de l’entrada.

 

 Per dintre el recorregut es esplèndid, un cop travessat el túnel artificial d’entrada, s’arriba a una sala immensa, espectacular, perfectament il·luminada, amb un llac a la part central i que es on desemboquen les aigües de dos rius subterranis, que en bona part son visitables.

 

 A partir d’aquest llac, el dos rius continuen per l’interior de les entranyes de la muntanya, amb un recorregut molt interessat per la quantitat d’estalactites, estalagmites i figures calcàries que es troben durant la visita d’una hora de duració, Es curiós veure el treball que amb tanta paciència ha fet la natura en el transcurs de milions d’anys, m’entres nosaltres encara no hi érem i el que seguirà fent quant ja no hi siguem.

 

En total s’han explorat uns trenta kilòmetres de galeries subterrànies, encara que només una petita part es visitable.

 

Aquesta zona es molt rica amb aigua, arbres fruiters, productora de mel, nous i formatges, la ramaderia es important i els paisatges extraordinaris.

 

Podem tornar enrere, agafar altre vegada l’autopista direcció a Vienne i Lió, o bé seguir per la mateixa carretera, cap a Ginebra.

 

Lió, es la tercera ciutat més poblada de França després de París i Marsella, capital de la Gàlia en temps de l’imperi Romà, amb tres universitats i considerada històricament la capital de la seda.

 

Si voleu veure una bonica panoràmica, pugeu a la Basílica de Notre Dame de Fourvière, situada dalt d’un turó, on també hi ha les restes antigues del que es creu, foren els orígens de la ciutat.

 calles-lyon

 Detall d'unes cases l botigues del barri antic de la ciutat de Lió 

 

El riu Roine, travessa la ciutat al mateix temps que rep les aigües d’un altre riu important, el Saôna que neix a la regió dels Vosgos, al nord est de França, tant l’un com l’altre son en bona part navegables i conflueixen a la ciutat de Lió.

 

En aquests viatges, entre altres coses con ara begudes i quelcom d’embotits, també acostumàvem a emportar-nos una bona quantitat de taronges, que anaven molt bé per refrescar la gola durant les llargues hores de carretera.

 

 Una vegada, però, quan vam parar per esmorzar, ens vam adonar amb sorpresa, de que per oblit les taronges s’avien quedat a casa, però m’entres travessàvem la ciutat de Lió, que com sempre hi havia molt de trànsit, anàvem darrera d’un camió tràiler procedent de València, de sobte, amb motiu d’una frenada o per que tenia de ser així, varen començar a caure caixes de taronges del camió i tot el terra n’anava ple que semblava que hi estesin sembrades.

 

 Mai ens hauríem cregut que en un camió i cabessin tantes taronges, l’escampada fou tant considerable que el gendarmes tingueren de parar el trànsit, la gent baixava dels cotxes i tot hom en collia, el que puc assegurar però, es que tinguérem taronges per tot el viatge i que foren boníssimes i barates.

 

De totes maneres, Lió, per nosaltres era senzillament una ciutat de pas, i poques vegades ens hi vam aturar, doncs solíem deixar de banda l’autopista per anar a dinar mes amunt, a Vilafranche-sur-Saône, Mâcon, i sobre tot a Chalon-sur-Saôna o inclús a Besançon.

 

 Posteriorment, a partir dels anys vuitanta no ens calia creuar Lió, doncs l’autopista direcció París i Alemanya, ja passava per l’exterior de la ciutat, amb el que es guanyava molt de temps, i això ens permetia, sortint de casa al mati de bona hora, fer les paradetes corresponents durant el camí, i anar a fer nit a Freiburg, ja en terres alemanyes.

 

Abans d’arribar a  Chalon-sur-Saôna, solíem deixar l’autopista i ens acostaven, per la carretera nacional, entre amplies explanades i sempre seguint el curs del riu, a una masia restaurant molt ben arranjada i que s’hi menjava molt bé. Estava al costat mateix del riu Saôna, la portalada de pedra i el pati interior recorden l’entrada d’una masia catalana, tenien una terrassa menjador situada pràcticament a sobre de l’aigua, i si les circumstàncies meteorològiques ho permetien, instal·lar-s’hi  per dinar era un luxe i tot un privilegi.

 

Allà es podia descansar i dinar tranquil·lament, una carn a la brasa excel·lent i plats típics de França, com la carn de cavall, el confit d’ànec i el magret, plató de formatges per postres i vi de la casa, un deliciós Borgonya. Pel que es veu, no érem nosaltres sols els que apreciàvem aquell lloc tant pintoresc, doncs sempre hi havia molta gent.

 

Mentre tant l’aigua del riu Saôna anava clapotejant i lliscant lentament entre els terrenys inundats i plans. Mes enllà, una boirina fina i suau  s’arrossegava  per sobre de l’aigua entre els pollancres, les canyes, els vímecs i la barqueta d’algun pescador, els raigs de sol apuntaven tímidament a través de la boira i tot plegat donava un to misteriós i bucòlic al paisatge.

 

Uns ocellots grossos de color gris brillant passejaven volant a poca alçada, riu amunt i riu avall i de quant en quant feien acte de presencia, es paraven a la vora de la terrassa, a tocar de l’aigua, esperant que algú els hi tirés un tros de pa i si aconseguien agafar-lo sortien disparats amb el pa al bec, volant contents i satisfets cridant visca el rei, perdó, mes ben dit, estem a França, visca la república.

 

Era un bon lloc per fer parada i dinar, perquè allà mateix agafaven la carretera nacional direcció a Dôle, Besançon, Baume-les-Dames, Montbeliard, Belfort, i Molouse, a dues passes de la frontera alemanya.

 

Un cop va estar acabada l’autopista, seguíem fins a Baune, i enfilàvem directament cap Alemanya sense passar per cap de les poblacions esmentades, a no ser que per haver sortit molt d’hora de Castellterçol disposéssim de temps suficient per gaudir dels amplis paisatges de terres de conreu i de la carretera nacional que permetia passar per l’interior de molts pobles prou interessants.

 

Fent el recorregut per la carretera nacional, passàvem per Baume-les-Dames, on férem nit en el primer viatge que vam fer a Alemanya, amb el matrimoni Casas de Sampedor, destí la fira de primavera de Colònia, que encara que se’n digui de primavera, es celebra cada any a mitjans de febrer.  

 

Vam localitzar un hotelet situat al cim d’un petit turó, que es veia de sobres que havia estat una torre senyorial en altres temps i que últimament s’havia arranjat com a hotel, per tant encara conservava l’estil de primers de segle XX, tant en la construcció com en la decoració. 

 

File:Citroen GS Pallas 1977.jpg            Citroên GS, suspensió hidràulica, motor refrigerat per aire, 4 cilindres horitzontals, una meravella del seu temps

 

En aquella època per la televisió espanyola i per la primera cadena, de les dues que teníem, s’emetia un programa de varietats anomenat “El hotel de las mil i una estrelles” (1.978/1.979) presentat pel canta autor d’origen argentí, Lluís Aguilé i ambientat en un hotel de característiques especials.

 

El saló menjador del hotelet on vam instal·lar-nos, encara conservava els trets mes importants de la seva època, una làmpada al centre del sostre amb llàgrimes de vidre, canelobres, motllures de fusta i figures diverses, grans finestrals amb vidrieres de colors, cortines de roba gruixuda amb flors brodades, quadres amb paisatges i retrats de diferents personatges, el terra amb una combinació de parquet i moqueta.  Vuit o deu taules amb ramets de flors naturals i una espelma encesa, les cadires perfectament encoixinades i entapissades fent joc amb les cortines, i una radio gramola al costat mateix d’una gran llar de foc situada en un dels angles del saló i que donava suficient calor per escalfar tota l’estança.

 

 Nosaltres fèiem broma amb la similitud d’aquell lloc amb l’hotel del programa de televisió i també d’aquell ambient propi d’un decorat teatral per l’obra  “La Ratonera” de Agathta Christie. 

 

Estàvem cansats del viatge, bona part del trajecte l’havíem fet acompanyats d’una pluja molt fina, que abans d’arribar aquí s’havia convertit en una neu menuda i trobar un lloc així, en aquella hora de la tarda - vespre, era un autèntic prodigi. 

 

Els nostres acompanyants, apart d’haver anat alguna vegada a Andorra, no havien sortit mai del país, el fet d’estar a uns nou cents kilòmetres de casa, sense el mes mínim incident, amb la quantitat de paisatges desconeguts i diferents que ens havien passat pel davant dels ulls, amb l’aventura que representava per ells aquell viatge, tenien el cap fet un garbuix i estaven radiants d’eufòria.

 

Vam sopar, mol be per cert, un brindis amb xampany francès, i a descansar, una escala amb una catifa vermella ens va portar fins a les habitacions amb amplies terrasses, situades al primer pis per sobre del saló i l’en demà després d’esmorzar, a l’estil francès, es clar, vam agafar altre vegada el cotxe i carretera enllà per tal de passar aviat la frontera alemanya i anar a fer nit en algun indret a prop de la ciutat de Colònia. 

 

El Citroên GS, que havia passat la nit fora, ens esperava tranquil, pacient i resignat, emblanquinat per la neu, en el mateix lloc que l’aviem deixat el dia abans.

 

En successius viatges ja ho teníem tot mes ben controlat, els francesos havien acabat de construir els trams d’autopista que quedaven per fer uns anys enrere i el viatge, en part per conegut, en part per la millora del trajecte, es feia molt més ràpid;  fou a partir de les hores que sortint de Castellterçol de bon matí, quant ja portàvem un miler de kilòmetres fets, arribàvem al voltant de les sis de la tarda a Bad Krozingen, en plena Selva Negra, (Schwarzwald en alemany) un poblet situat a prop de Freiburg, on sopàvem  i fèiem nit.

 

              Bucòlica imatge d’un bosc de la Selva Negra, en ple hivern, als voltants de Freiburg

      

La Seva Negra es una porció de territori que va des de la frontera Franco Suïssa fins a prop de Heidelberg i forma una franja de cent seixanta kilòmetres de llarg i amb una amplada entre vint i cinquanta, que forma part del Land de Baden Wutemberg, capital Stugart, que per la part oest està separada de França pel Rinn i que fa frontera amb la regió francesa d’Alsacia, capital Strasburg. 

 

Es caracteritza pels pobladíssims boscos de coníferes, que en certs moments son tant espessos que impedeixen que la llum del sol arribi al terra, el terreny es muntanyós, i l’industria del rellotge, molt important en altres temps, encara ho és, especialment de rellotges de “cucut” inclús hi ha una ruta anomenada “del rellotge” (Uhr Strase) en la que es poden visitar diferents tallers i museus dedicats a aquest tema. També s’hi fabriquen instruments musicals com ara harmòniques i acordions i fa anys, en un petit poble, els aparells de radio i de televisió de la marca Saba.

 

Bad Krozingen te uns setze mil habitants, es molt conegut pel balneari, a  Alemanya tot els pobles que comencen amb Bad, i que son molts, tenen aigües termals.  Ens instal·làvem al hotel restaurant “Die Rosle” que esta a l’esquerra, just a l’entrada del poble, també varem fer-ho una vegada a un del davant o inclús en una casa particular, del mateix poble, pel sistema “zimmer frei”.

 

Zimmer frei, en alemany vol dir habitació lliure, per tant es tracta de llogar una habitació en una casa particular, et deixen la clau perquè puguis entrar i sortir amb tota llibertat i amb el preu de la cambra, va inclòs el “frühstück” o sigui l’esmorzar.

 

Aquest sistema, apart de mes econòmic que el d’anar a un hotel, te la avantatge de poder fer relació amb la gent del país, al mateix temps que permet veure el seu sistema de vida, diguem-ne, des de dintre.

 

El mètode mirat des de aquí pot semblar no massa adequat perquè no en tenim costum, però en alguns països, especialment de centre Europa es el mes normal del món i molt utilitzat. 

 

Moltes vegades, es tracta de cases on hi viu un matrimoni gran que tenen els fill independitzats, els sobra bona part de l’espai de la casa, i aquesta es una manera perfecte per recollir uns diners suplementaris, no cal dir però que d'una manera completament legal.

File:Historisches Kaufhaus Freiburg.jpg      Antic magatzem de grà i altres aliments, en el barri antic de la ciutat de Friburg. 

 

Era però l’hotel restaurant “Die Rosle” el nostre preferit, al costat mateix de la carretera i amb un pati interior que anava perfecte per deixar el cotxe. En aquest pati hi havia uns coberts que feien de magatzem, on es guardava palla, eines del camp, un carro i un parell de tractors, un d’ells molt antic, quasi de col·lecció, també hi havia una mini destil·leria molt artesana en la que el propietari elaborava licor de cirera, en poca quantitat, segurament pel seu propi consum.

 

Quant ja hi havíem fet estada dos o tres  vegades, el propietari que segurament ja ens tenia mes confiança, ens va ensenyar totes aquelles instal·lacions artesanals.

 

Una vegada vam arribar acompanyats d’una neu fina que queia insistentment  des de abans de passar la frontera i vam deixar el cotxe com sempre al pati de l’hotel, pel que es veu a la nit va seguir nevant de valent i l’en demà al matí i havia tanta neu que era difícil distingir quin era el nostre vehicle entre els cinc o sis que hi havia aparcats.

 

Alemanya però es un país molt ben preparat per aquestes coses, doncs i neva sovint, al cap de poc però, les màquines llevaneu van deixar la carretera perfectament transitable per continuar el viatge.

 

Després seguíem per la carretera nacional, passàvem per Emmendingen, Lahr, Offenbug, i solíem dinar a la deliciosa ciutat de Baden-Baden, també famosa per seus balnearis i un dels casinos mes luxosos del món.

 

Alguna escapada havíem fet també a Colmar on cal visitar sobre tot el barri de la Petita Venècia i la Rue des Marchans, i a la preciosa ciutat de Strasbug, a l’altre banda del Rinn, amb dos cents vint mil habitants, capital de la regió francesa d’Alsàcia, i seu del Parlament Europeu entre altres institucions.

 

A Baden-Baden, trobem les termes Caracalla, que s’anomenen així en memòria de l’emperador romà del mateix nom que ja anava a prendre les aigües, com també ho feren després els tsars de la Rússia Imperial, mandataris del molts països i artistes famosos, com ara Frank Sinatra i altres.

 

Nosaltres no ens podíem permetre aquestes debilitats, però això sí, a pocs metres del balneari, que està al centre de la ciutat, hi havia un restaurant en el que es podia desfruitar d’una excel·lent fondue.

 

Panorámica de la bella ciudad de Baden-Baden.

 Detall d'una part de la romàntica ciutat balnearia de Baden Baden d'uns cinquanta mil habitants

 

 Baden-Baden es una ciutat en la que hi abunda l’aigua calenta de la que n’hi ha diverses fonts, molt interessant el parc Lichtentaler Allee, que es un espectacular jardí d’estil anglès, situat al centre, travessats per un petit riuet anomenat Oos, que també es el nom de la vall on està ubicada la ciutat.

 

Son moltes les coses per visitar a Baden-Baden, però sobre tot no oblidar-se de l’església Stiftkirche, les restes de les antigues muralles i les runes del balneari romà, just a sota de la plaça del mercat.

 

La ciutat mes important que trobem després de Baden-Baden es Karlsruhe, des de la frontera francesa fins aquí, tant la carretera nacional com l’autopista passen a curta distància del Rinn, a l’altra banda del riu es territori francès.

 

A uns vuitanta kilòmetres de Baden-Baden, després de Karlsruhe arribem la romàntica ciutat de Heidelberg, de cent quaranta mil habitants, seu de la primera universitat d’Alemanya, fundada el 1.386, la ciutat està ubicada a la llera del riu Neckar, i es pot fruir d’una magnifica vista panoràmica des del castell.

 

La visita al castell es molt interessant, hi ha ubicat el Museu Alemany de la Farmàcia, en el que es pot veure la reproducció de diferents farmàcies alemanyes antigues i una exposició amb algunes mòmies egípcies autèntiques.

 

En una de les dependències del castell i ha una bota de vi amb una capacitat de dos cents vint mil litres, que fou construïda en substitució d’una altre de mes antiga, als voltants de l’any mil set cents.

 

Aquesta bota es tan gran que fou construïda en el mateix lloc on està situada, doncs d’haver-ho fet a fora, pel seu tamany i el seu pes, no hi havia cap possibilitat d’entrar-la al lloc on està instal·lada.

 

A la part superior, hi ha una plataforma plana, de la mateixa fusta que la bota, amb uns bancs i unes taules on s’hi menjava i bevia en aquella època.

 

Hi ha una llegenda que explica que, al servei de la bota i el seu manteniment i havia un  home molt gran anomenat Perkeo, que tenia l’obligació d’anar provant el vi per tal de vigilar la seva conservació, però era tant eficient en el seu treball i provava el vi tant sovint que sempre anava borratxo.

 

Va arribar un dia en que l’home es trobava molt malament i algú va decidir portar-lo al metge el qual el va visitat i l’hi va prohibir que mai més provés una sola gota de vi. Després de tres dies bevent aigua, les campanes de Heidelberg començaren a sonar tristes i desconsolades per anunciar la seva mort.

 

Cursos d'alemany a Heidelberg  El  riu  Neckar,  afluent  del  Rinn,  al  seu  pas  per  Heidelberg, ciutat universitària, i el  pont que van construïr els  romans 

 

Es costum molt arrelada a la ciutat, celebrar al castell de Heidelberg, casaments, espectacles teatrals i sobre tot concerts musicals a les vetlles d’estiu, aprofitant l’esplanada del pati d’armes.

 

Aquest castell es molt visitat i sempre hi ha nombrosos turistes. Una vegada, vam coincidir amb un grup de visitants que un fotògraf anava amuntegant per tal de fer la clàssica fotografia pel record i nosaltres sense n’hi adonar-nos-en en vam trobar a primera fila i envoltats per la resta de la gent d’aquell grup de turistes o ves a saber que.

 

Després vam descobrir que es tractava dels convidats d’un casament, de manera que nosaltres també vam quedar per allà al mig de la colla, els de part de la núbia devien pensar que anàvem de  part del nubi i els del nubi de part de la núbia i encara que després al veure les fotografies ningú ens coneixes i sense que fos la nostra intenció.

 

En un poblet al costat de Heidelberg es fabriquen maquines d’impremta, amb la marca del mateix nom de la ciutat, i que es venen arreu del món per la seva qualitat i precisió, es dona el cas de que a Castellterçol, a les gràfiques Cirera encara n’hi ha una, i a Moià també, que amb el temps han quedat obsoletes, però que per certs treballs encara les posen en marxa. Actualment aquesta fàbrica es una de les mes importants del món, fabriquen qualsevol cosa relacionada amb l’impremta i hi treballen uns quatre mil obrers especialitzats.

 

Hi ha una bonica cançó popular alemanya anomenada “Vaig perdre el meu cor a  Heidelberg” i que va ser interpretada pels carrers del poble de Mauer pels grallers de la Colla Gegantera de Moià durant una visita que hi van fer amb motiu de l’agermanament de Moià amb Mauer degut a la relació entre els dos pobles, per les mines del Toll d’una banda i del home de Neardental, per l’altre, restes del qual van ser trobades a Mauer, prop del riu Neckar, que es el que passa pel poble.

 

 La mateixa cançó, també va ser interpretada per un afeccionat a la trompeta i a la bicicleta, en una visita dels ciclistes de Moiá a Mauer a l’estiu del 2.013.

 

Després de Heidelberg, continuàvem cap a Worms, Mains i Bingen, sempre mes o menys a la vora del Rinn, normalment, allà deixàvem l’autopista per agafar la carretera nacional numero nou fins a Koblenz, per l’anomenada ruta heroica del Rinn, terra d’antigues tradicions, castells i llegendes.

 

 De passada, visitàvem pobles encantadors com ara Bacharach, Boppard, St. Goard i St. Goarshausen, amb cases entremades, vidrieres emplomades, carrers empedrats, geranis florits per tot arreu fins molt avançat l’hivern i el castell de Maus, situat al mig del riu, antic control de duanes on es cobrava un impost als vaixells que circulaven carregats de mercaderies i la mítica muntanya de Loreley, on el riu fa una cova molt pronunciada.

 

El risco de Lorelei a orillas del Rin

 El Rinn, i el cim de Loreley, a 120 metres per sobre l’aigua, al fons a l’esquerra el poblet de Saint Goard Hausen

 

 La llegenda explica que quant el sol anava a la posta, apareixia entre les roques de la muntanya una sirena de cabells daurats, que amb la  seva figura i les seves cançons distreia l’atenció dels mariners i per tant era la causa dels nombrosos accidentes que es produïen en aquest lloc.  Basada en aquesta llegenda, i en un poema del filòsof alemany Heinrich Heine, es va inspirar l’autor de la cançó tradicional alemanya anomenada “Loreley”, coneguda e interpretada per corals de tot el món. 

 

Són moltes les històries i llegendes que el Rinn podria explicar de si mateix, i que en part van inspirar a Richart Wagner i la seva música, com per exemple “L’anell dels Nibelungs” composta de quatre obres, L’or de Rinn, La Valquiria, Sigfrid i El cap vespre dels Deus.

 

S’arriba a Koblenz, ciutat de cent deu mil habitants, nom que deriva del llatí confluentes, degut a que es en aquesta ciutat que el Mosela entrega les seves aigües al Rinn, fundada pels romans per controlar transit fluvial, ja té dos mil anys d’història.

 

Es imprescindible visitar la fortalesa Ehrenbreitstein, situada al cim d’un promontori, el barri antic, les muralles, el pont romà i el monument Deutsches Eck (cantonada alemanya) que simbolitza l’unitat d’Alemanya i si disposeu de temps, agafeu una vaixell i feu una petita volta riu amunt i riu avall.

 

A pocs kilòmetres de Koblenz passàvem per Andernach i Brohr, on deixàvem l’autopista direcció a Wer, i per una carretera comarcal arribàvem al poble de Weibern, on solíem passar la segona nit i on establíem la base pels dies que estaríem de visita a la fira de Colònia.

 File:Koblenz im Buga-Jahr 2011 - Deutsches Eck 01.jpg

    Confluència  del  Rinn  amb  el  Mosela  i  monument  a  la  unitat  alemanya  a  Koblenz (Deutches Eck)

 

Altres vegades des de Koblenz anàvem fins a Cochem, que es una bonica ciutat a una cinquanta kilòmetres mes a l’oest, situada al costat del riu Mosela, que te uns cinc mil habitants i es la capital comercial de la zona, principalment en el que fa referència als vins, que per cert es un element important de l’economia d’aquest indret, amb competència directa amb els del Rinn.

 

Aquest vins, estan elaborats majoritàriament amb la varietat de raïm anomenada “Resling” i son molt apreciats tant a Alemanya con en altres països.

 

Els vins de la vall del Mosela, es distingeixen dels del Rinn, pel color del vidre de l’ampolla, or vell pels del Mosela i verd fosc pels del Rinn.

 

Alemanya en general es un país fred, per tant el clima es poc favorable pel cultiu dels ceps, però, especialment a la vall de Mosela i a les vores del Rinn, hi ha gran quantitat de vinyes, la majoria plantades als costats del riu, empinades en els mateixos marges, tant, que per conrear-les els tractors pugen amb l’ajuda d’un cable d’acer.  Aquestes vinyes, s’aprofiten de les temperatures mes suaus que hi ha a la vora de l’aigua. 

 

El primer que crida l’atenció al arribar a Cochem es la silueta del castell situat a dalt d’un serrat, a uns 150 metres per sobre de la ciutat i que va ser construït vers l’any 1.050, encara que va ser totalment destruït junt amb la ciutat, durant un atac que va fer el rei Lluis XIV de França, quan a l’any 1.688, la tenir la brillant idea d’estendre els seus territoris.  La ciutat fou reconstruïda, amb molt esforç per part de la població quasi immediatament, el  castell però, es va quedar en runes durant molt de temps per falta de recursos i no fou fins a l’any 1.875 en que va començar la reconstrucció.

 

Cochem, actualment, rep uns 300.000 visitants l’any, interessats en visitar, sobre tot el castell, la plaça del mercat, l’ajuntament d’estil barroc, la font i l’església de Sant Martí, les muralles i un antic molí de mostassa que data de l’any 1.810.

 

Es un bon lloc per fer una estada, visitar la ciutat i el proper castell de Eltz, que estava reproduït en els antics bitllets alemanys de cent marcs, les muntanyes de l’Eifel, moltes d’origen volcànic, la vall del Mosela, de pobles encantadors i moltes vinyes a l’entorn del riu i per agafar algun vaixell dels que fan creuers pel Mosela i el Rinn, o inclòs per arribar-se a Trier (Treveris) i visitar la famosa “Porta Negra” que construïren els romans, anys abans de que l’imperi se’ls en anés a fer punyetes.

 

          Panoràmica d’una part de la ciutat de Cochem, el Mosela a primer terme i al fons el Castell i vinyes.

 

Fou tant però l’esplendor adquirit per Trier a l’època romana i tant el poder polític, que fou anomenada la segona Roma, aquesta ciutat està considerada una de les més antigues d’Alemanya, va ser declarada patrimoni de d’humanitat l’any 1.986.

 

 

 Castell de Eltz, entre Cochem i Mayen, es propietat de la mateixa família des de fa 33 generacions

 

Des de Trier, ens trobem a trenta cinc kilòmetres de França, a cinquanta de Bèlgica i a deu del Ducat de Luxemburg, una petita Andorra, situada entre Bèlgica, França i Alemanya, que te uns cinc cents mil habitants i està governat per una monarquia.

 

Una de les vegades, visitant la zona, vam fer parada a la pintoresca població de Alf, que encara que al arribar-hi no ho sembli te uns mil habitants.  Vam trobar una bodega al costat mateix de la carretera propietat d’un vinater que venia directament al públic vins de la seva collita, nosaltres portàvem al cotxe alguna ampolla del Priorat i l’hi vam deixar provar, sigui pel que sigui, vam acabar fent intercanvi de dues ampolles de les seves, per una de les nostres. 

 

Des de Cochem també es pot anar fàcilment a Weibern, passant per una carretera poc transitada que porta primer fins a Mayen, petita ciutat d’uns vint mil habitants, amb un carrer comercial amb botigues molt especialitzades i el castell de Genoveva (Genoveva de Bravante) situat en un petit monticle, que es veu des de qualsevol lloc.

 File:Mayen-altes-rathaus.jpg

       El  centre  de  la  ciutat  de  Mayen,  façana de l'antic ajuntament

 

       A catorze kilòmetres justos de Cochem, es troba Weibern, i la fonda Elfelstube, lloc que va arribar a ser molt apreciat per nosaltres perquè hi fèiem parada i estada entre els anys 1.970 i 1.990 quant visitàvem la anomenada fira de primavera de Colònia, dedicada als electrodomèstics i l’electrònica en general i que es celebra cada any, la segona quinzena de Febrer.

 

      Weibern, es un poble molt acollidor, d’uns mil cinc cents habitants, que vam descobrir per casualitat, la segona vegada que vam anar a la fira de Colònia, m’entres buscàvem un lloc per fer estada, que no fos molt apartat de la fira i tingués la tranquil·litat que no tenen les ciutats grans.

 

      Resulta que eren al voltant de quarts de deu del vespre i això a Alemanya vol dir que ja es tard, i mentre’s ens trobàvem “buscant posada” per una carretera comarcal poc concorreguda en una zona boscosa, vam arribar a un encreuament de camins, on només ens quedaven tres opcions, endavant, dreta o esquerra.

 

     L’hora en obligava a trobar aviat algun lloc per tal de fer nit i mentre’s parlàvem que si a una direcció o un altre, valorant el lloc mes adequat pel tamany de les lletres dels rètols, vam descartar-ne un perquè que posava Sing Sing, i ens recordava el nom d’una presó, de sobte, però, es va parar al costat nostra un cotxe, el conductor va baixar la finestreta del vehicle, i des del seu seient ens va preguntar: ¿Que foteu per aquí, en aquestes hores?  Estàvem salvats, un català d’Igualada, que feia de taxista per la zona i que vivia per allà a prop, ens acompanyà a lloc segur, la fonda Eifelstube, i naturalment  va sopar amb nosaltres.  

 

La Fonda Hotel Eifelstube (Eifel pel nom de la zona muntanyosa quel’envolta i Stube, taverna en alemany) està situada en un dels carrers principals, el Bahnhofstrase nº 4 (Carrer de l’estació) nomes té vuit habitacions i un annexa al davant on a la part de baix hi ha una corresponsalia del Deuches Bank i a la part superior, tres apartaments.

 

Es un lloc on s’hi reuneixen a fer tertúlia, tots els vespres, la gent del poble, cervesa amunt i cervesa avall i s’hi passen bona part de les vetlles d’hivern.  També disposen d’un local en el que assajava un grup musical de jovent del poble, el grup teatral i la coral. Alguna vegada també, s’organitzava un bon ball, doncs el alemanys, tant seriosos ells, tant concentrats amb la feina i tant disciplinats, son grans amants de les tertúlies entre amics, la gresca col·lectiva i si no, com a mostra, els carnavals, les festes de la collita del raïm, sobre tot les de la cervesa i tantes d’altres.

 

Pel novembre, en aquest poble s’hi celebra la festa de Sant Martí, que n’és el patró, especialment dedicada al cos de bombers. Un any, fent-hi estada, en el curs d’un viatge a la Philips, a Holanda, vam coincidir amb aquesta festa i al fer-se fosc vam afegir-nos a la gent que s’anava concentrant a la plaça, i des de allí, formant una processó, precedida per la banda local de música i pels bombers del poble, que portaven unes torxes enceses, vam anar cap a les afores per un camí que ens portà fins al cim d’una muntanya propera, on hi havia preparada una foguera a punt per encendre, l’hi prengueren foc pels quatre costats, i quant ja estava encesa del tot, els mateixos bombers, fen una demostració de la seva professionalitat i eficàcia l’apagaren en pocs moments mentre nosaltres, el públic, aplaudíem intensament.

 

Durant el recorregut de tornada cap el poble, es cantaren moltes cançons populars alemanyes, entre elles “Loreley” sempre acompanyades per la música de la banda municipal.

 

També haviem coincidit alguna vegada amb les festes del Carnaval, que es celebren pels carrers i a partir de les deu del vespre al pavelló municipal, on vam estar convidats a la xirinola i a un bon sopar en companyia de bona part dels veïns del poble i tinguérem el privilegi d’estar saludats per uns imitadors de Stand Laurel i Oliver Hardy, que s’hauria dit que eren autèntics. 

 

Era curiós veure els carrers, engalanat amb tota classe de peces de roba interior a les finestres i balcons, amb figures que representen bruixes, monstres i follets del bosc de tota mena i de diferents colors i tamanys.

 

Com que foren varis els any consecutius que en instal·làrem en aquell lloc, ja vam arribar a aconseguir una certa confiança i érem rebuts com uns amics. Nosaltres per la nostra part intentàvem participar en el bon ambient que els vespres es formava al voltant de les taules i de les moltes gerres de cervesa que repartia la Katerina, la mestressa de la casa, a tort i a dret.

 

         EiffelStube,  hotel restaurant,  Bahnhofstrase  4  Weibern, un lloc ideal per fer parada i fonda per visitar la zona.

 

Però no tot era cervesa, nosaltres anàvem preparats i portàvem de casa un parell de caixes de vi blanc del Priorat de la marca “Extrisism Bach” que donàvem a la Katerina per què  fes córrer les ampolles per les taules;  naturalment aquest detall també ajudava a que fóssim mes ben rebuts i recordats un any per l’altre.

 

Fou a l’entorn d’una d’aquestes ampolles, i fent tertúlia amb personatges del barri, (Això de tertúlia, es un dir, dons el seu alemany i el nostre, no tenien masses punts de coincidència) que la conversa ens portà a parlar d’un tema una mica arriscat, Hitler i la segona guerra mundial.

 

        Un dels companys de taula, d’una edat respectable, barba blanca i ben poblada, americana de vellut, i botes de tipus militar, m’entres carregava una pipa recargolada, amb tabac de marca, va dir-nos i assegurar-nos que ell, amb altres companys, havia estat escolta personal de Hitler, i que havia vingut amb ell a Espanya, acompanyant-lo a l’entrevista que va tenir amb el General Franco a l’estació de tren de Endaya, aquell 23 d’octubre del 1.940, en que Hitler pretenia que Espanya entrés a formar part de les forces de l’eix.

 

  L’home, convençut de que no ens ho creiem, o que pensàvem que el que ens explicava era mentida, va fer que els seus companys o corroboressin i a continuació, abandonà la taula i se’n va anar.

 

No va tardar mes d’un quart d’hora a tornar amb una caixeta de fusta tancada amb un petit candau del que en portava la clau penjada al coll amb una cadeneta i de la que va començar a treure medalles, papers i documents, que acreditaven tot el que ens havia explicat.

 

Naturalment vam tenir l’impressió de trobar-nos davant d’un “nazi” autèntic, encara que tocant aquest temes delicats, vam adonar-nos de que pels alemanys actuals, parlar dels nazis, ve a ser com parlar d’uns altres alemanys diferents, com si aquí, parlant de la guerra civil espanyola, diguéssim que aquells eren els rojos i nosaltres no tenim res a veure.

 

 Una manera com un altre de donar un cop de carpeta a l’historia i afrontar de nou el futur, perquè això sí, la bogeria d’aquells homes va fer que Alemanya fos pràcticament destruïda, però ara, (2.012) en plena crisi econòmica europea i mundial, després dels anys, un es pregunta si de veritat van perdre la guerra del tot.

 

            La catedral de Colomia, al cap vespre, en l'actualitat. 

 

No gaire lluny de Weibern, es troba el monestir benedictí de Maria Laach, anomenat així per què està dedicat a la verge Maria i està al costat d’un llac.

 

La zona muntanyosa del Eifel, a l’esquerra del Rinn es volcànica, com ho es  aquí la Garrotxa, per tant el llac en qüestió correspon al cràter d’un antic volcà.

 

 Aquest monestir abadia es troba situat al costat del llac Laacher i es considerat una obra mestre de l’arquitectura romànica alemanya, també i han unes barquetes a rems per passejar pel llac, cosa que vam fer una de les vegades que anàvem de vacances acompanyats de la Montse i el Jepi, els nostres fills..

 

  El Jepi en aquella època, deu o onze anys, era una mica entremaliat i l’hi agradava fer pujar el vidre de la finestra del cotxe i tancar la porta amb el comandament.

 

 Per anar a fer un passeig pel llac, vam deixar el cotxe en un aparcament en el que et donaven un tiquet i després calia pagar mes o menys segons l’estona, com passa generalment a tot arreu, fins aquí tot mes o menys normal

 

      Amb alemany, per dir gràcies, diuen Danken, que es el que va dir el vigilant quant varem pagar l’import del tiquet, m’entres amablement ens indicava la direcció mes adequada per treure el cotxe i anar directament cap a la carretera.

 

 Sigui com vulgui, quant el vigilant va  dir Danken i de la manera que es pronuncia en alemany, el Jepi va entendre ”tanca” a lo que va contestar immediatament  “ja tanco jo” referint-se a la finestreta i la porta del cotxe.

 File:Maria Laach de04.jpg

   Monestir benedictí de santa Maria Laach                

 

Recordo perfectament la primera vegada que vam visitar Holanda, passant per Paris, direcció a Bèlgica, ja era fosc quant creuàvem Amberes i portàvem varies hores de cotxe seguides.

 

La pluja menuda que ens acompanyava s’havia anat convertint poc a poc en un bon ruixat, al  arribar a la frontera Holandesa va parar de ploure però a continuació una boira baixa i espessa va fer acte de presència, la visibilitat va quedar molt minvada, vam deixar l’autopista a la primera sortida que vam veure i decidírem parar a fer nit en el primer lloc que trobéssim.

 

Aquesta realitat no coincidia en absolut amb l’imatge que jo m’avia fet del país en el curs dels anys, a la meva imaginació jo tenia una imatge d’Holanda totalment diferent i que m’havia forjat especialment quant de jovenet escoltava a altres hores de nit i per ona curta, programes de la radio nacional d’Holanda, que s’emetien amb espanyol.

 

Total, passat la frontera, a pocs kilòmetres, vam veure unes llums gairebé imperceptibles a través de la boira, que a mida que ens i acostàvem anaven augmentant d’intensitat, i ens indicàvem clarament que allà no gaire lluny i havia rastres de civilització.

 

Una benzinera i un hotelet al costat, petit, però acollidor i agradable, mes encara després del pèssim recorregut de les ultimes dues hores.  El sopar excel·lent i a dormir, i per unes estretes escales de cargol cap a dal de tot, a sota teulada, en unes habitacions amb sostre inclinat, de fusta, finestres petites i cortines de vellut vermell i mentre tant, a fora tornava a ploure, només el soroll del motor d’algun vehicle que circulava per la carretera molt de tant en tant, la remor de la pluja i una musica llunyana procedent del bar de baix, pertorbaven el silenci del moment.

 

L’en demà al mati, la llum que es veia pels costats de la cortina de la finestra feia pressentir un dia radiant, el cel estava completament estritllat, d’un blau intens, el sol lluïa de valent, la superfície del terra era completament plana, la verdor de l’herba encara mullada era impressionant, vaques pasturant, alguns pollancres, reguerols d’aigua arreu i un poble molt petit fregant la línea de l’horitzó, al fons, la silueta difuminada de tres molins de vent. 

 

Efectivament aquella era la meva imatge d’Holanda, només hi faltava la sintonia de fons i una veu que digués allò que de jovenet havia escoltat tantes vegades:  Aquí Radio Nederland, transmitiendo para España,desde Hilversum, Holanda.  En un viatge posterior, vam visitar els estudis de l’emissora.

 

L’Evoluon, es una construcció futurista situat a la ciutat de Eindowen, al sud d’Holanda, on hi ha la seu central de l’empresa Philips, es tracta d’un edifici en forma de “ovni”, aixecat a sobre d’unes columnes a uns vint metres d’alçada. Va ser construït a la dècada dels 60 del segle passat, per commemorar el 75 aniversari de la creació de l’empresa Philips, en un moment de màxim esplendor de la marca i per demostrar el poder econòmic de la firma.

 

La part baixa estava dedicada a restaurant, recepció, serveis i des de la part de dalt, on es pujava amb una ascensor hidràulic, es feia un recorregut a peu, de baixada, en forma d’espiral, on es podia anar observant l’evolució (d’aquí el nom) de l’home, i de l’aportació de l’empresa Philips a la tècnica i la ciència.  El recorregut era des de la prehistòria fins els nostres dies.


Paisaje de Holanda  Imatge de l’Holanda rural, cases típiques,  terenys plans,  prats verds, canals d'aigua  i  flors, moltes flors.

 

Al principi estava dissenyat per ser un museu de la ciència, encara que molt dedicat a Philips, doncs al cap i a la fi, era l’empresa propietària.  La visita començava mostrant diorames referents a la prehistòria i el descobriment del foc (diguem-ne mes aviat al descobriment de la manera de controlar-lo, doncs aquest, ja existia a la natura, per exemple amb la caiguda d’un llamp)  es seguia baixant en espiral tres o quatre pisos on s’hi trobaven tota classe de gins inventats per l’home i acabava amb un enorme pilot de deixalles, simbolitzant on pot anar a parar l’humanitat si no es prenen les mesures necessàries per reciclar les escombraries que generem.

 El museo Evoluon, Eindhoven

   L’Evoluon, museu  Philips a  Eindowen, ara cedit a la ciutat com a palau de congressos i esdeveniments importants.                

 

Era molt interessant, visitar a la part subterrània de l’edifici, un recinte en el que es projectaven pel·lícules i documentals sobre les greus inundacions que es produïren a Holanda la nit del 31 de gener de l’any 1.953 i que degut a unes grans turmentes procedents del Mar del Nord, van quedar malmesos una bona part dels dics de contenció de l’aigua del mar, s’inundaren mes de 200.000 ha. de terreny i van haver-t’hi 1.835 morts i 7.200 cases destruïdes.

 

Parlem en passat, perquè als anys noranta, i sobre tot degut a “l’invasió” de productes procedents del Japó i de la Xina, Philips va fer reducció de despeses i va cedir L’Evoluon a la ciutat de Eindowen. Actualment s’utilitza per la celebració de reunions internacionals i com a palau de congressos.

 

La ciutat de Eindowen, al sud d’Holanda, a mes de la seu central de la casa Philips o es també de les factories dels camions Daf.

 

Viatjant amb cotxe per Holanda, el terreny es tant pla que no es veu res mes que algun pollancre, bicicletes pel seu carril, herba verda i vaques pasturant, però es molt fàcil trobar-se de sobte amb un vaixell que baixa, aparentment per mig de l’herba, ja que a voltes no són perceptibles des de la carretera els canals d’aigua que estan a tocar i que molts son navegables, dons cal tenir amb compta, que la muntanya més alta d’Holanda no te més de setanta metres d’alçada respecte al nivell del mar.

 

Si alguna vegada en teniu l’ocasió, no deixeu de visitat Kinderij, que es el lloc d’Holanda on n’hi han mes dels antics molins de vent i mes ben conservats.

 

        Kinderdijks, prop de Roterdam, es la zona d’Holanda en que es conserven mes dels antics molins de vent

 

Kinderij, prop de Roterdam, es el lloc d’Holanda que es conserven la major quantitat dels antics molins de vent, encara que actualment han estat substituïts per modernes estacions de bombeig, amb unes hèlixs helicoïdals, d’un diàmetre de fins a cinc metres i que són les encarregades de tornar al mar l’aigua que es filtra cap a terra, ja que cal recordar que Holanda, el Països Baixos, hi ha bona part del territori que es troba per sota de la superfície del mar, protegit per dics de contenció i cal treure l’aigua constantment, finalitat per el que es construïren els antics molins. Hi ha una dita holandesa que diu:

 

Deu va crear el món, però Holanda l’hem creada nosaltres.

 

         Antigament els molins de vent, foren dissenyats per treure l’aigua, que filtrant-se des del mar, anava inundant els terrenys guanyats per a conreus, els anomenats “pòlders” i axó es feia inclús en indrets que estaven molt allunyats de la costa, la tècnica consistia en anar bombant, aprofitant la força del vent, l’aigua de la pròpia parcel·la cap a la parcel·la del veí, situada entre vuitanta centímetres i un metre mes enlaire, aquest feia el mateix i així sucessivament, fins arribar al mar.

 

A Holanda, aquesta necessitat constant de treure l’aigua de terra cap el mar representa un gran esforç i una bona part del  pressupost del país.

 

En l’actualitat, els molins de vent que queden, al haver perdut la finalitat pel que foren construïts, es conserven com a patrimoni del passat, alguns han estat convertits en museu, altres son visitats per els turistes per contemplar el seu funcionament, i algun, ha estat transformat com a vivenda particular.

 

Després de les greus inundacions de l’any 1.953, el govern holandès va acordar tirar endavant un antic projecte, es tractava de fer un dic de contenció gegantí per aïllar el gran enemic d’Holanda, el mar de Nord, una llengua d’aigua de mar entrava cap a l’interior del país i decidiren convertir-la en un mar interior que permetria assecar-ne algunes zones que serien riques terres de conreu i de pastura i per anar ampliant les fronteres del país, guanyant territoris al mar.  

 

A cada cap d’aquest dic hi ha un pont giratori, que permet el pas dels vaixells que circulen, per tant, es normal arribar-hi i trobar-se amb el semàfor en vermell, esperar, i veure com pel davant del cotxe, el pont gira, i queda entravessat suspès d’una columna central, passen els vaixells que estaven a l’espera i torna a girar, per permetre de nou el trànsit rodat.

 File:Afsluitdijk met standbeeld Lely.jpg

    Dic Afsluitdijk , de 32 kilòmetres de llarg, noranta m. d’amplada i 7 m. d’alçada respecte del mar del Nord

 

A la meitat del recorregut hi ha un aparcament amb un restaurant, un mirador, un petit museu que fa referència a la construcció del dic i un monòlit, en memòria dels molts que hi van treballar i també als que desgraciadament van deixar-hi la vida.

 

Holanda, els anomenats Països Baixos, tenen una tercera part del territori igual o mes baix que el nivell del mar, d’aquí la lluita constant d’aquest país per protegir-se dels embats del Mar del Nord.

 

La capital administrativa radica a Den Haag o sigui La Haya, que es la seu del govern, hi ha totes les ambaixades i també i resideix la família reial, la capital del país, però, es Amsterdam, l’anomenada, Venècia del Nord, pels seus canals.

 

Holanda amb 41.500 km. quadrats i disset milions d’habitants es un dels països amb mes densitat de població. Es el país dels molins, els canals, les bicicletes, la mantega, els formatges, les tulipes, la porcellana de Delft i no deixeu de provar el plat nacional per excel·lència, el “erwtensoep” que es una sopa de pèsols excel·lent.

 

Definitivament, Holanda es un país que val la pena descobrir, pel seu tamany es fàcil de recórrer amb cotxe, cal visitar, a mes de la capital, altres ciutats i pobles encantadors, Hilversum es una meravella, i la verdor dels prats, els canals d’aigua, la llum i els paisatges, no poden deixar indiferent a ningú.  No sempre es possible, però si en un viatge a Holanda coincidíssiu amb la primavera desfruitareu de les immenses explanades de tulipes i flors de tots colors.

 

Si s’acosten les festes de Nadal, no deixeu de visitar el mercat nadalenc de Volendam, a Holanda per festes els regals els porten entre Sta.Claus i el Reís, que tal com diu la tradició, allí no son d’orient, arriben en vaixell i venen de Madrid.

  

                                                        Josep Girbau Parareda     Castellterçol,  juny del 2.012

Escribir comentario

Comentarios: 25
  • #1

    Martí Casanoves (miércoles, 10 julio 2013 14:37)

    Trobo molt interessant la teua pàgina web.

  • #2

    Maria de Bagà (jueves, 21 noviembre 2013 18:09)

    Hola, m'han agradat molt les seves experiències! Espero amb ànsia els propers textos.

    Salutacions des de Bagà, Josep.

  • #3

    Joan de Monistrol (martes, 28 enero 2014 17:57)

    Impresionant! Volem més textos! :)

  • #4

    Maria de La Garriga (lunes, 28 abril 2014 15:02)

    M'agraden les històries i la manera d'explicarles

  • #5

    Isaac de Cornellà (lunes, 05 mayo 2014 18:27)

    Josep, m'ha agradat molt el text una Història d'amor i de Guerra! MERAVELLÓS!!!!!

  • #6

    Ferran de Camprodon (martes, 20 mayo 2014 21:15)

    Llegeixes el text de Foix i Mirepoix i et transportes a aquestes meravelloses poblacions, Us el recomano!!

    Josep, m'ha agradat molt els tocs d'ironia que poses en el text, i donen quelcom que et ve de gust continuar llegint. Bona feina i felicitats.

  • #7

    Joan de Monsitrol (lunes, 07 julio 2014 13:43)

    Bon dia Josep! Ja torno a ser jo!! Les seves lectures són vicioses :D

    M'ha agradat molt com heu acabt el text d'amor per correspondència. Sou un molt bon escriptor! Heu publicat algún llibre?

  • #8

    Aurora, verges (miércoles, 17 septiembre 2014 19:06)

    UNA HISTÒRIA INOBLIDABLE
    El millor títol per aquesta gran historia que he hagut de llegir -la unes quantes vegades per empesarme-la. Genial es una historia tal i com dius inoblidable

  • #9

    Martí barcelona (domingo, 05 octubre 2014 14:36)

    vaig entrar a la teva pàgina fa temps i la vaig ignorar avui he tornat a entrar-hi i apart de que he vist molts textos nous he vist que tenen força qualitat

    FELICTATS!

  • #10

    Isabel de Lleida (martes, 23 diciembre 2014 17:46)

    Josep, he llegit tots els teus Textos, m'han agradat i estan molt ben escrits.
    Aquesta Història Inoblidable, m'ha fet plorar, però no hem sap greu. Es un relat meravellós, ben escrit, rodó, amb passió, sentiments i amb molta sensibilitat. Sincerament et felicito.

  • #11

    Joan Granolllers (martes, 27 enero 2015 19:52)

    Josep, el relat una hisòria inoblidable m'ha sorprès molt, estic totalment d'acord amb els comentaris anteriors!! Segur que anar a fer un cafè amb vosté, el gust d'aquest seria (tal i com diu el seu relat) inoblidable

  • #12

    Montse de Castellterçol (miércoles, 04 febrero 2015 18:10)

    Josep, t'haig de dir que he quedat realment sorpresa de com escrius i sobretot de la capacitat descriptiva que ni t'imagines que tens. T'animo a seguir escribint històries tan boniques com aquesta. Castellterçol és un poble d'artistes i pel que veig de bons escriptors: tu n'ets un! Per molts anys puguis anar escrivint i nosaltres ho poguem llegir!

  • #13

    Pau de Caldes (sábado, 16 mayo 2015 16:14)

    Avui m'he despertat amb ganes de llegir alguna historieta, he trobat la teva pàgina web i sent franc t'he de dir que la salsa que poses en els textos m'agrada molt. Continuaré llegint més històries!!

    Pau

  • #14

    Carles de Tortosa (domingo, 09 agosto 2015 12:21)

    Acabo de llegir els texts de Foix i de Mirepoix. Volia anar de vacances pel setembre uns dies al sud de França i ja tinc clar on aniré. Aquesta lectura m'ha convençut. La resta molt bé i Una Història Inoblidable, senzillament formidable. Moltes felicitats, no deixis d'escriure.

  • #15

    arc iris , dimats, septembre 2015. (martes, 15 septiembre 2015 23:07)


    He trubat la pagina web i m,ha encantat
    Felicitats, no deixis d´ëscriure.

  • #16

    Maria de Bagà (viernes, 02 octubre 2015 18:36)

    Hola Josep,
    després d'un temps sense entrar a la seva pàgina web, veig que heu continuat escribint. Aquell dia que vaig trobar la seva pàgina web ha marcat un abans i un després de la meva vida. Moltes gràcies per compartir.ho amb nosaltres!

  • #17

    carlos morant (viernes, 12 febrero 2016 10:29)

    He llegit, per sobre, algunes de les coses molt interessants d'aquesta pàgina.Però m'he parat a llegir en detall, dues vegades, alló referent al Sr. Dieste.
    Recordo perfectament el gran saló i els meravellosos aparells de música, que a mi, que soc aficionat a quests temes, em semblaven d'un altre mon.
    Amb l'Alfred Dieste haviem passat molt bones estones escoltant música amb aquells aparells.
    Molt bons records.
    Grácies, Josep

  • #18

    Natàlia de Camprodon (lunes, 14 marzo 2016 18:04)

    Buscant informació del moianès per una pàgina web he trobat la seva pàgina web! Veig que heu escrit molt, i encara no he tingut el plaer de poder-ho llegir tot però realment i des del meu cor us felicito. Bona feina!!!

  • #19

    arc iris (miércoles, 16 marzo 2016 23:04)

    Aquestas emisions de "radioi
    "et transportan a aquells anys i aquells llocs on sen tan llunyants es fan tan propers, Gracies per interpretar-los per nosaltres.

  • #20

    Joel barcelona (martes, 05 abril 2016 19:14)

    No hi han paraules... Moltíssimes felicitats!

  • #21

    Santi, La Garriga (miércoles, 13 abril 2016 13:00)

    Estic llegint el que has publicat en aquesta pàgina Web i de veritat que ho trobo molt interessant. Faig meus el comentaris anteriors i també et felicito.

  • #22

    Àlex (martes, 10 mayo 2016 10:02)

    Sr Girbau!!
    He donat un cop d´ull a la web.Esta molt bé! Felicitats i endavant
    Àlex (Sant Feliu de Codines)

  • #23

    arc iris (sábado, 02 julio 2016 20:27)


    Realment llegi aquestas paraulas sobre Venecia es com ...turnar a sumiar i poder sentirte alla.
    Es reviure un somni.
    Felicitats.




    ...

  • #24

    Rosita de Tortosa (martes, 25 julio 2017 17:23)

    M'agrada com escrius- No ho deixis per favor.

  • #25

    Manel sw Balaguer (viernes, 04 agosto 2017 12:21)

    M'han agradat els teus textos.Una història inoblidable, molt ben resolta. Se'n podria fer una bona pelicula. Te tots els ingredients necessaris.